Arxivar per Octubre, 2019

El caçador de cervells es un programa que fan a Tve2 ves a saber quin dia i ves a saber a quina hora, això no em preocupa perquè existint Tve a la carta ho pots veure quan vulguis i fins hi tot descarregar-t’ho per mirar-ho on vulguis. Es un programa de ciència, cada programa tracta un tema, i el presentador es dedica a entrevistar-se amb un, dos, tres o quatre eminències del camp que tracta. Cada programa dura 30 minuts, i amb aquest temps et fas una idea bastant bona sobre el tema. He mirat varis programes: El nou model energètic, els homos sapiens europeus, el cervell, el futur de la medicina, nutrició personalitzada, músculs i ment, i uns quants més. El programa es en castellà, es la 2, però el presenta Pere Estupinyà, un català que té més accent que jo, que ja es dir, aquest home es bioquímic, i porta tota la vida fent divulgació científica i se li dona bé, si mireu el seu programa ho descobrireu. Normalment fa entrevistes a gent espanyola, però en algun programa estiren una mica el pressupost i el fan volar per Europa i cap als EEUU per entrevistar-se amb els experts. Per suposat no cal mirar els capítols amb cap ordre, simplement podeu agafar el tema que més us interessi i mirar-lo i si us agrada seguir amb altres temes.

Aquest home gaudeix amb aprenent ciència i se li nota i ho transmet al públic.

PS: Divendres al ser festa el Recull dels divendres passa al dilluns 4

M’ha agradat el fet de recuperar pots antics que no van ser (únicament) publicats en aquest blog, per això segueixo amb un dels posts vintage publicant en el calendari d’advent per un servidor, parlo del famós CT2272 i la fascinant història del calendari d’advent.

Trobareu el cas típic d’avui en el blog calendari d’advent.

Aprofitant que estem en època nadalenca i sobretot que estem en el bloc que estem, m’agradaria aprofitar per parlar-vos d’una (bonica?) tradició de Nadal. Coneixeu la història de l’origen del Calendari d’Advent? No patiu, per això he vingut a aquest bloc, per culturitzar-vos de les coses realment importants, i també de les coses no importants com es el cas d’avui.

A part de ser una excusa per fotres una xocolatina cada dia sense sentir-se culpable pel pecat de la gola, el Calendari d’Advent és una tradició cristiana. Qualsevol que sigui un bon cristià (per exemple, aquells que peregrinen anualment fins a Lourdes de genolls) sabrà que l’Advent es el temps de preparació pel Nadal. La paraula advent prové de la paraula llatina “adventus” que vol dir “anem a buscar una excusa per menjar dolços sense cap moderació”; altres traduccions menys fidedignes diran que vol dir “vinguda” o “adveniment”.

D’acord, però què vol dir “preparar-se pel Nadal”? Jo no en tenia ni idea i em pensava que es tractaria d’un entrenament al estil Rocky Balboa, ja sabeu, saltant a corda, corrent pels carrers de Filadelfia, pujar escales corrent i coses així, però he estat llegint un munt de pàgines cristianes (veieu els sacrificis que faig per aquest bloc, oi?!) i resulta que preparar-se pel Nadal vol dir entrenar emocional i espiritualment per tal de ser una persona millor i aprendre a perdonar i a fer el bé. Justament tot el contrari a la meva filosofia, casualitat?

El Advent dura 4 (quatre, pels de lletres) setmanes, i comença 4 (quatre, pels de lletres que siguin desmemoriats) diumenges abans del dia de Nadal. Aquests diumenges son coneguts com els Diumenges d’Advent; perquè quan s’ha de triar entre ser original o ser evident les tradicions religioses sempre escullen la segona opció. Per tan, aquest any l’Advent ha començat el dia 29 de novembre. Malgrat això, algú ha vist un calendari d’Advent que no comenci el 1 de desembre? Sigui com sigui, es tracta d’un calendari que cobreix aquests dies abans del Nadal, amb la gràcia afegida que sota de cada dia s’amaga un regalet. Lo habitual es que sigui una llaminadura o una xocolatina, però també s’hi pot trobar una petita joguina al més pur estil Kinder Sorpresa. El cas es que no hi pot haver mai regals dirigits al públic adult com ara material d’oficina o profilàctics.

A part del calendari d'Advent hi ha altres bons calendaris

A part del calendari d’Advent hi ha altres bons calendaris

Però el calendari d’Advent ha anat evolucionant, no pas com per exemple els cocodrils que fa molts centenars de milers d’anys que no han canviat gens ni mica. L’origen del calendari d’Advent es remunta a la Alemanya del segle XIX. Què passa? Què els nens alemanys del segle XIX eren estúpids i no sabien quan venia Nadal? Es una opció que no descarto. El fet es que com si d’un compte endarrere per sortir de la presó es tractés, els nens marcaven amb guix les portes de les seves cases, o bé ho feien encenent espelmes. Això explica perquè la temporada de risc d’incendi Alemanya era al desembre.

Però qui va ser el creador del primer calendari d’Advent comercial? Certes fonts apunten que en el 1902 un llibreter de Hamburg venia “rellotges de Nadal”, i té tota la pinta que aquests rellotges guarden alguna relació amb els actuals calendaris d’Advent. Lamentablement ningú em paga per fer aquesta tasca d’investigació, així doncs no tinc ni la punyetera idea de que coi es un “rellotge de Nadal”.

Una altra possible candidat com origen del calendari d’Advent podria ser un diari de Stuttgart que en el 1904 va obsequiar als seus lectors amb un calendari del desembre. El 1904 també va ser l’any que es va fundar la FIFA, però dubto que una cosa guardi relació amb l’altre… Però sense dubte el responsable de la fabricació en massa d’aquests calendaris va ser el famosíssim (¿?) Gerhard Lang.

Si teniu curiositat per conèixer com eren els calendaris que va crear el senyor Lang no us perdeu el post de demà, en aquest mateix bloc i en aquesta mateixa hora.

Ah! Si! La xocolatina! I què millor que els bombons personalitzats? Personalitzats amb la forma de… Els que siguin escrupolosos millor que NO segueixin l’enllaç anterior.

bombones-forma-ano-2

Godless es una mini-sèrie situada en 1884 als EEUU. El primer capítol arranca fort, amb el resultat d’una matança en un poble, però no patiu, la massacre la veiem posteriorment en un flashback. Però no patiu, això no passa en el nostre poble, el nostre poble ha tingut un altre tipus de desgràcia que ha fet que la majoria dels homes del poble hagin mort (una mica més endavant s’explica), però encara quedin les dones, dones que han hagut de ser fortes i tirant endavant sense els homes. El problema el tenim amb un bandoler i la seva banda d’una trentena d’homes que es dedica a robar als pobles miners.

Les senyoretes també disparen amb rifle


Sobre els actors que conec, tenim la filla gran dels Crawley de Downton Abbey que aquí fa de viuda propietària dels cavalls (Michelle Dockery). El Marshall es el jefe de The Newsroom (Sam Waterson). El presentador de The Newsroom, o dos Tontos muy tontos, aquí fa del líder dels bandolers (Jeff Daniels). El nano simpàtic del corredor del laberinto fa d’ajudant del xèrif (Thomas Brodie-Sangster).

Godless no té gaires capítols (set) però tot i així s’entreté amb coses que no es que aportin gaire a la trama, per exemple veure domar cavalls pot ser visualment molt maco però no es això del què va la sèrie, el mateix amb el tema de la caça. La primera trobada del Marshall amb en Frank m’ha semblat molt irreal, que es exactament igual d’irreal que la trobada d’en Frank i el xerif, una falta de versemblança per duplicat es considera el mateix error? Té varies situacions d’aquestes per culpa que es una sèrie molt poètica, per fer-ho maco fan les coses d’una manera, però la vida no es maca, la vida es de qui s’espavila i fa el què sigui per sobreviure encara que no sigui èpic ni noble. Per ser un Western Godless té relativament pocs trets, exceptuant el últim capítol de 80 minuts, allà hi ha tot els trets que li falten a la resta de capítols multiplicats per tres, però exceptuant el violent final la sèrie es més aviat tranquil·la, ho dic per avisar a aquell que s’esperi una sèrie d’acció o un western més típic. La nota de previsibilitat de la sèrie es un 11/10. Acabo amb un punt a favor, la sèrie està plena de dones maques.

Godless té 7 capítols, un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.

Nota: 6/10

  1. Malabarisme en parella (20 segons)
  2. Els xampús per homes son millors (Potser no fa gràcia però a mi si)
  3. No hi ha una coreografia suficientment ridícula si la pasta que ofereixes es suficient. (30 segons)
  4. Entrepà de truita tot en un (30 segons)
  5. Quan atures un cotxe al mig del pas zebra (22 segons)
  6. Hi ha gent immortal (50 segons)
  7. Japan Airlines mostra en el seu mapa de seients on hi haurà nadons asseguts
  8. Bohemian Rhapsody a varies veus, més o menys (37 segons)
  9. Mesura uns 18cm i s’agafa amb la mà. Calen més pistes? (1:30 min)
  10. Begudes isotòniques vs. Gastroenteritis
  11. El vermell crida l’atenció a tothom
  12. Heu vist lo del pont a Taiwan? (20 segons)
  13. La velocitat de la llum es ràpida però les distàncies dintre del nostre sistema solar no son petites (1 min)
  14. La màgia de la tensió superficial (8 segons)
  15. Forat negre amb la massa de 5 terres dibuixat a escala en un llibre de ciències.

Us sona l’error 404, no? Si coi, el típic page not found. Es una de les pàgines més desesperants que et pots trobar, per això avui us mostro una pàgines 404 originals ^^
404_min4043_min4045_min
4046_min4047_min40411_min40412_min40413_min
40423_min

Altres vegades el que no trobes no es un page not found, sinó un car not found xD
404

I altres vegades no trobes un edifici
obra_geek

Pàgina 404 amb lemmings: Salva el màxim nombre de lemmings possibles d’aquesta pàgina 404 interactiva.
404

Amb el record del CT2742 acabo amb la tetralogia de posts sobre el Roda el món i torna al bloc, a partir d’ara ja podré tornar a recordar CT escrits a dins de Pons’s Blog tal i com el MEV mana. Aquest últim post ja no es de la trobada virtual del gener del 2015 sinó que va ser al gener del 2018, per simplificar-ho diguem que no va ser tan emotiva com la primera.
 
Un dia de desembre estava tan tranquil quan de cop vaig rebre un inesperat mail, un altre príncep nigerià que necessita treure la seva fortuna del país vaig pensar, però aquesta vegada no la vaig encertar, era molt pitjor, era un mail de la Carme Rosanas. Segur que a molts de vosaltres us sonarà aquesta sensació d’angoixa que vaig tenir alhora de llegir el remitent perquè els mails de la Carme sempre impliquen feina, no t’enviarà un mail per desitjar-te bones festes i prou, no, no, ella sempre demanarà algun favor o altre, si bé es cert que no són grans favors, es a dir, dubto que arribi el dia que em demani les claus del Ferrari o un tros de medul·la òssia, però són petites feinetes com ara col·laborar en els seus projectes blocaires que s’inventa i que et demana sense cap remordiment. Ara em direu que no estic obligat a res, que ningú no m’està apuntant amb una Desert Eagle .50 AE, i teniu raó, però si que tinc una responsabilitat moral perquè jo sóc en Pons (abans d’arribar aquí ho sabíeu, no?), que en Pons col·labori (visca la gent que parla d’ella mateixa en tercera persona!) en un projecte blocaire es la meitat de la feina, sense en Pons la gent passaria de totes aquestes històries, llavors està sobre les meves espatlles (virtuals) el fracàs o l’èxit d’aquest tipus de projectes.

En aquest projecte en concret la Carme em demana, o ens demana, però la veritat em preocupa més el què em demana a mi que el què us demani a vosaltres, que col·laborem en el Roda al mon i torna bloc, blog que esteu llegint ara mateix sense donar-vos ni compte a no ser que estigueu llegint això a Pons’s Blog perquè també s’ha publicat allà (moment de publicitat fet, ara ja podeu parar de llegir si voleu). Resulta que ja fa tres anys de la trobada virtual, no sembla que hagi passat tan de temps, oi? Jo tinc excusa perquè fa temps vaig fer un pacte amb el diable per tenir la immortalitat, però vosaltres mortals hauríeu de ser més conscients del vostre limitat temps en aquesta miserable existència. Doncs sembla que es va acordar que la trobada virtual es repetiria en el 2018, perquè la gent pensava que li faria il·lusió escriure alguna cosa, doncs resulta que no, que realment fa un gran pal escriure un post per aquest blog, i tota la il·lusió que hi havia en el 2015 ha marxat clavegueres avall, fins hi tot la pròpia Carme diu que es un conyàs, paraules textuals, per suposat, ja sabeu com parla ella… En el seu mail recorda que els tres anys de diferència va ser la opció guanyadora en la votació com traient-se de sobre el mort, com donant a entendre que ella va votar una data més llunyana com ara el 2020, el 2025 o possiblement el 3000. Ara es quan arriba la meva part preferida del mail quan diu “En realitat a totes les persones que vareu dir que participaríeu, encara que algunes no ho vareu arribar a fer”, per si no enteneu la frase ja us la tradueixo jo “Tu! Miserable persona sense paraula alguna que promets coses que llavors no compleixes! Et repto a que compleixis el que vas dir ara fa més de tres anys a veure si tens ous!” a més a més afegeix “Ratllem la setantena d’autors” (que es mereix un paràgraf a part) ve a dir “Ja veureu com de tanta gent que som la gran majoria no farà ni punyeter cas i acabarem escrivint els quatre desgraciats de sempre…” Sempre he dit que el derrotisme es una qualitat inherent a tot bon català. Al final de la petició es on la Carme es deixar anar i es nota que se li en fot tot, ja que en comptes de concretar la idea amb un sol objectiu per tal que anem tots a una i la cosa quedi harmoniosa, ens insta a fer el que ens roti perquè prou que ha fet ella escrivint el mail com per anar perseguint a la gent com fa tres anys perquè facin cas de les poques normes que hi havia.

Futurama patrocina la trobada virtual de l’any 3000

Si us ha agradat aquest post doneu-li les gràcies a la Carme que mitjançant el seu mail m’ha inspirat a escriure això durant una nit d’insomni (les 7 PM es nit ja, no?), per contra si no us ha agradat llegir això les culpes també són de la Carme, i el post de la hipotètica trobava virtual del 2021 també serà culpa seva, si es que queda algun blogger en el 2021… Fes like si trobes que els finals apocalíptics són lo millor.

PS: Ara es quan arriba algú i m’esborra el post planificat i tot se’n va a norris, es lo típic que passa en aquest blog, 70 autors i la majoria uns pocatraces, per suposat la culpa es de blogger que permet als inútils trastejar amb els blogs, com a mínim wordpress té la complexitat justa per tal que s’apliqui un filtre d’inutilitat que evita que qualsevol negat faci servir wordpress.

Dies irae – César Pérez Gellida

La segona part del llibre Memento Mori. Aquí el nostre inspector de Valladolid anirà a Trieste a agafar un assassí en sèrie, mentrestant el psicòleg rus estarà pels Balcans explicant misèries de la guerra d’aquella zona ja que la va viure de primera ma quan treballava al servei de Rússia. L’assassí mata, que per alguna cosa es la seva feina, i el policia l’intenta agafar, que hi hagi una tercera part que tanqui la trilogia us pot fer pensar lo bé que fa la seva feina el policia… Mentrestant el psicòleg s’encarregarà de resoldre uns assumptes pendents de fa anys que tenia amb cert genocida de la guerra dels Balcans. Per suposat els camins d’aquestes tres persones s’acabaran creuant. Igual que passa amb el primer llibre, a falta d’un quart de llibre pel final hi ha un gir inesperat dels esdeveniments que et dona una empenta per acabar amb ganes el llibre. Resumint, el llibre entreté però no apassiona, igual que els seus personatges, que no cauen malament però el únic destacable dels tres es el psicòleg. Tercera i última part? Doncs suposo que si que caurà, però sense massa pressa.
Nota: 6/10