Recordeu el post vintage d’ahir? No em puc treure la cançó del cap! Do what you want, ’cause a pirate is free, You are a pirate! Doncs tinc un problema, ara m’he enganxat a Lazy Town, us presento We are number one
Potser m’agrada perquè el saxòfon em recorda al mític saxofonista de Moldàvia de Eurovisió de 2010, si, el Epic Sax Guy
Per si voleu més saxòfon podeu escoltar Superman
En el post vintage de la setmana passada vaig recuperar en el un post amb una cançó de Lazy Town i avui em ve de gust recuperar-ne una tan o més memorable, You Are A Pirate!
Gràcies CT1338 per recordar un un meme tan enganxós, estaré tot el que queda de més cantant la cançó.
Segona temporada de En Teràpia, recordareu la primera temporada en el CT2763. En Paul, el nostre psicòleg es trasllada de Mariland a Brooklyn i allà coneixerà nous pacients.
El pressupost de la sèrie es gasta en els actors i en un parell de sales d’estar i para de comptar
En teràpia té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.
Nota: 8/10
Enllaços llargs / de llegir
Enllaços ràpids
Google maps no patrocina aquest post perquè no vol…
Map Crunch: Salta aleatoriament d’una imatge del google street del mon a una altra.
10 projectes artístics fets a través de google maps com per exemple el projecte Map que es va dedicar a posar els símbols de google maps sobre el terreny.
El senyor Aaron Bobson es dedica a buscar imatges del google street la mar de guais.
25 moments curiosos de google street, com per exemple l’atac dels ocells
A quin lloc està? La gent d’Atlantic ens ofereixen un joc on hem d’endevinar en quin país estan les 25 fotos.
Sabeu que existeix l’street view per trens?
Hola lectores, lectors i altres éssers aficionats a Pons’s Blog, avui us parlaré de la última sèrie que he vist, Mindhunter. La sèrie ens situa a finals del anys 70 on un parell d’agents del FBI s’interessen per saber com pensen els criminals que maten senzillament pel simple gust de matar, avui en dia els coneixem com a assassins en sèrie però en aquella època aquests encara no tenien un nom definit, perquè fins al moment els criminals es movien pels típics mòbils, diners, amor, gelosia, venjança, etc, molt previsible.
Només començar veiem com el nostre protagonista, agent del FBI, no ha tingut massa sort negociant amb un home que retenia una hostatge, tot i això descobrim que es un professor expert en el tema. Al final del primer capítol veiem com li assignen un company i els dos se’n van de estat en estat fent de professors sobre les mentalitats criminals, i de pas aprofiten per conèixer els psicòpates més grans que troben en les presons de la zona per descobrir com pensa un assassí en sèrie, i així fer un estudi que permeti a la llarga atrapar els que estan lliures. Per tant en els capítols tenim converses amb assassins en sèrie empresonats, investigacions en curs de policia de pobles perduts, en les quals el nostre duo ajuda supervisats per una especialista en ciència del comportament, també apareix la novia del nostre jove protagonista (20 i llargs anys) per posar mostrar una mica de carn, però per mi això es secundari… El nostre protagonista es en Holden, un nano d’uns 30 i pocs anys molt espavilat però que li falta experiència, però ho compensa amb la seva intel·ligència i passió que li posa, potser massa passió si al que ens referim es a conèixer assassins en sèrie. Com a contrast tenim en Bill, de 50 i pocs, un gat vell que aporta l’experiència a l’equip, tots dos acabaran supervisats per la Wendy una assessora externa experta en psicologia criminal.
Kemper, un assassí en sèrie ben xerraire
El Bill (company del protagonista Holden) el tenia vist d’algun lloc i no recordava on, fins que he redescobert que (Holt McCallany) feia de detectiu a 11 capítols de CSI Miami. Però el personatge que més conec es la Anna Torv que es la mateixa actriu protagonista de Fringe (la Olivia) que comença a aparèixer a partir del capítol tres.
A finals dels Anys 70, es crea un departament al FBI especialitzat en assassins en serio, vull dir en sèrie, no se què estaria pensant… Bé, primer en diuen assassins seqüencials, es nota que estan verds, però de seguida veuen que el nom no té ganxo i ho deixen com assassins en sèrie, molt millor! En pelis d’assassins en sèrie estem acostumats a veure com actua l’assassí o com a mínim el resultat en l’escena del crim, en aquesta sèrie no és així, ho sento gent morbosa però no hi ha escenaris macabres amb sang per tot arreu, es veu algun que altre cadàver es clar, només faltaria, però tot bastant light, bàsicament hi ha més conversa que vísceres, més teoria que pràctica. Per cert, la sèrie es basa en criminals reals. Mindhunters es una sèrie de Netflix, es a dir, la plataforma de televisió més estesa en aquesta país, això vol dir que té molt públic, i si una cosa sap fer bé Netflix es molta publicitat de les seves sèries, altres productores es dediquen més a la qualitat, per exemple HBO, però suposo que es qüestió de gusts. Es nota que la sèrie està ben feta, ben filmada, bona banda sonora, bones interpretacions, però personalment esperava alguna cosa més, els únics moments realment memorables són algunes escenes on apareix el psicòpata d’en Kemper.
De moment Mindhunter té una sola temporada de 10 capítols, si tot va bé en aquest 2018 ens oferiran els 10 capítols de la segona temporada, però a no ser que la crítica sigui molt bona jo no els veuré. Els capítols no són autoconcluents, i tenen duració variables entre els 35 i el 60 minuts, força atípic. Mindhunter té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.
Nota: 6/10
Avui recupero el CT92 amb el mític Cooking by the book de Lazy Town, ho sento, no puc parar d’escoltar-lo.
Frase del dia:
“Se había afirmado que un millón de monos con un millón de teclados podrían escribir las obras completas de Shakespeare; ahora, gracias a Internet, sabemos que eso no es cierto.”
Robert Wilensky, Professor Computer Science Division and School of Information Management and Systems
Llei del dia:
Ley de Patry
Si usted sabe que algo puede ir mal y toma las adecuadas precauciones, entonces será otra cosa la que vaya mal
I’ts a piece of cake to bake a pretty cake…
Origen és l’últim llibre publicat per Dan Brown, ja sabeu aquell autor que la crítica no estima gaire, però que es ven com a xurros. Brown es caracteritza per deixar constantment punts oberts en la trama per tal de mantenir el misteri uns quants capítols per donar resposta al misteri més endavant tot donant la idea que el misteri en qüestió és superimportant (per exemple “Confíe en mí cuando le aseguro que el impacto de la crisis de esta noche es mucho más profundo de lo que pueda imaginar.”), tot el que passa en els llibres d’en Brown és súper important, i la gent és súper important, i els objectes sempre són el millor del millor i d’una tecnologia nova súper revolucionaria, quines frases més súper! Una frase d’exemple de tot això és “un Tesla Model X P90D que, al parecer, Elon Musk le había regalado personalmente.” Toma! “el aparato se conectaría a un servidor ultrasecreto, Kirsch introduciría su contraseña de cuarenta y siete caracteres” Guau! Una contrasenya de 47 caràcters! I pensar que la clau de la wifi de casa meva només té 27 miserables caràcters!
Origen té la gràcia afegida que situa l’acció a Espanya, repartint l’acció entre Bilbao, Barcelona i Madrid, fins hi tot surt Sabadell! “Gulfstream G550 aterrizó en la solitaria pista del aeropuerto de Sabadell”. Així doncs ens descriu llocs de manera un xic exagerada que ens sonaran, per exemple d’acord que el monestir de Montserrat està a la muntanya, però això que s’aguanti miraculosament sobre un penya-segat es discutible “una colosal ciudadela de piedra gris que colgaba del borde de un escarpado acantilado de cientos de metros”, com igual de discutible es que es vegi des del monestir una profunda vall “Un mosaico de antiguos campos iluminados por el sol se extendía por un profundo valle hasta las irregulares cimas de la sierra de Collserola” La pròpia descripció d’Espanya també es curiosa “España, elección que atribuía al encanto del Viejo Mundo que poseía ese país, así como a la atracción que sentía por su arquitectura vanguardista, sus extravagantes bares y su clima perfecto.”
La casa reial espanyola és protagonista d’aquesta novel·la, però es tracta d’una casa reial totalment fictícia, no fos cas que la casa de real es queixés, una casa reial que sembla que tingui més poder del que realment té “están ustedes tratando con la Guardia Real y el Palacio Real de España. Harán lo que sea necesario.” Com si la casa reial tingués el pressupost del MI5 o el Mosad. Per descomptat les noies que apareixen sempre són atractives, no solament això sinó que constantment ens ho està repetit, igual que ens repeteix la importància de la casa reial en una frase si i en l’altra també, no fos cas que ens oblidéssim, serà que els lectors de Dan Brown tenen mala memòria o bé llegeix només un capítol per setmana. Tot el llibre gira al voltant d’un misteri que ha de revelar un personatge sobre “l’origen” d’alguna cosa que alterarà els fonaments de totes les religions, poca cosa, eh? Aquest personatge és una espècie de Steve Jobs elevat al cub, més llest, més ric, més prepotent, més showman, més de tot, i per descomptat íntim amic de Robert Langdon perquè tothom que és important en aquest món té relació amb Robert Langdon (a.k.a. Tom Hanks).
Per sort jo no llegeixo Dan Brown per la seva rigorositat ni per la seva versemblança ni per la seva qualitat literària sinó perquè és acció i misteris constants un darrere l’altra i com més flipat i exagerat sigui millor que millor, i si a més parla de llocs que conec com ara Barcelona és un plus. Entre tants misteris n’hi ha una bona pila, que són bastant fàcils de deduir, entre els quals els misteris principals de la novel·la, gràcies al fet que el mateix autor et va donant pistes, intuir coses que passaran i encertar-la és molt gratificant què voleu que us digui, et fa sentir un crac, encara que l’autor t’ho estigui posant en safata per endevinar-ho. Amb Dan Brown no tinc criteri i per això sempre li poso aquestes notes exageradament altes que ningú altre li posa, no tinc vergonya en reconèixer que m’encanten els seus llibres. En definitiva, si busqueu una novel·la que mostri la complexitat de la societat i els patiments que porta la vida, que tracti de respondre a grans interrogants filosòfics i que porti a la vida personatges dotats de dimensió i força excepcionals… llegiu a Tolstoi, per contra si voleu acció i misteris d’estar per casa un darrere l’altra llegiu Brown.
Nota: 9/10
Enllaços llargs / de llegir
Enllaços curts
No puc deixar passar un carnestoltes sense mostrar el recull de disfresses originals d’enguany, bé, qui diu enguany diu inèdites en aquest blog fins al moment, com a mínim que jo recordi.
Garen del Leage of Legends amb barra de vida inclosa
T-Rex esquiador
Tyrion Lannister
Disfressa de problemes de copyright (aquest es familiar per mi)
Cada any disfressen aquest gos d’alguna cosa
Avui us recupero el CT340
Hex: Joc creat pel boig per l’excèntric John Nash. Es tracta d’anar posant fitxes en un taulell de 11×11 caselles per tal d’aconseguir una linia de fitxes del teu color (blanques o negres) que vagin de punta a punta.
Bahhh si es la cosa més senzilla del món. Si voleu practicar en solitari (que vindria a ser més o menys com jugar a l’oca en solitari) podeu fer-ho aquí.
Em sento generós, us poso un altre joc que no va aparèixer al CT340. el Buscamines en 3D! I un altre una mica meh però com que es gratis: Kill The Comic Sans.
La tercera temporada arranca sense preàmbuls ni gaire resums, això vol dir que si no recordes que va passar la temporada anterior tindràs algun que altre moment que aniràs perdut, però no pateixis, en el segon capítol el narrador / protagonista ja t’haurà explicat tot el que necessites per posar-te al dia, gràcies Eliot. Aquesta sèrie te la peculiar mania de posar-te els capítols desordenats, sense anar més lluny el tercer encaixaria perfectament al mig de la segona temporada, de fet, el que fa aquesta tercera temporada es completar els buits que ens van quedar en la segona temporada, i com que això de completar buits sempre es més gratificant que deixar les coses a mitges la tercera temporada agrada més.
El nostre protagonista no és un robot, perquè si ho fos segur que dissimularia millor i semblaria més humà, a part del seu caràcter robòtic no ajuda gaire que tingui doble personalitat i de manera tan a bruta que els guionistes el fan canviar d’una personalitat segons la trama ho necessita, es com tocar un interruptor. Això si, no ens escapem del seus grandiloqüents i radicals discursets anti-sistema, i això es veu des del capítol u, i per això em feia tanta mandra tornar a mirar Mr Robot, però en el capítol 2 la sèrie ja arranca i reconec que m’ha enganxat més que la segona temporada, malgrat aquesta vegada no recorren a cap trampa al·lucinògena estil temporada u i dos, amb la doble personalitat intermitent es més que suficient complet el “cupo” d’al·lucinacions.
Els primers minuts de cada capítol sempre tenen alguna cosa especial, però si n’haig de triar algun em quedo amb els cinc primers minuts del capítol 7 que són els més divertits de tota la sèrie, es un gran punt que una sèrie dramàtica pugui comptar en moments així de divertits. Mr Robot s’apunta a la moda de Stranger things de portar merda dels vuitanta a la sèrie, no es tan exagerat es clar, però referències a regreso al futuro, el coche fantàstico , superman, i coses per l’estil són bastant descarades.
A Mr Robot no tot són hackers freaks, també hi ha lloc per gent elegant com el senyor Irving
Resumint, recomanaria aquesta tercera temporada? Doncs si, clarament millor que la segona, no té tantes sorpreses com la temporada u, està clar, però van passant coses una darrera l’altre sense pausa, això està bé, i d’acord que hi ha personatges que tenen transformacions una mica exagerades i bèsties com ara l’Angela, però bé, no et pot pas agradar tothom, en canvi el nou personatge introduït, el matón del senyor Irving es una grata benvinguda, però el personatge que més m’agrada de la sèrie es l’agent DiPierro del FBI, professional, eficient, llesta i el més important és un dels pocs personatges que no es un psicòpata tarat. En definitiva, que si us va agradar la primera temporada i veu suportar la segona, us toca veure la tercera sense falta.
Recordareu la primera temporada en el CT2465 i la segona en el CT2489. Mr Robot té un 7,5 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.
Nota: 7/10
Enllaços llargs / de llegir
Enllaços ràpids
En Teràpia es una sèrie de la HBO del 2008 de tres temporades, la primera de les quals te 43 capítols de 20-25 minuts de durada (no 20 minuts escassos com les comèdies). Cada capítol correspon a una sessió amb un pacient, en total hi ha 5 pacients, i es van repetint cíclicament. Us parlaré dels protagonistes d’aquesta temporada.
Tots els capítols de la sèrie son una sessió de teràpia, ja sigui amb el Paul com a terapeuta (la majoria) o amb el Paul com a pacient, sempre són dos o tres persones parlant, només això, diàleg, zero acció, i malgrat tot la sèrie es entretinguda, no em creureu però es així, una sèrie interessant on només parlen dels seus problemes, el pressupost només es gasta en pagar els actors i en un parell de sales d’estar. Es increïble com es pot fer una sèrie amb tant poc material, tota la sèrie passa en una consulta, que es com un menjador normal i corrent però sense tele, no es veu res més, pressupost ínfim, i estem parlant de la mateixa productora, la HBO, la que es gasta en cada capítol de Joc de Trons el pressupost d’una pel·lícula de Hollywood. No es tracta d’una sèrie que no solament no té acció, sinó que la interacció habitual de cada capítol es un diàleg entre dos persones, tres persones màxim si surt la parella Jake i Amy, i malgrat això trobo la sèrie molt molt interessant, amb dos molts!
En aquest home li explicaria tot
En principi trobava que hi havia pacients més interessants que d’altres, però a mesura que van passant les sessions descobreixes que tots tenen el seu què i tots ells t’acaben interessant, es curiós com es pot arribar a conèixer un personatge en petites dosis de 20 minuts, però son dosis molt intenses amb molta informació rellevant. El psiquiatre i protagonista absolut porta la meitat del pes de la sèrie, l’altre meitat correspon al pacient en qüestió de cada capítol, o sigui que si en Paul no et cau bé ja pots deixar la sèrie, per contra a mi m’ha caigut molt bé aquest home. Un pensaria que després de veure aquesta sèrie tindria ganes d’anar al psicòleg, però es tot el contrari, en comparació la meva vida sembla massa avorrida i poc dramàtica com per tenir cap excusa per visitar-lo, pobre home s’avorriria, en canvi em desperta les ganes de fer-me psicòleg jo mateix. Potser la sèrie no es mereix el 9 perquè té capítols una mica fluixos, però un 8 el noto poc per una sèrie que m’ha agradat tan, fem una cosa, si la següent temporada manté el nivell de la primera li poso el 9.
En teràpia té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.
Nota: 8/10
Pons's blog 