Realment celebro la Castanyada en comptes de Halloween però la festa yanki em serveix per fer un post de disfresses fora de carnestoltes.
Disfressa terrorífica pel gos
Cap de cavall del Padrino
Mix de disfresses
Disfressa de tallat pel mig
Disfressa de Titànic
Tigre saltador amb la cua
Ens veiem després del pont el dilluns 5!
Acabo la trilogia vintage sobre els c@ts amb el post de cancel·lació del concurs, se que hi ha més posts al respecte però les trilogies venen més que les tetralogies. CT1749
Suposo que a hores d’ara ja tothom deu conèixer la notícia sobre la cancel·lació del premis c@ts. I si no la coneixes es que has de llegir menys el Mundo Deportivo i estar més al cas de la catosfera. Em fa especialment ràbia perquè ja havia fet feina de cara a aquesta edició. Havia preparat un post amb la autèntica història real del c@ts. Què representa que haig de fer amb aquest post? Llençar-lo a la brossa? No hi ha res que em rebenti més que llençar un post a les escombraries. Per tan no ho faré, he decidit que demà el publicaré igualment. D’aquesta manera potser aconseguiré entendrir el cor de pedra que tenen els organitzadors que no han valorat l’efecte devastador que ha tingut la cancel·lació dels premis en mi. Perquè encara que no ho sembli jo tinc sentiments! Bàsicament son sentiments de ràbia i frustració, però son sentiments a la fi i al cap. Perquè us pensàveu que faig aquest bloc amb posts de manera regular i d’altíssim nivell? Per gust? Es clar que no! Era per guanyar punts pels c@ts! Es més, aquest any, la futura creació del premi superc@t anava clarament enfocat per aquest bloc.
Si, es cert, organitzar els c@ts no es una tasca fàcil, requereix molta feina. Però es una feina que encara que no es recompensi econòmicament es recompensa amb la gran gratitud dels blocaires que participen tan els que tenen el mèrit d’acabar nominats com els que només ho promocionen, voten i comenten. Es possible que algú prefereixi els calers a la gratitud dels blocaires? I tant que si, benvingut al club dels materialistes, però la gratitud tampoc està malament.
Es a dir, que si algú no segueix l’esperit dels c@ts se’l treu de concurs i ja està, no es obligatori arribar al extrem de despatxar-lo amb un tret a la nuca (tan sols es opcional). Que l’expulsat es queixarà i dirà de tot contra els c@ts? Es evident que si, però des de quan un esdeveniment col·lectiu no ha provocat les queixes d’algú? Que som humans, no pas un ramat d’ovelles, sempre hi haurà gent que no estarà d’acord.
D’acord, malgrat la evolució que puguin adoptar els c@ts sempre tindran problemes que no es podran solucionar de manera satisfactòria per tothom. Però oh! Sorpresa! En aquesta injusta vida no hi ha manera d’acontentar a tothom! Això no es Teletubilandia! Per tan no hi ha solucions perfectes. Si fins hi tot es impossible trobar una solució que agradi a la mitja dotzena de veïns de la meva escala, voleu ser capaços de fer uns c@ts amb unes normes justes i agradables per tothom? A excepció que tota la catosfera quedi absorbida pels Borg, no es pot i punt! Si a algú no li agrada el que hi ha doncs que no participi i santes pasqües. Si la organització es troba amb un problema irresoluble concret que no permet la celebració dels c@ts que parli directament amb mi, ja que com molt bé ens recorda a tots l’ahse de manera periòdica, en Pons es gran, savi i ho sap tot.
Molta gent, en comptes de queixar-se pel tancament del c@ts dona suport i diu que ho comprèn i ho accepta com si tal cosa, tot dient que es millor deixar-ho abans la cosa no es deteriori. Es com si després del Barça de les 5 o 6 copes (no se quantes, no ho segueixo gaire…) hagués plegat i hagués dit “Mira, que aquest any ja ho hem guanyat tot i que per tan ja no es possible fer-ho millor així doncs pleguem, tanquem el Barça, ens venem els jugadors i donem els calers en alguna ONG”. Oi que no ho va fer? Oi que si ho hagués fet la gent no hagués dit “Ah, molt bé, enhorabona per saber plegar abans de començar la decadència, gràcies pel que ens heu fet viure i teniu raó ja no necessitem més Barça”. Oi que la gent s’hagués queixat? I molt! S’hagués muntat una manifestació que riu-te’n tu de la via catalana! Coneixent aquest país ningú estaria content! Bé, potser la ONG si…
Sabeu què us dic? Que no hi ha lloc pels c@ts en la catosfera? Doncs em faré els meus propis premis c@ts! Amb casinos! I meuques! Es més! Passo dels c@ts! I dels casinos! A prendre pel sac tot… Us convido a fer com jo i a omplir la catosfera de posts protesta incendiaris pel tancament dels premis i enllaçar-los als comentaris de l’aturada del c@ts! I si cal, a fer vaga de posts fins que la organització canviï d’idea i torni a posar-ho en marxa! Lamentablement jo no podré secundar la vaga perquè aquest bloc fa un servei a la comunitat imprescindible…
Family Guy patrocina (sense que ells ho sàpiguen) el post d’avui.
Els drets de tots en el nou mon
Galeta de xocolata amb menta
Peter al metge
Peter cambrera
Assetjament en editorial pingüí
Es segur beure d’una mànega de bombers?
Uneix-te al imperi
Els divendres no serien divendres sense els reculls dels divendres
Normalment la gent fa posts anunciant coses noves, però Pons’s Blog es diferent, es especial, Pons’s Blog fa posts anunciant que es carrega coses velles. En aquest cas ja m’he cansat de veure la medalla del premi del concurs 2000 de Xarel·10 a la barra lateral, ha aguantat més de tres anys, crec que es suficient, a més a mi m’agrada tenir coses realment útils a la barra lateral com ara el Twitter Updates, el qual gairebé sempre que miro diu “Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.”. La medalla no em molesta gaire en general perquè està prou amagada al final de les coses de la barra lateral, però quan comparteixo un post al facebook o al Google+ si el post no té cap imatge m’agafa com a previsualtizació la imatge aquesta quan el post no té res a veure i això em toca el voraviu. La medalla no desapareixerà immediatament al publicar-se aquest post, aguantarà unes hores més, qui sap quantes.
PS: Qualsevol semblança amb el CT1860 es pura casualitat.
Segona temporada de American Crime Story, cada temporada va sobre un assassinat famós real, aquesta temporada toca el de Gianni Versace, recordeu que se’l van carregar en el 97? Gianni Versace es un home feliç que viu en una mansió sumptuosa fins que surt de casa per anar a buscar el diari i se’l carreguen a trets, espoiler? No, això passa en els 5 primers minuts de la sèrie. A partir d’aquí la sèrie repassa la vida de Gianni i sobretot la vida del seu assassí, per començar, Versace no era la primera víctima del assassí, era la cinquena, o sigui que la policia no era massa efectiva en els 90 perquè l’assassí deixa una bona pila de pistes en cada assassinat, qui eren els quatre anteriors? Per això haureu de mirar la sèrie o llegir la wikipedia.
Els dos del mig no son tan protagonistes com un pensaria
Cares conegudes d’aquesta temporada, per mi un parell, Penelope Cruz com a germana i Ricky Martin com a parella del assassinat. La primera temporada juga amb la ambigüitat que l’espectador no sap realment si l’acusat va cometre els assassinats, en canvi en la segona la cosa està clara, es més, se’ns mostra tot l’historial d’assassinats al llarg dels diferents capítols. La primera temporada es una sèrie judicial, la segona temporada res a veure, es un psychothriller, amb un protagonista, el assassí, que no m’agrada gens, possiblement aquest ha sigut el principal motiu per el qual no m’ha agradat gaire aquesta segona temporada. La primera temporada de American Crime Story es va emportar el Emmy a la millor miniserie en el 2016, i sabeu qui se l’ha emportat aquest 2018? Doncs la segona temporada de American Criome Story! Es considera miniserie perquè les temporades son histories totalment independents amb personatges totalment independents, només hi ha una cosa en comú, el crim real que involucra un famós, sembla però que les properes temporades deixaran de seguir aquest fil conductor.
La segona temporada de American Crime Story té un 6,7 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.
Nota 2ona: 4/10
Vist l’èxit sobre el post vintage sobre els c@ts de la setmana anterior (bé, es un èxit relatiu tenint en compte que es tracta d’un refregit i que la catosfera està en crisis), aquesta setmana recupero la meva alegria al conèixer el veredicte dels c@ts. Us deixo amb el CT1357
Suposo que ja heu vist la meva decepció en els cats. Què dir en aquestes circumstàncies? que ser nominat es ja tot un premi? Que la competència era realment bona? Que de fet ja es tot un honor rebre un segon premi encara que estigui empatat amb uns altres dos? Que estic molt content pels guanyadors? I un be negre per aquests tòpics! Jo volia guanyar! De fet, encara espero que la organització digui que tot això era una broma i que em doni els premis que em mereixo…
Potser apunto massa alt? Potser voler guanyar 3 premis es massa? soc una persona realista, guanyar premis que ni tan sols estic nominat potser si que seria apuntar massa alt, tot i que tampoc ho veig descabellat… però guanyar premis on la nominació es un simple tràmit per apuntar-me la victòria? De debò que encara no entenc què ha passat…
Que no n’hi ha per tan diuen alguns! Vols dir que no s’ha de reconèixer el mèrit d’aquest bloc? Vols dir que vivim en un mon tan injust on no es reconeixen els mèrits de la gent que s’esforça i fa una bona feina? Suborns? això es el què m’ha faltat? La organització era subornable? Tothom ha subornat menys jo? Jo que pensava que vivia en una societat correcte i justa…
Saber que tot i no haver guanyat res (segon premi en un triple empat = res) he tingut el suport de molts vots i haver-me quedat a les portes dels premis no em consola gens, tot el contrari! Qui coi recorda els segons? la gent només recorda els campions, en canvi els segons son oblidats a l’acte,
Haig de consolar-me pensant que l’any que ve anirà millor? que l’any que ve ho guanyaré tot? Que us fa pensar que si hi ha gent que aquest any es incapaç de reconèixer la genialitat excepcional del bloc, l’any que ve la podrà reconèixer? De què serveix fer un bloc perfecte si la gent es incapaç d’apreciar-ho? Soc un incomprès per les masses…
I analitzem fredament això del triple empat en un segon lloc. Realment es positiu? Hi havia 5 nominats, d’ells un guanya, i uns altres tres queden empatats en segon lloc, per tan només queda un desgraciat que no te premi (que no s’ofengui pobre xD), 1 sobre 5, per tan era molt més probable emportar-se un premi que no pas no emportar-se’l! Ja veus, ni tan sols en quedar segon lloc pot ser únic aquest bloc…
Ara es quan tots em dieu: Que estrany si jo et vaig votar a tu! Si es clar, tothom em va votar i jo m’ho crec… bé, de l’Ahse si, però els altres? on es la vostre devoció? On es la vostra adoració a la secta d’en Pons quan es tracta de votar? Doncs molt bé, si la catosfera no reconeix la meva clara i aclaparadora superioritat del meu bloc perfecte doncs m’apuntaré a un lloc on la gent em sàpiga valorar tal i com em mereixo. No se, potser la extremadura-esfera….
PD: Si algú que no coneix aquest bloc llegeix aquest post fliparà bastant xD
Avui us volia parlar d’una mini-sèrie documental anomenada El Univers de Stephen Hawking, que es ni més ni menys que el mateix univers que vivim tots nosaltres! El univers de Stephen Hawking té 3 capítols que van sobre cosmologia. El primer capítol tracta sobre com podrien ser els extraterrestres que hi ha al univers i com els podríem detectar. El segon va sobre si seria possible viatjar en el temps, viatjar al passat casi que queda descartat, en canvi viatjar al futur té mes números, ja sigui gràcies a la gravetat dels forats negres megamassius, als forats de cuc o viatjar a velocitats properes a la llum. El tercer capítol va sobre l’origen del univers, suposo que us sonarà una cosa anomenada Big Bang (no, no em refereixo a la sèrie d’en Sheldon), el naixement de les estrelles, les galàxies, el forats negres, i el mes important d’on van sortir elements tan interessants com el oxigen, el ferro o el carboni, i també el nostre sistema solar! Els dos primer capítols son de 50 minuts mentre que el tercer es hora i mitja, no em pregunteu perquè. Si us agrada la ciència i en particular la astronomia suposo que us agradarà, a mi m’ha agradat.
Avui si que es un divendres normal i per tan toca recollir enllaços.
Atac als titans es una sèrie d’animació japonesa ambientada en un mon fictici en l’època del renaixement on han aparegut uns titans, dels quals n’hi ha de fins a 15 metres d’alçada i el seu objectiu es matar als humans, per defensar-se han construït tres muralles concèntriques de 50 metres al voltant de la seva nació, el problema arriba quan un dia apareix un tità de 60 metres i trenca la muralla.
Els titans tenen la molesta mania de menjar-se els humans.
La sèrie es entretinguda perquè està plena de misteris i tens ganes de saber què passarà a continuació i sobretot saber més coses sobre els misteriosos titans, per contra els protagonistes son bastant insofribles, com es típic en la series d’animació japoneses els protagonistes son adolescents, i ja sabeu que no aguanto massa bé els adolescents, sempre tan temperamentals per culpa de les hormones. El protagonista es un noi que s’apunta al exercit encarregat de carregar-se els titans, per suposat es súper valent, com tots els herois protagonistes. A vegades la sèrie es fa una mica lenta perquè no paren de cridar, emocionar-se, plorar, discutir i donar voltes sobre el mateix, i la trama avança lentament. Moltes vegades, en comptes de deixar al espectador que interpreti les accions dels personatges, escoltem directament els pensaments dels personatges principals perquè ens quedi clar què hem de pensar de cadascú, també es fa servir el recurs d’escoltar els pensaments perquè interpretar el què estan pensant a través de les accions com es fa en les series normals seria massa complicat per l’espectador, se li ha de donat tot ben mastegat, es clar.
De moment he vist la primera temporada que son 25 capítols de 20 minuts. De moment han fet la segona temporada i la tercera està en emissió. Atac als titans té un al 8,8 imdb i un 7,7 al filmaffinity.
Nota: 7/10
El passat dia 5 el Xexu va fer un post interessant (esperem que aquesta frase no li pugi més els fums) en el qual demanava nous blogs als quals seguir. Segons els seus requeriments implicits demana bàsicament blogs en català i que no siguin de temes específics que no tenen cap interès com ara la cuina, la poesia, la fotografia, els blocs sobre infants o les puntes al coixí per citar només alguns exemples. Els blogs que fan ressenyes de llibres són un cas especial, aquests poden tenir interès però n’hi ha tants que em fa mandra recollir-los, a més, aquest són relativament fàcils de trobar, estan molt entrellaçats entre ells, una secta vaja, tres quarts del mateix passa amb els blogs de cine. Ah si, els blogs que son exclusivament de política també em cansen molt i també els he deixat de banda.
En resum, que podria haver deixat un comentari al blog d’en Xexu amb una llista d’uns quants blocs que desconeix, perquè jo se els blogs que ell segueix i els que no, de fet no només d’ell, conec tots els blogs que seguiu els comentaristes de Pons’s Blog perquè teniu spyware meu en el vostres ordinadors, però no patiu, no es perjudicial, no es com el de Facebook que aquell si que… En fi, parlant en termes generals, si qualsevol lector d’aquest blog comenta un blog en Xexu també ho fa, per tan la llista de blogs que li falten a ell també us faltaran a vosaltres. Així doncs Pons’s Blog una vegada més farà una obra social, de res. De fet ja vaig fer una cosa semblant fa un temps, recordeu que durant el 2016 vaig crear una secció que sortia alguns dimarts i parlava sobre els blogs que m’agradaven? (Veure CT2753) Els que passeu per aquí en coneixeu la majoria d’ells però n’hi havia uns pocs que no, lamentablement d’aquests pocs la majoria ja no escriuen, en queda un poc actiu, el Traduquímica et al, però encara en queda un en actiu del tot: La dansa de les neurones, salutacions Gaby!
Alguns de la llista potser els coneixeu, però val més posar de més que de menys; també en podia afegir alguns més a la llista, però són blogs que no llegeixo tan sovint i fa de mal recomanar sense coneixement més profund, a més, tampoc us vull saturar de feina que si veieu una llista massa llarga llavors us fa mandra i no li doneu a cap enllaç. Si voleu més blogs en la pestanya Blocs (Sí! Aquest blog té pestanyes!) d’aquest blog en trobareu més, però segurament ja els coneixeu.
Recordeu els c@ts? Sí, ja sabeu, aquells premis que mai van saber reconèixer la meva genialitat, avui recupero el CT1282 en el qual em proposava com a candidat a diferents categories.
Encara no has proposat aquest bloc pels c@ts? No se a que coi estàs esperant! i tu et creus un veritable fan d’aquest bloc?! bah… A veure, repassem una mica les categories que ens trobem:
Recapitulant: Divertit, Miscel·lània i si voleu Blog Original.
PS: Que quedi clar que es tracta d’un post vintage, els c@ts no han tornat ni tornaran.
Com que divendres era festa em vaig saltar el recull del divendres però no us escapareu d’ell tan fàcilment, us el porto avui.
Acabo la setmana amb un recull de còmics variats.
Demà vacances, ens veiem el dilluns!
Avui Cyanide & Happiness
Pons's blog 
