Arxivar per Octubre, 2019

El caçador de cervells es un programa que fan a Tve2 ves a saber quin dia i ves a saber a quina hora, això no em preocupa perquè existint Tve a la carta ho pots veure quan vulguis i fins hi tot descarregar-t’ho per mirar-ho on vulguis. Es un programa de ciència, cada programa tracta un tema, i el presentador es dedica a entrevistar-se amb un, dos, tres o quatre eminències del camp que tracta. Cada programa dura 30 minuts, i amb aquest temps et fas una idea bastant bona sobre el tema. He mirat varis programes: El nou model energètic, els homos sapiens europeus, el cervell, el futur de la medicina, nutrició personalitzada, músculs i ment, i uns quants més. El programa es en castellà, es la 2, però el presenta Pere Estupinyà, un català que té més accent que jo, que ja es dir, aquest home es bioquímic, i porta tota la vida fent divulgació científica i se li dona bé, si mireu el seu programa ho descobrireu. Normalment fa entrevistes a gent espanyola, però en algun programa estiren una mica el pressupost i el fan volar per Europa i cap als EEUU per entrevistar-se amb els experts. Per suposat no cal mirar els capítols amb cap ordre, simplement podeu agafar el tema que més us interessi i mirar-lo i si us agrada seguir amb altres temes.

Aquest home gaudeix amb aprenent ciència i se li nota i ho transmet al públic.

PS: Divendres al ser festa el Recull dels divendres passa al dilluns 4

M’ha agradat el fet de recuperar pots antics que no van ser (únicament) publicats en aquest blog, per això segueixo amb un dels posts vintage publicant en el calendari d’advent per un servidor, parlo del famós CT2272 i la fascinant història del calendari d’advent.

Trobareu el cas típic d’avui en el blog calendari d’advent.

Aprofitant que estem en època nadalenca i sobretot que estem en el bloc que estem, m’agradaria aprofitar per parlar-vos d’una (bonica?) tradició de Nadal. Coneixeu la història de l’origen del Calendari d’Advent? No patiu, per això he vingut a aquest bloc, per culturitzar-vos de les coses realment importants, i també de les coses no importants com es el cas d’avui.

A part de ser una excusa per fotres una xocolatina cada dia sense sentir-se culpable pel pecat de la gola, el Calendari d’Advent és una tradició cristiana. Qualsevol que sigui un bon cristià (per exemple, aquells que peregrinen anualment fins a Lourdes de genolls) sabrà que l’Advent es el temps de preparació pel Nadal. La paraula advent prové de la paraula llatina “adventus” que vol dir “anem a buscar una excusa per menjar dolços sense cap moderació”; altres traduccions menys fidedignes diran que vol dir “vinguda” o “adveniment”.

D’acord, però què vol dir “preparar-se pel Nadal”? Jo no en tenia ni idea i em pensava que es tractaria d’un entrenament al estil Rocky Balboa, ja sabeu, saltant a corda, corrent pels carrers de Filadelfia, pujar escales corrent i coses així, però he estat llegint un munt de pàgines cristianes (veieu els sacrificis que faig per aquest bloc, oi?!) i resulta que preparar-se pel Nadal vol dir entrenar emocional i espiritualment per tal de ser una persona millor i aprendre a perdonar i a fer el bé. Justament tot el contrari a la meva filosofia, casualitat?

El Advent dura 4 (quatre, pels de lletres) setmanes, i comença 4 (quatre, pels de lletres que siguin desmemoriats) diumenges abans del dia de Nadal. Aquests diumenges son coneguts com els Diumenges d’Advent; perquè quan s’ha de triar entre ser original o ser evident les tradicions religioses sempre escullen la segona opció. Per tan, aquest any l’Advent ha començat el dia 29 de novembre. Malgrat això, algú ha vist un calendari d’Advent que no comenci el 1 de desembre? Sigui com sigui, es tracta d’un calendari que cobreix aquests dies abans del Nadal, amb la gràcia afegida que sota de cada dia s’amaga un regalet. Lo habitual es que sigui una llaminadura o una xocolatina, però també s’hi pot trobar una petita joguina al més pur estil Kinder Sorpresa. El cas es que no hi pot haver mai regals dirigits al públic adult com ara material d’oficina o profilàctics.

A part del calendari d'Advent hi ha altres bons calendaris

A part del calendari d’Advent hi ha altres bons calendaris

Però el calendari d’Advent ha anat evolucionant, no pas com per exemple els cocodrils que fa molts centenars de milers d’anys que no han canviat gens ni mica. L’origen del calendari d’Advent es remunta a la Alemanya del segle XIX. Què passa? Què els nens alemanys del segle XIX eren estúpids i no sabien quan venia Nadal? Es una opció que no descarto. El fet es que com si d’un compte endarrere per sortir de la presó es tractés, els nens marcaven amb guix les portes de les seves cases, o bé ho feien encenent espelmes. Això explica perquè la temporada de risc d’incendi Alemanya era al desembre.

Però qui va ser el creador del primer calendari d’Advent comercial? Certes fonts apunten que en el 1902 un llibreter de Hamburg venia “rellotges de Nadal”, i té tota la pinta que aquests rellotges guarden alguna relació amb els actuals calendaris d’Advent. Lamentablement ningú em paga per fer aquesta tasca d’investigació, així doncs no tinc ni la punyetera idea de que coi es un “rellotge de Nadal”.

Una altra possible candidat com origen del calendari d’Advent podria ser un diari de Stuttgart que en el 1904 va obsequiar als seus lectors amb un calendari del desembre. El 1904 també va ser l’any que es va fundar la FIFA, però dubto que una cosa guardi relació amb l’altre… Però sense dubte el responsable de la fabricació en massa d’aquests calendaris va ser el famosíssim (¿?) Gerhard Lang.

Si teniu curiositat per conèixer com eren els calendaris que va crear el senyor Lang no us perdeu el post de demà, en aquest mateix bloc i en aquesta mateixa hora.

Ah! Si! La xocolatina! I què millor que els bombons personalitzats? Personalitzats amb la forma de… Els que siguin escrupolosos millor que NO segueixin l’enllaç anterior.

bombones-forma-ano-2

Godless es una mini-sèrie situada en 1884 als EEUU. El primer capítol arranca fort, amb el resultat d’una matança en un poble, però no patiu, la massacre la veiem posteriorment en un flashback. Però no patiu, això no passa en el nostre poble, el nostre poble ha tingut un altre tipus de desgràcia que ha fet que la majoria dels homes del poble hagin mort (una mica més endavant s’explica), però encara quedin les dones, dones que han hagut de ser fortes i tirant endavant sense els homes. El problema el tenim amb un bandoler i la seva banda d’una trentena d’homes que es dedica a robar als pobles miners.

Les senyoretes també disparen amb rifle


Sobre els actors que conec, tenim la filla gran dels Crawley de Downton Abbey que aquí fa de viuda propietària dels cavalls (Michelle Dockery). El Marshall es el jefe de The Newsroom (Sam Waterson). El presentador de The Newsroom, o dos Tontos muy tontos, aquí fa del líder dels bandolers (Jeff Daniels). El nano simpàtic del corredor del laberinto fa d’ajudant del xèrif (Thomas Brodie-Sangster).

Godless no té gaires capítols (set) però tot i així s’entreté amb coses que no es que aportin gaire a la trama, per exemple veure domar cavalls pot ser visualment molt maco però no es això del què va la sèrie, el mateix amb el tema de la caça. La primera trobada del Marshall amb en Frank m’ha semblat molt irreal, que es exactament igual d’irreal que la trobada d’en Frank i el xerif, una falta de versemblança per duplicat es considera el mateix error? Té varies situacions d’aquestes per culpa que es una sèrie molt poètica, per fer-ho maco fan les coses d’una manera, però la vida no es maca, la vida es de qui s’espavila i fa el què sigui per sobreviure encara que no sigui èpic ni noble. Per ser un Western Godless té relativament pocs trets, exceptuant el últim capítol de 80 minuts, allà hi ha tot els trets que li falten a la resta de capítols multiplicats per tres, però exceptuant el violent final la sèrie es més aviat tranquil·la, ho dic per avisar a aquell que s’esperi una sèrie d’acció o un western més típic. La nota de previsibilitat de la sèrie es un 11/10. Acabo amb un punt a favor, la sèrie està plena de dones maques.

Godless té 7 capítols, un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.

Nota: 6/10

  1. Malabarisme en parella (20 segons)
  2. Els xampús per homes son millors (Potser no fa gràcia però a mi si)
  3. No hi ha una coreografia suficientment ridícula si la pasta que ofereixes es suficient. (30 segons)
  4. Entrepà de truita tot en un (30 segons)
  5. Quan atures un cotxe al mig del pas zebra (22 segons)
  6. Hi ha gent immortal (50 segons)
  7. Japan Airlines mostra en el seu mapa de seients on hi haurà nadons asseguts
  8. Bohemian Rhapsody a varies veus, més o menys (37 segons)
  9. Mesura uns 18cm i s’agafa amb la mà. Calen més pistes? (1:30 min)
  10. Begudes isotòniques vs. Gastroenteritis
  11. El vermell crida l’atenció a tothom
  12. Heu vist lo del pont a Taiwan? (20 segons)
  13. La velocitat de la llum es ràpida però les distàncies dintre del nostre sistema solar no son petites (1 min)
  14. La màgia de la tensió superficial (8 segons)
  15. Forat negre amb la massa de 5 terres dibuixat a escala en un llibre de ciències.

Us sona l’error 404, no? Si coi, el típic page not found. Es una de les pàgines més desesperants que et pots trobar, per això avui us mostro una pàgines 404 originals ^^
404_min4043_min4045_min
4046_min4047_min40411_min40412_min40413_min
40423_min

Altres vegades el que no trobes no es un page not found, sinó un car not found xD
404

I altres vegades no trobes un edifici
obra_geek

Pàgina 404 amb lemmings: Salva el màxim nombre de lemmings possibles d’aquesta pàgina 404 interactiva.
404

Amb el record del CT2742 acabo amb la tetralogia de posts sobre el Roda el món i torna al bloc, a partir d’ara ja podré tornar a recordar CT escrits a dins de Pons’s Blog tal i com el MEV mana. Aquest últim post ja no es de la trobada virtual del gener del 2015 sinó que va ser al gener del 2018, per simplificar-ho diguem que no va ser tan emotiva com la primera.
 
Un dia de desembre estava tan tranquil quan de cop vaig rebre un inesperat mail, un altre príncep nigerià que necessita treure la seva fortuna del país vaig pensar, però aquesta vegada no la vaig encertar, era molt pitjor, era un mail de la Carme Rosanas. Segur que a molts de vosaltres us sonarà aquesta sensació d’angoixa que vaig tenir alhora de llegir el remitent perquè els mails de la Carme sempre impliquen feina, no t’enviarà un mail per desitjar-te bones festes i prou, no, no, ella sempre demanarà algun favor o altre, si bé es cert que no són grans favors, es a dir, dubto que arribi el dia que em demani les claus del Ferrari o un tros de medul·la òssia, però són petites feinetes com ara col·laborar en els seus projectes blocaires que s’inventa i que et demana sense cap remordiment. Ara em direu que no estic obligat a res, que ningú no m’està apuntant amb una Desert Eagle .50 AE, i teniu raó, però si que tinc una responsabilitat moral perquè jo sóc en Pons (abans d’arribar aquí ho sabíeu, no?), que en Pons col·labori (visca la gent que parla d’ella mateixa en tercera persona!) en un projecte blocaire es la meitat de la feina, sense en Pons la gent passaria de totes aquestes històries, llavors està sobre les meves espatlles (virtuals) el fracàs o l’èxit d’aquest tipus de projectes.

En aquest projecte en concret la Carme em demana, o ens demana, però la veritat em preocupa més el què em demana a mi que el què us demani a vosaltres, que col·laborem en el Roda al mon i torna bloc, blog que esteu llegint ara mateix sense donar-vos ni compte a no ser que estigueu llegint això a Pons’s Blog perquè també s’ha publicat allà (moment de publicitat fet, ara ja podeu parar de llegir si voleu). Resulta que ja fa tres anys de la trobada virtual, no sembla que hagi passat tan de temps, oi? Jo tinc excusa perquè fa temps vaig fer un pacte amb el diable per tenir la immortalitat, però vosaltres mortals hauríeu de ser més conscients del vostre limitat temps en aquesta miserable existència. Doncs sembla que es va acordar que la trobada virtual es repetiria en el 2018, perquè la gent pensava que li faria il·lusió escriure alguna cosa, doncs resulta que no, que realment fa un gran pal escriure un post per aquest blog, i tota la il·lusió que hi havia en el 2015 ha marxat clavegueres avall, fins hi tot la pròpia Carme diu que es un conyàs, paraules textuals, per suposat, ja sabeu com parla ella… En el seu mail recorda que els tres anys de diferència va ser la opció guanyadora en la votació com traient-se de sobre el mort, com donant a entendre que ella va votar una data més llunyana com ara el 2020, el 2025 o possiblement el 3000. Ara es quan arriba la meva part preferida del mail quan diu “En realitat a totes les persones que vareu dir que participaríeu, encara que algunes no ho vareu arribar a fer”, per si no enteneu la frase ja us la tradueixo jo “Tu! Miserable persona sense paraula alguna que promets coses que llavors no compleixes! Et repto a que compleixis el que vas dir ara fa més de tres anys a veure si tens ous!” a més a més afegeix “Ratllem la setantena d’autors” (que es mereix un paràgraf a part) ve a dir “Ja veureu com de tanta gent que som la gran majoria no farà ni punyeter cas i acabarem escrivint els quatre desgraciats de sempre…” Sempre he dit que el derrotisme es una qualitat inherent a tot bon català. Al final de la petició es on la Carme es deixar anar i es nota que se li en fot tot, ja que en comptes de concretar la idea amb un sol objectiu per tal que anem tots a una i la cosa quedi harmoniosa, ens insta a fer el que ens roti perquè prou que ha fet ella escrivint el mail com per anar perseguint a la gent com fa tres anys perquè facin cas de les poques normes que hi havia.

Futurama patrocina la trobada virtual de l’any 3000

Si us ha agradat aquest post doneu-li les gràcies a la Carme que mitjançant el seu mail m’ha inspirat a escriure això durant una nit d’insomni (les 7 PM es nit ja, no?), per contra si no us ha agradat llegir això les culpes també són de la Carme, i el post de la hipotètica trobava virtual del 2021 també serà culpa seva, si es que queda algun blogger en el 2021… Fes like si trobes que els finals apocalíptics són lo millor.

PS: Ara es quan arriba algú i m’esborra el post planificat i tot se’n va a norris, es lo típic que passa en aquest blog, 70 autors i la majoria uns pocatraces, per suposat la culpa es de blogger que permet als inútils trastejar amb els blogs, com a mínim wordpress té la complexitat justa per tal que s’apliqui un filtre d’inutilitat que evita que qualsevol negat faci servir wordpress.

Dies irae – César Pérez Gellida

La segona part del llibre Memento Mori. Aquí el nostre inspector de Valladolid anirà a Trieste a agafar un assassí en sèrie, mentrestant el psicòleg rus estarà pels Balcans explicant misèries de la guerra d’aquella zona ja que la va viure de primera ma quan treballava al servei de Rússia. L’assassí mata, que per alguna cosa es la seva feina, i el policia l’intenta agafar, que hi hagi una tercera part que tanqui la trilogia us pot fer pensar lo bé que fa la seva feina el policia… Mentrestant el psicòleg s’encarregarà de resoldre uns assumptes pendents de fa anys que tenia amb cert genocida de la guerra dels Balcans. Per suposat els camins d’aquestes tres persones s’acabaran creuant. Igual que passa amb el primer llibre, a falta d’un quart de llibre pel final hi ha un gir inesperat dels esdeveniments que et dona una empenta per acabar amb ganes el llibre. Resumint, el llibre entreté però no apassiona, igual que els seus personatges, que no cauen malament però el únic destacable dels tres es el psicòleg. Tercera i última part? Doncs suposo que si que caurà, però sense massa pressa.
Nota: 6/10

  1. Saltant per sobre la tanca. En la seva imaginació sortia genial (50 segons)
  2. Fum i foc en una bombolla de sabó (1:38 min)
  3. Sort que hi ha un adult responsable sempre al aguait (25 segons)
  4. Hi ha una pista a Dinamarca pensada per ser gaudida especialment durant la pluja (2 min)
  5. En el mateix dia. No fa gràcia però m’ha pillat amb la guàrdia baixa o algo.
  6. Quan t’apuntes a Factor X UK sense cap talent però ets un monstre del espectacle (6 min)
  7. Es important no deixar-se ningú als agraïments (29 segons)
  8. Intel aconsegueix un nou record: 2018 drones volant sincronitzats (3:33 min)
  9. Piqapoo: la pinça amb bossa per a cues de gos que atrapa la femta directament des del seu anus (2:45 min)
  10. Efecte dominó estructural: 3 persones durant dos dies de treball i 22.000 peces (40 segons)
  11. Va estar fent-se fotos en què sortia l’anell, un mes abans de demanar-li matrimoni.
  12. Vols que els teus gats es distreguin sols? (2:40 min)
  13. Traslladen una estació d’autobusos de 30.000 tones 90 graus sobre la seva posició inicial (1:20 min)
  14. Brexit 2128. Son les seves tradicions i s’han de respectar.
  15. La majestuosa bellesa dels matalassos inflables migrant en grup (1:16 min)

Years and years es una mini-sèrie britànica que especula com serà el futur proper, va des de l’actualitat fins al 2034, aquest futur el veiem a través dels ulls d’una família anglesa normal. En el futur hi ha els problemes que es preveuen, terrorisme, guerres a Europa de l’est que envien refugiats a tot Europa, això provoca xenofòbia, i això comporta que els partits de dretes guanyin vots, homofòbia, etc. Tensió entre EEUU i Xina, i per suposat Rússia no es quedarà amb els braços plegats, i la resta de països europeus també tindran les seves crisis, fins hi tot es veu alguna que altra estelada. La tecnologia evolucionarà, cada vegada estarà tot més integrat amb la casa i el nostre propi cos. El canvi climàtic. La sanitat i altres privilegis només per qui els pugui pagar. Precarietat laboral, pluriempleats, crisis financeres, bancs que s’enfonsen. Ja ho veieu un futur preciós, però en el fons no sona tan distòpic, sembla més aviat realista. Però si li treus tot aquest ambient lleugerament futurista que et queda? Doncs un drama familiar normal i corrent amb les seves baralles familiars i les seves desgracies.

Una família reunida al voltant de la TV, tal com ha de ser.


Years and years té sis capítols i té un 7,8 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 6/10

Com que no hi ha dos sense tres el post vintage que toca avui també es va publicar el mateix gener del 2015 en el roda el bloc, ja ho veieu, aquell mes gairebé vaig escriure més fora de casa que dins. Correspon al CT2068

Hola gent de la trobada virtual! Soc altre cop en Pons. Em coneixereu de…. Bé si a aquestes alçades de la meva carrera blocaire no em coneixeu vol dir que aneu molt despistats. La veritat es que no tenia previst fer un tercer post per la trobada, però la pressió social m’hi ha obligat, fins hi tot la gent m’aturava pel carrer demanant-me de genolls que ho fes.

Aprofito doncs el post per acomiadar aquesta trobada, com a mínim per part meva com a autor, ja que encara queden dies per altres autors i per tan per continuar comentant nous posts. Com a administrador del bloc podria adjudicar-me el privilegi de planificar el post per l’últim dia de la trobada, però fet i fet ser administrador d’aquest bloc no es tan especial com m’agradaria, gairebé hi ha més administradors que participants, que no tinc gaire clar què hi pinten perquè en el fons la feina bruta la fet pràcticament tota la Carme, i jo no he fet res més que un altre participant, si descomptem tranquil·litzar l’Assumpta que sempre és posa molt nerviosa quan es tracta d’esdeveniments col·laboratius entre varis bloggers, i arreglar alguna petita trencadissa provocada per un administrador sapastre; no vull criminalitzar a la persona en qüestió per tal que no la senyaleu pel carrer i ho passi malament la pobre Sílvia, upss…

No he controlat si al final els 87 apuntats han fet la seva feina i han escrit mínim un post per cap, però si algú ha fallat no passa res, que no es preocupi que no es despertarà amb un cap de cavall al llit, o en el seu defecte el cap de la seva mascota preferida.

El poster de la paret de la meva habitació

M’ha sorprès gratament veure que la planificació dels posts al llarg del mes ha estat prou bona i espaiada i que hi ha hagut pocs imprevists. Digueu-me malpensat però un parell de posts esborrats sense voler per algú que no es l’autor els esperava. Ja sabeu, son aquelles coses que passen sense mala fe, però acaben passant quan hi ha 83 parells de mans tocant el mateix (no tenim cap participant manc, no? Si el tenim, si us plau que no s’ofengui, prou mèrit que té escrivint amb una sola ma).

També m’ha fet il·lusió veure la elevada xifra de comentaris per post. Sobretot si tenim com a referència només el nombre de comentaris dels posts previs a la trobada que publicava la Carme on lo habitual era que hi haguessin pocs comentaris o directament una quantitat irrisòria que feia plorar al MEV.

Per últim també m’ha alegrat apreciar com la qualitat dels posts escrits ha estat força alta. Com sempre, uns m’han agradat més que els altres, però en general son bons; tranquils, us estalviaré passar vergonya i no faré un rànquing ordenant els posts d’aquesta trobada segons el meu (encertat) criteri.

Va contra el meu tarannà (bonica e infrautilitzada paraula) fer un post fora del meu bloc sense fer-me publicitat, per tan aprofito per recordar a algun despistat que encara no sap quan fa anys Pons’s Blog (fet força improbable per altra banda), que demà dia 29 de gener compleix 9 (nou, pels de lletres) anys. No vull que us sentiu obligats a passar demà a felicitar-me, però que sapigueu que passaré llista. No vull que us ho prengueu com un amenaça, més aviat seria com una extorsió, trobo que la paraula “extorsió” té més classe, serà per la “x”? Per tal que no us perdeu pel camí us deixo l’enllaç futur al Cas Típic del novè aniversari: CT2069. Recordeu que al ser un enllaç futur aquest no funcionarà fins el dia 29/01/2015 a les 06:00.

Acabo dient que ha estat un plaer participar en aquesta trobada. Per qualsevol cosa ja sabeu on em podeu trobar, i el més important, jo se on trobar-vos ;)

Avui aquest blog (Pons’s Blog pels despistats) compleix just 5.000 dies de vida. Per celebrar-ho escriuré en català totes les xifres del u al cinc-mil. Nooo, tranquils, que es broma, ho escriure amb nombres romans! No, no, tampoc. Per celebrar-ho només bufaré un pastís virtual amb 5.000 espelmes, com que són espelmes virtuals no hi ha risc d’incendi, i com que es un pastís virtual no hi ha perill d’hipoglucèmia. En un dia com avui, quan veig que el meu blog té 5.000 dies de vida començo a recapacitar sobre el ús que li dono al meu temps lliure o ja posats de la meva vida en general i la conclusió es… Que m’ho callo perquè no vull deprimir a ningú. No es cap secret si us descobreixo que cada vegada costa més compaginar la vida del blog amb el què es la meva autèntica passió: Perdre el temps! Tant és així que cada vegada em fa més mandra escriure entrades de qualitat per culpa d’una mandra cada vegada més gran, aquesta mandra va acabar cobrant forma, com una condensació de l’aire, fosca i perversa, i el monstre de la mandra segueix creixent fins a esdevenir una gegantina aberració a la qual es impossible vèncer sense un llança-flames, o sigui que no em puc prometre aguantar 5.000 dies més, però si 3 dies més, un s’ha de marcar fites assumibles.

5.000 son molts dies, encara que no tants com 5.001 per dir un número qualsevol encara més gran

  1. Els mètodes de repartiment estan evolucionant tant, que ja no necessiten ni que estiguis a casa (13 segons)
  2. El que te Jurassic Park 1 que no tenen les seqüeles (8 min subtítols autogenerats en anglès)
  3. Qualsevol lloc es bo per una primera cita. (1 min)
  4. Quan li dius a la teva dama d’honor que pot venir vestida com vulgui (1 min)
  5. Quantes possibilitats hi ha que se t’escapi el mòbil en una muntanya russa i l’agafi al vol un altre passatger? (45 segons)
  6. Trucs paterns perquè el fill es prengui la medicina (còmic)
  7. La sèrie de Batman dels 60 es una meravella, té escenes com Bruce Wayne parlant amb si mateix per telèfon (1:50 subtítols autogenerats en anglès)
  8. Aquesta dona ha batut Record Guinness menjar maionesa: 3 pots i mig en (3 minuts)
  9. Top 20 països que més CO2 emeten (1800 – 2014) (3 min)
  10. La empremta ecològica del què menges, resumint, fes-te vegetarià de proximitat.
  11. Els minuts d’aparició dels caràcters de Marvel al llarg de les pelis del MCU (2 min)
  12. Street Fighter en V.O. (40 segons)
  13. Quin és el nombre més divertit que pots multiplicar per 2? (7 min)
  14. Tots hem fet un canvi de sentit allà on no es podia, tampoc n’hi ha per tant… (13 segons)
  15. No es un xaval gaire espavilat. Broma del clau. (1:48 min)

He tornat amb la quarta temporada de Gomorra? La recordeu? Si, home si, es aquella sèrie que ens mostra Nàpols molt pitjor que si fos el Baltimore de The Wire, a The Wire tenies crim lleugerament organitzat, en canvi a Gomorra tens de tot, crim organitzat, crim sense cap organització i sobretot crim mal organitzat. La cosa va de lo de sempre, el tràfic de drogues i les diferents bandes que controlen els diferents barris de Nàpols, sobretot no vulguis vendre droga en un barri que no es el teu, consell d’amic. Els encarregats de fomentar el turisme de Nàpols es van alegrar quan van dir que farien la sèrie italiana més important de la història ambientada a a Nàpols, llavors no es van alegrar tan quan van saber que la sèrie es diria “Gomorra”, però quan van veure la primera temporada, tots van renunciar del seu lloc de treball. Us he de confessar que una vegada durant unes quantes hores vaig passar per Nàpols i no se com vaig sortir amb vida! Es pot anar a Pompeya sense ni tan sols passar per Nàpols a dinar, es pot fer.

Somrient i fent bona cara no arribes lluny en el mon de la droga


En aquesta quarta temporada tenim un nivell superior, ara que ja som rics amb això de les drogues podem intentar invertir en negocis més legals, el problema es que a la gent li costa confiar, quan saben que ets un cap mafiós que s’ha dedicat a traficar, torturar i matar tenen molta recança a fer cap tracte amb tu, la gent es tan desconfiada que ni tan sols volen portar el fill a la mateixa escola que el fill d’un assassí. També passa el cas contrari, com que et veuen nou en el sector dels negocis legals es volen aprofitar de tu, i això no es bo perquè encara que no vulguis t’acaben forçant a tornar a ser mala persona, a part que quan un està acostumat a fer les coses d’una manera costa adaptar-se a les normes legals, es comprensible. La sèrie toca molts temes, però es sempre en els tema de sempre, la droga, encara que sigui la quarta temporada continuem descobrint noves maneres de transportar i moure la droga, per exemple les velles senyores italianes de 80 anys amb un carro de la compra son les perfectes còmplices, ningú s’ospitaría mai d’elles i justament per això sempre son les meves principals sospitoses, sempre he dit que no et pots fiar de les iaies, totes porten un quilo de droga al carro de la compra, una navalla de papallona a la faixa i una Glock 17 al bolso.

La sèrie m’agrada, perquè la màfia sempre m’ha semblat un tema interessant. Tots els italians mafiosos valoren cinc coses en ordre d’importància de menys a més: La decoració barroca i hortera, l’església catòlica, el menjar que els hi fa la seva mare, els negocis i la família. La sèrie recorre també a altres tòpics com fan altres sèries, per exemple que quan veus un personatge no massa important comença a guanyar importància i fins hi tot coneixem a la seva família, sabem que aviat acabarà morint, trobar l’amor de la teva vida o pitjor encara ser pare et convertirà en futur cadàver en aquest mon, tot pel drama!

Trobareu la 1era temporada en el CT2831, la 2ona en el CT2855 i la tercera en el CT2882. Gomorra té un 8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb. De moment hi ha tres temporades amb 12 capítols cada una.

Nota 4rta: 7/10

No m’he pogut estar de continuar el dimarts vinatge anterior amb el meu segon post escrit per mi (De qui hauria de compartir posts, sinó? D’en McAbeu? Llavors això no seria el dimarts vintage això serien… Panses xD) de la trobada del 2015. La entrada correspon al CT2058

Cas típic dos mil cinquanta-vuit: noi li agrada noia, noi li… Perdoneu, es la costum, millor que torni a començar. Hola soc Troy McClure i em recordareu d’altres posts educatius com “Dos menys tres: diversió negativa” o “Cereals transgènics, cada esmorzar una aventura”. Perdoneu, ara si que si, tornem-hi. Hola soc en Pons, em recordareu del meu altre post de la trobada virtual o més possiblement del meu bloc.
Com vaig dir en l’entrada anterior tots els que estem aquí ens uneix l’afició pels blocs. I perquè tenim un bloc? Perquè ho fem? Perquè no gastem el temps en altres coses com ara alimentar els coloms del parc? Bona pregunta, la resposta es perquè som altruistes. De debò? Ho som? Sí! Els bloggers tenim talent o per ser més exactes ens pensem que tenim talent, i com que som altruistes pensem que no està bé que només la gent del nostre voltant físic pugui apreciar aquest “talent especial” que tenim. Per això van aparèixer els blocs, per difondre aquest “talent” per tot Internet! Això es així, penseu-hi.
Com veu començar vosaltres el vostre bloc? Un dia veu llegir el bloc d’algú i veu pensar “Això que ha dit aquest xitxarel·lo ho podria haver dit jo i més ben dit!”, i això us va portar immediatament al pas següent “Si aquest baliga-balaga té un bloc jo també puc tenir-ne un i més interessant!”. Sigueu sincers, el vostre inici va a ser així i no ho podeu negar. Després, a mesura que passava el temps ja us veu enganxar a això de postejar com qui s’enganxa a una droga dura, i veu deixar-vos de comparar amb el bloc del mindundi aquell.
cat_blog1
Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans

 

Així son els inicis d’un blog, però resulta que els blogs també tenen final. Els inicis encara que siguin durs son alegres, i quan dic que son durs vull dir que es dur veure que no et llegeix ni deu. Com pot ser que un talent extraordinari com el teu no sigui apreciat per una ingent quantitat de gent? Falta de màrqueting aquest deu ser el problema, però com que al principis estàs il·lusionat no passa res i per tan els principis son alegres. Per altra banda els finals no son així, els finals son trists. Aquesta il·lusió del principi, s’esgota i porta inevitablement al final del bloc. Un bloc es mor perquè la vida del propietari ha patit un canvi. Hi ha blocs que moren quan el propietari es converteix en pare o mare, o avi o avia, quan s’acaba l’Erasmus, quan s’acaba la carrera, quan es canvia de feina, quan es canvia de residència, quan s’aparella i ha de fingir que es una persona normal, el que sigui, fins hi tot també quan el propietari es mor. Per tan, ho sento molt però la llegenda urbana que diu que ser blogger et converteix en immortal es falsa, la immortalitat només la pots aconseguir si te la concedeix el Monstre Espagueti Volador. Però el motiu principal pel qual un bloc mor no se sap. No se sap perquè al morir el bloc no en sabem res més del propietari que es l’únic que ens podria explicar el motiu veritable. Per tan m’agradaria que els propietaris dels blocs cadàvers, que durant aquesta trobada han tornat en forma de blogger-zombie, ens expliquessin perquè han deixat morir el seu bloc?. Una altra pregunta important seria a què dediquen tot aquest temps que abans era absorbit no solament pel bloc propi sinó pels altres blocs que visitaven i comentàvem? Contem que un bon blocaire dedica 2 hores diàries al seu bloc i a visitar altres blocs? Considereu que m’he passat? He comptat massa temps? Ui que mal blocaires sou…

Per celebrar aquesta bonica xifra de casos típics, que justament coincideix amb la mateixa xifra de posts publicats, que pels més despistats diré que no sempre ha sigut així, de fet, la majoria de vegades la xifra del cas típic no han coincidit amb les del número del post publicat, per què? Que no se comptar? Bé, simplement diré que aquest blog té molta història… Com estava dient avui es un dia especial perquè es pública un CT múltiple de 100. Llavors com celebraré aquesta bonica efemèride? Hi havia varies opcions. Quan dic varies vull dir quatre.

  1. Sempre m’han agradat els múltiples de 100, per això repartiré bitllets de 100€ entre els 31 primers comentaristes d’aquest post! (Pels de lletres: 31 x 100 = 3100)
  2. Us convidaré a berenar a casa i oferiré un berenar apte per diabètics, això vol dir menjar com ara sandvitxos de… millor enciam sol, ok? Però per beure tenim moltes possibilitats, què tal una beguda com l’aigua? Genial.
  3. Un d’aquells horribles meravellosos concurs de preguntes sobre el blog que feia enguany amb copa espantosa magnífica!
  4. Faré un CT on us explicaré les idees que he tingut per celebrar els 3100 pots del blog.


He descartat la primera opció perquè llavors no sabré si valoreu el blog o als euros, i he descartat la segona perquè llavors no sabré si valoreu el blog o l’enciam, penseu que els principis de molta gent de per aquí poden ser molt baixos, i es clar, no els faré fora, perquè no es com fa 10 anys en l’època daurada dels blogs quan un es podia permetre expulsar als comentaristes de tercera categoria perquè cada setmana n’arribava un carretó ple. La opció tres ja l’he fet durant molts anys, però no té res a veure que doni molta feina buscar preguntes, jo ho faig encantat! A risc d’entrar en un bucle recursiu sense escapatòria he acabant escollint la quarta opció pel bé de tots, el vostre sobretot, sempre penso primer amb vosaltres, si no hi fossiu vosaltres només seria un altre boig més que parla sol. No em vull arriscar a dir que aguantaré fins al 3200 perquè queda molt però m’aventuro a dir que al 3101 si que sortirà a la llum si el MEV vol.