Arxivar per Abril, 2020

La quart part sobre videojocs en el CT3205

Els Sims es un simulador molt realista, com per exemple quan se’t incendia el nadó per combustió espontània

Grup de les 200-250 hores

  • Civilization V (2010) (250h): Estratègia per torns. Comences en la prehistòria i acabes en el present. Aquesta vegada l’objectiu no solament es militar, també pots aconseguir la victòria a través de la ciència, la cultura, la religió, la diplomàcia i per suposat aixafar els teus rivals sota el pes de les teves botes militars, però està bé saber que hi ha altres opcions “La ONU ha parlat, has guanyat la partida!” Es o no original? Doncs si, i per això m’he passat tantes hores provant tots els tipus de victòria possible i pràcticament en molts dels mapes possibles. El terreny es divideix en hexàgons, i en un d’aquests fundes de la teva primera ciutat, que va creixent i pot annexionar hexàgons adjacents els quals en pots obtenir recursos com ara fusta, ferro, or, camps de conreus, etc, a partir d’aquí toca anar investigant tecnologies en un interminable arbre tecnològic mentre expandeixes el teu imperi, buscant sempre l’equilibri entre les millores tecnològiques, el desenvolupament d’edificis a la teves ciutats i la creació d’unitats, el joc es molt detallat i la interfície ofereix moltes opcions a explorar durant cada partida, com ara el intercanvi de recursos entre civilitzacions o les diferents ciutats estats que van per lliure. també has d’anar amb compte amb poblats bàrbars que poden aparèixer espontàniament i voldran saquejar les teves ciutats. Les partides solen ser llargues i poden durar 10 hores o més perfectament, i t’enganxen de tal manera que sempre dius “un torn més i ho deixo”.
  • Rollercoaster Tycoon III (2004) (250h): Els jocs d’estratègia consisteixen sempre en destruir els teus enemics? No! Tot el contrari, hi ha jocs on l’objectiu es fer feliç al major nombre de persones, i per fer-ho caldrà fer el millor parc d’atraccions del mon! Les atraccions normals estan bé, però es especialment entretingut la construcció de muntanyes russes, son caríssimes, però també l’atracció que et reporta més beneficis si la dissenyes bé, t’has d’adaptar als gusts de la gent, que sigui emocionant i trepidant però tampoc massa com perquè tothom surti vomitant i li agafin terror; velocitat, girs, loopings, caigudes, durada, forces de gravetat, s’han de fer en la seva justa mesura, i això es un art, i jo sóc un artista! Es un joc que et permet personalitzar qualsevol cosa en el teu parc, el preu de cada atracció, de cada gelat que es ven en cada gelateria, la quantitat de formatge portaran les hamburgueses que vendràs, el que cobra cada jardiner, etc. Pots decorar els teus parcs amb moltes temàtiques diferents. Pots fer camins i passos elevats per aprofitar l’espai al màxim. Fins hi tot tens una vista en primera persona per provar què tal ha quedat la muntanya russa que has dissenyat. Fins hi tot pots saber visitant a visitant quins han sigut els seus últims pensaments sobre el parc i les atraccions visitades. Afegeix música i pirotècnia al parc perquè sigui encara millor. També hi ha lloc per les atraccions aquàtiques al millor parc del mon!
  • Patrician II,III & Port Royale I,II (2000-2004) (250h). Patrician i Port Royale son bàsicament el mateix joc, la única diferència es que el primer està enfocat al mar del Nord i al  Bàltic i el segon al Carib, però la mecànica es la mateixa, fer-te ric comerciant durant els segles XV, XVI i XVII. A cada versió el joc ha anat millorant, afegint nous vaixells, noves mercaderies, capacitat de construir fàbriques i tallers propis, gestió automatitzada de les rutes comercials, problemes amb els pirates, corsaris, missions a la vegada que prosperes en la companyia de comerç, una joia del gènere de l’estratègia no bèl·lica. Primer comences comerciant amb un sol vaixell, viatjant de port en port mirant quins productes estan més barats i comprant-los mentre vens els que portes a la bodega que veus que la ciutat necessita, al principi es una mica autista, però hi ha petites missions, com ara portar gent d’un port a un altre, o buscar determinades mercaderies per un negociant que necessita per amenitzar el temps, a mesura que vas guanyar or pots comprar més vaixells. Quan et fas risc i tens més vaixells els alcaldes de les ciutats volen casar la seva filla amb tu o t’ofereixen recompenses importants per fer tasques com caçar pirates, llavors es quan has de comprar un vaixell ben gros, omplir-lo de gent, armar-lo de canons i començar a perseguir pirates, oferir els teus serveis com a escolta a flotes de comerç i automatitzar les teves rutes de comerç per tal que generin or sense la teva supervisió directe a través d’unes directrius de preus màxims i mínims que pot establir a nivell de compra i venta per cada ciutat de la ruta comercial. Explicat així potser sembla avorrit, però per mi es realment entretingut. Arriba un punt que pots aprofitar les guerres entre les nacions per saquejar ciutats en nom d’una altra nació i obtenir una bona recompensa. Guanyar batalles es satisfactori, però res més satisfactori que fer-te ric.
  • Warhammer 40K: Dawn of war (2004) (200h): Estratègia en temps real basada en el mon de Warhammer 40K, aquelles figuretes que juguen la gent friki dels jocs de rol en taulers gegants, no us sona? Bàsicament hi ha una gran mitologia que es basa en una interminable batalla espacial entre diferents faccions extraterrestres allà en el llunyà any 40.000. Cada raça es bastant diferent i té les seves fortaleses i debilitats, però en conjunt estan ben equilibrades, en general cada raça té unitats de infanteria i vehicles terrestres i/o robots. El joc té diverses expansions que li afegeixen races noves i campanyes bèl·liques noves. Es divertit fixar-te en les violentes animacions de les unitats, especialment les més grosses. La recol·lecció de recursos es simplifica a canvi del control de punts sobre el terreny, per tal que puguis dedicar-me més a la gestió de les unitats en combat. Aquest joc el vaig jugar amb un amic online, per això hi ha tantes hores dedicades. Vaig parlar d’aquest joc en el CT568 i CT569.
  • Empire Earth (2001) (200h): Cosí del Age of Empires, aquesta vegada l’època històrica avarca des de la prehistòria fins al futur proper, l’objectiu el mateix de sempre, eliminar la competència a través de les armes, la gràcia? Que està ple d’èpoques i pots arrasar als teus enemics amb una interminable llista de unitats militars variades, des de cops de garrot fins a robots amb làsers. Es divertit veure anacronismes com veure tancs lluitant contra la cavalleria. El tema dels avions fallava una mica. Podies personalitzar la teva civilització gastant uns punts d’avantatges en millorar les unitats i tecnologies que més t’interessessin. Sense dubte un dels millors jocs d’estratègia de tots els temps. Aquest joc hi he jugat amb varis amics, per això tantes hores jugades. La segona i tercera part del joc perd bastant de la seva gràcia, especialment la tercera part que té un toc més infantil. Encara estic esperant que facin un remake modern.
  • The Sims I, II, III (2000-20006) (200h): Aquest famós joc et permet controlar la vida quotidiana d’una família, es tant famós que fins hi tot varis de vosaltres i deveu haver jugat. El joc ens permet controlar tota la vida d’un família, des de la construcció de la seva casa, el mobiliari, la seva feina, què mengen, les relacions amb els veïns, l’activitat física, activitat intel·lectual, has d’aconseguir balancejar-ho tot perquè siguin feliços i pròspers. I quan et canses d’ells els poses a la piscina i els hi treus l’escalla i s’acaben ofegant i així la viuda s’emporta l’herència i pots ampliar la casa, i et busques un altre marit i repeteixes l’operació, tots ho fèiem, no? El més curiós del joc es que en principi no hi ha un objectiu definit, simplement es anar passant el dia a dia amb els teus Sims, anar prosperant i millorant a la feina, la casa, les relacions, etc, però sense un objectiu final. Han tret un munt d’expansions, sobre viatges, mascotes, vacances, feines, màgia, hobbies, etc, però jo només vaig jugar als tres primers jocs de la franquícia, a partir d’aquí ja em va començar a semblar repetitiu, 200 hores es el límit que un pot tolerar controlant una família…

 

Avui recupero el CT695 ple de Dilberts

dilbert-5adilbert-7dilbert-8dilbert-9dilbert-11dilbert-11adilbert-12

Avui us parlo de la tercera i la quarta temporada de la casa de papel , bé, Money Heist, perquè l’ha comprat Netflix i en anglès tot es ven millor. Si la segona temporada ja va tancar totalment l’arc argumental (no hem feu parlar del final que no vull fer espoilers ni tampoc em vull recordar de la mare dels guionistes), per què ens ofereixen una tercera temporada? Per què no fan una sèrie nova? Doncs perquè volen aprofitar el nom de la sèrie, això i mostrar un 25% més de cul de la Ursula Corberó que la temporada passada que va ser una mica pobre en aquest aspecte. De què va aquesta temporada? Doncs d’un atracament rebuscat, impossible, suïcida, i per sobre de tot mal executat, llavors quina diferència hi ha amb les primeres temporades? Com a mínim el atracament de la primera temporada tenia un motiu (fer-se rics), en canvi aquest ni tant sols en té cap de vàlid. Els personatges no semblen conscients del què estan fent, estan moltes estones ji ji ja ja i cantant cançons i ballant, i llavors es sorprenen que la policia els dispari, en serio? Planegen una cosa així i es pensen que la policia no actuarà amb força letal? No són conscients del risc que corren. Igual que vaig fer per les primeres temporades he llistat algunes (no totes, en té masses) incoherències de la trama.

Les granotes vermelles estan de moda

————- Inici espoilers ————-

– Saben de qui son els telèfon via satèl·lit, ok, però just quan Rio truca a Tòquio com saben que es Rio i no es Tòquio? No ha establert connexió per tant no han escoltat res.
– Si amb 11 dies torturant algú no han tret tot el que volien no li trauran res, de fet, si amb 4 dies no li han tret res… Per cert, què li han de treure si no sap res dels altres? Llavors quin es l’objectiu de tenir-lo retingut sense que ningú ho sàpiga? Sobre els detalls del atracament de les primeres temporades ja ho saben tot.
– Ens creurem que viatgen tots juntets agafats de la ma a italià i cap aeroport els identifica. No podia ensenyar el pla en qualsevol altre lloc? Ah, es clar, la maqueta es bàsica…
– Per què cauen quatre bitllets despleguen l’exercit? Cap governant que vulgui guanyar unes futures eleccions trauria l’exercit sense un atac enemic directe amb morts o una pandèmia global. No han fet res! Podria ser una broma de qualsevol. Treien l’exercit envoltant tot edifici important paralitzes la capital! Un suïcidi, polític i econòmic.
– El veritable pelotón que representa que estan suplantant on coi està? No els haurien de reconèixer conforme no formen part d’aquesta secció?
– M’he perdut molt amb la gent que dona suport als atracadors. Per què? Què han fet els atracadors de bo? Fer-se rics? Desafiar a la Policia Nacional i guanyar? Es pensen que son una mena de 15M? Però si no han donat mai cap missatge. La gent no es mobilitza per evitar retallades a sanitat i educació i sortiran al carrer per aquests lladres?
– Al entrar al banc d’Espanya els atracadors es mouen tots a cara descoberta? Ningú els reconeix? Estàs de conya? Si representa que son més famosos que el Pare Noel! Però clar sinó no podem veure com de guapos son…
– O sigui, el governador els hi diu que no marxa i el pla no havia contemplat això? I el primer que pensen es en intentar matar 5 persones expertes armades sent elles dos?
– Per què només deixen marxar la meitat dels hostatges? Es pensen que podran controlar 150 persones? O sigui, en el atracament anterior en controlen 50 malament i en aquest en volen controlar 150?
– Quan toques la càmera cuirassada del banc d’Espanya la sala s’inunda, si, hi tant, però no solament això, sinó que també surten unes sarbatanes amb dards enverinats, i també et persegueix una bola de pedra molt grossa, i si sobrevius a tot això al final han posat una pell de plàtan…
– Una cosa es que la poli ajudi al exercit a entrar el material al banc, l’altra es que els hi entrin una campana de compressió, equips de busseigs, llances tèrmiques, i fins hi tot un equip per fondre or i ningú ho trobi sospitós, es el més normal del món!
– Nota: Els telèfons es connecten sempre a més d’un repetidor, si en tenen a l’abast, en una ciutat com Madrid es normal estar connectat a com a mínim mitja dotzena a la vegada. O sigui que s’hagi connectat a dos no vol dir que s’estigui movent. Poden localitzar el telèfon que els truca, el de Madrid, però no poden localitzar el telèfon que truca al que els truca perquè no hi ha res a part de la localització física dels dos telèfons que els relacioni, el tema de “estan pel sud oest de la península” s’ho han tret de la màniga.
– Sembla que en tot el quadrant sud-oest de la península només hi ha una sola caravana sospitosa, casualitats de la vida, no deu ser tan gran Espanya.
– Quan la poli entra en el banc, per què només entren cinc? Si entressin més els atracadors ho tindrien massa complicat, no?
– Em creuré que ningú es dona compta que el Artutiro s’acosta en el banc mentre tothom surt, hi ha mil policies vigilant aquella entrada!
– Qui ha de revisar l’Arturito es justament la Mònica, no hi ha ningú més que no tingui un passat amb ell?
– Tòquio està en l’atracament més complicat de tots els temps i decideix emborratxar-se, perquè sòbria era massa intel·ligent suposo…
– Em faig creus com el localitzador GPS funciona a 50 metres sota terra, quan el normal es que al entrar un pàrquing ja perdis cobertura.
– El osset de peluix es clarament una trampa, quina necessitat hi ha d’agafar-lo?
– Atacar per la porta principal amb una tanqueta està molt bé, però no serveix de res si no acompanyes l’assalt des d’altres flancs com ara el terrat, les portes secundaries i les finestres, tota la sèrie dient que tenen tota la policia i el exercit mobilitzat, doncs que es noti, que fins ara només s’han vist quatre gats.
– Diuen que el professor pot estar pujat d’alt d’un arbre, què fa la policia? Disparar contra els arbres! Hola? Quants arbres hi ha en el bosc? Quanta munició tenen? El únic que aconsegueixen es fer soroll i alertar al professor.
– Quan t’està perseguint tothom i saltes una tanca no se’t acudeix mirar a l’altra banda abans de saltar? Que hi hagi un toro confirma que la sèrie es espanyola per si algú ho havia oblidat, segur que dubtaven entre posar un toro o una folklòrica, la folklòrica hauria fet massa por….
– Com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea.
– Tòquio la millor opció per ser la capitana de l’equip? Hahahaha! Ah, espera, que ho diu en serio? Hahahahahahaha La persona més impulsiva, irracional i que pren pitjors decisions de tot el sistema solar.
– Per què Alícia, la inspectora més cruel de la història regala una treva de 48 hores a canvi de res? No té cap sentit.
– A veure si ho he entès, el pla del Arturo es deixar que el Denver li foti una pallissa perquè la Mònica el deixi, ahà, però encara que passi això, igualment ell no té cap possibilitat de recuperar-la.
– La pregunta no es perquè inhibeixen la senyal de dades a mitja operació d’extreure la bala, la pregunta es perquè coi no ho havien fet des del principi del atracament!
– Per què ha de treure la bala Tòquio  si allà hi ha un tio que va estudiar medicina?
– Tòquio disparant a vuit metres a un botó amb precisió militar agafant una arma pesada amb una sola ma i sense apuntar? Guauuu!
– Per què Tòquio espera a mig atracament per fer-se la lider del grup? I què importa ser la lider si al final fan el què decideix el professor? A més que aconsegueix Palermo volent sortir? De cop ni li agrada el pla? I no sap que si surt el detindran? Aquesta manera de crear tensió gratuïtament no l’he entès, es molt absurda tota aquesta part de la traïció d’en Palermo.
– Per què la gent s’identifica amb uns atracadors de bancs? Es just enriquir-se robant en comptes de treballar cada dia com fa la majoria de la gent? Saben que robar l’or del banc d’Espanya comporta una crisis econòmica pel país? Volen viure en un país amb una crisis econòmica? Per què els atracadors son els bons de la sèrie? Com ho sap la gent? També estan veient la sèrie?
– Em crec que Rio sigui massa bon noi com per matar a algú, però si un presoner se t’escapa li pots disparar al peu, dubto que això el mati però se li trauran les ganes d’escapar-se. O com a mínim, si no serveixes per això que faci un crit i que vingui algun company, que en aquest atracament hi ha molt més personal que en l’anterior.
– Un consell, si apunyaleu per la força algú amb una xeringa, difícilment ho podreu fer-ho per segona vegada, perquè segurament la punta es trencarà, o sigui que millor busqueu alguna cosa menys fina, en canvi en aquesta sèrie les xeringues deuen tenir puntes d’adamantium.
– Heu provat mai de pescar amb un ganxo els aneguets fira? Complicat oi? Doncs imagineu com de complicat es pescar algú pel coll amb una corda des del pis de dalt sense que l’altre vegi la corda davant dels seus nassos.
– Per suposat es separen individualment per buscar el tio més perillós del mon.
– Tal com Palermo els traeix, deixa de trair-los, tant sentit té la traïció com la des-traició, es la Casa de Papel, no una sèrie amb personatges coherents.
– Per què Gandia segresta a Tòquio en comptes de matar-la? En serio es moment de jugar?
– Si el Gandia tot sol, es capaç de tenir-los ocupats a tots, per què tota la policia de Espanya que està a fora es incapaç de fer res?
– Si Gandia es volia carregar a Nairobi, per què no ho fa des d’un principi? Per què tot el xou de la porta? Arriba, la mata, i marxa, hagués estat més fàcil, en comptes de matar-la quan t’està apuntat tothom.
– Per què el policia que els ajuda, els ajuda? Per què coneixen on està la seva família, d’acord, però es que fa molt més del què li demana el professor, per iniciativa pròpia li dona informació extra que el professor no li podia haver demanat perquè no coneixia.
– Entre els fonedors de l’or, els hackers i els miners asturians hi ha un munt de gent implicada en l’atracament, tants que es increïble que ningú s’hagi anat de la llengua.
– Els hackers pakistanesos son la hòstia hackegen tot, les comunicacions militars? cap problema, un satèl·lit meteorològic que no se perquè treu imatges en temps real a nivell de terra, també, per suposat.
– Quin sentit té que Lisboa vagi al banc? No seria més lògic que es reunís amb el professor? La idea no es sortir del banc en comptes d’entrar o m’he perdut alguna cosa?

————- Fi espoilers ————-

Potser en aquest cas típic he fet una llista d’inversemblances igual de llarga que el del CT3087, però encara hi ha situacions que es repeteixen que no he llistat, per exemple com el control impossible de tots els hostatges, per part dels atracadors, el tema romàntic ja el portem assumit de la temporada anterior i les parelles ja venen fetes i per tant ja no tothom s’enamora de tothom en un atracament. Un altre fet inconcebible que es repeteix, es com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea, doncs en aquest segon atracament encara han trobat persones menys idònies. També estic cansat dels tòpics sobre les forces de seguretat, tots, policies, seguretat privada, CNI, tots han de ser un xulos rematats que en comptes de pensar i raonar acaben justificant-ho tot pels seus collons, tot son amenaces i zero arguments, com nens petits, es pensen que qui crida més té més raó, alguns atracadors també fan el mateix, però en el seu cas es justificable pel seu nivell intel·lectual, en canvi els cossos de seguretat que surten representa que tenen nivell, han estudiat, tenen carrera, no es dediquen a posar multes a la zona blava, representa que han ascendit pensant.

Aquest segon atracament també es narrat per la veu en off de Tòquio, podien haver canviat, podien haver fet servir un altre personatge, li vaig agafar mania en el primer atracament, si us plau, deixeu-me agafar mania a un altre narrador, de fet no cal cap narrador, la història s’explica per si sola, no fa falta que ningú et faci metàfores i comparacions de tot el què està passant, de debò que no cal. El grau de veracitat global d’aquestes dos temporades es encara més baix que les dos primeres temporades, semblava difícil però ho han aconseguit! Tot i així la tercera i quarta temporada enganxen igual que les dos primeres, es la sensació aquesta de “A veure quina idea absurda s’inventaran ara”.

La casa de papel té un 7,2 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. Trobareu el resum de les dos primeres temporades en el CT3087

Nota 3era/4arta: 7/10

  1. Els 100 idiomes més parlats de el món agrupats per famílies
  2. Monòleg de Bill Burr sobre els homes grans (6 min Subtítols castellà)
  3. Extreuen una tovallola sencera de l’estómac d’una pitó (1:40 min)
  4. A França s’estan posant seriosos amb el Coronavirus (36 segons)
  5. La densitat a vista de píxel: el detallat mapa demogràfic d’Europa
  6. El vídeo que estaves esperant! Així funciona una recol·lectora de blat d’una sola filera (2:20 min)
  7. Una màquina de Rube Goldberg «invisible» (3 min)
  8. Aprèn estructura de guió amb Jessica i la seva mare (5 min)
  9. Confiança cega en el GPS: “En 2 metros gire a la izquierda” (40 segons)
  10. Clonar la veu d’algú amb una mostra de 5 segons. No només és fàcil sinó també «increïble i terrorífic»
  11. El Comidista | Com barallar-te amb les verdures (2:26 min)
  12. Moltes disfresses i un confinament (1 min)
  13. Com fer una broma de càmera oculta i què acaba passant en realitat (44 segons)
  14. Per fi Gominolas de Petrolio ha tret un post sobre les mesures preventives sobre el coronavirus respecte els aliments

Amb la quarta part de la saga sobre els videojocs comencem a entrar en terreny de les bastantes hores. Us deixo l’enllaç a la tercera part.

Tenia petits detalls curiosos com ara que els elefants eren més grossos que les cases, però va ser el RTS que va marcar una època

Grup de les 100 / 150 hores

  • Age of Empires I + Expansió (1997) (150h): El joc d’estratègia en temps real clàssic per excel·lència. Es basa en l’edat antiga i avarca fins l’època romana, vas evolucionant d’edat i això et permet desenvolupar noves tecnologies i millors unitats. Dit així no sembla original, però es que va ser dels primers, i es cert que es basava en altres jocs del estil, però va millorar molt les mecàniques de joc dels seus antecessors. Tenia les seves coses com ara que els elefants eren més grans que els edificis, i que no es podien fer portes a les muralles, però era part del seu encant, com ara que les catapultes servissin per destruir edificis però també molt bé contres les unitats, i com oblidar el mític wolololo que convertia unitats rivals en aliades. Va ser el meu joc preferit durant molt de temps. Us he posat l’enllaç a la versió remasteritzada que van treure l’any passat encara que jo només he jugat a la versió antiga fa molts anys.
  • Neverwinter Nights I + Expansió 1 + Expansió 2 (2002) (60h + 25h + 25h): Es un RPG ambientat en el mon del Dungeons & Dragons, ja sabeu, mon medieval amb una mica de màgia. Es tracta d’anar fent missions per tal d’avançar en la trama, de pas vas aconseguint equipament i puges de nivell amb el teu personatges, la gràcia es que hi ha moltes habilitats que es poden millorar depenent com vols que sigui el teu personatge. Com que es basa en el mon de D&D el sistema d’atacs, defenses i màgia està molt treballat, amb moltes habilitats, armes i característiques a tenir en compte. Un joc per amants del rol.
  • Neverwinter Nights II + Expansió 1 + Expansió 2 (2006) (70h + 25h + 30h): Bàsicament com la primera part però més llarg, amb una història nova i amb millors gràfics. En la segona part pots portar companys que t’ajuden a superar les missions. En aquesta part et poses al comandament d’un castell que et permet evolucionar-lo a la teva manera, et sents responsable d’una propietat més enllà de portar un munt d’armes i armadures a sobre. Destacar que la primera expansió té una història molt bona, però la dificultat es una mica baixa. En canvi la tercera expansió aporta moltes millores al joc, però la trama no es tant intensa, el tema d’afegir un mapa de desplaçament lliure es original en aquest tipus de jocs, i dona peu a la exploració.
  • Supreme Commander + Expansió (2007) (30h + 80h): Joc d’estratègia amb tres races bastant diferents i de caire futurista. La gràcia principal del joc son les pantalles que son enormes, i el nivell de zoom es totalment escalable des de veure el detall d’una unitat fins a veure tot el mapa, es molt pràctic de cara a la gestió de les unitats. A part hi ha unes unitats gegant especials anomenades Experimentals que li donen bastant gràcia al joc. Hi ha bàsicament dos recursos a tenir en compte, la extracció de Massa i la energia, a diferència d’altres jocs no es tracta d’acumular-los sinó de tenir un flux constant d’aquests recursos, a la que ingresses més recursos del que estàs produint acabes malgastant la producció, però si gastes més dels recursos que extreus la construcció quedarà aturada, per tant has de jugar constantment a trobar aquest equilibri. Una altra gràcia del joc es la quantitat d’unitats que tenen els exercits, son normals batalles a gran escala de centenars d’unitats. A aquest hi he jugat online amb un amic. Fa uns pocs anys vaig decidir redescobrir-lo i continua sent entretingut, a això corresponen les 30 hores noves de joc.
  • Sim City 3000 (1999) (100h): Has de construir una ciutat des de zero per tal que no sigui una ruïna, planificant les zones residencials, industrials, comercials, carreteres, aigua, electricitat, tots els serveis municipals, escombraries, aeroports, ports, policia, bombers, escoles, parcs, jardins, monuments, biblioteques, no sabeu la de ciutats que he creat amb aquest joc! Ho has de regular tot per tal de ser un bon alcalde, i quan t’hagis cansat de tot pots desencadenar una invasió extraterrestre que faci treballar als bombers.
  • Age of Myhology (2002) (10h + 90h): Fa pocs mesos he jugat 10 hores per recordar com era joc aprofitant una oferta de Steam, les 90h restants son bastant anteriors. Es molt semblant al clàssic Age of Empires 2 però amb unitats mitològiques, una meravella per qualsevol amant de les estratègia en temps reals. Pots escollir entre divinitats romanes, egípcies, nòrdiques o atlanes (de la Atlàntida), cada una amb les seves corresponents divinitats menors, i cada una amb els seus poders únics i unitats úniques, i cada civilització guanya els favors dels deus d’una manera, la resta de recursos (or, fusta i menjar) son comuns per totes les civilitzacions. També pots crear herois com Perseo o Aquiles, especialitzats en matar unitats mítiques. Matar els soldats enemics es divertit, però matar-los amb un Hidra que li van creixent caps a mesura que mata unitats enemigues no té preu.
  • MechWarrior (1995-2001) (varis) (100h): Els jocs de trets en primera persona no em solen agradar però aquest em va enganxar. Portes un robot gegant armat fins les dents i has de destruir altres robots gegants. La gràcia del joc es que les pantalles de les missions eren escenaris molt oberts i et permeten decidir per on atacar, també et permet gestionar els robots companys d’escolta per tal de facilitar-te la missió, i el més important escollir entre diferents robots i diferents tipus d’armament, agrupats en projectils balístics, armes làsers i coets, cadascun amb els seus pros i contres. Vaig jugar diferents títols de la saga, no sabria dir-vos tots els títols, us he posat l’enllaç del que més he jugat el Mechwarrior 4 mercenaries que fins hi tot podies personalitzar la quantitat d’armadura que portava cada part del robot. Amb el mode campanya vas desbloquejant millors pilots i robots millors.
  • Grand Thef Auto II (1999) (100h): Ets un mercenari que va per lliure i has d’anar fent missions per les diferents màfies locals de la ciutat. La majoria dels casos implica robar, conduir vehicles i matar gent. Vista zenital, gràfics simples, però molt molt addictiu, com a mínim en la època que vaig jugar-hi. Les ciutats bastant grans i hi havia molt terreny per passejar e investigar, i també per sembrar el caos a la ciutat i que et perseguís la policia. Hi havia tres ciutats diferents, i en cada ciutat hi havia tres bandes rivals les quals havies de completar les missions, però completant les missions d’una banda feies enfadar les altres bandes, per tant no podies tenir a tothom content. En cada ciutat hi havia un tanc amagat que servia per amargar la vida als pobres ciutadans. Si et passaves una mica et perseguia la policia, si et continuaves passant venien les furgonetes del SWAT, llavors venien els cotxes negres de la secreta amb metralladores i finalment declaraven la llei marcial i treien l’exercit als carrers, contra això poc duraves. La gràcia es que el protagonista es una persona menyspreable que farà qualsevol cosa per guanyar un pocs milers de dollars, per exemple en una missió has de robar un autobús, omplir-lo de gent per les parades, i llavors portar l’autobús a un escorxador per tal que facin hamburgueses de carn humana, no es meravellós?
  • Imperium I, II, III (2002-2005) (100h): Estratègia en temps real de l’època romana, tens una ciutat i produeixes guerrers i es tracta de conquerir altres ciutats, i dic conquerir perquè aquí no es construeix res, les ciutats o pobles fortificats ja estan fets i el que has de fer es conquerir-los i fer créixer així el teu imperi, però quantes més unitats tens més menjar necessites, has de vigilar perquè es poden morir de gana. La gràcia d’aquest joc es que les unitats no van per lliures sinó que van organitzades en mitges centúries comandades per herois que els hi donaran avantatges en el combat. He jugat a 3 versions d’aquest joc, cada un afegia més missions i més nacions al joc (Roma, Cartago, Egipte, Hispània, Britània, Gàl·lia i Germania), al enllaç us he posat la última. Aquest joc també he fet algunes partides online amb un amic.
  • Grand Thef Auto V (2015) (96 hores): Com el GTA 2 però molt més evolucionat, millors gràfics, vista que persegueix el protagonista i una història molt més interessant. La gràcia es que pots portar tres personatges diferents, cada amb una la seva pròpia personalitat, hi ha el típic jove pandillero, el lladre de guant blanc retirat i el boig psicòpata que es més llest del què sembla. En el fons es com una pel·lícula en la qual tu mous el protagonista. Robar cotxes, i disparar a gent, es simple, però continua sent entretingut, a part que en la ciutat continuen passant moltes coses fora de la trama principal, es un mon gegant totalment obert.

Avui recupero la història dels arbres fruiters del pati dels meus pares recuperant el CT702, una història curta però basada en fets reals.
Peral02Des de que jo recordi sempre hi ha hagut algun arbre fruiter en el pati de casa.

Primer va ser un presseguer, però com que mai va donar un sol préssec ni res semblant, ni de fet cap tipus de fruit, va ser arrencat sense compassió.

Llavors va ser un llimoner. La veritat era un arbre molt maco. Però per desgracia va heretar la tendència poc fructífera del presseguer, i per tan va acabar de la mateixa manera.

Però el meu pare no es va rendir. Va provar sort amb un taronger. I contràriament a tot pronòstic un any va fer taronges! Sembla increïble, però es cert. Va donar un fruit! De fet, va donar un munt de taronges, i eren grosses i maques. El problema va ser que al provar-les vam descobrir que eren amargants, molt molt molt amargants. Només us diré que me mare va intentar de fer confitura amb molt molt molt de sucre i igualment allò continua sent immenjable. Però bé, el cas es que no ens vam carregar l’arbre, per què com a mínim amb les taronges penjades de l’arbre fa goig.

I arribem fins l’últim arbre fruiter, el perer. La sorpresa també ha estat majúscula quant aquest any ha fet peres! i el que és més important, peres comestibles! M’agradaria dir que degut a que són peres que no han passat per càmera frigorífica i que no han sigut ensulfatades són les millores peres que he provat mai. Però no es així. Aviam la veritat, no són pas dolentes, però són esquifides i tenen més gust a poma que no pas a pera. Però el més important de tot es que el meu pare està content per què un arbre seu ha donat un fruit comestible.

Per cert, la foto del post correspon a un perer trobat pel google molt més formós que el de casa i amb peres molt més grosses i maques i segurament bastant més bones.

Shameless es una comèdia dramàtica sobre una família disfuncional amb molts fills. Fiona (21 anys), fa el paper de mare responsable dels germans, Lip (16 anys) el fill intel·ligent, Ian (15 anys) el fill gai, Debbie (11 anys) la filla bona, Carl (10 anys) el fill destructor, Liam (2 anys) el nadó, i Frank el pare (45 anys), de la mare no se sap res. El resum es que Frank es un alcohòlic, que no treballa i que no li preocupen els seus fills, de fet només li preocupa una persona, ell mateix, tot i així els seus fills més o menys se l’estimen, o com a mínim no li desitgen cap mal, uns més que d’altres. Com a protagonistes també afegiria una parella jove de veïns (entre 20 i 30 anys) que pràcticament es com si visquessin a casa els Gallagher.

A la foto falten un parell de fills, però no importen gaire


He vist la versió americana de la sèrie, que de fet es un remake de la versió anglesa, el director i guionista principal es el mateix (Paul Abbott), el que canvia es que en la versió americana els actors no son tant lletjos, hi ha una mica més de pressupost i la acció es a Chicago en comptes de Manchester, i com que la versió americana té 10 vegades més de espectadors he preferit veure aquesta. La sèrie es com Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady, una comèdia familiar on els hi passen coses als personatges, la diferència es que a Shameless no son uns repel·lents, pedants amb una moralitat exagerada ni s’escandalitzen amb facilitat, de fet Shameless està ple de sexe (he perdut la compta de las vegades que he vist la Fiona i la veïna en pilotes), alcohol, drogues en general i violència (sempre hi ha algun personatge amb sang a la cara); ara que ho penso millor Shameless no té res a veure amb Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady…

Shameless té 10 temporades amb projecció d’acabar amb la onzena, però de moment només he vist la primera temporada, que igual que la resta de temporades consta de 12 capítols d’uns 50 minuts de durada. Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota 1a: 6/10