Arxivar per Novembre, 2019

  1. Com han reaccionat les espècies de la dreta espanyola als resultats de les eleccions electorals? Ho descobrim a “Ultranational Geographic” (3 min)
  2. Un nou model matemàtic mostra que l’èxit és més qüestió de sort que d’esforç
  3. Per què els rellotges es solen parar al mateix minut i segon?
  4. I per això es millor que esquiveu els llamps (15 segons)
  5. Fotografies creatives. Vaig compartir fa temps les fotos, avui toca en format vídeo. (3 min)
  6. Campanya per respectar els passos zebra (1 min)
  7. El post tonto del dia: Animals amb cara de gat
  8. Discapacitat per segona vegada (7 segons)
  9. Per menjar un bon tros de carn amb la consciència lleugerament més neta.
  10. No et fiquis al mig d’una carrera de dofins (15 segons)
  11. Quan reparteixes les cartes invisibles (26 segons)
  12. Càmera oculta dels mugrons gegants (4:37 min)
  13. Dibuix vs objecte real (3 min)
  14. Breaking Bad amb un gat encara es millor (49 segons)
  15. Els típics veïns que els hi agrada la música electrònica i Halloween a parts iguals (3:26 min)
Petirrojo – Jo Nesbo


Petirojo es un llibre d’investigació criminal, el qual es mou entre dos escenaris, el “present” any 1999 /2000 a Oslo i durant la segona guerra mundial en el front soviètic. En el present el protagonista es un inspector de policia que dispara (sense voler) contra un membre del servei secret dels EEUU i el re-col·loquen en un lloc on no faci nosa. En el passat el protagonista es un soldat noruec que lluita amb els nazis. El problema es quan la policia s’assabenta que algú ha comprar un rifle molt car i poc després comença a morir gent de manera violenta, cosa molt poc habitual en un país tranquil i civilitzat com Noruega.

Haig de reconèixer que m’he perdut una mica amb aquest llibre, llavors cap al final la cosa m’ha quedat més clara, per començar, el fet que siguin tots noms amb noruec fa que ni tan sols tingui clar si es un home o una dona, quin coi de nom es Sindre? I Juul? I Even? Això em despistava molt, i llavors hi ha un parell de personatges que per motius de trama son per dir-ho sense gaire espoilers una mica confusos de seguir. Resumint el llibre no està malament, però crec que estic descobrint que les novel·les d’investigació criminal per molts girs sorprenents que tinguin, en general no son el meu gènere preferit, però no estan malament per passar l’estona.

Nota: 6/10

Escollir un nom pel teu negoci no sempre es fàcil, per això en el post vintage d’avui us recordaré el CT589 i el CT597

– A vegades el nom pot donar a intuir alguna idea subliminalment
casa-mascaro

– Altres vegades el problema són les inicials que ens juguen una mala passada

– Altres vegades simplement hi ha paraules que es perillos ajuntar…
kidsexchange

– A vegades sense saber com s’acaba amb una redundància… en una redundància.
centro-reconocimientos

– Altres vegades no cal ser tan sincer
ignacioelputa

– Farmàcia que no inspira massa confiança
pharmaciedelamuette

– Ja sabem que segons quines empreses no fan software de qualitat, però n’hi ha que es veu només amb el nom.
majodio

– Hi ha llocs on l’ofici on sembla que no hi hagi lloc per la broma, com el cas dels cementiris, però sempre hi ha excepcions.
mamoneo

– Tothom sap que el ram de la construcció no viu el seu millor moment.
obras-vago

– I per acabar una empresa de seguretat, que inspira de tot menys seguretat.
matasano-sec

Hi ha una vella frase feta que diu: “Si no saps què postejar fes un post sobres armes”. La frase no rima, ni té cap sentit, potser es perquè me l’acabo d’inventar.

Bazooka de bacon.

Es cert el mite que pots talar un arbre amb una metralladora? (No patiu, l’arbre estava mort)

El mite que els camions de combustible exploten quan dispares a la cisterna
Fuel-Truck-Stock-17331-1-760x360

A quina profunditat es frena una bala? Menys del què et penses

El canó que dispara vòrtexs d’aire

  1. Diferències bàsiques entre franquistes i nostàlgics per Jose A. Perez. Ledo.
  2. Què coi es això de la supremacia quàntica que ha aconseguit google amb 53 qubits (vídeo opcional)
  3. Un Tetris mecànic (4 min però no cal veure’l tot)
  4. No la faria servir per res però vull una pantalla electromagnètica (1:44 min)
  5. No votar, per Pantomima Full (1 min)
  6. Entrevista exclusiva (y falsa) a Pedro Sánchez per Jose A. Perez. Ledo.
  7. La gent veu Nazis a tot arreu (2 min)
  8. Emoció, qui guanyarà? Posa la peça on toca. (40 segons)
  9. Si no està en aquest mercat es que no existeix. (Si mireu els vídeos a salts ja us feu una idea de lo gros que es allò)
  10. El títol no enganya però no es el que esperes: Traient al carrer la moto nova, guardant la vella (30 segons)
  11. Heu vist mai un quadre esfèric? (30 segons)
  12. Com passen els anys segons la teva edat (Còmic de David Ramirez)
  13. La emocionant vida del netejador de finestres (40 segons)
  14. Si creus amb tu mateix pots fer qualsevol cosa (36 segons)

Acabo la setmana monogràfica de dos dies de monogràfic de esports raros amb el post d’avui.

Cursa de 5.000 quilòmetres (en 47 dies)

Aquests son els tarats del cap

Tirolines llargues. Per exemple aquesta de Nova Zelanda que arriba fins a 160 Km/h

Monopatí amb propulsió a xorro

Surf amb tacons i vestit

Futbol en monocicle

Jo ho sabia, vosaltres ho sabíeu, avui toca la segona part del post del Tió. Correspon al CT2513
Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Continuem amb la segona part del post sobre el Tió, si abans d’ahir no veu llegir la primera part us recomano que ho feu sinó no entendreu res; bé, si, a qui vull enganyar? Ho entendríeu tot, però què coi us costa fer les coses per ordre?

Lo habitual es que el Tió arribi el 8 de desembre, el dia de la Immaculada concepció, també conegut com el dia del pare ingenu en honor a Sant Josep. El Tió truca a la porta d’una família de bé catalana amb l’esperança que aquesta l’aculli i l’alimenti. El Tió arriba cansat d’un llarg viatge des de ves a saber on, el país dels tions probablement (?), i sigui on sigui això té tota la pinta de ser força lluny, més enllà de Manresa segurament, es un viatge llarg per un tronc i més tenint en compte les mini-potes que té el Tió. Està clar que ha vingut a pota perquè el Tió no té butxaques per guardar-se la cartera per pagar un taxi, ni tan sols unes de estretes per guardar-se el títol del transport públic. Algú ha vist mai un tió picant a la Renfe? No, oi? Doncs ja està, ve a peu, no li doneu més voltes. Un cop a casa, el Tió es col·loca al costat de la xemeneia. Ah! Que ets de baixa casta social i vius en pis miserable sense xemeneia? En aquest cas el pots deixar en qualsevol lloc del menjador que no faci gaire nosa, es a dir, que no t’entrebanquis al passar i no et tapi la tele. Llavors cal tapar-lo amb una manta perquè tot i ser un tros d’arbre acostumat a viure a la intempèrie, al passar per la porta es torna un acomodat burgés i vol una manta. Tampoc cal que sigui una manta tèrmica no sigui que la temperatura pugui massa i tinguem una barbacoa.

Els nens de la casa han de cuidar l’alimentació del Tió deixant-li aigua i menjar cada nit. El Tió es com una espècie de prova de competència pels nens, si aquests son tan despistats que aconsegueixen que un tros de fusta inanimat es mori de gana o de set, tens una bona excusa per prohibir-los tenir altres animalets més vius. El Tió no es un sibarita, no cal que el porteu al Celler de Can Roca a sopar, qualsevol cosa que li deixis s’ho acabarà fotent, ja siguin torrons, fruits secs, pa, Friskies, tan se val. Tot i això es un comensal molt tímid, es a dir, no el veureu mai menjar en públic, tan sols es quedarà quiet amb aquell somriure d’imbècil pintat. Per cert nens, fareu més feliç al Tió si li poseu algun tipus de menjar el qual els vostres pares siguin al·lèrgics. Arribem al moment clau de la vida del Tió, després de passar unes setmanes menjant sense pagar res a canvi, el 24 a la nit es quan es giren les tornes i arriba el moment del “Caga Tió”. Senzillament vol dir que els nens apallissaran indiscriminadament al Tió fins que aquest cagui ja sigui de por o de dolor. El Tió cagarà els regals “màgicament” sota de la manta. Lo important es que estem ensenyant als nens un concepte que els servirà per tots els aspectes de la vida: “Si pegues ben fort amb un pal a algú, aconseguiràs d’ell el que vulguis”.

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com sempre passa amb les antigues tradicions, hi ha algunes variants. Per exemple, en algunes famílies son els nens que surten al bosc a escollir un tronc que al alimentar-lo i tapar-lo amb una manta es convertirà en Tió; son coses de la màgia del Nadal. Personalment prefereixo que el Tió aparegui un dia trucant a la porta com si fos un testimoni de Jehovà, li dona com més sorpresa a l’assumpte, no trobeu? He sentit a dir que en famílies més estranyes, però que son més fidels al esperit pagà de la tradició, el que fan en comptes d’apallissar el tronc, o fins hi tot després d’apallissar-lo (qui vol deixar perdre la oportunitat d’una bona pallissa?), el llencen al foc. Segur que els nens que han estat alimentant i cuidant al Tió durant dies i dies els hi encanta veure morir cremada a la seva mascota nadalenca. Igual que els reis mags porten carbó als nens que s’han portat malament, el Tió també pot servir com a crítica (constructiva, es clar) i cagar una arengada salada per tal de manifestar el disgust amb el comportament de la mainada. La lliçó es clara i sense possibles mal interpretacions: “Portat bé o el tronc et cagarà un peix desagradable”. Vosaltres sou de fer el Tió? O seguiu alguna altra absurda tradició?

Vist l’èxit de la setmana passada de la sèrie monogràfica de dos dies no consecutius aquesta setmana he decidit fer el mateix. De res. En concret aquests dos capítols els dedico als esports estranys.

Comencem amb un joc de pilota que consisteix en aconseguir una pilota, no es futbol, no.

Skate per dos persones

Us agrada fer snowboard? Heu provat mai de fer-ho a la foscor?

Salt base en una muntanya de Tianmen Tiananmen

Trampoline Wall: Ofereix el què promet, una paret i un llit elàstic.

  1. Tres minuts de gats fent coses de gats (3 min)
  2. Fer un atac amb drons es relativament senzill i efectiu, però jo no us ho he dit
  3. Logotips no gaire ben escollits
  4. Per fi un llibre d’intel·ligència emocional que no està escrit per un desgraciat
  5. El Comidista: Mites i realitats sobre la llet (3 min)
  6. Vaig compartir un fil de twitter sobre les ratlles de les zebres però aquí està més ben explicat
  7. Una pregaria pels marits instagram (3 min)
  8. Diagrama animat del cicle de carboni de la Terra i com ha canviat des de l’era preindustrial fins a l’actualitat (2 min)
  9. Dades sobre com queden remenades les cartes (Vídeo opcional)
  10. Els conceptes darrere d’Infinite Patterns
  11. Un irlandès deixa gravat un àudio perquè algú el fiqués en el fèretre el dia del seu enterrament (1:20 min)
  12. El compte d’instagram de Mr. Pokee l’eriçó més fotogènic i famós.
  13. Transient 2: Aquella gent rara que fa fotos als núvols i als llamps (3:35 min)
  14. Informàtica nivell presidencial (44 segons)
  15. Es poden canviar les coses de lloc en el cervell

Segon i últim dia de la setmana monogràfica de Cyanide & Happiness. Dona gust fer setmanes monogràfiques així. Crec que algun es repetit o sigui que us en poso més de la compta per compensar.

No se a qui votar

Per això es important saber matemàtiques

Tesis del penis

Pitjor encara

Resultat del test

Respostes honestes

Segueixo il·lusionat amb els dimarts vintage amb temàtica nadalenca i avui us recordaré la història del Tió (part1) que vam veure en el CT2511

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l’origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d’incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d’un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d’estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d’anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d’aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m’hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d’hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s’aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d’una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L’origen d’aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l’agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d’hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s’ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista!

Des de que no faig 5 posts per setmana que no faig setmanes mono-temàtiques. Doncs en faig una de dos dies i ja està, avui dilluns, demà toca post vintage i dimecres l’acabo perquè divendres toca recull. En aquest monogràfic us porto Cyanide & Happiness en vídeo!

El divorci

La corda

El llibre

Si et trobes perdut en una jungla…

Acabo amb un còmic estàtic de tota la vida

  1. Competició de pares amb fills, lo important es participar… i uns collons! (50 segons)
  2. Tot el que necessites per la tornada al cole si vius als EEUU (1 min)
  3. El manual a seguir de Jose A. Perez. CóMo (No) Pegarse Con La Guardia Civil
  4. Segur que no li ha passat res al conductor… (30 segons)
  5. Idea para un cuento franquista, de Jose A. Pérez Ledo
  6. Tracció a les quatre rodes (20 segons)
  7. L’experiment de les ratlles de les zebres (Si, es un enllaç a un fil de twitter)
  8. Així funciona la immunitat de grup (2 min)
  9. Consells del Comidista sobre els ous (2:25 min)
  10. Als futbolistes se’ls hi ha de donar pistes
  11. Ningú s’hi havia fixat abans en la taula periòdica? (XKCD comic)
  12. El mite de la mantis religiosa (eh tio comic)
  13. S’adaptarà a la nova vida fora del Valle de los Caídos? (2:23 min)
  14. L’anècdota del vell de 90 anys amb Alzheimer i viudo (53 segons)
  15. El gos més ràpid del món en explotar 100 globus (3 min)

Toca repassar les pelis que he vist durant aquest setembre i octubre. Recordeu primer la puntuació del filmaffinity, després la meva.

  1. Blackhat: Amenaza en la red (2015). [4,6][5]. Un hacker paralitza unes turbines d’una central nuclear xina i la central explota una mica, això fa que els xinesos col·laborin amb els EEUU per tal de descobrir el hacker, per fer-ho trauran de la presó a un altre hacker. Una peli de hackers adornada amb una mica d’acció, no es dolenta, normaleta, hi ha algunes flipades informàtiques, hi ha alguna coseta inversemblant, però res greu, potser es que no m’acabo de creure el Thor (Chris Hemsworth) fent de hacker, no se.
  2. Spider-man: Un nuevo universo (2018). [7,7][7]. Peli d’animació sobre Spider-man, amb una animació bastant psicodèlica, colorista i ràpida, pot arribar a marejar una mica. La peli està bé, una trama interessant, molta acció i humor, el problema es que potser hi ha massa acció, arriba a ser esgotadora, i no només és acció, els diàlegs, les converses, la informació, totes les escenes van revolucionades, fins hi tot les escenes tranquil·les estan allà per posar càrrega dramàtica, i costa trobar un moment en la peli per frenar i calmar-te. També es veritat que la peli pot anar accelerada perquè les bases i els principis de spiderman se’ls coneix tothom perfectament, per això aquí posen la directe i no et perds.
  3. La juventud (2015) [7,1][6]. Dos amics a prop dels vuitanta passen les vacances en un balneari suïs. Un es compositor i l’altra director de cine. Xerren, coneixen gent del balneari, passen la seva vida. Que et queda fer a la vida en aquesta edat? Es una pel·lícula tranquil·la però no es avorrida.
  4. Capitana Marvel (2019) [6][6]: Trobes tota la acció que un esperaria amb un peli de Marvel, però només això, acció. Hi ha un intent de fer una mica una peli d’espies amb els agents infiltrats, però no acaba de funcionar, de seguida es passa a les hòsties i a les explosions. Per ser Marvel hi ha poc humor, només el gat. La protagonista no m’acaba de convèncer, tot i ser molt poderosa li falta èpica, potser aquest es el problema, massa poder. Samuel L. Jackson millor, però tampoc es que tingui un gran paper, ni tan sols Jude Law m’acabava d’agradar en aquesta peli. De les més fluixes de Marvel.
  5. Nikita, dura de matar (1999) [6,3][6]: Una noia inestable es entrenada pel govern per convertir-se en una assassina encoberta, què podria sortir malament? Ja sabeu com son les pelis d’en Luc Besson, noies fortes però una mica sonades i violència crua i dura. Cameo d’en Jean Reno obligatori. A un assassí sempre li donen tanta informació com sigui possible per tal de fer millor la seva feina, aquí es tot el contrari, no li diuen pràcticament res, així no hi ha manera de treballar.
  6. Torrente 5: Operación Eurovegas (2014)[4,6][5]: Una parodia de Oceans Eleven amb en Torrent reclutant la seva col·lecció de freaks habituals i també a Alec Baldwin que no se com l’han enganyat. Humor fàcil però entretinguda, res més, algun gag es salva, però la majoria passen desapercebuts.
  7. Alita: Angel de combate (2019)[6,5][5]: Bàsicament cyborgs lluitant entre ells amb excuses molt dolents per fer-ho, principalment una espècie de terra promesa que realment un no sap què hi ha, suma-li una història d’amor entre un humà i una cyborg allargada pesadament durant tota la pel·lícula. Avorrida no es, però no té massa substància.
  8. La favorita (2018) [7,2][7]: A principis del segle XVIII Anglaterra està amb guerra amb França (com pràcticament sempre…), i la reina Anna no es gaire espavilada, però per sort té la seva amiga Rachel Weisz que l’assessora en temes de govern, però l’arribada d’una nova serventa (Emma Stone) trastocarà la vida en la cort anglesa. Des de que vaig descobrir Downton Abbey tinc certa debilitat per la noblesa. A part, em sembla que m’he enamorat de Emma Stone.
  9. Aquaman (2018) [5,8] [5]. La trama es tristament previsible, el típic camí del heroi escollit que ha de trobar un objecte màgic per salvar el mon de la destrucció. Per suposat l’acompanya una noia que per demostrar que estem en el segle XXI també sap lluitar, però no deixa de ser l’acompanyant bufona de torn. DC també ha intentat copiar l’humor de Marvel en aquesta peli però sense cap gràcia, ho sento, s’hauran d’esforçar més. Les lluites son constants en tot el film, però en comptes d’entretenir el que fan es allargar la pel·lícula en excés, per exemple el dolent humà es tan ridícul que millor que se l’haguessin estalviat.

No us podia deixar orfes sense conèixer la segona part de la trepidant història del calendari d’advent! La original en el CT2273

Trobareu el cas típic d’avui en el blog del calendari d’advent.

Avui us porto la segona part de la història del calendari d’Advent. Es una història plena d’acció, drama, comèdia, amor i desamor, guerra i malaltia. Tot això relacionat amb un cartronet amb finestrestetes que amaguen xocolatines? Bé, potser he exagerat una mica, però menys del que creieu. Atents perquè continuo la història del Calendari d’Advent just on la vaig deixar ahir amb la invenció d’en Gerhard Lang.

No us penseu que els primers calendaris d’en Gerhard Lang tenien portetes o xocolatines com els actuals. Eren dos cartrons, el primer amb 24 il·lustracions nadalenques i el segon era un calendari en el qual cada dia hi havia un versicle de la bíblia. Els nens havien de retallar cada dia una imatge del primer cartró i enganxar-la sobre el dia corresponent en el segon cartró. Segur que esteu pensant que els nens alemanys de principis del segle XX si que sabien divertir-se, oi? Pobres desgraciats… Lo curiós es que en Lang va treure la idea perquè la seva mare tenia la costum d’enganxar un caramel al calendari a cada dia de desembre per tal de fer la espera per Nadal més dolça. Però en Lang va creure que els versos de la bíblia serien millor que els caramels. En serio senyor Lang? En serio?!

El meu calendari d'advent

El meu calendari d’advent

Com passa amb tot (menys amb els cocodrils), amb el temps van començar les innovacions, i així van sorgir els calendaris en forma d’arbre, de caseta, amb portetes que s’havien d’obrir cada dia del mes. Fins hi tot, va tenir la idea revolucionaria de canviar els versicles de la bíblia per xocolatines, qui s’ho podria imaginar? Només un visionari com Lang, està clar. Lamentablement la dura competència de mercat va fer que el pioner negoci d’en Lang s’enfonsés i després de dir un munt de paraulotes en alemany s’acabés suïcidant amb una sobredosis de xocolata. Es possible que això últim siguin mitges veritats, o directament mentides descarades.

Lamentablement durant la segona guerra mundial la producció de calendaris va parar en sec ja que el paper resultava més important per a finalitats militars, bàsicament perquè els soldats escrivissin cartes a les seves mares demanat bufandes i mitjons més gruixuts ja que a les trinxeres feia més fred del que es pensaven. A més a més, qui voldria tenir un calendari d’Advent quan el regim repartia gratuïtament calendaris plens de propaganda nazi?

Quan la segona guerra mundial es va acabar gràcies als bons, i també gràcies als americans; els alemanys alliberats de la tirania nazi van poder tornar a fabricar els estimats calendaris d’Advent i així exportar-los a la resta del mon. De fet, Eisenhower va col·laborar en la seva popularitat apareixent en fotos amb les seves netes felices amb els seus calendaris d’Advent. En aquella època els calendaris d’Advent americans eren venuts per la Lliga Nacional contra la Epilèpsia. Encara que sembli broma això últim no m’ho he inventat. Heu provat mai d’obrir la porteta d’un calendari d’Advent amb un atac d’epilèpsia? Jo tampoc, però dubto que sigui fàcil. Però vist pel cantó positiu deu facilitar bastant rentar-se les dents.

Així conclou la història del calendari d’Advent. Què us ha semblat? Interessant, oi? Algú la coneixia? La coneixia igual que jo l’he explicat? Coneixeu algun detall rellevant de la història del calendari d’Advent que hagi obviat?

Per acabar us deixo una xocolatina, però no pas una xocolatina qualsevol sinó una xocolatina al estil Han solo en carbonita. Podeu posar varis personatges en “carbonita” (xocolatita?). Us deixo el vídeo.