Arxivar per 2018-01-11

En el cast típic d’avui us presento els intents de lectura que no han arribat a bon port durant aquest passat 2017.

    • Los jardines de la luna – Steven Erikson: 11% llegit 91/803 pàgines. Aquest llibre es l’inici d’una saga de 10 llibres sobre un mon de fantasia i màgia ambientat en l’edat mitjana. Un gran imperi en guerra, uns quants mags, unes quantes fetilleres (vol dir “hechiceras”, però a mi em sona no se perquè a costureres…), grans exercits i un munt de pobres desgraciats camperols que moren simplement per estar al mig d’una guerra que ni els va ni els hi ve. M’he avorrit d’ell perquè suposo que ja m’he llegit un munt de llibres semblants, a més, aquests es d’aquells que estan massa plens de màgia pel meu gust, perquè una cosa es posar-hi algun drac i alguns no-morts, una altra es posar pel mig mags amb poders màgics amb límits de poder bastant difusos.
    • NOS4A2 – Joe Hill: 12% llegit 80/661 pàgines. Per una banda tenim una espècie de pederasta que recluta un imbècil per ajudar-lo a segrestar nens. Per l’altra tenim una nena que es capaç de retornar a un lloc del seu passat travessant una espècie de túnel espai-temporal. Com ajuntaran aquestes històries? Ni ho se ni m’importa perquè el llibre no m’ha enganxat. El llibre sembla que hagi estat escrit sense centrar-se gaire, l’autor va escrivint i explicant coses però realment li costa molt centrar-se en lo important, i comença a escriure diàlegs i accions i detalls i bla bla bla, però realment no passa res massa interessant, m’ha recordat una mica als totxos més grans del Stephen King, els llibres més curts va més al gra i passen millor. Llavors es quan he descobert que Joe Hill es fill de Stephen King.
    • Silmarillion J.R.R. Tolkien: 25% llegit 96/373 pàgines. Es un recull d’històries sobre la primera edat del mon en la Terra Mitja creada pel Tolkien. En aquesta primera edat apareix una espècie de deu que crea les races que ja coneixem, elfs, homes i nans, a part d’un munt de bitxos més. Però també apareix un enemic molt molt xungo, i també apareix un enemic secundari, menys poderós que potser us sona, un tal Sauron. El llibre està narrat en pla descriptiu de tot el què passa de la manera més infumable i soperiferament possible, encadenant noms i accions com si no hi hagués un demà, ni un sol diàleg, res que ho faci passar una mica més bé, tot amanit amb un llenguatge arcaic (més de mig segle endarrere). Hi ha guerres i batalles però no estan explicades amb detall ni veiem l’acció d’un protagonista clar, sinó que narren “xocs” entre el bé i el mal d’una manera poc clara on la terra es veu trastocada, massa màgia pel meu gust.
    • Al final del arco iris – Vernor Vinge: 23% llegit 108/464 pàgines. En un futur proper la gent portarà un ordinador integrat que li permetrà viure la vida amb una connexió permanent en un mon físic sobreposat amb tot d’elements de realitat virtual augmentada. El protagonista es un poeta que gràcies a la medicina moderna es recupera del seu alzheimer i ha d’adaptar-se a aquesta nova societat. Al final resulta que el que no s’ha sabut adaptar en aquesta societat he sigut jo, el pròleg crida l’atenció amb una trama fosca sobre publicitat subliminal molt potent però el llibre en si mateix es centra molt en la vida d’aquest poeta que resulta que s’ha comportat sempre com un imbècil i ara que es vell ningú es preocupa per ell. Per cert, ha guanyat els premis Hugo i Locus de 2007
Anuncis