Arxivar per Juliol, 2019

Buenos Presagios (Good Omens) es la mini-sèrie de la BBC basada en una novel·la de Terry Pratchett i Neil Gaiman del mateix nom, per suposat havia de veure aquesta sèrie. Si bé es cert que no es dels meus llibres preferits de Pratchett considero que no està malament. Saltem al argument hooop (onomatopeia de salt). La Terra no té 4.500 milions d’anys sinó que en té 6.000 i pocs, i tota la història de Deu, els dimonis i els àngels resulta que es certa. Any actual menys onze anys, l’anticrist també conegut com a fill de Satanàs es portat a la Terra e introduït en una família a través d’unes monges satàniques, de moment, com podeu comprovar es impossible no enamorar-se d’aquest argument. Crowley es un dimoni encarregat que l’anticrist arribi a complir el seu objectiu, però realment s’ha acomodat a viure amb la humanitat i això del apocalipsis li fa molta mandra, per això li demana al seu amic l’àngel Azirafel que l’ajudi a boicotejar el pla. Com es que un àngel i un dimoni son amics? Doncs bàsicament son companys de feina i porten 6.000 anys treballant en la mateixa oficina (la terra) i amb els mateixos clients (els humans), no es estrany que hi hagi una mica de camaraderia, això si, un es bo, i l’altre no tant. No hi ha apocalipsis sense genets (guerra, fam, mort, i pol·lució, ja que pesta es va jubilar). Em faltava comentar el subtítol de la sèrie “las buenas y ajustadas procefias de Agnes la Chalada”. Agnes es la única profeta que ha encertat en totes les seves profecies, recollides en un llibre sense cap copia, i per suposat també ha encertat amb el apocalipsis, i la descendent d’Agnes, Anatema, també bruixa, es veurà implicada en la seva última profecia, la del fi del mon. Una fi del mon adaptada a l’època contemporània, amb motoristes en comptes de genets apocalíptics i amb Queen en comptes de trompetes de la mort. Us podria explicar més però entraria en el terreny pantanós dels espoilers.

No cal que digui qui es l’àngel i qui el dimoni, oi?

La sèrie segueix el llibre? Si, però diferent, ja sabia que adaptar un llibre així no seria fàcil, perquè l’humor Pratchett s’ha de llegir, en pantalla ja havíem vist que la cosa no funcionava (només cal veure les pel·lícules sobre el color de la magia i Una luz fantástica), però aquesta adaptació ha estat ben trobada i amb ritme per què les coses funcionin, però sobretot hi ha dos peces claus que fan que això rutlli molt bé, la parella d’actors principals, el dimoni David Tennant i l’àngel Michael Sheen, els dos son el veritable motor de la sèrie, em posaríeu en un compromís si em diguéssiu que n’haig d’escollir un, d’acord, bé, em quedo amb en Crowley, el mal sempre m’ha tirat una mica més… Hi ha un parell d’actors del repartiment que conec, el protagonista alcohòlic de Mad Men (Jon Hamm) aquí es l’arcangel Gabriel, i el germà de Saul Goodman (Michael McKean) el trobarem com a caçador de bruixes. I les notes a peu de pàgina made in Pratchett? Bé, no existeixen com a tal, però podríem dir que fan la seva aparició en forma de narrador omniscient. Resumint, son només sis capítols, mireu-los i gaudiu d’una història extravagant però entretinguda, perquè la fi del mon no havia estat mai tan simpàtica.

Good Omens té 6 capítols de 50-55 minuts i té un 6,9 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.
Nota: 7/10

After Life (distribuïda per Netflix, perquè avui en dia això sembla que es important comentar-ho) es una comèdia dramàtica creada i protagonitzada per Ricky Gervais. Un home el qual se li acaba de morir la seva dona per culpa d’un càncer, ha perdut les ganes de viure, està al límit entre seguir amb la seva i suïcidar-se, però de moment segueix amb vida fent el què li dona la gana i passant de tot perquè sap que en qualsevol moment ho pot abandonar tot suïcidant-se perquè en el fons tampoc li importa massa viure ara que la seva dona està morta. S’ha acabat ser amable amb la gent perquè si, s’ha acabat ser tolerant amb els estúpids que es creuen a la seva vida, s’ha acabat fingir per quedar bé. En Ricky (o com es digui en la sèrie) treballa per un diari local, i s’encarrega de buscar notícies en un poble que mai passa res, en el fons es només una manera de recordar lo mediocre que es la vida en general. El director del diari es el seu cunyat, el qual intentarà ajudar-lo a que no es talli les venes. El seu pare es en Walder Frey (l’actor que l’interpreta més aviat) i a sobre té Alzheimer, una altra recordatori que la vida es una merda. I això no es tot, també hi ha altra gent una mica depriment al seu costat, la vella viuda, el pitjor psicòleg del mon, el drogoaddicte amb la novia morta, la prostituta,… Veieu com la cosa comença a ser una mica depriment per una comèdia, no?

La única raó per continuar vivint es aquest gos, que per sort menja pràcticament de tot.

After life està catalogada com a comèdia i com a drama, podríem un posar un 70% de drama i un 30% de comèdia, i no es una comèdia de rialles, es una comèdia de somriures. No es una sèrie apte per gent depressiva, o potser si, si t’agraden les situacions depriments, el humor negre, el cinisme, aquesta pot ser la teva mini-sèrie. La sèrie està dividia en 6 capítols de 25 minuts, i cada capítol correspon en un dia a la vida d’aquest home, pràcticament es pot veure tot seguit, com una pel·lícula de 2 hores i mitja ja que la trama es continua i veus com dia a dia el protagonista va evolucionant a mesura que va interaccionant amb les persones del seu voltant, fins que en el capítol final veus com el protagonista ha fet un canvi important respecte el primer capítol.

After Life té un 7,1 al filmaffinity i un 8,5 al imdb.

Nota: 7/10

  1. Tutorial de com fer unes estisores de paper que tallin paper (7 min)
  2. Nou rècord del món: 2682 flexions en una hora (1 hora de vídeo per qui tingui paciència)
  3. Es una tonteria d’accident però m’ha fet gràcia perquè la música està ben trobada (13 segons)
  4. Steffi Graf respon a la proposta matrimonial a Wimbledon (el vídeo no es nou precisament però no el coneixia i m’ha fet gràcia la resposta xD) (40 segons)
  5. 15 mapes sobre la Unió Europea
  6. Un parell de monstres nuclears soviètics partint gel (3 min)
  7. De què morim? La realitat vs. el que busquem a Google vs. el que ens expliquen en les notícies
  8. Aquest any toca vacances a musulmania (1 min)
  9. L’àrbitre simpàtic (20 segons)
  10. El problema amb els submarins indetectables. La nit en què dos submarins nuclears van xocar al mig de l’Atlàntic perquè eren invisibles l’un per l’altre
  11. Pels qui encara no sabeu com recarregar el combustible d’una central nuclear (5:30 min)
  12. Packs de cervesa sense anelles de plàstic (1:39 min)
  13. Xilòfon amb Hot Wheels (1:47 min)
  14. Teixint fulles
  15. Així es fan els anuncis de pizzes (20 segons)
La estrella de Pandora – Peter F. Hamilton

Potser alguns us estareu preguntant com es que fa segles que no parlo de cap llibre, la culpa la té aquest llibre de gairebé 800 pàgines a lletra petita que us presento avui. Començo amb l’argument. En un futur la humanitat ha trobat una manera de crear una espècie de forats de cuc per tal de transportar-se d’un planeta a un altre de manera immediata als diferents planetes de la galàxia, d’aquesta manera la humanitat ha aconseguit colonitzar varis planetes i tenir una xarxa de transport de mercaderies ràpida, eficient i barata. La història es centra en varies trames, hi ha un terrorista anti-sistema perseguit per la justícia que li agrada posar bombes reivindicant no se sap exactament què. Una altra trama es una detectiu que persegueix un home que s’ha carregat la seva dona rica. Llavors a partir d’aqui surt la trama de l’amant de l’home que s’ha carregat la seva dona. També tenim el inventor dels forats de cuc que s’ha perdut en un planeta molt fred. Però la trama més important sembla ser la d’un astrònom que ha descobert que una estrella ha desaparegut de manera immediata i sense cap motiu aparent, serà això la prova de la descoberta de vida intel·ligent? De fet, si fos així no seria la primera vegada que la humanitat es troba amb vida intel·ligent, hi ha hagut dos ocasions més en que la humanitat ha contactat amb extraterrestres, però uns extraterrestres una mica especials, cada una a la seva manera, i si no vull fer espoilers millor que no doni més detalls. A part de la gran capacitat de colonització de planetes que ofereixen els forats de cuc la humanitat també ha inventat una altra tecnologia interessant que et permet rejovenir-te, no solament l’aspecte físic sinó que en teoria pots tornar-te immortal traspassant els teus records en un clon teu en el cas que al teu cos físic li passi alguna cosa, i passar alguna cosa vull dir que se’l carreguin.

En quan el llibre el trobo molt irregular, les noves tecnologies presentades i la trama en general estant bé, però perd molta estona en descripcions, i en subtrames que personalment no m’interessen gaire o gens, d’acord que serveixen per conèixer més els protagonistes, però al final tens un llibre de gairebé 800 pàgines, no crec que fos complicat eliminar unes quantes pàgines per tal que la història anés més directe al gra, que bàsicament es saber què coi ha passat en aquell sistema estel·lar que algú ha posat una barrera gegant super-sofisticada per algun motiu.

Resumint el llibre es bo, molt bo, però està ple de farciment amb llargues descripcions de planetes on només es troben dos personatges i mai més passa res allà, està ple de personatges que tenen una història que no encaixa per enlloc amb la trama principal, sobretot hi ha moltes històries al principi de molts personatges i no es que et perdis, però són trames que no veus què aporten fins que al final acaben encaixant en la història, i quan dic al final vull dir que hi ha trames que no connecten fins que estàs més enllà del 95% del llibre. La bona notícia es que si supereu les 200 primeres pàgines del llibre les quals només enganxa la trama d’una cinquena part dels personatges, després la cosa es més fàcil de llegir. Un avís final, sembla que l’autor no ha tingut suficient amb 800 pàgines de lletra petita per acabar la seva història o sigui que s’espera una segona part que la tanqui amb unes tantes pàgines més.

Nota: 6/10

Que ens ofereix la cinquena temporada de Black Mirror? Tres capítols, ja que el especial Bandersnatch ja el vaig comentar en la primera entrada sobre pelis de l’any. Per resumir es pot dir que Black Mirror ha posat el pilot automàtic, però encara es deixa mirar, de moment…

  • Striking Vipers: 6/10. Un joc de realitat virtual molt real. Si la virtualitat es tant bona qui necessita la avorrida realitat? Com a mínim Anthony Mackie (el Falcon de Marvel) prefereix la virtualitat, així pot escapar de la seva avorrida família real.
  • Smithereens: 7/10. El Moriarty de Sherlock (l’actor, no pas el personatge) segresta un pobre becari d’una empresa rotllo facebook, el tio està boig. Lliçó moral, deixeu d’estar pendents del mòbil. Li poso el 7 bàsicament perquè m’agrada com actua Andrew Scott.
  • Rachel, Jack and Ashley Too: 5/10. Miley Cirus fa de Miley Cyrus deprimida mentre una noia de 15 anys super fan d’ella i super insegura es compra una nina que té el caràcter de Miley Cyrus. La cosa va exactament del mateix que la meitat de capítols de Black Mirror, el tema de transferir la consciència a una màquina.

Miley Cyrus, Falcon & Moriarty

 

  1. Un compte de Instagram amb apunts coloristes
  2. Generació d’energia per font en els països de la UE durant els últims 18 anys.
  3. I van viure feliços per sempre (extra fabulous comic)
  4. Deixaries d’utilitzar internet per sempre per un milió de dòlars? No, següent pregunta.
  5. L’home més ràpid del mon foradant cocos amb un dit (1:44 min)
  6. Potser hauriem d’anar a fer un cop d’ull a veure què li va passar a Venus.
  7. Mai deixis a una nena sola a la vora d’una cornisa (14 segons)
  8. Els asiàtics porten el malabarisme a un altre nivell (4:45 min)
  9. Diploma Legal Notes. (XKCD còmic)
  10. Consells per la teva visita a Chernobyl
  11. Vapejant, pantomima full (1 min)
  12. Parcs russos terrorífics: La galeria que no estaves esperant
  13. Sia – Chandelier amb un parell de bobines Tesla (2:11 min)
  14. Llibres ordenats de manera curiosa
  15. Un cadell dormint panxa enlaire, el post bufó del dia.

Avui us parlaré de la primera, i de moment la única temporada de The Umbrella Academy. Dos posts “seguits” de sèries? Teniu raó, us podeu queixar, però no us servirà de res. Us explico la trama, un multimilionari adopta a sis nens amb poders i també a Ellen Page que té el poder de ser Ellen Page i gràcies. Els nanos creixen i es tornen una espècie de X-men, cada nano amb el seu poder especial, uns bastants més guais que d’altres la veritat. El pare adoptiu que no es gaire afectiu els hi assigna números per referir-se a ells, per exemple el número u té força (bastanta però tampoc es en Hulk) i s’ha passat una temporada a la lluna (literalment), el número dos llança ganivets, la número tres té el poder de convèncer a la gent, el número quatre pot parlar amb els morts i també veure’ls, el número cinc pot fer salts en l’espai, i depèn de com també en el temps, el número sis està mort (tenia tentacles, no per res era asiàtic…), i finalment la número set es Ellen Page i toca el violí, ho fa bé, però res excepcional, això no es un poder, es molta pràctica. La sèrie arranca quan els germans es retroben després de molts anys separats pel funeral del seu pare, que en principi s’ha mort d’un infart, i just en el funeral el número cinc que havia desaparegut fa 15 anys torna de cop, i torna amb males notícies, molt males notícies, el mon s’acabarà en quatre dies, ja us he dit que eren males notícies.

Per ser “germans” son força diferents

La sèrie es una barreja entre els capítols bons de Herois (els primers) i Misfits, però més musical, això no vol dir que sigui un musical, sinó que a vegades la música sona i els personatges ballen, dit així sembla que sigui un musical, però no, no ho és. El que em fot es que hi ha personatges que saben coses i no les explica als altres, es a dir, amaguen informació també al espectador tan sols per crear una sensació d’incertesa que si el personatge seguís una lògica hauria d’explicar als altres. Tampoc m’agrada el tòpic de la persona mancada d’autoestima que confia en la primera persona que li fa cas. Però també té coses que m’agraden, com ara la parella de dolents, moltes vegades es dolents es limiten a anar contra els bons perquè son dolents i ja està, i aquest es el seu únic paper, però aquí no, aquí els dolents tenen una vida, existeixen més enllà de la seva finalitat, tenen el seu propi caràcter, les seves inquietuds. En general es pot dir que tots els problemes d’aquesta sèrie son deguts a la falta de comunicació entre personatges, si haguessin parlat tots més en comptes de fer cadascú el què li dona la punyetera gana per la seva banda res hagués passat, però la gent li encanta marxar ofesa tot fent un cop de porta, poca paciència…

The Umbrella Academy té 10 capítols i es basa en un còmic. Té 6,7 al filmaffinity i un 8,1 al imdb.

Nota: 6/10