Cas típic 3226: noi li agrada noia, noi li agrada Little Big

1. Petit joc de lògica
2. Bola de drac Z: Saga d’en Cèl·lula (8 minuts)
3. Movent només un parell d’escuradents heu de fer el número més gros possible
4. Un noi avorrit durant la quarantena (28 segons)
5. Apocalipsis idiota, por Jose A.Pérez Ledo
6. Concurs de ganivets (1:16 min)
7. Baralla entre 2 clans de llúdrigues (1 min)
8. Quan t’envàs a dormir el cervell aprofita (còmic)
9. Em sap greu però m’agraden els videoclips de Little Big – Hypnodancer (4 min)
10. El discretíssim camió de les escombraries que passa a les 3 de la matinada (1:34 min)
11. Si estàs desanimat necessites veure ballar aquest home (30 segons)
12. Què hi ha més emocionant que un campionat professional de tronc giratori? (vídeo llarg, aneu fent salts)
    
13. El què ens passarà quan s’acabi el confinament (2 min)
14. Gary Oldman, cadascú que es dediqui al què sap fer (80 segons)
15. Anunci de futbol argentí (1 min)

Cas típic 3225: noi li agrada noia, noi li continua agradant Shamless

Fa poc us vaig parlar de Shameless en el CT3203, però he seguit mirant més temporades de la sèrie (tres temporades més) i tenia ganes de tornar-vos-en a parlar. Es una comèdia, però també es un drama, i no un pas una mica de drama, es drama bastant dur, i encara ho fa més dur el fet que no li costa res fer broma sobre temes molt seriosos, com per exemple la eutanàsia, el suïcidi o fins hi tot algun assassinat a sang freda. També hi ha personatges importants que tenen problemes amb l’alcohol, però no en pla “mira quina gràcia, s’emborratxa i fa tonteries” no, no, problemes d’alcoholisme seriosos que faran que el personatge no tingui mai calers perquè se’ls gasta en alcohol i altres drogues. Shameless va sobre persones horribles, molt horribles, especialment el pare de família, el qual no dubta en mentir, estafar, enganyar, denunciar als seus amics i a la pròpia família, però penseu que després d’haver-ho fet s’enterneix i es sent culpable, demana perdó i arregla la situació? No, això ho faria una sèrie normal, aquí no, aquí en un capítol es comporta com un malparit egoista i en el capítol següent encara supera el limit anterior. Com es normal, els seus fills cada vegada passaran més d’ell, fins hi tot els que en principi se l’estimaven una mica. Shameless es un exemple de com no s’hauria de comportar la gent, de com en comptes de parlar les coses en família la gent prefereix actuar pel seu compte i no importa que els altres surtin perjudicats si un mateix pot treure benefici personal. La família sempre està en problemes, però no problemes familiars dels que fan gràcia, no, autèntics problemes familiars com la mort de familiars propers, problemes de bipolaritat, depressió, etc. Es horrible, i per això es impossible deixar de mirar la sèrie, perquè un vol veure com solucionaran els problemes, que bàsicament es a crits uns amb els altres. De debò que a la sèrie no li falta de res, de res negatiu em refereixo, també hi ha incomodes estances a presó, suplantació d’indemnitat, immigració il·legal, explotació infantil, pederàstia, exhibicionistes, coacció sexual, pallisses a menors, tràfic d’òrgans, robatori de cadàvers, qualsevol cosa inadequada que us podeu imaginar apareix a Shameless, i el pitjor de tot es que les coses que no us podeu imaginar també hi ha apareixen. Mica en mica Shameless ha anat evolucionant, cada vegada es menys comèdia i més drama, potser ho haureu notat per la interminable llista anterior de temes degradables, o potser algú de vosaltres ha rigut amb el tràfic d’òrgans?

Són una família adorable

De moment estic mirant la temporada cinc i continuo amb ganes de seguir fins la temporada deu (si, la sèrie es llarga, té 126 capítols), realment em preocupo pels membres d’aquesta família disfuncional, bé, disfuncional es queda curt, vull dir família caòtica, apocalíptica,… En fi, no passa res quan les desgràcies passen als altres i no a tu o a algú que coneixes, les desgràcies sempre son més morboses de seguir que no pas les coses bones, les coses bones fan enveja, les desgràcies provoquen alleugeriment, “Puc passar per un mal moment però mai estaré ni la meitat de fotut que els desgraciats de Shameless”, per això estic miro Shameless. I vosaltres hauríeu de fer el mateix. Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota Temporades dos a quatre: 7/10

Cas típic 3224: noi li agrada noia, noi li agrada anar al CAP

Avui recupero el CT786 on explico una història personal de com em distrec gastant els calers dels vostres imposts.
Sabeu aquella sensació de bar de tot la vida? Doncs a mi em passa amb el meu CAP. M’explicaré. L’altre dia vaig passar pel CAP com faig cada 3 o 4 mesos per anar a buscar la meva dosis de drogues que tan necessito quant em vaig adonar d’aquesta sensació de “bar de tota la vida”.

Quant arribes al teu bar el cambrer no solament sap que t’ha de posar una cervesa sinó que la cervesa no ha de ser ni Mahou ni Sant Miquel, ha de ser Estrella. Amb el CAP em va passar el mateix. Ja sabien que jo venia a per la droga i per les tires reactives, però encara sabia més.

-Avui en tinc del One touch i del Freestyle, però a tu t’agrada més el One touch, oi que si?
– Si… – de fet jo no sabia que tingués cap preferència en aquest aspecte.
– Quantes en vols?
– No se, com sempre… – i sense que jo pogués acabar de dir la frase.
– Ah! doncs quatre!
Se’n va a una altra habitació a buscar-les, i un cop torna.
– Mira, avui has tingut sort i n’hi ha bastantes al magatzem i te’n porto 5.
– Gràcies. -tot contenint-me per no abraçar-la

Continuant amb el paral·lelisme del bar. Si al cambrer li caus bé, no solament et posarà l’Estrella que sap que vols, sinó que a més a més afegirà unes quantes olivetes o ametlles salades regal de la casa. Doncs una cosa semblant em passa en el CAP.

– Bé, ja que estàs aquí si vols et poso la vacuna de la grip.
– No gràcies, m’agrada córrer el risc.

Cas típic 3223: noi li agrada noia, noi li agrada Brooklyn Nine-Nine

Brooklyn Nine-Nine, Brooklyn Noranta-nou pels no anglesos, Brooklyn 99 pels de números, es una comèdia de 25 minuts per capítol amb 22 capítols per temporada (de fet només la primera temporada té 22 capítols, les altres temporades tenen un nombre variat de capítols). Va sobre els detectius de la comissaria 99 de Nova York, si endevineu a quin districte està la comissaria ja estaríeu capacitats per ser un detectiu allà. Normalment cada capítol es un cas, van per feina, i la sèrie girà totalment al voltant dels seus personatges que son:

• Jake Peralta: El policia graciós però que es espavilat, el Carey Mahoney de Loca Academia de Policia perquè ens entenguem.
• Rosa Diaz: La policia dura i misteriosa
• Terry Jeffords: Es un policia gros i musculós (es Terry Crews) però que té un trauma amb el treball de camp
• Amy Santiago: La policia aplicada i treballadora que li encanta fer la pilota al seu cap.
• Charles Boyle: El policia bona persona que es sapastre.
• Raymond Holt: El capità sempre seriós e inexpressiu de la comissaria.
• Gina Linetti: La administrativa ajudant del capità que tot i treballar en una comissaria no es massa la ètica ni segueix gaire les normes
• Hitchcock: Un inútil
• Scully: Un altre inútil

Tots els personatges tenen el seu què, però per mi Peralta i Holt solen tenir les millors escenes. Segurament les sèries de policies son el gènere més explotat en les sèries, però que sigui en format comèdia no es tan típic. Es una comèdia senzilla que barreja acudits visuals i verbals, res gaire complicat de seguir, una sèrie per a tota la família. Son policies poc seriosos però que sempre acaben complint i resolent els casos, potser no segueixen les normes però mai hi ha danys col·laterals humans, comèdia blanca, tot i així es entretinguda.

De moment només he vist la primera temporada, però Brooklyn Nine-Nine té 7 temporades, té un 7,1 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota 1a: 6/10

Cas típic 3222: noi li agrada noia, noi li agrada mirar vídeos a youtube

1. Entrevista exclusiva a Pedro Sánchez per José A. Perez Ledo
2. Pizza bordada (10 segons)
3. Fil de twitter sobre la remota illa de Tristán de Acuña
4. Els vídeos més vist de youtube (2006 – 2019) (7 min)
5. Cinc acudits d’en Putin, jo de vosaltres riuria, per si de cas (3 min)
   
6. Definitivament volem evitar l’escenari 4 (XKCD còmic)
7. Art en la brutícia (29 segons)
8. Cada un amb els seus vicis a casa… (19 segons)
   
9. La noia amb les cames més llargues, 135cm (6 minuts de cames)
10. Quan tindrem una vacuna? Depèn de varis factors.
11. Distància social en les terrasses (24 segons)
12. The Witcher, trailer honest (5:31 min amb espoilers i en anglès)
13. En què s’assemblen els nens i els tatuatges? (Humor de star wars)
14. La targeta de condol perfecte no existeix… o si (7 segons)
15. Bola de drac Z: Saga d’en Freezer  (5 minuts)
16. Dubtes sobre la desescalada que ningú s’atreveix a respondre per Jose A. Pérez Ledo

Cas típic 3221: noi li agrada noia, noi li agrada The Witcher 2

Avui dimecres, us torno a parlar d’un videojoc, recentment he jugat al The Witcher 2, un videojoc de rol i acció, la part d’acció es tracta d’anar matant monstres i gent, i la part de rol es tracta de pujar el personatge de nivell, millorar atributs, aprendre noves tècniques, comprar equip millor, xerrar amb els personatges per avançar en la història, prendre decisions i equivocar-te, sobretot equivocar-te perquè si que es veritat que pots tornar endarrere carregant una partida anterior quan veus que la decisió presa potser no ha acabat sortint com pensaves, però un ha d’aprendre a conviure amb els seus errors, però sobretot perquè em feia mandra repetir accions que ja havia fet. El joc està ambientat en un mon de fantasia medieval, pels profans per tal de simplificar les coses diré que es una barreja entre el mon del Senyor dels Anells i Joc de Trons, si heu vist la sèrie, ja sabreu millor de què parlo; tant la videojocs com la sèrie es basen en les novel·les de Andrzej Sapkowski, pel seu nom ja us imaginareu que l’home no es de Berga, es de Lodz, Polònia, el país, no el programa de TV3.

El joc té una vista en tercera persona propera, es a dir, veurem el personatge que controlem, el bruixot, de bastant a prop. Veurem que el home / muntant (no entraré en detalls), porta dos espases, una d’acer meteorític (que es més guai que l’acer normal) pensada per matar persones, i l’altra arma es una espasa de plata, pensada per matar monstres; que consti que es poden matar monstres amb la espasa d’acer i matar humans amb l’espasa de plata, però no es tan eficient, i aquí es premia l’eficiència. A part de les dos armes blanques el bruixot disposa de les seves posicions que es pot preparar a base d’herbes que troba i parts de monstres que mata, ja veieu que es un home molt aprofitador, aquestes posicions serveixen per millorar temporalment els teus atributs en el combat, però compte perquè també tenen efectes secundaris o sigui que no en pots veure gaires de cop perquè sinó la teva salut se’n recent. L’últim recurs que té el protagonista son cinc senyals màgiques que et permeten empentar, cremar, posar trampes, una escut màgic i una espècie de control mental temporal, les meves preferides son l’escut i les empentes. A mesura que la història avança el teu personatge guanya experiència que pots aplicar en un arbre dividit en tres branques principal, esgrima, senyals o pocions, jo sóc un clàssic i he tirat bàsicament per l’esgrima i una mica de senyals, de les pocions res, les sopetes son per l’hivern.

La història es correcte, et trobes amb personatges interessants i altres personatges més dessaborits, abans que ho pregunteu, hi ha sexe, això no es Disney, però només heterosexual, no es cap queixa, només una observació. El que trobo que falla una mica es en la corba d’aprenentatge, el personatge millora els atributs amb la experiència, però no solament el personatge, tu com a jugador també millores i per tan aprens a fer servir les teves opcions millor, i crec que al principi això no ho tenen massa en compte, crec que els rivals son massa complicats al principi quan representa que no domines com va i llavors cada vegada son més senzills en relació el poder del teu personatge, en la primera part del joc ho vaig trobar més ben aconseguit, ja que les senyals te les van donant de una en una per tal que puguis anar assimilant mica en mica el teu nou poder, en canvi aquí comences amb totes les senyals actives, i aprendre a dominar el joc repetint els primers enfrontaments es molt avorrit o sigui que un opta per baixar un grau la dificultat i tirar avall, provocant que més endavant el joc deixi de presentar un repte. Una cosa que m’ha agradat es que passen coses que no t’esperes, potser es pot considerar espoiler, però en el fons tu tries realment el camí o sigui podeu canviar la història; per exemple, la motivació en la qual gira tot el joc es atrapar a un home que ha fet una cosa que no t’ha agradat gens, no pares de buscar-lo, i al final, al epíleg, quan finalment el trobes en comptes de tenir el combat més èpic de tot el joc, pots decidir parlar-hi i acabar el joc sense barallar-te amb ell, per mi era totalment inconcebible un joc com aquest sense lluita final, i es el principal antagonista, tot el què fa el protagonista està pensat per perseguir aquest home, i al final no hi ha combat, m’ha encantat; ei que si voleu podeu lluitar amb ell i matar-lo, però jo no ho he fet, això ho podria fer en qualsevol joc, en canvi deixar viu al dolent es una benvinguda novetat.

Segons Steam he passat 37 hores jugant a aquest joc, es curiós perquè en la primera part del joc vaig passar-hi 47 hores, i normalment les segones parts solen ser més llargues, també es veritat que el primer em va atrapar més i vaig fer pràcticament totes les missions secundàries, cosa que en el dos he passat unes quantes per alt. The Witcher 2 normalment costa 19,99€ però a Steam mai es compra pel preu normal, sempre t’esperes a que facin rebaixes, per exemple fins al 1 de juny està rebaixat a 2,99€; jo no vaig comprar el joc sol sinó que vaig comprar el pack amb The Witcher 1, 2 i 3, i els tres jocs em van sortir per 17,25€ (ara el pack costa 11,85€), aquesta segona part en concret costava 2,69€ o sigui que el joc realment “car” es el tercer perquè el primer costava 1,07€, encara no he jugat al tres, veurem si es tan bo com tothom diu en un futur. Witcher I m’ha sortit a 2,3 cèntims la hora de joc, i aquesta segona part per 7,2 cèntims la hora.

Cas típic 3220: noi li agrada noia, noi li agrada It Crowd

Avui recupero el CT755 que tenia un quants clips de la sèrie IT Crowd amb bastant mala qualitat visual, però abans els vídeos eren així, no ho recordeu?

Cas típic 3219: noi li agrada noia, noi li agrada Tiger King

Tiger King es una sèrie documental de Netflix que no hauria mirat si no fos perquè te la recomanen a tot arreu. La sèrie va bàsicament sobre tres persones que tenen zoos amb grans felins, com us podeu imaginar algú que pensa que es bona idea tenir un zoo privat amb grans felins no es una persona normal, i aquesta gent especial es rodeja d’altra gent especial. Per si els tigres i aquests personatges sonats no son suficient al·licient per la sèrie també us puc avançar que hi han accidents, demandes, judicis, un cas de desaparició, un més que possible homicidi i alguna cosa més. Clarament el que es fa anomenar Joe Exotic es el més sonat de tots tres, però els altres son igual o més perillosos, hi ha la dona que es ven com a defensora dels grans felins i en realitat… L’altra que més que treballadors en el seu zoo té un harem de dones, es com una espècie de secta amb tigres, i Joe Exotic que directament es rodeja de delinqüents, no cal ser subtil, es el que son, i ell el primer, a banda del tema dels animals, ho dic per la seva afició a cantar música country, per què tots els pallussos del mig oest dels EEUU els hi agrada el country?

En teoria la sèrie té 7 capítols, però en la practica existeix un vuitè capítol que han creat per allargar la tirada de la sèrie, que jo no he vist perquè m’han dit que es prescindible. Les càmeres t’ensenyen la part bonica de tot això, que son els preciosos cadells de tigre que son com gatets i súper adorables, i tens ganes d’acariciar, però el que no ensenya es que passa desprès quan aquests petits creixen i deixen de ser adorables per convertir-se en depredadors perillosos molt cars de mantenir. Crec que les sèries documentals no son per mi, crec que prefereixo una planificada i guionitzada sèrie de tota la vida, la gent real fa masses ximpleries com per semblar-me convincents, he acabat odiant a totes les persones d’aquest documental, cap es salva, tots son horribles, si us plau deixeu els animals salvatges en llibertat.

Tiger King té un 6,4 al filmaffinity i un 7,6 al imdb.

Nota: 5/10

Cas típic 3218: noi li agrada noia, noi li agrada viatjar 4 mesos al passat

1. Una professora de música expressa amb una cançó com li funciona el ensenyament online (27 segons)
2. Els americans faran servir qualsevol cosa abans que el sistema mètric
3. Parella s’avorreix en quarantena i recrea escenes de famoses pel·lícules a casa
4. El moment psicotròpic del dia: Pressioneu amb el cursor i arrossegueu
5. Trossejant el menjar d’una manera poc habitual (3 min)
6. Un nanorobot captura un espermatozoide i el condueix cap a un òvul. De moment, al laboratori. En el futur podria convertir-se en un tractament per a lluitar contra cert tipus d’impotències. Són investigacions de l’Institut de Nanosciències de Dresden (24 segons).
7. Les 25 ciutats més poblades de Catalunya en el 1717, 1856, 1936 i 2018
8. Pronunciant marques (21 segons)
9. No es divertit veure els nens xocar contra vidres? (2 min)
   
10. Mimi Choi, la reina del maquillatge surrealista en tres dimensions
11. Els especialistes de cine s’entretenen així. (2:17 min)
12. Una humorista viatja al passat 4 mesos per parlar amb el seu jo del passat (3 min subtítols en anglès)
13. Navegant en la vida real com si fos una app (37 segons)
14. Desfent-se de Spielberg (26 segons)
15. La interessant vida del Rei Artur a Camelot (49 segons subtítols amb anglès)
16. Comparació entre vehicles de ficció terrestres (6:37 min)
17. The Fall of the House of Cheddar, un curt de diferent (2 min)
    

 

Cas típic 3217: noi li agrada noia, noi li agrada The Stanley Parable

El dimecres passat vaig acabar amb l’entrega en sis parts sobre els jocs que he jugat al llarg de la meva vida. No ha sigut una cadena de posts amb molt èxit, però tampoc ha sigut un fracàs, així doncs avui us parlaré del joc més recentment que he jugat, d’aquesta manera tinc més fresc el contingut del joc i en puc fer un resum més acurat que no pas un que vaig jugar-hi fa vint anys.

Avui us parlaré de The Stanley Parable, no es un tipus de joc habitual, es un joc d’exploració. Et deixen en una oficina buida i has de descobrir què ha passat amb la gent; però no hi ha monstres que has de matar, ni has de gestionar res, ni es una aventura gràfica que has d’anar acumulant objectes i fent-los servir per avançar, per no haver-hi ni tan sols hi ha altres personatges, només estàs tu i el narrador. Hi ha jocs, pel·lícules, sèries que trenquen la quarta paret, House of Cards es de les més famoses, o Flebag que no es tan famosa però si més exagerada, doncs tota aquesta comunicació amb l’espectador / jugador queda molt per sota del què és The Stanley Parable, aquest joc agafa la quarta paret i l’esmicola, i també la cinquena, i la sisena, i tota la resta de parets, agafa la casa i la esfondra sencera perquè aquest joc no va d’un personatge perdut en una gran oficina buida, aquest joc va de tu perdut en una oficina amb una veu interior que se’t fica al cervell i fa fora la teva consciència per posar-se en el seu lloc i llavors tu decideixes què fer, faràs cas al què et diuen? Per començar, et creuràs el què et diguin?

Es el joc més diferent de tots els que he jugat mai, pot recordar una mica al Portal, però sense els trencaclosques ni la habilitat de coordinació de moviments necessària. No s’ha de veure com un joc al ús, més aviat com una pel·lícula interactiva, com el capítol Bandersnatch de Black Mirror però molt més interactiu, molt més entretingut i molt més immersiu. El qui ha creat el guió del joc no es una persona mentalment normal, crec que es d’aquella gent que parla sola, sobretot a les nits, que els hi costa dormir, i llavors tenen converses amb si mateixos, i en una d’aquestes o varies d’aquestes nits va néixer The Stanley Parable, dubto que m’equivoqui gaire de la meva hipòtesis.

El joc val 12€ a steam, jo no pagaria tant per aquest joc, però teniu una Demo gratuïta per si teniu una mica de curiositat, i si després de provar la Demo encara teniu més curiositat podeu esperar que de tan en tan fan molt bones ofertes a Steam (poses el joc en la teva llista de desitjats i t’avisen quan el rebaixen), com la que vaig aprofitar i em va sortir el joc complet per 1,80€, menys del que costa una canya en un bar (recordeu els bars?), i tindreu bastanta més estona d’entreteniment, tampoc us penseu que us passareu dies explorant les opcions perquè lògicament son finites, però si us enganxa algunes hores us passareu provant camins (unes 4 hores he passat en el joc, per tant em surt a 45 cèntims la hora de joc), i quan ja penseu que heu trobat tots els finals podeu buscar per youtube els finals que us heu deixat. Sobretot entreu a l’habitació de manteniment, dos vegades, per mi el millor moment de tot el joc. La veu del joc no està doblada al castellà (només la introducció que us he posat), però tot està subtitulat en castellà, encara que trobareu algunes anotacions escrites per l’oficina que estan en anglès, però no son importants per avançar en el joc.

Cas típic 3216: noi li agrada noia, noi li agrada assassinar amb una arma inneficient

Avui recupero el CT765 que bàsicament conté el millor curt de la història cinematogràfica: The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon. Podeu posar subtítols en català.

Cas típic 3215: noi li agrada noia, noi li agraden les pelis del 2020 (2/6)

Resum de les pelis que he vist durant els mesos d’abril i març, ja se que el normal es dir març i abril, però era per ser innovador. Com sempre primer la nota del filmaffinity i després la meva.

1. Call me by your name (2017) [7,4] [3]. A Itàlia, al estiu de 1983 un noi de 17 anys coneix un altre noi i es senten atrets un per l’altre. Què faig mirant una peli així? Ni idea, va guanyar el Oscar al millor guió adaptat i tenia curiositat per saber què tal, i resulta que no tinc el mateix criteri que els crítics de l’acadèmia dels Oscar, però això ja ho sabia. Es passen tota la peli anant amb bici, nadant i menjant, se m’ha fet llarga i pesada.
2. Lady Bird (2017) [6,6][5]: En la peli coneixem el últim any d’institut d’una adolescent de Sacramento, les amistat, les festes, els balls, la vida familiar, la cerca de la universitat, els nois, les classes, les coses típiques.
3. Los hermanos Sisters (2018) [6,9][5]. Un western sobre un parell de germans que es dediquen a caçar recompenses, l’habitual es seguir als bons de la pel·lícula, aquí es tot el contrari, i la gràcia es veure la relació entre els dos germans com va canviant al llarg de la pel·lícula.
4. Whiplash (2014)[7,8][7]: Un noi de 19 anys toca la bateria i aprèn a tocar-la amb un professor de música molt estricte. No es precisament l’argument més interessant però resulta que el professor es tan estricte que es imbècil, i el noi es tan auto-exigent amb si mateix que també es imbècil, i tothom ho passa fatal perquè tothom es imbècil, i bojos, tots bojos. Li poso un set perquè m’ha sorprès i es original, però no m’ha agradat, però es una peli que no et deixa indiferent.
5. Joker (2019) [8,1][6]: Un malalt mental el qual la vida li va malament, i en comptes de rebre ajuda se li retira, conseqüència, es perillós deixar un boig sense control per la ciutat. Tota la pel·lícula gira al voltant d’aquest home amb problemes mentals, la resta de personatges només son secundaris que més que ajudar li perjudicaran en el seu estat.
6. Parasitos (2018)[8,0][7]: No vull explicar gaire per no espatllar de què va gaire la pel·lícula, només diré que un noi de classe baixa comença a treballar per una família de classe alta. La pel·lícula enganxa perquè la trama es va complicant més i més, i realment no saps com avançarà. Es una barreja de gèneres, thriller, comèdia, misteri. Una cosa m’ha quedat confirmada, els coreans estan sonats.
7. Downton Abbey (2019) [6,6][9]: Veure els entranyables personatges de Downton Abbey es fantàstic per mi, durant tota la pel·lícula he estat amb un somriure estúpid al llavis. La excusa per aquesta pel·lícula / capítol especial (especialment car i luxós) es la visita del rei a Downton però podria haver estat qualsevol cosa, l’important es veure els personatges de nou tant formals tots ells, sóc un sentimental amb aquesta sèrie no hi puc fer més. Per suposat no té cap sentit veure aquesta peli si no heu vist la sèrie. El 9 no es només per la pel·lícula en si mateixa es per la nostàlgia de la sèrie.
8. Al final del túnel (2016) [6,4][6]: Un home descobreix com els seus veïns fan un túnel, només us donaré una pista, no són de la companyia de l’aigua… Té moments força inversemblants però es entretinguda, sobretot la segona part.
9. El irlandés [7,4][6]: Bàsicament es la vida de Robert de Niro que fa de sicari pel mafiós de Joe Pesci, Al Pacino es un amic sindicalista, i així passa la pel·lícula, Robert de Niro posant bombes, matant a gent que ni saps qui son a sang freda, i ajustaments de comptes varis, tot això durant uns llargs e interminables 209 minuts. La peli es interessant a estones, però hi ha moments que perds l’interès i acabes desconnectant, perquè el ritme es molt pausat, serà que Scorsese es fa gran.
10. Érase una vez en… Hollywood (2019) [7,1][6]. Any 1969, Leonardo di Caprio es un actor de westerns, Brad Pitt es el seu actor d’escenes perilloses, però sembla que Di Caprio perd popularitat i s’esforça per continuar sent un bon actor, mentrestant Margot Robbie està per allà fent papers menors en pel·lícules. La pel·lícula va amb bastanta calma, coneixent els protagonistes, però sense que passi massa res. No em puc queixar, els tres protagonistes ho fan bé, sobretot Pitt que em cau molt bé, però fins al final realment la pel·lícula es molt tranquil·la, m’ha decebut, esperava alguna cosa més.
11. El Hoyo (2019) [6,4][6]: Un home es desperta en una cel·la, per sota hi ha una altra cel·la i per sobre una altra, no puc explicar res més, es una distopia de supervivència. La pel·lícula no es gaire llarga, hora i mitja, però en tota la estona no avança gaire, la situació es molt absurda i el final es totalment insatisfactori, però li dono el sis perquè es original.
12. Money Monster (2016) [5,8][6]: Un home entra en el plató de televisió on George Clooney presenta un programa sobre inversió borsatil dirigit per Júlia Roberts i agafa com a hostatge a George Clooney. L’objectiu es esbrinar perquè una empresa ha perdut 800 milions sense raó aparent amb la conseqüent caiguda d’aquesta en la borsa. La situació d’un segrest amb hostatges sempre es tensa, i tota la pel·lícula es basa en això, els actors protagonistes ho fan bé, però l’actuació de policia es molt permissiva per resultar versemblant, tenen molts moments per desencallar la situació i no ho fan, tot i així la pel·lícula es entretinguda.

Cas típic 3214: noi li agrada noia, noi li agraden les estrelles de neutrons

1. Un avanç del nou disc dels Gandules (1 min)
2. Cadascú té una cadira i sona el primer moviment de l’Hivern, d’Antonio Vivaldi. Els integrants de la companyia IT Dansa ens regalen aquesta coreografia que ballen des de casa (3:29 min)
3. Una hora retingut al voral, el nou mètode d’Estònia per castigar els excessos de velocitat
4. Estructura interna i externa dels planetes del Sistema Solar
5. Estrelles de neutrons: els fenòmens més extrems després dels forats negres (8:40 min activa els subtítols en castellà)
6. Ten Shin Han és Goku rapat i amb un ull de més, passa-ho (12 segons)
   
7. Les millors frases de Rajoy durant el seu mandat (2:45 min)
   
8. Quins ciutadans estan més disposats a anar a la guerra pel seu país? Aquest mapa ho il·lustra
9. APM Pijozen (1:48 min)
   
10. Compte amb les fal·làcies. Estan a tot arreu. (còmic)
    
11. Classes d’anglès agressives durant el confinament (1:24 min)
12. El telèfon de l’esperança de VOX per Jose A. Pérez Ledo
13. Sorgiment i mort d’un tornado (4 min)
14. 3 experiments de física. Ampolla de coca-cola agitada, Gots amb aigua normal i aigua salada, Cadena de boletes i l’argolla (14 min activa els subtítols en castellà)
15. Quina és la mida màxima d’un planeta?

Cas típic 3213: noi li agrada noia, noi li agraden els videojocs (6/6)

Últim post de la saga dels videojocs, us deixo l’enllaç a l’anterior capítol.

Son les normes coreanes i s’han de respectar

Grup de les 500 hores o més

• Pc Futbol (1996-2001) (500h): Vaig començar amb el 5.0 i vaig acabar amb el 2001, passant per la versió de la lliga italiana, alemanya, PC Futbol 5.0, 5.5, 6.0, 7 i algun altre. Mira que a mi el futbol no em diu absolutament res, però la gràcia es tota la gestió econòmica, bàsicament comprar els bons i vendre els dolents, buscant cracs amb futur en equips de tot el mon, adaptar la tàctica segons els jugadors que tens, gestionar l’estadi, la publicitat, i guanyar partits, no pas jugant-los, això es avorrit, només simulant i veient el resultat, avançant lliga darrera lliga fins que fas pujar aquell equip mediocre de 2ona B fins a fer-li guanyar la Champions. He enllaçat el 7 que segurament va ser el salt més important de qualitat en la saga. Moltes hores jugant a un joc de futbol sense veure cap pilota en cap moment. Era molt partidari d’arreglar la tàctica de l’equip en funció dels les posicions que volien jugar els cracs i funcionava bé. Hi havia conceptes bastant esotèrics com ara la fitxa que havies de pagar als jugadors, o si realment les primes per guanyar els partits servien per alguna cosa. Aprofitar-te de les jugadors amb últim any de contracte per no pagar la clàusula de decisió la principal avantatge econòmica per enriquir-te, poder pagar salaris més alts, fer l’estadi més gran, tenir més públic, guanyar més diners, una roda per fer créixer l’economia, en el fons el menys important es que anés sobre futbol, si hagués sigut sobre jugadors de cúrling el joc hauria sigut igual d’entretingut.
• Worms 2, Armageddon, World Party (1999-2001) (500h): Simplement un joc de matar cucs. Portes un equip de cucs i has de matar un altre equip i per fer-ho tindràs un arsenal d’armes destructives i originals no vistes en cap altre joc, per exemple una ovella explosiva, una ovella explosiva teledirigida o un bombardeig aeri d’ovelles explosives, però si no t’agraden les d’ovelles com a arma mortal hi ha moltes més armes! De debò, molt molt més. La vista es en 2D però els mapes son molt coloristes, alegres i rebuscats, i 100% destructibles per tal d’obrir-te camí fins als cucs enemics. Hauré matat milers de cucs sumant les diferents versions d’aquest joc que he jugat. A més el joc estava ple d’humor, ho remarco per si el tema ovelles no us ha fet sospitar. Al passar-ho a 3D el joc va perdre la seva escènica i vaig deixar de jugar a les següents versions. No tot es matar i matar, també hi ha missions d’entrenament que t’ajudaran a familiaritzar-te amb el control de les armes més complexes que ofereix el joc com la fantàstica corda ninja o el pràctic jet pack. Hi havia un seguit de missions on cada vegada t’enfrontaves a una intel·ligència artificial més complexa i contra un equip de cucs enemics més nombrós. Es juga per torns, tens un temps limitat per moure’t, escollir, l’arma, apuntar i disparar, i quan dic dic disparar potser qualsevol cosa com ara agafat un bat de beisbol i fet un home run amb un cuc enemic. Per cert, els cucs no saben nedar i quan cauen al aigua s’ofeguen.
• Heroes of Might & Magic III (1999) (750h): Estratègia per torns. Tens una ciutat medieval / fantàstica i has de conquerir altres ciutats. La gràcia es que hi ha diferents models de ciutats, i cada ciutat genera un tipus concrets de unitats agrupats en sis nivells diferents. Fora de les ciutats has d’anar recuperant objectes màgics i recursos per donar avantatges al teu exercit i poder produir més unitats i millorar la teva ciutat. El plantejament es simple, però es molt addictiu. Les unitats no corren soles, van agrupades sota la bandera d’un heroi i les lluites sempre son d’heroi contra heroi cadascun amb el seu exèrcit, els herois poden fer servir màgia, però la part de la màgia es que menys m’agrada. Està ple de recursos diferents que et serveixen per millorar la teva ciutat / castell més un munt d’artefactes que apareixen aleatòriament pel mapa, mai hi ha dos mapes iguals. La idea es buscar el control de com més ciutats millor, però com més ciutat tens més complicat es evitar que vingui un heroi i et foti la ciutat, les ciutats no es creen, hi ha les que hi ha des del principi més les neutrals que hi pot haver, però comencen sense pràcticament cap millora. Hi ha 10 models diferents de ciutats i cada un amb unitats úniques, els meus preferits son els no-morts perquè al principi es una bona estratègia acumular esquelets fàcilment. Depèn de la mida del mapa i els rivals les partides poden ser més o menys llargues, a mi m’agradaven partides bastant llargues d’unes tres o quatre hores. Es d’aquells jocs que dius “Un torn més i ho deixo” però costa deixar-ho. Com tots els bons jocs han fer la versió remasteritzada per jugar en un PC actual amb bona resolució, la versió bona es la de gog.
• Age of empires II + Expansió + HD (1999, 2000, 2013) (350h HD + 500h): Age of Empires II es la segona part d’un clàssic d’estratègia que s’ha convertit encara més clàssic que la primera part. Aquest cop el joc es centra en l’edat medieval. Segueix el patró de la primera part però molt millorat. Millor control de les unitats, millors gràfics, millors arbres tecnològics, molta més varietat en les unitats, moltes més civilitzacions (una trentena), formacions, grups de control, campanyes enfocades a un personatges històric en comptes d’una civilització, etc. En resum, tot millorat. Les 500 primeres hores corresponen a quan vagi jugar quan va sortir al joc. Les 345 hores següents corresponen a partides dels recents anys degut a que han tet la versió remasteritzada en HD del joc i he fet unes quantes (moltes xD) partides online amb diversos amics que també van gaudir del joc en el seu moment i l’han volgut rememorar i de tant en tant encara cau alguna partida.
• Starcraft II + Expansions (2010, 2013, 2015) (1.200h): 1.200 hores la cosa es posa seria, eh? Doncs si. Aquest es la segona part del Starcraft I, es basa en el mateix que la primera part, tres races molt diferents però molt ben equilibrades. Joc totalment renovat, gràfics nous, unitats noves, campanya nova, història nova, tot molt ben cuidat i molt mimat al estil de Blizzard. Hores i hores fent partides i no et canses, en gran part perquè les fas online contra altra gent i cadascú juga amb el seu estil propi, i com que es un joc amb bastant èxit sempre trobes gent del teu nivell contra qui jugar i la partida es bastant igualada. Aquest joc el vaig jugar bastant amb un amic, segurament sense ell l’hauria avorrit abans, la majoria de partides que vaig fer eren 2 vs 2. A més el joc té tres parts, cada una de les parts correspon a una campanya per cada una de les races que van sortir en diferents, a part d’això els joc està en constant actualització afegint i treien unitats i equilibrant les existents, fa uns quatre anys que vaig deixar de jugar-hi, crec que ja he matat suficients Terrans, Protoss i Zerg. Vaig arribar a jugar amb les tres races, tot i que els zergs eren la que menys dominava de totes, es la raça que necessites més reflexes i més APM (Accions Per Minut) degut a que en general són unitats ràpides però amb poca vida. Els Terran va ser la primera raça que vaig controlar perquè la primera campanya es sobre els Terran, es basen bàsicament en dos tipus d’unitats, la infanteria que es ràpida i flexible, o les unitats mecàniques com els tancs que tenen bastanta potència de foc. Potser la raça que més dominava eren els Protoss, son els que tenen unitats més pesades i fàcils de controlar, amb unitats molt versàtils com els asechadores. A part el joc té una sèrie de mini-jocs creats pels propis jugadors a través del motor del joc que es basava amb les unitats del joc però amb temàtiques i objectius diferents, el meu preferit era el Desert Strike, on tu tries les unitats però aquestes lluiten soles. Actualment la primera campanya, les partides contra la IA i les partides no classificatòries son totalment gratuïtes, per si ho voleu provar.
• Hearthstone (2014) (2.300h): Pràcticament duplicant la segona posició està aquest Hearthstone, un joc de cartes, sona avorrit, eh? Doncs no, perquè les cartes tenen efectes molt xulos, molt ben dissenyades i pensades, i fas jugades espectaculars i et pots muntar les baralles com vulguis, amb una varietat increïble de cartes, de manera que no fas mai dos partides iguals. Les partides depèn de com et facis la baralla o contra qui t’enfrontis poden ser de 5 minuts fins a 30 minuts, el més habitual son uns 9-10 minuts per partida. Però hi ha cinc modes de joc diferents, o sigui que si et canses d’un mode joc canvies a un altre, a més cada 3 mesos treuen cartes noves i cada anys en retiren d’antigues, d’aquesta manera el joc es manté fresc. Hi ha 10 herois diferents en total, i cada un disposo d’un estil de joc, tot i que en cada expansió es redefineix una mica el seu estil. En principi les baralles son de 30 cartes però hi han efectes que permeten modificar i generar cartes. Es semblant al joc de Magic que es juga amb cartes físiques. Es gratuït, o sigui que el podeu provar. A part de les hores 2.300 hores jugades estan les hores gastades mirant pàgines sobre estadístiques, baralles de cartes, fòrums, reddit, etc que parlen sobre estratègies i bromes sobre el joc, perquè a vegades fins hi tot més divertit que jugar-hi es tot el mon que es crea al voltant del propi joc.

Cas típic 3212: noi li agrada noia, noi li agraden les frases de Woody Allen

Avui recupero el CT761 un dels posts més visitats del blog i crec que no es per les frases de Woody Allen.

No se per què, però quant he pensat en fer un post sobre en Woody Allon en comptes de venir-ne al cap la idea de posar alguna imatge seva m’ha semblat més adequat posar una foto de l’Scarlett Johansson. Si algú i troba alguna explicació raonable que me la faci saber, d’acord? gràcies.

* “Lo malo del infinito es que es muy muy largo, especialmente la última parte”

* “Lo mejor de la masturbación es el final: los cariñitos”

* “Los intelectuales son como la Mafia. Sólo se matan entre ellos”

* “Los japoneses no miran, sospechan.”

* “Los mosquitos mueren entre aplausos.”

* “Me interesa el futuro porque es el sitio donde voy a pasar el resto de mi vida.”

* “Mi cerebro: es mi segundo órgano favorito”

* “Mi padre vendió la farmacia porque no había más remedio.”

* “Mi psicoanalista me adivirtió de tu bisexualidad, pero eras tan guapa que cambié de psiconalista”

* “Mi psiquiatra murió hace tres años, pero aún no me he enterado”

* “Morir es como dormir, pero sin levantarse a hacer pis.”

* “Ni la Última Cena con el reparto original lograría llenar esta sala”

* “No creo en una vida más allá, pero, por si acaso, me he cambiado de ropa interior”

* “No es que tenga miedo de morirme. Es tan sólo que no quiero estar allí cuando suceda”

* “No sirvo para la vida, sólo valgo para el arte y para divertir a la gente”

* “No solo de pan vive el hombre. De vez en cuando, también necesita un trago”

* “Para Dios yo soy la fiel oposición”

* “Prefiero que me incineren a que me sepulten y ambas cosas a un fin de semana con mi mujer.”

* “Podria darle razones para matar a cien personas cada día, pero somos adultos, dejamos que lo hagan los abogados por nosotros”

* “¡Si Dios tan solo me diera una clara señal! Como hacer un gran depósito a mi nombre en un banco suizo…”

* “Si no te equivocas de vez en cuando, es que no lo intentas”

* “Sólo quien ha comido ajo puede darnos una palabra de aliento.”

* “Y mis padres por fin se dan cuenta de que he sido secuestrado y se ponen en acción inmediatamente: alquilan mi habitación”

* “Yo estoy chapado a la antigua, no creo en las relaciones extramatrimoniales. La gente debería aparearse para siempre como las palomas… o como los católicos”

* “No quiero alcanzar la inmortalidad a través de mi obra; la quiero alcanzar no muriéndome”