Arxivar per 2020-05-26

Avui recupero el CT786 on explico una història personal de com em distrec gastant els calers dels vostres imposts.
Sabeu aquella sensació de bar de tot la vida? Doncs a mi em passa amb el meu CAP. M’explicaré. L’altre dia vaig passar pel CAP com faig cada 3 o 4 mesos per anar a buscar la meva dosis de drogues que tan necessito quant em vaig adonar d’aquesta sensació de “bar de tota la vida”.

Quant arribes al teu bar el cambrer no solament sap que t’ha de posar una cervesa sinó que la cervesa no ha de ser ni Mahou ni Sant Miquel, ha de ser Estrella. Amb el CAP em va passar el mateix. Ja sabien que jo venia a per la droga i per les tires reactives, però encara sabia més.

-Avui en tinc del One touch i del Freestyle, però a tu t’agrada més el One touch, oi que si?
– Si… – de fet jo no sabia que tingués cap preferència en aquest aspecte.
– Quantes en vols?
– No se, com sempre… – i sense que jo pogués acabar de dir la frase.
– Ah! doncs quatre!
Se’n va a una altra habitació a buscar-les, i un cop torna.
– Mira, avui has tingut sort i n’hi ha bastantes al magatzem i te’n porto 5.
– Gràcies. -tot contenint-me per no abraçar-la

Continuant amb el paral·lelisme del bar. Si al cambrer li caus bé, no solament et posarà l’Estrella que sap que vols, sinó que a més a més afegirà unes quantes olivetes o ametlles salades regal de la casa. Doncs una cosa semblant em passa en el CAP.

– Bé, ja que estàs aquí si vols et poso la vacuna de la grip.
– No gràcies, m’agrada córrer el risc.