Cas típic 2745: noi li agrada noia, noi li agraden les sèries del 2017

Avui faré un repàs a les sèries que he vist en aquesta segona meitat del 2017. Per veure els rànquing de la primera part visiteu el CT2649 Per cert T1, T2, etc, vol dir Temporada 1, Temporada 2, etc.

1. 1. Joc de Trons – T7
   2. Fargo – T3
   3. Narcos – T3
   4. Community – T6
   5. Death Note
   6. The LeftOvers – T2
   7. Archer – T1
   8. House of cards – T5
   9. The LefOvers – T3
   10. Banshee – T1
   11. Big Little Lies
   12. The LeftOvers – T1
   13. Por 13 razones – T1
   14. El cuento de la criada – T1
   15. Sillicon Valley – T1
   16. The Killing – T1
   17. Dos hombres y medio – T1

Estic totalment enganxat a Joc de Trons i ni les incoherències temporals, ni les geogràfiques, ni les decisions absurdes dels protagonistes em faran pensar que es una mala sèrie, per molt previsible que sigui cada vegada més degut a la convergència dels personatges sóc fan acèrrim a Joc de Trons. Tenint en compte només les sèries terrenals Fargo ha sigut la millor sèrie d’aquesta segona meitat amb una tercera temporada protagonitzada una vegada més per una policia molt especial i un malvat encara més especial, perquè a Fargo els dolents són l’atractiu principal, sense oblidar el doble paper de Ewan Mcgregor. La tercera temporada de Narcos no solament aconsegueix que no trobem a faltar a Pablo Escobar sinó que simpatitzem amb un pobre Jorge Salcedo que estarà tota la estona entre la DEA i el càrtel de Cali, la professionalitat i les ganes de l’agente Peña fan que oblidem  ràpidament el paper de narrador de l’agent Murphy de les temporades anteriors. Potser la sisena i última temporada de Community no es la millor, tampoc es la pitjor, però malgrat tot està dintre de les millors sèries d’aquesta segona part de l’any gràcies al seu humor i a les seves originals situacions inversemblants, més tot el meta-joc que porta la auto-paròdia dels extra estereotipats protagonistes. Death Note ha estat una sorpresa perquè mai hauria pensat que una sèrie manga em pogués arribar a enganxar d’aquesta manera, si bé es veritat que a tres quarts de sèrie hi ha un fet que la fa grinyolar una mica i desitges que l’haguessin acabat, però al final es prou acceptable. The LeftOvers es possiblement una de les sèries més originals que he vist mai, amb una primera temporada una mica lenta i potser pesada amb el tema de la secta, la segona temporada agafa velocitat de creuer i té capítols realment molt bons, en la tercera temporada repeteix esquemes de la segona, però tot i això continua sent una sèrie molt curiosa, certament no es una sèrie per tothom, malgrat no sigui una sèrie per mi reconec que hauria sigut un error no veure-la. Archer es una comèdia d’animació amb mala llet d’espies dels 80-90, l’acció es l’excusa per veure en el comportament dels miserables i egoistes personatges que no tenen cap empatia pels seus companys. House of cards continua sent interessant però es nota que hauria de ser hora d’anar acabant-la, certament la sortida a la llum del assetjament d’en Kevin Spacey precipitarà la sèrie cap al seu final. Banshee es una sèrie d’acció, moderadament entretinguda, previsible i violenta, res de nou. Big Little Lies es una mini-sèrie sobre mares de classe alta amb problemes de classe alta on s’acaba cometent un assassinat de classe alta, simplement es deixa veure. Por 13 razones es una sèrie d’adolescents pensada per agradar als adolescents on els els tòpics problemes d’adolescents (pràcticament apareixen tots els problemes típics) semblen el més important del mon. El cuento de la criada s’ha emportat l’Emmy a la millor sèrie que la protagonista es una dona maltractada física i piscològicament en una societat radicalment heteropatriarcal, el infern femení convertit en distopia, un plantegem interessant que m’ha acabat cansat per culpa que no paren de rebolcar-se en les misèries de la protagonista. Sillion Valley es una comèdia sobre les noves startups típiques de Sillicon Valley, nous emprenedors que s’han de menjar el mon motivats per gurús excèntrics, divertida si, però no massa. The Killing, la versió danesa, es com un Bron/Broen però amb un argument menys interessant, amb uns personatges més normals i una protagonista acceptable però res més. Dos hombres y medio es una comèdia amb un humor fàcil i sense complicacions, busco alguna cosa més què voleu que us digui.