Arxivar per 2020-05-20

Avui dimecres, us torno a parlar d’un videojoc, recentment he jugat al The Witcher 2, un videojoc de rol i acció, la part d’acció es tracta d’anar matant monstres i gent, i la part de rol es tracta de pujar el personatge de nivell, millorar atributs, aprendre noves tècniques, comprar equip millor, xerrar amb els personatges per avançar en la història, prendre decisions i equivocar-te, sobretot equivocar-te perquè si que es veritat que pots tornar endarrere carregant una partida anterior quan veus que la decisió presa potser no ha acabat sortint com pensaves, però un ha d’aprendre a conviure amb els seus errors, però sobretot perquè em feia mandra repetir accions que ja havia fet. El joc està ambientat en un mon de fantasia medieval, pels profans per tal de simplificar les coses diré que es una barreja entre el mon del Senyor dels Anells i Joc de Trons, si heu vist la sèrie, ja sabreu millor de què parlo; tant la videojocs com la sèrie es basen en les novel·les de Andrzej Sapkowski, pel seu nom ja us imaginareu que l’home no es de Berga, es de Lodz, Polònia, el país, no el programa de TV3.

El joc té una vista en tercera persona propera, es a dir, veurem el personatge que controlem, el bruixot, de bastant a prop. Veurem que el home / muntant (no entraré en detalls), porta dos espases, una d’acer meteorític (que es més guai que l’acer normal) pensada per matar persones, i l’altra arma es una espasa de plata, pensada per matar monstres; que consti que es poden matar monstres amb la espasa d’acer i matar humans amb l’espasa de plata, però no es tan eficient, i aquí es premia l’eficiència. A part de les dos armes blanques el bruixot disposa de les seves posicions que es pot preparar a base d’herbes que troba i parts de monstres que mata, ja veieu que es un home molt aprofitador, aquestes posicions serveixen per millorar temporalment els teus atributs en el combat, però compte perquè també tenen efectes secundaris o sigui que no en pots veure gaires de cop perquè sinó la teva salut se’n recent. L’últim recurs que té el protagonista son cinc senyals màgiques que et permeten empentar, cremar, posar trampes, una escut màgic i una espècie de control mental temporal, les meves preferides son l’escut i les empentes. A mesura que la història avança el teu personatge guanya experiència que pots aplicar en un arbre dividit en tres branques principal, esgrima, senyals o pocions, jo sóc un clàssic i he tirat bàsicament per l’esgrima i una mica de senyals, de les pocions res, les sopetes son per l’hivern.

La història es correcte, et trobes amb personatges interessants i altres personatges més dessaborits, abans que ho pregunteu, hi ha sexe, això no es Disney, però només heterosexual, no es cap queixa, només una observació. El que trobo que falla una mica es en la corba d’aprenentatge, el personatge millora els atributs amb la experiència, però no solament el personatge, tu com a jugador també millores i per tan aprens a fer servir les teves opcions millor, i crec que al principi això no ho tenen massa en compte, crec que els rivals son massa complicats al principi quan representa que no domines com va i llavors cada vegada son més senzills en relació el poder del teu personatge, en la primera part del joc ho vaig trobar més ben aconseguit, ja que les senyals te les van donant de una en una per tal que puguis anar assimilant mica en mica el teu nou poder, en canvi aquí comences amb totes les senyals actives, i aprendre a dominar el joc repetint els primers enfrontaments es molt avorrit o sigui que un opta per baixar un grau la dificultat i tirar avall, provocant que més endavant el joc deixi de presentar un repte. Una cosa que m’ha agradat es que passen coses que no t’esperes, potser es pot considerar espoiler, però en el fons tu tries realment el camí o sigui podeu canviar la història; per exemple, la motivació en la qual gira tot el joc es atrapar a un home que ha fet una cosa que no t’ha agradat gens, no pares de buscar-lo, i al final, al epíleg, quan finalment el trobes en comptes de tenir el combat més èpic de tot el joc, pots decidir parlar-hi i acabar el joc sense barallar-te amb ell, per mi era totalment inconcebible un joc com aquest sense lluita final, i es el principal antagonista, tot el què fa el protagonista està pensat per perseguir aquest home, i al final no hi ha combat, m’ha encantat; ei que si voleu podeu lluitar amb ell i matar-lo, però jo no ho he fet, això ho podria fer en qualsevol joc, en canvi deixar viu al dolent es una benvinguda novetat.

Segons Steam he passat 37 hores jugant a aquest joc, es curiós perquè en la primera part del joc vaig passar-hi 47 hores, i normalment les segones parts solen ser més llargues, també es veritat que el primer em va atrapar més i vaig fer pràcticament totes les missions secundàries, cosa que en el dos he passat unes quantes per alt. The Witcher 2 normalment costa 19,99€ però a Steam mai es compra pel preu normal, sempre t’esperes a que facin rebaixes, per exemple fins al 1 de juny està rebaixat a 2,99€; jo no vaig comprar el joc sol sinó que vaig comprar el pack amb The Witcher 1, 2 i 3, i els tres jocs em van sortir per 17,25€ (ara el pack costa 11,85€), aquesta segona part en concret costava 2,69€ o sigui que el joc realment “car” es el tercer perquè el primer costava 1,07€, encara no he jugat al tres, veurem si es tan bo com tothom diu en un futur.