Arxivar per 2018-06-13

La Cúpula – Stephen King

Un dia qualsevol en un poblet de Maine (amb Stephen King sempre  es Maine) descobreix que ha aparegut un camp de força que envolta el poble. Per sort el poble es bastant autosuficient i sembla que tothom té un generador elèctric a casa que funciona amb propà o benzina, i tothom té un rebost a casa amb menjar, molt previsors la gent de Maine. La premissa es intrigant, i el senyor King sap plantejar bé aquesta inquietant idea inicial, el que ja no està tan bé són la pila de personatges que ens expliquen com les seves avorrides vides han quedat trencades per aquest fet, es a dir, he vingut a llegir sobre una cúpula no sobre el embolic de faldilles del fill del alcalde. Si el llibre no tingués tota aquesta palla i anés més al gra seria molt millor, però ja sabem que el senyor King no sap escriure un llibre de menys de 500 pàgines, i aquest en té més del doble i no estic exagerant, exactament son 1.136 pàgines que un altre autor hauria reduït a la meitat, però sembla que King cobra per cada paraula i no per llibre venut. Tot el què es el misteri de la cúpula queda relegat durant la major part del llibre en segon pla i només ens van donant informació al respecte lo just per tal que no abandonem el llibre, maleït mestre del misteri! Quan ja portes 300 pàgines llegides et dius a tu mateix que ja es tard per abandonar el llibre, que arribat fins a aquest punt vols saber què coi passarà amb el coi de poble. Amb tot això no vull dir que el llibre sigui avorrit, de fet passen moltes coses, entre d’elles una pila de morts, ja sabeu que els morts sempre animen una trama, però em sembla que no es suficient per mantenir alt el nivell d’interès en la història. La majoria dels personatges són uns tòpics amb potes, estereotips exagerats de persones que podrien ser reals, com ara el mafiós local del poble, la pila de paletos que el segueixen, algun que altre penjat i/o drogoaddicte, i els bons de torn que sacrificaran el què faci falta per fer fora el mafiós de torn. I el final què tal? Dolent? Doncs no, simplement es previsible, ei, però com a mínim no té un final obert, algo es algo.
El llibre s’ha fet força famós, i arrel d’això n’han tret una sèrie de televisió de 39 capítols dividits en 3 temporades que jo no miraré ja que amb el llibre n’he tingut més que suficient, a més els que l’han vist diuen que la sèrie es justeta, això es un 6,7 al imdb i un 5,1 al filmaffinity. Tornant al llibre, jo el recomano? Doncs clarament no, però entenc que hi ha gent que li poden agradar aquests embolics de gent de poble amb personatges tòpics, jo no sóc un d’ells. Sent justs tampoc es un llibre horrible, es deixa llegir, sinó no hauria aguantat tantes pàgines, per tan algunes coses bones ha de tenir.
Nota: 4/10