Arxivar per 2018-11-12

Downton Abbey ens situa en una gran mansió anglesa de principis de segle XX, plena de criats i plena de aristòcrates. La família només son sis, la parella amb tres filles i la mare de l’home (la gran Maggie Smith, un dels millors papers de la sèrie, que ja es dir), però tenen tot un exercit de criats al servei. Què faig mirant una sèrie d’aquest tipus? Doncs ja se que no es el meu estil de sèries però està molt ben valorada tan per la crítica com pel públic, i productes anglesos i actors anglesos gairebé sempre son garantia de qualitat. La trama arranca quan el palauet en el que viuen (Castell de Highclere) es queda sense hereu oficial després de la mort d’un cosí en el Titànic, i les filles, al ser dones no poden heretar, a excepció que es casin, però de moment la pubilla no sembla massa encaminada a fer-ho ja que té la mania de pensar que s’ha de casar amb algú a qui ella li agradi, quines coses. El cas es que després de la mort del cosí conegut el patrimoni passaria a mans d’un cosí desconegut, el home es una mica estrany, només us diré que l’home té una feina! Sí, sí, un ofici! On s’és vist! Es advocat o semblant, de Manchester a sobre, un tio tan raro que ni tan sols fa servir l’ajudant de càmera, aquests burgesos estan sonats… A part de tot això tenim els embolics amb els criats, sobretot n’hi ha un parell que no paren de sembrar discòrdia, perquè entre els criats també hi ha categories i nivells, i de trepes n’hi ha sempre a tot arreu que no dubtaran a llançar merda sobre els altres per tal d’aconseguir els seus objectius. De moment m’he empassat els 7 primers capítols com si res i aviat continuaré amb la segona temporada perquè els Crawley ja son per mi com de la família i em preocupo per ells.

Típic piset de protecció oficial

Downton Abbey té un 7,8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota: 8/10