Cas típic 2989: noi li agrada noia, noi li agrada les pel·lícules del 2019 (1/6)

Primer vaig dedicar un post anual a recollir les pel·lícules vistes, després vaig decidir que el post seria dos cops a l’any (CT2871 i CT2859), i en el 2019 he decidit que serà 6 cops al any, no patiu, el 2020 no crec que siguin 12 posts al any. A més ampliaré el post afegint una breu opinió sobre el què m’han semblat les pelis, sense fer espoilers.

1. La muerte de Stalin (2017) [6/10] Es una parodia del què va passar a la URSS quan Stalin va morir, bàsicament que tothom volia ocupar el seu lloc traint a qui fes falta. En si  mateix la pel·lícula es divertida, i la frivolitat i facilitat amb la que es mata a la gent està bé, si el què t’agrada es l’humor molt negre. Els personatges son molt exagerats, el director ja ho volia així però a mi m’ha semblat una mica excessiu, però la peli m’ha agradat.
2. Yo Tonya (2017) [6/10] La peli es una biografia d’una patinadora barroera dels EEUU la qual va ser acusada de conspirar per trencar al genoll a la seva competidora. La pressió del esport professional, jocs olímpics, una mare horrible, una parella pitjor, un despropòsit de vida. No es precisament una peli del meu interès però la peli està ben feta i la Margot Robbie ho fa bé, a part que es guapa, tot i que aquesta es la peli que menys afavorida apareix…
3. Efectos Secundarios (2013) [5/10] El que comença com una pel·lícula sobre una noia depressiva, tractada pel psiquiatre Jude Law acaba amb un rebuscat conflicte a tres bandes d’enganys i girs argumentals forçats i poc creïbles..
4. Noche de juegos (2018) [6/10] Comèdia amb bromes fàcils però entretinguda sobre una festa on es contracta una empresa per resoldre un segrest a través d’un joc de pistes. Les dosis d’humor negre son el millor de la pel·lícula. Les situacions son rebuscades però totes elles per separat tens la sensació que ja les has vist abans.
5. The party (2017) [3/10]: Una festa que es celebra al saber que la amfitriona serà ministra de sanitat. Secrets varis surten a la llum i la celebració es torna un drama a moltes bandes amb uns personatges una mica estrafolaris. Son personatges tan excèntrics i aliens a mi que m’ha sigut impossible gaudir de la pel·lícula.
6. Golpe de efecto (2012) [6/10]: Clint Eastwood es un observador de beisbol que s’està quedant cec i la seva filla l’ajuda a fer la seva feina, els partits serviran per arreglar una relació entre pare i filla que fa molts anys que no funciona bé. Peli previsible i tòpica però no de deixar de estar ben feta i els actors ho fan bé.
7. Black Mirror Bandersnatch (2018) [7/10]: No es una peli exactament, però com si ho fos, jo he vist la versió de 90 minuts sense presa de decisions, suficient per mi. 1984, un jove programador vol crear un videojoc de presa de decisions el qual es basa en un llibre molt complex. La experiència el farà tornar boig pensant que algú l’està controlant, però qui el podria controlar? L’espectador de Netflix? Mal rotllo al estil Black Mirror. Anar a trossos i tirant endavant i endarrere no ajuda precisament a la fluïdesa de la història, però la idea en global m’ha agradat.
8. La Huerfana (2009) [6/10]: Una nena de 9 anys es adoptada per una família que ja té un nen de 11 i una nena de 7, aviat descobriran que Ester es una geni del mal, si amb només 9 anys. Es veu a venir cap a on va la peli, diria que ja havia vist alguna peli així. Es el malson de qualsevol mare, els pare en canvi, com que es idiota no s’adona de res. Exceptuant el detall sobre el perquè de la nena es així, la evolució de la pel·lícula es molt previsible, però no deixa de ser curiós com la situació va escalant mica en mica.
9. Ant-man y la avispa (2018) [6/10] : Per ser una peli de Marvel es fluixeta, però com totes les pelis de Marvel està plena d’acció, humor i es entretinguda. Paul Rud (ant-man) cau bé, però no té el carisma i la èpica d’altres herois de la franquícia.
10. Romeo y julieta (1996) [7/10]: Actualitzada versió del clàssic de Shakespeare ambientat a finals del segle XX on les families rivals dels Capuleto i Montesco son clans mafiosos. Els diàlegs fan servir la prosa de Shakespeare que fa un contrast curiós amb el temps moderns de cotxes i pistoles.
11. Se7en (1996) [9/10] : Vista per segona vegada. Clàssic thriller policíac de assassins en sèrie, va iniciar un estil a l’hora de fer les pel·lícules d’aquest gènere. Tres actors de primera línia, un dels quals no surt en els títols de crèdit inicials ja que el guarden pel final. Final perfecte. Se7en, aquella pel·lícula que sempre plou menys el últim dia que no hi ha ni un núvol.