Arxivar per 2019-09-04

Memento mori – César Pérez Gellida

Perquè un a vegades es fot un cop al cap i acaba llegint llibres d’autors del país. Típic thriller d’investigació criminal. Un assassí en sèrie corre per Valladolid matant gent, i un inspector de policia l’haurà de pillar abans la ciutat no acabi despoblada. A diferència de la majoria de novel·les criminals aquí intercalen capítols amb el poli com a protagonista i el assassí com a protagonista, o sigui que gaire misteri per saber qui serà no hi ha… El assassí es el típic intel·lectual culte que va sobrat, que ho té tot planificat, sota control, li agrada la poesia i la música autèntica i menysprea la música popular actual. El inspector també es el tòpic home que només viu per treballar, es veu que això passa tant a Las Vegas com a Valladolid, per tant si us feu inspectors ja sabeu que us toca renunciar a la vostra vida personal.

Arriba un moment que el llibre deixa de ser tan tòpic i es amb l’arribada del psicòleg rus, per fi un personatge original i amb gràcia que ràpidament fa amistat amb el protagonista, l’arribada d’aquest home també coincideix amb uns moviments més agosarats dels assassí en sèrie, benvinguda saquejada en la història. Avís pels qui vulguin llegir-lo, es el primer llibre d’una trilogia de llibres, tot i això si voleu només llegir només aquest primer es pot fer, la història queda “feliçment” tancada si evites llegir-te el últim capítol; d’acord, si, hi ha algun punt obert, però lo principal està tancat. Jo tot i que si que he llegit el últim capítol no tinc problema en deixar-lo aquí de moment, més endavant pensaré si segueixo o no amb la resta de llibres, de moment canvio de temàtica. El assassí es tan tòpic que em cau fatal, i la meitat de capítols son protagonitzats per aquest home, malament en aquesta part, per contra el policia no em cau ni bé ni malament, i finalment i més important la trama en si mateixa m’ha agradat, té girs inesperats, tal i com un espera en una novel·la d’aquest tipus, i no son gaire forçats, tot i que si hi ha varis de moments de “justament ara, mira quina casualitat”. Ah si, se’m oblidava, representa que la part original del llibre es que a part d’alguns poemes el llibre està ple de lletres de cançons, representa que estan allà per ambientar i tal, em sap greu però ni les he llegit, de fet no em sap greu.

Nota: 6/10