Atac als titans es una sèrie d’animació japonesa ambientada en un mon fictici en l’època del renaixement on han aparegut uns titans, dels quals n’hi ha de fins a 15 metres d’alçada i el seu objectiu es matar als humans, per defensar-se han construït tres muralles concèntriques de 50 metres al voltant de la seva nació, el problema arriba quan un dia apareix un tità de 60 metres i trenca la muralla.
Els titans tenen la molesta mania de menjar-se els humans.
La sèrie es entretinguda perquè està plena de misteris i tens ganes de saber què passarà a continuació i sobretot saber més coses sobre els misteriosos titans, per contra els protagonistes son bastant insofribles, com es típic en la series d’animació japoneses els protagonistes son adolescents, i ja sabeu que no aguanto massa bé els adolescents, sempre tan temperamentals per culpa de les hormones. El protagonista es un noi que s’apunta al exercit encarregat de carregar-se els titans, per suposat es súper valent, com tots els herois protagonistes. A vegades la sèrie es fa una mica lenta perquè no paren de cridar, emocionar-se, plorar, discutir i donar voltes sobre el mateix, i la trama avança lentament. Moltes vegades, en comptes de deixar al espectador que interpreti les accions dels personatges, escoltem directament els pensaments dels personatges principals perquè ens quedi clar què hem de pensar de cadascú, també es fa servir el recurs d’escoltar els pensaments perquè interpretar el què estan pensant a través de les accions com es fa en les series normals seria massa complicat per l’espectador, se li ha de donat tot ben mastegat, es clar.
De moment he vist la primera temporada que son 25 capítols de 20 minuts. De moment han fet la segona temporada i la tercera està en emissió. Atac als titans té un al 8,8 imdb i un 7,7 al filmaffinity.
Nota: 7/10
Pons's blog 
Em fa que tu devies ser un adolescent insuportable :P
Jo mai he sigut adolescent!
Mentidaaaaaaaa! Que el sr. Google té memòria!
El Pons mai ha sigut adolescent! El Pons va nèixer gran i savi, com qualsevol divinitat ^^
No la veuré perquè ja m’ha passat l’etapa de veure sèries japoneses d’animació però m’ha fet gràcia el plantejament. Fer muralles de 50 metres per evitar l’atac dels titans de 15 metres i que, de sobte, aparegui un tità de 60 metres que et destrossa les defenses ja és mala sort, no? :-D
Lo curiós es que ningú sap ben bé qui va fer les muralles i perquè les van fer de 50 metres i no 30 o 60 metres.
O sigui: com en Tom i Jerry però a lo bèstia.
No recordo que a Tom i Jerry morís ningú.
No recordo que a Tom i Jerry morís ningú.
60 metres és una exageració. Si fossin 55 encara, però 60? Només per això no la miraré.
Maleïts japonesos son uns exagerats!
Ja posats podrien fer-ho per via intravenosa, això de donar-ho tot ben mastegat és complicar-se massa ^^
Em fa angunia que m’obrin una via
[…] Atac als Titans [T1] […]
No sé per què nassos hi ha tantíssima gent convençuda que tot el que és animació és per a criatures o adolescents. FALS!!!! Jo mateixa sóc força crescudeta, i m’encanta! És una història complexa i ben treballada, com ben treballats són els personatges. I si el teu concepte d’anime és que hi ha d’haver òsties a tothora, no els vegis, certament: les òsties (que n’hi ha moltes) estan subordinades a la trama, i no al revés. Hi ha desenvolupaments polítics i misteris a dojo. Una història com poques, puix els secundaris tenen tot sovint més importància que el prota. El prota es atípic, i contrari al concepte “shonen” del “badass”. Ell, i tots els secundaris, es caracteritzen per la seva extrema humanitat.
Tranqui, el Pons no creu això ^^
Suposo que serà perquè abans tota la animació era exclusivament dibuixos animats per la canalla.
Per mi la sèrie té hòsties més que suficients, no en calen més. La veritat, es que tot i que trobo que hi ha personatges molt exagerats la sèrie està bastant bé. M’esperaré a que treguin la quarta per veure la segona part de la sèrie que em falta de cop perquè no m’agrada anar mirant la sèrie a trossos.