Arxivar per 2019-04-29

La veritat sobre el cas Harry Quebert – Joël Dicker

Fa més de 30 anys algú es va carregar la Nola, una noia de 15 anys, totes les proves apunten contra el famós escriptor Harry Quebert, entre elles el fet de trobar-se enterrat en el jardí de casa seva el seu cadàver. Mentrestant Marcus Goldam, un escriptor de 30 anys té la crisis de la fulla en blanc després d’haver publicat la seva primera novel·la amb bastant èxit, podrà ajudar Marcus al seu mentor Harry? O només en traurà profit de la història per publicar el seu segon llibre sobre el cas que tot Amèrica vol llegir? Marcus s’entrevistarà amb tothom perquè a través dels records dels diferents habitants del poble anirem recordant com era la vida en el 1975 just abans abans que morís Nola assassinada.

Els capítols on apareixen en Harry i la Nola sempre son exactament iguals “T’estimo molt Harry! T’estimo molt Nola però no es possible estar junts”, es a dir, que un terç del llibre podria anar fora i el lector no perdria cap contingut rellevant per la trama, ens ha quedat molt clar que Harry i Nola s’estimen però no poden estar junts, de debò que si. Al final llibre fan un resum punt a punt de tot el que va portar a la mort de Nola, no fos cas que el lector anés despistat i no fos suficient espavilat com per connectar tots les històries que han anat sorgint al llarg del llibre, tot que i que si que es veritat que hi ha un tros de la investigació d’en Marcus que la ometen al lector i la guarden per la explicació final per donar un últim cop d’efecte. A part d’aquests dos punts que no m’han agradat es pot dir que el llibre està prou bé, la veritat es que el llibre enganxa, realment vols saber qui s’ha carregat a la noia, es el mínim que se li demana a un thriller d’investigació, no?

—He pasado delante de su antigua parroquia —dije—. Se ha convertido en un McDonald’s.
—El mundo entero se está convirtiendo en un McDonald’s, señor Goldman.

—Este coche es una basura, sargento.
—Es un vehículo de la policía estatal. Un poco de respeto, por favor.
—Entonces es una basura estatal. ¿Y si ponemos algo de música?
—Ni lo sueñe, escritor. Estamos investigando un caso, no somos amiguitas dando un paseo.
—Bueno, pues pondré en mi libro que conduce como un ancianito.
—Ponga música, escritor. Y póngala fuerte. No quiero oírle hasta que hayamos llegado.

Nota: 7/10