Arxivar per Abril, 2020

La quart part sobre videojocs en el CT3205

Els Sims es un simulador molt realista, com per exemple quan se’t incendia el nadó per combustió espontània

Grup de les 200-250 hores

  • Civilization V (2010) (250h): Estratègia per torns. Comences en la prehistòria i acabes en el present. Aquesta vegada l’objectiu no solament es militar, també pots aconseguir la victòria a través de la ciència, la cultura, la religió, la diplomàcia i per suposat aixafar els teus rivals sota el pes de les teves botes militars, però està bé saber que hi ha altres opcions “La ONU ha parlat, has guanyat la partida!” Es o no original? Doncs si, i per això m’he passat tantes hores provant tots els tipus de victòria possible i pràcticament en molts dels mapes possibles. El terreny es divideix en hexàgons, i en un d’aquests fundes de la teva primera ciutat, que va creixent i pot annexionar hexàgons adjacents els quals en pots obtenir recursos com ara fusta, ferro, or, camps de conreus, etc, a partir d’aquí toca anar investigant tecnologies en un interminable arbre tecnològic mentre expandeixes el teu imperi, buscant sempre l’equilibri entre les millores tecnològiques, el desenvolupament d’edificis a la teves ciutats i la creació d’unitats, el joc es molt detallat i la interfície ofereix moltes opcions a explorar durant cada partida, com ara el intercanvi de recursos entre civilitzacions o les diferents ciutats estats que van per lliure. també has d’anar amb compte amb poblats bàrbars que poden aparèixer espontàniament i voldran saquejar les teves ciutats. Les partides solen ser llargues i poden durar 10 hores o més perfectament, i t’enganxen de tal manera que sempre dius “un torn més i ho deixo”.
  • Rollercoaster Tycoon III (2004) (250h): Els jocs d’estratègia consisteixen sempre en destruir els teus enemics? No! Tot el contrari, hi ha jocs on l’objectiu es fer feliç al major nombre de persones, i per fer-ho caldrà fer el millor parc d’atraccions del mon! Les atraccions normals estan bé, però es especialment entretingut la construcció de muntanyes russes, son caríssimes, però també l’atracció que et reporta més beneficis si la dissenyes bé, t’has d’adaptar als gusts de la gent, que sigui emocionant i trepidant però tampoc massa com perquè tothom surti vomitant i li agafin terror; velocitat, girs, loopings, caigudes, durada, forces de gravetat, s’han de fer en la seva justa mesura, i això es un art, i jo sóc un artista! Es un joc que et permet personalitzar qualsevol cosa en el teu parc, el preu de cada atracció, de cada gelat que es ven en cada gelateria, la quantitat de formatge portaran les hamburgueses que vendràs, el que cobra cada jardiner, etc. Pots decorar els teus parcs amb moltes temàtiques diferents. Pots fer camins i passos elevats per aprofitar l’espai al màxim. Fins hi tot tens una vista en primera persona per provar què tal ha quedat la muntanya russa que has dissenyat. Fins hi tot pots saber visitant a visitant quins han sigut els seus últims pensaments sobre el parc i les atraccions visitades. Afegeix música i pirotècnia al parc perquè sigui encara millor. També hi ha lloc per les atraccions aquàtiques al millor parc del mon!
  • Patrician II,III & Port Royale I,II (2000-2004) (250h). Patrician i Port Royale son bàsicament el mateix joc, la única diferència es que el primer està enfocat al mar del Nord i al  Bàltic i el segon al Carib, però la mecànica es la mateixa, fer-te ric comerciant durant els segles XV, XVI i XVII. A cada versió el joc ha anat millorant, afegint nous vaixells, noves mercaderies, capacitat de construir fàbriques i tallers propis, gestió automatitzada de les rutes comercials, problemes amb els pirates, corsaris, missions a la vegada que prosperes en la companyia de comerç, una joia del gènere de l’estratègia no bèl·lica. Primer comences comerciant amb un sol vaixell, viatjant de port en port mirant quins productes estan més barats i comprant-los mentre vens els que portes a la bodega que veus que la ciutat necessita, al principi es una mica autista, però hi ha petites missions, com ara portar gent d’un port a un altre, o buscar determinades mercaderies per un negociant que necessita per amenitzar el temps, a mesura que vas guanyar or pots comprar més vaixells. Quan et fas risc i tens més vaixells els alcaldes de les ciutats volen casar la seva filla amb tu o t’ofereixen recompenses importants per fer tasques com caçar pirates, llavors es quan has de comprar un vaixell ben gros, omplir-lo de gent, armar-lo de canons i començar a perseguir pirates, oferir els teus serveis com a escolta a flotes de comerç i automatitzar les teves rutes de comerç per tal que generin or sense la teva supervisió directe a través d’unes directrius de preus màxims i mínims que pot establir a nivell de compra i venta per cada ciutat de la ruta comercial. Explicat així potser sembla avorrit, però per mi es realment entretingut. Arriba un punt que pots aprofitar les guerres entre les nacions per saquejar ciutats en nom d’una altra nació i obtenir una bona recompensa. Guanyar batalles es satisfactori, però res més satisfactori que fer-te ric.
  • Warhammer 40K: Dawn of war (2004) (200h): Estratègia en temps real basada en el mon de Warhammer 40K, aquelles figuretes que juguen la gent friki dels jocs de rol en taulers gegants, no us sona? Bàsicament hi ha una gran mitologia que es basa en una interminable batalla espacial entre diferents faccions extraterrestres allà en el llunyà any 40.000. Cada raça es bastant diferent i té les seves fortaleses i debilitats, però en conjunt estan ben equilibrades, en general cada raça té unitats de infanteria i vehicles terrestres i/o robots. El joc té diverses expansions que li afegeixen races noves i campanyes bèl·liques noves. Es divertit fixar-te en les violentes animacions de les unitats, especialment les més grosses. La recol·lecció de recursos es simplifica a canvi del control de punts sobre el terreny, per tal que puguis dedicar-me més a la gestió de les unitats en combat. Aquest joc el vaig jugar amb un amic online, per això hi ha tantes hores dedicades. Vaig parlar d’aquest joc en el CT568 i CT569.
  • Empire Earth (2001) (200h): Cosí del Age of Empires, aquesta vegada l’època històrica avarca des de la prehistòria fins al futur proper, l’objectiu el mateix de sempre, eliminar la competència a través de les armes, la gràcia? Que està ple d’èpoques i pots arrasar als teus enemics amb una interminable llista de unitats militars variades, des de cops de garrot fins a robots amb làsers. Es divertit veure anacronismes com veure tancs lluitant contra la cavalleria. El tema dels avions fallava una mica. Podies personalitzar la teva civilització gastant uns punts d’avantatges en millorar les unitats i tecnologies que més t’interessessin. Sense dubte un dels millors jocs d’estratègia de tots els temps. Aquest joc hi he jugat amb varis amics, per això tantes hores jugades. La segona i tercera part del joc perd bastant de la seva gràcia, especialment la tercera part que té un toc més infantil. Encara estic esperant que facin un remake modern.
  • The Sims I, II, III (2000-20006) (200h): Aquest famós joc et permet controlar la vida quotidiana d’una família, es tant famós que fins hi tot varis de vosaltres i deveu haver jugat. El joc ens permet controlar tota la vida d’un família, des de la construcció de la seva casa, el mobiliari, la seva feina, què mengen, les relacions amb els veïns, l’activitat física, activitat intel·lectual, has d’aconseguir balancejar-ho tot perquè siguin feliços i pròspers. I quan et canses d’ells els poses a la piscina i els hi treus l’escalla i s’acaben ofegant i així la viuda s’emporta l’herència i pots ampliar la casa, i et busques un altre marit i repeteixes l’operació, tots ho fèiem, no? El més curiós del joc es que en principi no hi ha un objectiu definit, simplement es anar passant el dia a dia amb els teus Sims, anar prosperant i millorant a la feina, la casa, les relacions, etc, però sense un objectiu final. Han tret un munt d’expansions, sobre viatges, mascotes, vacances, feines, màgia, hobbies, etc, però jo només vaig jugar als tres primers jocs de la franquícia, a partir d’aquí ja em va començar a semblar repetitiu, 200 hores es el límit que un pot tolerar controlant una família…

 

Avui recupero el CT695 ple de Dilberts

dilbert-5adilbert-7dilbert-8dilbert-9dilbert-11dilbert-11adilbert-12

Avui us parlo de la tercera i la quarta temporada de la casa de papel , bé, Money Heist, perquè l’ha comprat Netflix i en anglès tot es ven millor. Si la segona temporada ja va tancar totalment l’arc argumental (no hem feu parlar del final que no vull fer espoilers ni tampoc em vull recordar de la mare dels guionistes), per què ens ofereixen una tercera temporada? Per què no fan una sèrie nova? Doncs perquè volen aprofitar el nom de la sèrie, això i mostrar un 25% més de cul de la Ursula Corberó que la temporada passada que va ser una mica pobre en aquest aspecte. De què va aquesta temporada? Doncs d’un atracament rebuscat, impossible, suïcida, i per sobre de tot mal executat, llavors quina diferència hi ha amb les primeres temporades? Com a mínim el atracament de la primera temporada tenia un motiu (fer-se rics), en canvi aquest ni tant sols en té cap de vàlid. Els personatges no semblen conscients del què estan fent, estan moltes estones ji ji ja ja i cantant cançons i ballant, i llavors es sorprenen que la policia els dispari, en serio? Planegen una cosa així i es pensen que la policia no actuarà amb força letal? No són conscients del risc que corren. Igual que vaig fer per les primeres temporades he llistat algunes (no totes, en té masses) incoherències de la trama.

Les granotes vermelles estan de moda

————- Inici espoilers ————-

– Saben de qui son els telèfon via satèl·lit, ok, però just quan Rio truca a Tòquio com saben que es Rio i no es Tòquio? No ha establert connexió per tant no han escoltat res.
– Si amb 11 dies torturant algú no han tret tot el que volien no li trauran res, de fet, si amb 4 dies no li han tret res… Per cert, què li han de treure si no sap res dels altres? Llavors quin es l’objectiu de tenir-lo retingut sense que ningú ho sàpiga? Sobre els detalls del atracament de les primeres temporades ja ho saben tot.
– Ens creurem que viatgen tots juntets agafats de la ma a italià i cap aeroport els identifica. No podia ensenyar el pla en qualsevol altre lloc? Ah, es clar, la maqueta es bàsica…
– Per què cauen quatre bitllets despleguen l’exercit? Cap governant que vulgui guanyar unes futures eleccions trauria l’exercit sense un atac enemic directe amb morts o una pandèmia global. No han fet res! Podria ser una broma de qualsevol. Treien l’exercit envoltant tot edifici important paralitzes la capital! Un suïcidi, polític i econòmic.
– El veritable pelotón que representa que estan suplantant on coi està? No els haurien de reconèixer conforme no formen part d’aquesta secció?
– M’he perdut molt amb la gent que dona suport als atracadors. Per què? Què han fet els atracadors de bo? Fer-se rics? Desafiar a la Policia Nacional i guanyar? Es pensen que son una mena de 15M? Però si no han donat mai cap missatge. La gent no es mobilitza per evitar retallades a sanitat i educació i sortiran al carrer per aquests lladres?
– Al entrar al banc d’Espanya els atracadors es mouen tots a cara descoberta? Ningú els reconeix? Estàs de conya? Si representa que son més famosos que el Pare Noel! Però clar sinó no podem veure com de guapos son…
– O sigui, el governador els hi diu que no marxa i el pla no havia contemplat això? I el primer que pensen es en intentar matar 5 persones expertes armades sent elles dos?
– Per què només deixen marxar la meitat dels hostatges? Es pensen que podran controlar 150 persones? O sigui, en el atracament anterior en controlen 50 malament i en aquest en volen controlar 150?
– Quan toques la càmera cuirassada del banc d’Espanya la sala s’inunda, si, hi tant, però no solament això, sinó que també surten unes sarbatanes amb dards enverinats, i també et persegueix una bola de pedra molt grossa, i si sobrevius a tot això al final han posat una pell de plàtan…
– Una cosa es que la poli ajudi al exercit a entrar el material al banc, l’altra es que els hi entrin una campana de compressió, equips de busseigs, llances tèrmiques, i fins hi tot un equip per fondre or i ningú ho trobi sospitós, es el més normal del món!
– Nota: Els telèfons es connecten sempre a més d’un repetidor, si en tenen a l’abast, en una ciutat com Madrid es normal estar connectat a com a mínim mitja dotzena a la vegada. O sigui que s’hagi connectat a dos no vol dir que s’estigui movent. Poden localitzar el telèfon que els truca, el de Madrid, però no poden localitzar el telèfon que truca al que els truca perquè no hi ha res a part de la localització física dels dos telèfons que els relacioni, el tema de “estan pel sud oest de la península” s’ho han tret de la màniga.
– Sembla que en tot el quadrant sud-oest de la península només hi ha una sola caravana sospitosa, casualitats de la vida, no deu ser tan gran Espanya.
– Quan la poli entra en el banc, per què només entren cinc? Si entressin més els atracadors ho tindrien massa complicat, no?
– Em creuré que ningú es dona compta que el Artutiro s’acosta en el banc mentre tothom surt, hi ha mil policies vigilant aquella entrada!
– Qui ha de revisar l’Arturito es justament la Mònica, no hi ha ningú més que no tingui un passat amb ell?
– Tòquio està en l’atracament més complicat de tots els temps i decideix emborratxar-se, perquè sòbria era massa intel·ligent suposo…
– Em faig creus com el localitzador GPS funciona a 50 metres sota terra, quan el normal es que al entrar un pàrquing ja perdis cobertura.
– El osset de peluix es clarament una trampa, quina necessitat hi ha d’agafar-lo?
– Atacar per la porta principal amb una tanqueta està molt bé, però no serveix de res si no acompanyes l’assalt des d’altres flancs com ara el terrat, les portes secundaries i les finestres, tota la sèrie dient que tenen tota la policia i el exercit mobilitzat, doncs que es noti, que fins ara només s’han vist quatre gats.
– Diuen que el professor pot estar pujat d’alt d’un arbre, què fa la policia? Disparar contra els arbres! Hola? Quants arbres hi ha en el bosc? Quanta munició tenen? El únic que aconsegueixen es fer soroll i alertar al professor.
– Quan t’està perseguint tothom i saltes una tanca no se’t acudeix mirar a l’altra banda abans de saltar? Que hi hagi un toro confirma que la sèrie es espanyola per si algú ho havia oblidat, segur que dubtaven entre posar un toro o una folklòrica, la folklòrica hauria fet massa por….
– Com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea.
– Tòquio la millor opció per ser la capitana de l’equip? Hahahaha! Ah, espera, que ho diu en serio? Hahahahahahaha La persona més impulsiva, irracional i que pren pitjors decisions de tot el sistema solar.
– Per què Alícia, la inspectora més cruel de la història regala una treva de 48 hores a canvi de res? No té cap sentit.
– A veure si ho he entès, el pla del Arturo es deixar que el Denver li foti una pallissa perquè la Mònica el deixi, ahà, però encara que passi això, igualment ell no té cap possibilitat de recuperar-la.
– La pregunta no es perquè inhibeixen la senyal de dades a mitja operació d’extreure la bala, la pregunta es perquè coi no ho havien fet des del principi del atracament!
– Per què ha de treure la bala Tòquio  si allà hi ha un tio que va estudiar medicina?
– Tòquio disparant a vuit metres a un botó amb precisió militar agafant una arma pesada amb una sola ma i sense apuntar? Guauuu!
– Per què Tòquio espera a mig atracament per fer-se la lider del grup? I què importa ser la lider si al final fan el què decideix el professor? A més que aconsegueix Palermo volent sortir? De cop ni li agrada el pla? I no sap que si surt el detindran? Aquesta manera de crear tensió gratuïtament no l’he entès, es molt absurda tota aquesta part de la traïció d’en Palermo.
– Per què la gent s’identifica amb uns atracadors de bancs? Es just enriquir-se robant en comptes de treballar cada dia com fa la majoria de la gent? Saben que robar l’or del banc d’Espanya comporta una crisis econòmica pel país? Volen viure en un país amb una crisis econòmica? Per què els atracadors son els bons de la sèrie? Com ho sap la gent? També estan veient la sèrie?
– Em crec que Rio sigui massa bon noi com per matar a algú, però si un presoner se t’escapa li pots disparar al peu, dubto que això el mati però se li trauran les ganes d’escapar-se. O com a mínim, si no serveixes per això que faci un crit i que vingui algun company, que en aquest atracament hi ha molt més personal que en l’anterior.
– Un consell, si apunyaleu per la força algú amb una xeringa, difícilment ho podreu fer-ho per segona vegada, perquè segurament la punta es trencarà, o sigui que millor busqueu alguna cosa menys fina, en canvi en aquesta sèrie les xeringues deuen tenir puntes d’adamantium.
– Heu provat mai de pescar amb un ganxo els aneguets fira? Complicat oi? Doncs imagineu com de complicat es pescar algú pel coll amb una corda des del pis de dalt sense que l’altre vegi la corda davant dels seus nassos.
– Per suposat es separen individualment per buscar el tio més perillós del mon.
– Tal com Palermo els traeix, deixa de trair-los, tant sentit té la traïció com la des-traició, es la Casa de Papel, no una sèrie amb personatges coherents.
– Per què Gandia segresta a Tòquio en comptes de matar-la? En serio es moment de jugar?
– Si el Gandia tot sol, es capaç de tenir-los ocupats a tots, per què tota la policia de Espanya que està a fora es incapaç de fer res?
– Si Gandia es volia carregar a Nairobi, per què no ho fa des d’un principi? Per què tot el xou de la porta? Arriba, la mata, i marxa, hagués estat més fàcil, en comptes de matar-la quan t’està apuntat tothom.
– Per què el policia que els ajuda, els ajuda? Per què coneixen on està la seva família, d’acord, però es que fa molt més del què li demana el professor, per iniciativa pròpia li dona informació extra que el professor no li podia haver demanat perquè no coneixia.
– Entre els fonedors de l’or, els hackers i els miners asturians hi ha un munt de gent implicada en l’atracament, tants que es increïble que ningú s’hagi anat de la llengua.
– Els hackers pakistanesos son la hòstia hackegen tot, les comunicacions militars? cap problema, un satèl·lit meteorològic que no se perquè treu imatges en temps real a nivell de terra, també, per suposat.
– Quin sentit té que Lisboa vagi al banc? No seria més lògic que es reunís amb el professor? La idea no es sortir del banc en comptes d’entrar o m’he perdut alguna cosa?

————- Fi espoilers ————-

Potser en aquest cas típic he fet una llista d’inversemblances igual de llarga que el del CT3087, però encara hi ha situacions que es repeteixen que no he llistat, per exemple com el control impossible de tots els hostatges, per part dels atracadors, el tema romàntic ja el portem assumit de la temporada anterior i les parelles ja venen fetes i per tant ja no tothom s’enamora de tothom en un atracament. Un altre fet inconcebible que es repeteix, es com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea, doncs en aquest segon atracament encara han trobat persones menys idònies. També estic cansat dels tòpics sobre les forces de seguretat, tots, policies, seguretat privada, CNI, tots han de ser un xulos rematats que en comptes de pensar i raonar acaben justificant-ho tot pels seus collons, tot son amenaces i zero arguments, com nens petits, es pensen que qui crida més té més raó, alguns atracadors també fan el mateix, però en el seu cas es justificable pel seu nivell intel·lectual, en canvi els cossos de seguretat que surten representa que tenen nivell, han estudiat, tenen carrera, no es dediquen a posar multes a la zona blava, representa que han ascendit pensant.

Aquest segon atracament també es narrat per la veu en off de Tòquio, podien haver canviat, podien haver fet servir un altre personatge, li vaig agafar mania en el primer atracament, si us plau, deixeu-me agafar mania a un altre narrador, de fet no cal cap narrador, la història s’explica per si sola, no fa falta que ningú et faci metàfores i comparacions de tot el què està passant, de debò que no cal. El grau de veracitat global d’aquestes dos temporades es encara més baix que les dos primeres temporades, semblava difícil però ho han aconseguit! Tot i així la tercera i quarta temporada enganxen igual que les dos primeres, es la sensació aquesta de “A veure quina idea absurda s’inventaran ara”.

La casa de papel té un 7,2 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. Trobareu el resum de les dos primeres temporades en el CT3087

Nota 3era/4arta: 7/10

  1. Els 100 idiomes més parlats de el món agrupats per famílies
  2. Monòleg de Bill Burr sobre els homes grans (6 min Subtítols castellà)
  3. Extreuen una tovallola sencera de l’estómac d’una pitó (1:40 min)
  4. A França s’estan posant seriosos amb el Coronavirus (36 segons)
  5. La densitat a vista de píxel: el detallat mapa demogràfic d’Europa
  6. El vídeo que estaves esperant! Així funciona una recol·lectora de blat d’una sola filera (2:20 min)
  7. Una màquina de Rube Goldberg «invisible» (3 min)
  8. Aprèn estructura de guió amb Jessica i la seva mare (5 min)
  9. Confiança cega en el GPS: “En 2 metros gire a la izquierda” (40 segons)
  10. Clonar la veu d’algú amb una mostra de 5 segons. No només és fàcil sinó també «increïble i terrorífic»
  11. El Comidista | Com barallar-te amb les verdures (2:26 min)
  12. Moltes disfresses i un confinament (1 min)
  13. Com fer una broma de càmera oculta i què acaba passant en realitat (44 segons)
  14. Per fi Gominolas de Petrolio ha tret un post sobre les mesures preventives sobre el coronavirus respecte els aliments

Amb la quarta part de la saga sobre els videojocs comencem a entrar en terreny de les bastantes hores. Us deixo l’enllaç a la tercera part.

Tenia petits detalls curiosos com ara que els elefants eren més grossos que les cases, però va ser el RTS que va marcar una època

Grup de les 100 / 150 hores

  • Age of Empires I + Expansió (1997) (150h): El joc d’estratègia en temps real clàssic per excel·lència. Es basa en l’edat antiga i avarca fins l’època romana, vas evolucionant d’edat i això et permet desenvolupar noves tecnologies i millors unitats. Dit així no sembla original, però es que va ser dels primers, i es cert que es basava en altres jocs del estil, però va millorar molt les mecàniques de joc dels seus antecessors. Tenia les seves coses com ara que els elefants eren més grans que els edificis, i que no es podien fer portes a les muralles, però era part del seu encant, com ara que les catapultes servissin per destruir edificis però també molt bé contres les unitats, i com oblidar el mític wolololo que convertia unitats rivals en aliades. Va ser el meu joc preferit durant molt de temps. Us he posat l’enllaç a la versió remasteritzada que van treure l’any passat encara que jo només he jugat a la versió antiga fa molts anys.
  • Neverwinter Nights I + Expansió 1 + Expansió 2 (2002) (60h + 25h + 25h): Es un RPG ambientat en el mon del Dungeons & Dragons, ja sabeu, mon medieval amb una mica de màgia. Es tracta d’anar fent missions per tal d’avançar en la trama, de pas vas aconseguint equipament i puges de nivell amb el teu personatges, la gràcia es que hi ha moltes habilitats que es poden millorar depenent com vols que sigui el teu personatge. Com que es basa en el mon de D&D el sistema d’atacs, defenses i màgia està molt treballat, amb moltes habilitats, armes i característiques a tenir en compte. Un joc per amants del rol.
  • Neverwinter Nights II + Expansió 1 + Expansió 2 (2006) (70h + 25h + 30h): Bàsicament com la primera part però més llarg, amb una història nova i amb millors gràfics. En la segona part pots portar companys que t’ajuden a superar les missions. En aquesta part et poses al comandament d’un castell que et permet evolucionar-lo a la teva manera, et sents responsable d’una propietat més enllà de portar un munt d’armes i armadures a sobre. Destacar que la primera expansió té una història molt bona, però la dificultat es una mica baixa. En canvi la tercera expansió aporta moltes millores al joc, però la trama no es tant intensa, el tema d’afegir un mapa de desplaçament lliure es original en aquest tipus de jocs, i dona peu a la exploració.
  • Supreme Commander + Expansió (2007) (30h + 80h): Joc d’estratègia amb tres races bastant diferents i de caire futurista. La gràcia principal del joc son les pantalles que son enormes, i el nivell de zoom es totalment escalable des de veure el detall d’una unitat fins a veure tot el mapa, es molt pràctic de cara a la gestió de les unitats. A part hi ha unes unitats gegant especials anomenades Experimentals que li donen bastant gràcia al joc. Hi ha bàsicament dos recursos a tenir en compte, la extracció de Massa i la energia, a diferència d’altres jocs no es tracta d’acumular-los sinó de tenir un flux constant d’aquests recursos, a la que ingresses més recursos del que estàs produint acabes malgastant la producció, però si gastes més dels recursos que extreus la construcció quedarà aturada, per tant has de jugar constantment a trobar aquest equilibri. Una altra gràcia del joc es la quantitat d’unitats que tenen els exercits, son normals batalles a gran escala de centenars d’unitats. A aquest hi he jugat online amb un amic. Fa uns pocs anys vaig decidir redescobrir-lo i continua sent entretingut, a això corresponen les 30 hores noves de joc.
  • Sim City 3000 (1999) (100h): Has de construir una ciutat des de zero per tal que no sigui una ruïna, planificant les zones residencials, industrials, comercials, carreteres, aigua, electricitat, tots els serveis municipals, escombraries, aeroports, ports, policia, bombers, escoles, parcs, jardins, monuments, biblioteques, no sabeu la de ciutats que he creat amb aquest joc! Ho has de regular tot per tal de ser un bon alcalde, i quan t’hagis cansat de tot pots desencadenar una invasió extraterrestre que faci treballar als bombers.
  • Age of Myhology (2002) (10h + 90h): Fa pocs mesos he jugat 10 hores per recordar com era joc aprofitant una oferta de Steam, les 90h restants son bastant anteriors. Es molt semblant al clàssic Age of Empires 2 però amb unitats mitològiques, una meravella per qualsevol amant de les estratègia en temps reals. Pots escollir entre divinitats romanes, egípcies, nòrdiques o atlanes (de la Atlàntida), cada una amb les seves corresponents divinitats menors, i cada una amb els seus poders únics i unitats úniques, i cada civilització guanya els favors dels deus d’una manera, la resta de recursos (or, fusta i menjar) son comuns per totes les civilitzacions. També pots crear herois com Perseo o Aquiles, especialitzats en matar unitats mítiques. Matar els soldats enemics es divertit, però matar-los amb un Hidra que li van creixent caps a mesura que mata unitats enemigues no té preu.
  • MechWarrior (1995-2001) (varis) (100h): Els jocs de trets en primera persona no em solen agradar però aquest em va enganxar. Portes un robot gegant armat fins les dents i has de destruir altres robots gegants. La gràcia del joc es que les pantalles de les missions eren escenaris molt oberts i et permeten decidir per on atacar, també et permet gestionar els robots companys d’escolta per tal de facilitar-te la missió, i el més important escollir entre diferents robots i diferents tipus d’armament, agrupats en projectils balístics, armes làsers i coets, cadascun amb els seus pros i contres. Vaig jugar diferents títols de la saga, no sabria dir-vos tots els títols, us he posat l’enllaç del que més he jugat el Mechwarrior 4 mercenaries que fins hi tot podies personalitzar la quantitat d’armadura que portava cada part del robot. Amb el mode campanya vas desbloquejant millors pilots i robots millors.
  • Grand Thef Auto II (1999) (100h): Ets un mercenari que va per lliure i has d’anar fent missions per les diferents màfies locals de la ciutat. La majoria dels casos implica robar, conduir vehicles i matar gent. Vista zenital, gràfics simples, però molt molt addictiu, com a mínim en la època que vaig jugar-hi. Les ciutats bastant grans i hi havia molt terreny per passejar e investigar, i també per sembrar el caos a la ciutat i que et perseguís la policia. Hi havia tres ciutats diferents, i en cada ciutat hi havia tres bandes rivals les quals havies de completar les missions, però completant les missions d’una banda feies enfadar les altres bandes, per tant no podies tenir a tothom content. En cada ciutat hi havia un tanc amagat que servia per amargar la vida als pobres ciutadans. Si et passaves una mica et perseguia la policia, si et continuaves passant venien les furgonetes del SWAT, llavors venien els cotxes negres de la secreta amb metralladores i finalment declaraven la llei marcial i treien l’exercit als carrers, contra això poc duraves. La gràcia es que el protagonista es una persona menyspreable que farà qualsevol cosa per guanyar un pocs milers de dollars, per exemple en una missió has de robar un autobús, omplir-lo de gent per les parades, i llavors portar l’autobús a un escorxador per tal que facin hamburgueses de carn humana, no es meravellós?
  • Imperium I, II, III (2002-2005) (100h): Estratègia en temps real de l’època romana, tens una ciutat i produeixes guerrers i es tracta de conquerir altres ciutats, i dic conquerir perquè aquí no es construeix res, les ciutats o pobles fortificats ja estan fets i el que has de fer es conquerir-los i fer créixer així el teu imperi, però quantes més unitats tens més menjar necessites, has de vigilar perquè es poden morir de gana. La gràcia d’aquest joc es que les unitats no van per lliures sinó que van organitzades en mitges centúries comandades per herois que els hi donaran avantatges en el combat. He jugat a 3 versions d’aquest joc, cada un afegia més missions i més nacions al joc (Roma, Cartago, Egipte, Hispània, Britània, Gàl·lia i Germania), al enllaç us he posat la última. Aquest joc també he fet algunes partides online amb un amic.
  • Grand Thef Auto V (2015) (96 hores): Com el GTA 2 però molt més evolucionat, millors gràfics, vista que persegueix el protagonista i una història molt més interessant. La gràcia es que pots portar tres personatges diferents, cada amb una la seva pròpia personalitat, hi ha el típic jove pandillero, el lladre de guant blanc retirat i el boig psicòpata que es més llest del què sembla. En el fons es com una pel·lícula en la qual tu mous el protagonista. Robar cotxes, i disparar a gent, es simple, però continua sent entretingut, a part que en la ciutat continuen passant moltes coses fora de la trama principal, es un mon gegant totalment obert.

Avui recupero la història dels arbres fruiters del pati dels meus pares recuperant el CT702, una història curta però basada en fets reals.
Peral02Des de que jo recordi sempre hi ha hagut algun arbre fruiter en el pati de casa.

Primer va ser un presseguer, però com que mai va donar un sol préssec ni res semblant, ni de fet cap tipus de fruit, va ser arrencat sense compassió.

Llavors va ser un llimoner. La veritat era un arbre molt maco. Però per desgracia va heretar la tendència poc fructífera del presseguer, i per tan va acabar de la mateixa manera.

Però el meu pare no es va rendir. Va provar sort amb un taronger. I contràriament a tot pronòstic un any va fer taronges! Sembla increïble, però es cert. Va donar un fruit! De fet, va donar un munt de taronges, i eren grosses i maques. El problema va ser que al provar-les vam descobrir que eren amargants, molt molt molt amargants. Només us diré que me mare va intentar de fer confitura amb molt molt molt de sucre i igualment allò continua sent immenjable. Però bé, el cas es que no ens vam carregar l’arbre, per què com a mínim amb les taronges penjades de l’arbre fa goig.

I arribem fins l’últim arbre fruiter, el perer. La sorpresa també ha estat majúscula quant aquest any ha fet peres! i el que és més important, peres comestibles! M’agradaria dir que degut a que són peres que no han passat per càmera frigorífica i que no han sigut ensulfatades són les millores peres que he provat mai. Però no es així. Aviam la veritat, no són pas dolentes, però són esquifides i tenen més gust a poma que no pas a pera. Però el més important de tot es que el meu pare està content per què un arbre seu ha donat un fruit comestible.

Per cert, la foto del post correspon a un perer trobat pel google molt més formós que el de casa i amb peres molt més grosses i maques i segurament bastant més bones.

Shameless es una comèdia dramàtica sobre una família disfuncional amb molts fills. Fiona (21 anys), fa el paper de mare responsable dels germans, Lip (16 anys) el fill intel·ligent, Ian (15 anys) el fill gai, Debbie (11 anys) la filla bona, Carl (10 anys) el fill destructor, Liam (2 anys) el nadó, i Frank el pare (45 anys), de la mare no se sap res. El resum es que Frank es un alcohòlic, que no treballa i que no li preocupen els seus fills, de fet només li preocupa una persona, ell mateix, tot i així els seus fills més o menys se l’estimen, o com a mínim no li desitgen cap mal, uns més que d’altres. Com a protagonistes també afegiria una parella jove de veïns (entre 20 i 30 anys) que pràcticament es com si visquessin a casa els Gallagher.

A la foto falten un parell de fills, però no importen gaire


He vist la versió americana de la sèrie, que de fet es un remake de la versió anglesa, el director i guionista principal es el mateix (Paul Abbott), el que canvia es que en la versió americana els actors no son tant lletjos, hi ha una mica més de pressupost i la acció es a Chicago en comptes de Manchester, i com que la versió americana té 10 vegades més de espectadors he preferit veure aquesta. La sèrie es com Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady, una comèdia familiar on els hi passen coses als personatges, la diferència es que a Shameless no son uns repel·lents, pedants amb una moralitat exagerada ni s’escandalitzen amb facilitat, de fet Shameless està ple de sexe (he perdut la compta de las vegades que he vist la Fiona i la veïna en pilotes), alcohol, drogues en general i violència (sempre hi ha algun personatge amb sang a la cara); ara que ho penso millor Shameless no té res a veure amb Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady…

Shameless té 10 temporades amb projecció d’acabar amb la onzena, però de moment només he vist la primera temporada, que igual que la resta de temporades consta de 12 capítols d’uns 50 minuts de durada. Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota 1a: 6/10

  1. Enfonsar la flota + tennis taula (3 min)
  2. Recopilatori de ferrocarrils bonics
  3. The Witcher millora amb un gat (44 segons)
  4. Límits sobre els desigs dels genis (còmic d’humor)
  5. Els personatges de ficció més rics segons Forbes (2 min)
  6. Lluitant contra el coronavirus (1 min)
  7. Fil de twitter del Citador sobre Master chef, encara que no el segui fa gràcia igual.
  8. Music Map: un sistema descobridor de música per similitud d’estils
  9. Doblajitis: La malaltia dels actors de doblatge (4 min)
  10. Saltant a la corda amb molts amics (20 segons)
  11. Cansat que se’t punxi la roda del darrera de la bici? (4 min però en el primer moment ja es veu la idea)
  12. Siri es una mica gelosa (20 segons)
  13. Què passa si intentes fotocopiar bitllets? (3 min)
  14. El cognom més comú a cada país del món

Tercera part sobre els jocs de la meva vida, la segona part la trobareu en el CT3197, allà ja trobareu l’enllaç a la primera part us interessa saber més sobre aquest tipus de post.

Podem resumir el Starcraft com a lluites entre gent que brilla i bitxos fastigosos

Grup de les 50 / 77 hores

  • Sins of Solar Empire (2009) (22h + 50h): Les últimes 22 hores fa només un any o dos que les vaig jugar rememorant el joc i calculo que prèviament hi havia jugat unes 50 hores. Es un joc conegut com 4x (Explorar, Expandir-se, Explotació de recursos i Exterminar l’enemic). Es un joc de estratègia enfocat a la gestió de recursos a través de la explotació dels recursos dels planetes i la construcció de naus espacials per lluitar contra els rivals. Potser la temàtica no es la més original però els arbres tecnològics i els diferents tipus de naus estan ben pensats. El joc té dos vistes principals a nivell d’òrbita planetària per controlar les lluites a nivell local, i la vista a nivell de galàxia o sistema per veure els planetes que controles. A aquest joc hi he jugat online amb un amic.
  • Homeworld (1999) (10h + 40h): Un dels primers jocs en tenir moviment espacial totalment en 3D. Una campanya amb una trama interessant, i bastants tipus diferents de naus espacials, un bon joc. Fa pocs anys vaig tornar a jugar-hi i corresponen a les 10 hores registrades en Steam, de fet vaig jugar a la segona part del joc remasteritzada. Fa molts anys i devia dedicar més hores, unes 40 possiblement, enfocades a la campanya que ofereix una història força crua e interessant d’una civilització que descobreix els salts hiper-espacials per primer cop i es troba que per desgràcia no està sol al univers, la trama té uns quants girs de guió propis de les millors sèries, fins hi tot la música ambiental es bona. Hi ha part de recol·lecció de recursos però el joc es centra més en escollir les naus correctes a construir i en gestionar las boniques batalles espacials en 3D, al principi costa adaptar-te, però té bona jugabilitat, i no sempre guanya qui té les naus més grosses (encara que una mica si).
  • Majesty 2 (2009) (25h + 25h): Dirigeixes un regne mig medieval mig de fantasia i has d’anar eliminant els diferents rivals missió a missió fins a coronar-te rei de la nació. La part original es que tu decideixes crear els gremis d’on sortiran els teus aventurers, guerrers, mags, paladins, etc, però no els pots dirigir directament, les unitats van per on volen, però tu els has d’anar motivant (amb or) perquè facin el què tu vols. Té una mecànica estratègica original i que funciona bastant bé. M’he passat la campanya sencera fa un any (registre de Steam) i fa bastants anys ho vaig fer per primera vegada però em sembla que no vaig arribar a completar-la, com a mínim no recordava la missió final. Tot i que la mecànica del joc sempre es la mateixa, cada missió de la campanya té esdeveniments especials que t’obliguen a jugar-la de manera diferent. El joc està ple de petits detalls d’humor, com ara que com més creix el teu poble més probable es que apareguin rates (gegants) que faran la murga al teu poble.
  • Need For Speed IV (1999) (50h): No m’agraden els jocs que només son de conducció, trobo que els hi falta algo, però aquest té l’al·licient que et persegueix la policia i et complica bastant les coses. No era només corre i prou, hi havia com una espècie de mode campanya que a mesura que guanyaves carreres podies millorar el cotxe o fins hi tot comprar cotxes millors.
  • StarCraft I (1999) (50h): Aquest joc va marcar un revolució al gènere RTS (Estratègia en Temps Real) quan va sortir. Campanya amb una història molt bona, amb bastants girs argumentals impropis totalment de qualsevol cosa vista en un videojoc de estratègia. Tres races que es juguen de manera molt diferent però tot i això estan molt ben equilibrades, el Terran que es l’equivalent humà i són com l’espècie del mig, els Zerg que son uns bitxos molt orgànics que poden fer moltes unitats ràpides però son fluixes i els Protoss que poden fer unitats molt poderoses i avançades tecnològicament però son una mica més cares. Fa pocs anys Blizzard ha tret la versió remasteritzada del joc i podeu jugar de manera gratuïta contra la màquina o en les diferents campanyes, però has de comprar el joc (15€) per competir online contra altres jugadors. Es un joc d’estratègia molt ràpid, en el qual es molt important micro-controlar les unitats però sense deixar desatesa la macroeconomia dels recursos.
  • Warcraft III (2002) (50h): Clàssic joc d’estratègia en temps real on hi ha varies faccions que es barallen, l’argument de sempre, races diferents però molt balancejades, humans, elfs, orcs i no-morts. La història de la campanya es molt del estil Starcraft, es nota que està fet en la mateixa empresa (Blizzard), una trama que avança gràcies a la força dels seus protagonistes i antagonistes, on cada missió fa avançar la trama, tal qual com un capítol de la sèrie. Starcraft es futurista i Warcraft es medieval / fantàstic. Fa pocs mesos van treure la versió remasteritzada però no va tenir massa èxit, tot i així continua sent una llegenda vivent entre els jocs de estratègia.
  • Command & Conquer (varis) (1996-2000) (50h): En l’enllaç he destacat el Red Alert 2 que va ser el joc de la franquícia Command & Conquer que més he jugat. Estratègia en temps real basada en un suposat conflicte durant la guerra freda entre la URSS i EEUU. Les seqüències cinemàtiques d’aquest joc van ser famoses per ser interpretades per actors reals com ara Tim Curry, de tal manera que feien una experiència de joc bastant immersiva en el conflicte. Estratègia de recol·lecció de recursos i destrucció de l’enemic amb tancs, infanteria, avions, etc.
  • The Movies (2005) (50h): Joc d’estratègia basat no en la lluita com la majoria, sinó en dirigir un estudi de cine des dels seus inicis, on cada vegada vas desenvolupant noves tecnologies i gèneres per fer pel·lícules més variades i originals. A part de la part de la gestió de la productora de cine, podies involucrar-te directament amb la creació de les pel·lícules, dirigint els actors i les escenes, perdies molta estona estona fent-ho però era la part divertida del joc, però en general acabaven sent pel·lícules que no agradaven a la crítica ni al públic…
  • Megarace 2 (1996) (50h): No m’agraden en general els jocs de curses, però aquest té l’al·licient que els cotxes vam armats amb míssils, mines i d’altres armes, perquè guanyar la cursa està bé, però es millor quan fas saltar pels aires el cotxe rival. El joc es planteja com un programa d’espectacle futurista en que cada cursa es un esdeveniment que es fa en una pista única i molt diferent de l’anterior, escenaris totalment futuristes, com estacions espacials, boscs selvàtics, ciutats arrasades, amb carreteres amb desviacions, dreceres, loopings, etc. Al final de cada cursa tenies la possibilitat de comprar millores pel cotxe o cotxes millors segons la teva posició.
  • PC Basket 4.5 (1997) (50h): Potser coneixeu el seu pare, el PC Futbol, doncs el mateix però en basquet, no te més secret, gestionar un equip de bàsquet, fitxar jugadors, vendre i poca cosa més, també es podien jugar els partits, però no era el principal al·licient del joc, tot i que em vaig aficionar a fer partits entre els all stars de la ACB vs NBA.
  • Radical drive (2000) (50h): Es com cinc jocs de cotxes en un. Cinc tipus de competicions, curses per carretera, cotxes monster-truck, salts amb una rampa, curses tipus buggy i cross. Eren els 2000, em conformava amb gairebé qualsevol tipus de joc, no em culpeu xD A veure, era entretingut perquè quan t’encallaves en una categoria provaves una altra, però ja està.
  • Speed Demons (1999) (50h): Joc de curses, però amb la diferència que veies el vehicle des d’una càmera àrea que et permetia tenir una vista bastant global de la posició dels altres participants dins de la cursa. Les pistes eren bastant accidentades, i el joc era qualsevol cosa menys un simulador realista de conducció, el normal era avançar els cotxes rivals saltant-los per sobre o derrapant en les múltiples i exagerades corbes dels circuits.
  • Motocross Madness (1998) (50h): Ja sabeu que la conducció no es el meu fort, però els salts amb les motos eren molt exagerats i em feia gràcia, a més que podies donar puntades de peu als competidors quan els tenies al costat, i més eficient encara era saltar sobre els competidors per fer-los caure de la moto, guanyar no era tan divertit com destruir la competència. Hi havia dos modalitats de curses, la indoor amb pistes més estretes i salts enormes, i les outdoor, amb pistes més amples i salts absurds. Estaves més temps voltant que no pas amb les dos rodes sobre terra.
  • The Witcher 1 (2007) (47h): Joc d’acció RPG que en diuen ara. Es basa en una saga de llibres, de la qual fa poc en van fer la sèrie, en vaig parlar en aquest blog. Portes un bruixot i has d’anar matant monstres i fent missions per avançar amb la trama, parlant amb gent, aconseguint armes, pujant de nivell i molts cops d’espasa. M’ha agradat bastant. La gràcia es que no hi ha decisions correctes, o et posiciones amb un bàndol o amb l’altre, però realment gairebé mai tens clar quin es el bàndol menys dolent, i un cop decidit et dones compte que potser no ha acabat sortint com volies, el mon no es simple. A mesura que puges de nivell el teu personatge va guanyant diferents habilitats que pots enfocar més cap al combat directe o més cap a les habilitats màgiques o alquímiques, a més pots potenciar les teves habilitats amb pocions les quals tenen efectes secundaris si n’abuses. Pots anar directe per les missions principals o et pots perdre per les missions secundaries com vaig acabar fent.
  • Mass Effect 2 (2010) (45h): Més llarg que la primera part del joc, com a mínim jo m’he passat més hores donant voltes per l’univers d’aquest. Es un RPG d’acció també. Parles amb gent, fas missions, descobreixes el mon de Mass Effect, i fas missions amb un grupet de soldats (tu i dos més) i us dediqueu a salvar la humanitat d’una amenaça extraterrestre, l’argument es molt més complex e interessant però a grans trets i sense fers espoilers vindria a ser això. M’ha agradat bastant. Has de prendre decisions que no son fàcils com aliar-te amb gent que no t’agrada per evitar un mal major i coses per l’estil. Les personalitats dels aliats son bastant variades i cada un té la seva pròpia història. A més la nova nau es una gran millora respecte la primera part, fins hi tot tens una peixera a la teva cabina! En aquest joc tens més armes, més opcions tàctiques, pots personalitzar millor el protagonista. Mass Effect es el Witcher del espai, o Witcher es el Mass Effect fantàstic / medieval.

 

Avui no hi ha dimarts vintage perquè es molt més importar celebrar el CT3200! Recordeu quan en els casos típics múltiples de 100 feia un concurs de preguntes sobre el blog? Doncs tranquils que no penso recuperar la tradició, però si que aprofitaré el CT3200 per conèixer la vostra opinió sobre aquest blog.

1.- Pons’s Blog es el millor blog que he llegit mai?
a) Sí, sens dubte!
b) Sí, per suposat!
c) Sí, i tant!
d) Sí, i que mai llegiré!

2.- Quatre casos típics a la setmana està bé?
a) Es la mesura justa
b) En preferiria cinc
c) En preferiria tres
d) En preferiria dos
e) En preferiria un

3.- Si hagués d’eliminar un dels quatre posts setmanals voldria que fos…?
a) El del dimarts vintatge
b) El del recull dels divendres
c) El del dilluns o dimecres

4.- Mantenir la informació de la pestanya de sèries actualitzada es útil?
a) No, em miro els enllaços a les llistes del filmaffinity
b) Sí, ho prefereixo per sobre dels enllaços a les llistes del filmaffinity
c) No em preocupen les llistes de sèries.
d) Hi ha una pestanya de sèries?

5.- Amb aquesta decadència creus que arribaré al CT3300?
a) No.
b) Sí.
c) Depèn de si en Xexu plega abans o no.

6.- Algun suggeriment?
a) No.
b) Sí [Raona la resposta]

Doncs això es tot, no ha estat tant dur com altres vegades, no?

Últimament estic fent molts posts sobre sèries, no? Serà el confinament que em deixa més temps lliure a casa per mirar sèries. Avui us parlaré de la primera temporada (8 capítols) de la Meravellosa Mrs Maisel, la sèrie té tres temporades però de moment només he vist la primera, ja veurem si la continuo. La sèrie es mig comèdia mig drama, amb capítols de 50 – 60 minuts i va sobre la vida de la Miriam una noia interpretada per Rachel Brosnahan que té una vida feliç amb dos nens i un marit, fins que un dia (en el primer capítol) el marit la deixa. Estem en els anys 50 a Nova York, o sigui que no està ben vist això quedar-se soltera, per tan la Miriam es preocupa una mica, el marit no tant perquè ja té la secretaria. Aquesta tragèdia i moltes altres tragèdies serviran com a inspiració per la Miriam per fer els seus monòlegs d’humor, millor riure que plorar davant les desgràcies, que en el fons no son tantes perquè la Miriam ve d’una família de classe acomodada i els rics també ploren però ho fan en cases grans i luxoses.

Els anys 50 no es una època que em desperti gaire interès, en principi també deia el mateix de la segona dècada del segle XX i Downton Abbey em va agradar molt. La protagonista cau bé, es una noia agradable i amb gràcia, una persona que diu el què pensa. Dels altres personatges destacaria el seu pare per sobre dels altres que bàsicament son el seu marit, la mare i la mànager, també apareixen unes amigues de la Miriam però no tenen un paper gaire destacat, son més aviat veus agudes que escoltes com a soroll de fons, no aporten gran cosa de moment. Resumint, recomanaria la sèrie? Doncs no ho tinc clar, tampoc tinc clar si veure la segona temporada, crec que si que la veuré però faré una pausa amb altres sèries abans de continuar. Premis importants? Doncs si, al 2018 es va emportar el Emnmy a la millor comèdia, la millor secundaria de comèdia (la mànager) i la millor protagonista de comèdia, en el 2019 es va emportar millor secundària de comèdia i millor secundari de comèdia (mànager i pare respectivament).

La maravillosa Sra. Maisel té un 7,7 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 1a temporada: 6/10

  1. Sembla que les bosses de gel dessecant serveixen per alguna cosa
  2. Mapes de Catalunya (el 11 es el meu preferit)
  3. Fil de frases estranyes del doblatge de Bola de Drac en castellà
  4. Si busqueu la definició de hipnotitzant apareix aquest vídeo-clip rus Little Big – Skibidi (3 min)
  5. Chrome ja no mola
  6. Sacerdot d’una Església russa beneeix al seus feligresos a raig de mànega (20 segons de WTF)
  7. Diuen que en aquest gif la longitud de les línies de colors no varia, només son les fletxes que canvien.
  8. Schwerkraftprojektionsgerät, un Tetris (infernal) per quadruplicat
  9. Si vols fer una casa ràpid has d’escatimar amb els materials (2 min)
  10. Problema inesperat al podar una palmera (40 segons de problemes)
  11. Càmera oculta: una monitora massa entregada (5 min)
  12. A Taiwan fan truites molt estranyes (8 min però podeu anar fent salts, vosaltres no, en la barra de scroll del vídeo)
  13. Quin número es llegeix igual de dreta esquerra que d’esquerra a dreta en castellà?  (13 segons)
  14. Adicto al trabajo Pantomima Full (1 min)
  15. No es la típica reacció d’algú que acaba de ser envestit per un cotxe (10 segons)

Segona part dels videojocs que he jugat al llarg de la meva llarga (¿?) vida. El temps en hores es aproximat en alguns casos, i en d’altres es més exacte degut al recompte de Steam.

“Venc aquestes jaquetes de cuir fi” Aquesta frase em sona d’haver-la escoltat abans.

Grup de les 25/33 hores

  • Mass Effect 1 (2008) (33h): Es una barreja de gèneres, mig acció mig rol. Hi ha conversa i hi ha acció (trets), i la història es molt interessant, em va agradar. Es com formar part d’una pel·lícula de ciència ficció. La gràcia es que no vas sol per l’espai, tens una parella de personatges (que pots escollir entre diferents personatges amb diferents habilitats) que t’acompanyaran en cada missió. Puc dir poc de l’argument sense fer espoilers, però resulta que la humanitat ha descobert una tecnologia extraterrestre coneguda com Efecte Massa que serveix per fer una mena de salts hiper-espacials i això li ha obert la porta a nous planetes. Un del jocs que va obrir camí en el gènere del rol d’acció.
  • Desert Rats vs. Afrika Korps (2004) (25h): Estratègia en temps real basat en la segona guerra mundial basada en el conflicte a Àfrica. Portes els tancs d’una facció o altre i has d’anar superant les diferents missions. Estratègia militar de tancs, res de gestió de recursos, tot es batalla directament.
  • Impossible Creatures (2003) (25h): Es tracta de dissenyar animals nous a partir de parts d’animals existents, bastant original, un cop fet podies fer servir els nous animals per lluitar en una espècie de joc d’estratègia en temps real. Original si, però la segona part de la gestió de les unitats tenia una jugabilitat limitada, era estratègia en temps real amb una perspectiva en 3D una mica lletja. La història de la campanya era bastant surrealista.
  • Monkey Island I, II, III (1990, 1991, 1997) (25h): Com ja dit i repetit no sóc fan de les aventures gràfiques però possiblement aquesta es la més clàssica de totes, he jugat als tres primers títols de la franquícia (el tercer el vaig deixar a mitges) i reconec que m’han agradat, trama, proves i humor originals. Si no heu jugat mai a una aventura gràfica aquesta hauria de ser la primera. Portes un noi que vol ser pirata, però res més lluny de convertir-te en un sanguinari criminal dels mars, aquí les coses es fan d’una altra manera, per què punxar algú amb una espasa quan el pots punxar amb la teva esmolada llengua insultant-lo?
  • StrongHold I, II (2001, 2005) (25h): Es tracta de construir un castell i defensar-lo, de fet acabes desenvolupant tota la societat medieval que hi ha al voltant del castell. No només es basa en l’aspecte militar de la creació d’unitats, sinó que porta també l’aspecte social, va tot lligat, si no tens els grangers contents no tindràs recursos per alimentar una guarnició, sinó tens un sistema de govern que agradi al poble ningú et farà cas. M’agrada la estratègia però aquest no es el meu tipus preferit d’estratègia.
  • Spore (2008) (25h): Va sortir en un dimarts vintage fa poc. Un joc amb varies fases, des de cèl·lula, larva, criatura, tribu, civilització i exploració espacial. Més que un joc son cinc jocs en un, per què cada etapa té unes mecàniques diferents. Joc molt original però amb una re-jugabilitat baixa, un s’acaba avorrint de dissenyar coses i fer balls socials.
  • Rise of Nations (2003) (25h): Es un joc d’estratègia en temps real que avarca diferents èpoques i es tracta com la majoria d’anar recol·lectant recursos, evolucionant i lluitant contra les nacions contràries, en aquest sentit no té res que es diferencii d’altres jocs del gènere, però en conjunt funciona bé i es fa bastant entretingut per unes hores, al passar per moltes èpoques acabes veient moltes unitats diferents, un centenar o així, a part que cada civilització té les seves unitats especials i característiques que la beneficien en alguna cosa.
  • International Rally Championship 98 (1997) (25h): En general no m’agraden els jocs de conducció però no se perquè aquest em va atrapar durant unes quantes hores. Amb prou feines trobaves cotxes rivals perquè en general eren proves contra-rellotge, o sigui que no recordo on estava la gràcia.
  • Commandos (1998) (25h): Joc de estratègia tàctica de la segona guerra mundial. La gràcia del joc es que has de portar varis personatges en un mateixa pantalla i cada un te unes habilitats úniques claus per superar cada missió. La gràcia es que no podies anar a sac i entrar disparant pel dret, havies d’anar avançant per la pantalla en mica en mica. Tenies una visor global àrea del mapa i d’aquesta manera podies planificar el camí més fàcil per on podia avançar el teu petí comando de soldats, normalment format per dos, tres o quatre membres, tot i que hi havia varis tipus de membres del comando cada pantalla requeria d’uns en específic, el boina verda, el submarinista, el espia, el franctirador, el dels explosius, etc. En general més m’agrada la estratègia de gestionar recursos, però vaig jugar unes quantes missions d’aquest títol.
  • Star Wars Empire at War (2006) (25h): Joc d’estratègia basat en l’univers Star Wars, hi ha estratègia al nivell de naus especials i conquerir planetes i estratègia al nivell de lluita terrestre sobre els planetes, de llarg era més entretinguda la part de les naus. També hi havia una part basada més en gestió de recursos i formar una xarxa de planetes, però aquesta part no estava gaire aconseguida, era més simple, en el fons era com tres tipus de jocs en un.

Avui recupero el CT673 amb uns quants gràfics tipus formatge, fins hi tot em vaig molestar en traduir-los del anglès (d’aquella manera…)!
– Em recorda aquest gràfic al joc del “Simon” ?
Blau: Si totalment
Groc: Què és Simon?
Verd clar: Es una broma per gent gran?
Vermell: No, em recorda al joc de cartes UNO
song-chart-memes-graph-game-simon

– Els policies són:
Violents + barroers = Harry el brut
Barroers + estúpids = Inspector Gadget
Estupids + violents = Walker, Texas Ranger
Competents = Sting

song-chart-meme-graph-when-cops-are1

– Probabilitat que un ateu cregui en Deu:
0% Discutint amb algú
20% Arribant tard a treballar
40% Nadal
60% Estant perseguit per la policia
80% Sense haver estudiat per un examen
100% Mirant esports
atheist-and-god

– Segons la meva mare, per què vaig a una universitat de l’altre costa:
verd: Buscant una bona educacuó
blau: necessito conèixer món
carbassa: Seguint els meus instints
lila: Odio el meu pare
vermell: Intento matar-la
according-to-mom

– Coses a fer després del sexe:
25% humans 0% Mantis = Mirar-se als ulls mútuament per expressar coses que les paraules no poden
50% humans 0% Mantis = Donar-se la volta i dormir
25% humans 0% Mantis = Apagar la videocàmera
0% humans 100% Mantis = Mossegar el cap de la teva parella i menjar-lo fins que només quedin les ales.
funny-graphs-after-sex2

– On es la condemnada cosa que estàs buscant?
0% cuina
0% Garatge
0% Sala d’estar
0% Al cotxe
0% Sota el llit
100% A l’últim lloc on mires.
funny-graphs-damn-thing

Recordeu allò de les cinc afirmacions sobre un mateix que no paràveu de veure a twitter fa un parell de setmanes? No mireu twitter? Llavors ho recordareu del blog del Xexu la setmana passada? Tampoc mireu el Bona nit? Doncs per tots vosaltres que viviu desconnectats de la realitat us porto un moda passada de moda que per vosaltres serà una novetat! Es tracta de dir cinc afirmacions sobre un mateix, de les quals només una es falsa, es tracta d’endevinar quina es la falsa, o si voleu podeu endevinar quines son les quatre que son certes…

  1. He perdut el coneixement durant uns segons per una hipoglucèmia.
  2. He treballat per a la Guàrdia Civil.
  3. He quedat amb una persona la qual només ens coneixíem a través dels nostres blogs.
  4. He tingut com a parella una persona la qual compartíem el dia de l’aniversari.
  5. He disparat una arma amb munició real.