Comencem l’últim dia del monogràfic sobre vegetació amb l’orquídia mono es moníssima!
El cercle de la vida d’una fulla
El arbre més alt del mon realment es una sequoia (cap sorpresa) i es diu Hyperion i fa 115 metres d’alçada. En l’enllaç trobareu altres arbres alts per la gent que li agradin aquestes coses altes.
Als japonesos els hi agrada fer art en els seus camps d’arròs, crec que això també havia sortit en algun altre monogràfic.
Veieu aquest arbre de la foto tant maco? Doncs es diu “El manzanillo de la muerte”, el nom ja avisa que no es convenient acostar-se al arbre, si voleu saber-ne el motiu llegiu l’article, en el què diu que bàsicament tot es verinós. I amb aquest arbre tant simpàtic acabo el monogràfic, bé, eh?
Pons's blog 
He al·lucinat amb els camps d’arròs!
Els japonesos son tan ordenats que fins hi tot controlen planta a planta els seus camps.
Tampoc no cal anar tan lluny, els asiatics són simplement gent molt artísta! Ho tenen als gens.
Hi ha una planta silvestre d’aquestes que creixen pels marges que fa unes flors que, quan era petit, en dèiem “conillets” però aquesta orquídia mico està a un nivell superior, sens dubte.
A l’últim arbre, li han hagut de posar el “de la muerte” perquè amb això de “manzanillo” no feia prou respecte?
En general els diminutius no fan gaire por, en canvi amb els “de la muerte” no hi sol haver massa dubtes. Això m’ha recordat a un acudit.
– Papa, papa, per què em dic de nom Estrella?
– Perquè la teva mare va evitar que afegís en el registre “de la mort”
Recorda que estem a un bloc de números! Si no poses fotos dels conills ningú s’ho podrà creure…
Jo recordo les flors que es deien “conillets”! De quan era petita i vivia a Catalunya.
Has de posar fotos o com a mínim enllaços a la wikipedia!
Em costa creure que un arbre tan verd i tan maco sigui… tan poc soportable. :-(
Les aparences enganyen, no et refiïs mai de les coses boniques
M’encanten aquests camps d’arròs! Aquests japos se les empesquen totes!
Es podrien limitar a fer la seva feina que es cultivar arròs i ja està, però no, han d’anar més enllà, coi de gent motivada…