Cas típic 3101: noi li agrada noia, noi li agrada la trobada virtual (segona part)

No m’he pogut estar de continuar el dimarts vinatge anterior amb el meu segon post escrit per mi (De qui hauria de compartir posts, sinó? D’en McAbeu? Llavors això no seria el dimarts vintage això serien… Panses xD) de la trobada del 2015. La entrada correspon al CT2058

Cas típic dos mil cinquanta-vuit: noi li agrada noia, noi li… Perdoneu, es la costum, millor que torni a començar. Hola soc Troy McClure i em recordareu d’altres posts educatius com “Dos menys tres: diversió negativa” o “Cereals transgènics, cada esmorzar una aventura”. Perdoneu, ara si que si, tornem-hi. Hola soc en Pons, em recordareu del meu altre post de la trobada virtual o més possiblement del meu bloc.

Com vaig dir en l’entrada anterior tots els que estem aquí ens uneix l’afició pels blocs. I perquè tenim un bloc? Perquè ho fem? Perquè no gastem el temps en altres coses com ara alimentar els coloms del parc? Bona pregunta, la resposta es perquè som altruistes. De debò? Ho som? Sí! Els bloggers tenim talent o per ser més exactes ens pensem que tenim talent, i com que som altruistes pensem que no està bé que només la gent del nostre voltant físic pugui apreciar aquest “talent especial” que tenim. Per això van aparèixer els blocs, per difondre aquest “talent” per tot Internet! Això es així, penseu-hi.

Com veu començar vosaltres el vostre bloc? Un dia veu llegir el bloc d’algú i veu pensar “Això que ha dit aquest xitxarel·lo ho podria haver dit jo i més ben dit!”, i això us va portar immediatament al pas següent “Si aquest baliga-balaga té un bloc jo també puc tenir-ne un i més interessant!”. Sigueu sincers, el vostre inici va a ser així i no ho podeu negar. Després, a mesura que passava el temps ja us veu enganxar a això de postejar com qui s’enganxa a una droga dura, i veu deixar-vos de comparar amb el bloc del mindundi aquell.

Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans

 

Així son els inicis d’un blog, però resulta que els blogs també tenen final. Els inicis encara que siguin durs son alegres, i quan dic que son durs vull dir que es dur veure que no et llegeix ni deu. Com pot ser que un talent extraordinari com el teu no sigui apreciat per una ingent quantitat de gent? Falta de màrqueting aquest deu ser el problema, però com que al principis estàs il·lusionat no passa res i per tan els principis son alegres. Per altra banda els finals no son així, els finals son trists. Aquesta il·lusió del principi, s’esgota i porta inevitablement al final del bloc. Un bloc es mor perquè la vida del propietari ha patit un canvi. Hi ha blocs que moren quan el propietari es converteix en pare o mare, o avi o avia, quan s’acaba l’Erasmus, quan s’acaba la carrera, quan es canvia de feina, quan es canvia de residència, quan s’aparella i ha de fingir que es una persona normal, el que sigui, fins hi tot també quan el propietari es mor. Per tan, ho sento molt però la llegenda urbana que diu que ser blogger et converteix en immortal es falsa, la immortalitat només la pots aconseguir si te la concedeix el Monstre Espagueti Volador. Però el motiu principal pel qual un bloc mor no se sap. No se sap perquè al morir el bloc no en sabem res més del propietari que es l’únic que ens podria explicar el motiu veritable. Per tan m’agradaria que els propietaris dels blocs cadàvers, que durant aquesta trobada han tornat en forma de blogger-zombie, ens expliquessin perquè han deixat morir el seu bloc?. Una altra pregunta important seria a què dediquen tot aquest temps que abans era absorbit no solament pel bloc propi sinó pels altres blocs que visitaven i comentàvem? Contem que un bon blocaire dedica 2 hores diàries al seu bloc i a visitar altres blocs? Considereu que m’he passat? He comptat massa temps? Ui que mal blocaires sou…