Cas típic 3244: noi li agrada noia, noi li agrada perdre’s

Avui recupero el CT808 amb pàgines 404 originals d’altres webs que no són Pons’s Blog.

Hi ha una cosa que falta molta rabia que passi quan estàs navegant i es trobar-te amb un link que ja no existeix. Si senyors estic parlant del fatídic Error 404!!

Però no si pot fer res… per tal només ens queda resignar-nos i esperar que com a mínim la pàgina de l’error sigui una mica simpàtica. M’explicaré. Hm hm millor uns exemples.

– Cats who code: There’s a problem, but someone is fixing it.

– South Park

– Soocial: Something went terribly wrong…

Please describe what you were doing (preferably as compact as the dude’s package)
This way we can quickly fix the bug(s) and keep Soocial hassle-free.

– Lark news.

	The page cannot be found
Possible causes:
Baptist explanation: There must be sin in your life. Everyone else opened it fine. Presbyterian explanation: It’s not God’s will for you to open this link. Word of Faith explanation: You lack the faith to open this link. Your negative words have prevented you from realizing this link’s fulfillment. Charismatic explanation: Thou art loosed! Be commanded to OPEN! Unitarian explanation: All links are equal, so if this link doesn’t work for you, feel free to experiment with other links that might bring you joy and fulfillment. Buddhist explanation: ……………………. Episcopalian explanation: Are you saying you have something against homosexuals? Christian Science explanation: There really is no link. Atheist explanation: The only reason you think this link exists is because you needed to invent it. Church counselor’s explanation: And what did you feel when the link would not open?       HTTP 404 – File not found – Internet Explorer

– Dawdle

– Limpfish.

– Corn creative:

OH MY GOSH!
YOU FOUND IT!!!!!

I’ve been looking for that sock since I did my
laundry in the winter of 1998.

Sadly, even though you found my sock, I seem to have
also misplaced the page you were looking for.

Cas típic 3243: noi li agrada noia, noi li agrada la música repetitiva

Avui “cançons” repetitives que enganxen. Quina es la vostra preferida de la llista? En coneixeu d’altres?

Lalalalalalala

You are a pirate

Nyam cat

What is love

When Mama Isn’t Home

Darude Sandstorm

Cas típic 3242: noi li agrada noia, noi li agraden les fal·làcies lògiques

1. Tornaria al seu amo una cartera amb diners? Estudi per països
2. Així es veurien els coets si fossin transparents (9 min, podeu anar fent salts)
3. Per què en els Viatges Espacials no hivernarem? (5 min)
4. Com crear el teu propi llum de lava a casa amb oli, colorant, i una pastilla efervescent (3 min)
5. Com ser antifeixista moderat per Jose A. Perez
6. Polònia: CatSalut informa sobre l’ús de les mascaretes (80 segons )
7. 13 eslògans bastant directes
8. Explicacions i exemples de les vint fal·làcies lògiques més comunes
9. Els Simpsons humanitzats fan por
10. Física aplicada a l’obertura de llaunes (53 segons)
11. Les causes de mort més habituals
12. Call me Maybe – Cheerleaders dels Miami Dolphins vs Militars Yankis  (3:20 min)
13. Us heu fixat que no hi ha assassins en sèrie negres? (1 min)
14. Vigileu amb els escuts amb punxes (9 segons)
15. Les fotos que no esperàveu: Kim Jong-un cavalcant èpicament
16. No es foc, es vapor d’aigua i llum (3 min)
17. Nolan va fer explotar un avió 747 real en Tenet perquè era més barat que fer-ho amb efectes especials

Cas típic 3241: noi li agrada noia, noi li agrada The Crown

The Crown comença al 1947 i comença forta, amb un casament en el primer capítol i una defunció en el segon, els que conegueu la història de la família real britànica ja sabreu qui son els protagonistes de cada esdeveniment, els altres podeu consultar la wikipedia com ha fet un servidor que fins ara vivia totalment allunyat d’aquest mon. Un altre fet interessant es la boira del desembre del 52, desconeixia aquesta crisis, la temporada ofereix altres fets històrics, com ara la “modernitzada” coronació, l’afer romàntic incorrecte de la princesa Margarida o Felip d’Edimburgo sent una mica massa actiu pel gust de la corona.

Parlem dels actors. Jared Harris, en Legasov de Chernobyl es el rei George VI, pare de Isabel II. John Lithgow (Cosas de Marcianos i el millor antagonista de Dexter) es Winston Churchill, i per mi el millor actor de tota la primera temporada, i per això el capítol 9 es el meu capítol preferit. Harry Hadden-Paton es el secreatri d’Isabel II que ja està acostumat a tractar amb gent important perquè havia sigut un marquès a Downton Abbey, finalment Stannis Baratheon (Stephen Dillane) serà l’encarregat de pintar el quadre de Churchill. Ah si, la protagonista, Claire Foy es Isabel II i ja la coneixia de… res, però com més capítols passen més m’agrada el seu paper.

Òstia com pesa la fucking corona!

La sèrie es bastant sòbria i freda, molt al estil britànic, la corona queda bé sempre, i el govern pràcticament també, Isabel II continua sent la reina o sigui que no hi ha lloc per frivolitats, si forcem una mica la situació el primer ministre pot equivocar-se, altres membres del govern també, fins hi tot el personal de la casa reial es pot equivocar, o directament la família reial pot tenir algun comportament lleugerament incorrecte, com per exemple Margarida o Felip, però qui sota cap circumstància pot quedar malament es la reina. Netflix no té problemes en deixar-se la pasta recreant sales de palaus, castells i catedrals, cotxes d’època, carruatges i cavalls, a part de tot el vestuari que porta la noblesa que no ha de ser pas barat, suma-li tots els viatges pels països de la Commonwealth i el munt d’extres que necessites i no et surt una producció al abast de qualsevol butxaca. Resumint, una sèrie molt correcte, molt treballada, ben interpretada, molta majestuositat però poques sorpreses, aposten sobre segur sense arriscar massa, no es qüestió de faltar massa a la veritat, i més quan el creador Peter Morgan deu tenir un parell d’agents del MI5 apuntant-lo constantment.

The Crown té un 7,7 al filmaffnity i un 8,7 al imdb

Nota: 7/10

Cas típic 3240: noi li agrada noia, noi li agrada corre per arribar a un tren que no hi ha

Avui recupero el CT812 on criticava un cert tipus de gent.

Hi ha un tipus de persona que fa molta ràbia es la que jo anomeno “corre que no ve el tren”. Es aquella gent que comença a corre com si realment vingués el tren, però no ve! Llavors per què corren? El que estan fent es que les persones que van darrere seu corrin perquè veuen corre el que hi ha davant, així es forma una cadena de gent corrent. Gent adulta i respectable corrent sense motiu! A més a més es la RENFE, amb això vull dir que per molt que l’horari posi que passa a les 8:02 el tren no passarà a les 8:02 ni per casualitat, per tan l’excusa “Es que es l’hora que passa el tren” no em serveix. Realment venen ganes de dir-lis quan arribes a l’andana i veure’ls allà parats “Et veig en forma” o directament preguntar-lis “On es el tren que se’t escapava?”

Segurament aquest tipus de persona es el mateixa que avança per dins del vagó del metro quan va ple. Que dius “Que coi en trauràs d’avançar uns quants metres per dins del vagó en comptes de fer-los després per l’andana fins la sortida que tan sols trigaries 5 segons i no tocaries els collons!”. Ja ho veieu que el transport públic em posa una mica tens. Només una mica. Per això he desenvolupat una tècnica patentada per estar més tranquil:

PS: Com que demà es festa publicaré excepcionalment dijous, es que sinó em quedava una setmana molt curta.

Cas típic 3239: noi li agrada noia, noi li agraden les pelis del 2020 (4/?)

No se perquè però aquest mes he mirat més pel·lícules del que es habitual, i he pensat que ja en tenia suficients com per fer un CT recull. Les últimes sis pel·lícules de la llista son les que he vist per segona vegada, d’aquesta manera apareixen pelis que puntuo molt alt per variar una mica. Us deixo la puntuació de filmaffinity primer i després la meva.

1. The Farewell (2019) [6,7][3]: Una família xinesa que viu a Nova York se’n va cap a Xina per estar uns dies amb la àvia de la protagonista de la pel·lícula, ja que aquesta li han diagnosticat un càncer, però per estranyes costums xineses la família no li diu a l’àvia que li queda poc de vida, i simplement s’inventen l’excusa d’un casament per passar temps en família. Es una pel·lícula basada en fets reals, i la venen com a comèdia dramàtica, de drama si, sense dubte, però de comèdia molt poca cosa. Massa realista pel meu gust, que traduït vol dir massa avorrida.
2. Gato negro, gato blanco (1998) [7,6][3]: Un pobre desgraciat s’ajunta amb un mafiós per robar un tren amb petroli però la jugada surt malament, i acaba devent calers al mafiós, per compensar-lo el mafiós li demana que casi el seu fill amb la seva germana. Es una comèdia de situacions absurdes que personalment no m’ha fet gens de gràcia, serà que no entenc el humor iugoslau…
3. Todos queremos algo (2016) [6,2][3]: Ambientada en els anys 80, Jake arriba a la universitat de Texas disposat a estudiar poc però amb moltes ganes de jugar al beisbol, sortir de festa i conèixer noies. La pel·lícula es molt al ritme de My Sharona (The Knack), Heart Of Glass (Blondie), The Sugar Hill Gang (Rapper’s Delight), i molts d’altres hits que no vaig viure, però la cosa no es queda aquí i els protagonistes passen per varis rotllos musicals diferents com la música disco, el country o el punk, per què? Ni idea. La peli va sobre res en concret, simplement la vida de joves universitaris esportistes, suposo que qui tingui nostàlgia pels 80 li agradarà la peli, jo està clar que no en tinc.
   
4. Un hombre llamado Ove (2015) [6,7][6]: Ove es un vell suec rondinaire i misantrop que viu sempre amargat i trist perquè la seva dona va morir, fins que uns nous veïns s’instal·len al costat de casa seva, lògicament, sinó no serien veïns. Mitja pel·lícula son flaixos de la seva vida de nen amb el seu pare, de jove, de com va conèixer la seva dona, després el seu millor amic i després la mort de la dona. Bàsicament es com la primera mitja hora de Up però sense la màgia de Pixar i posant actors reals i allargant durant dos hores. Musiqueta de piano, final emotiu i fi. La peli té un plus extra perquè surt un gat tipus Bosc de Noruega preciós.
5. Secretos de Estado (2019) [6,5][6]: En el 2003 Keira Knightley treballa escoltant converses pel govern britànic, fins que li arriba una nota que diu que espien a membres de la ONU per fer-lis xantatge perquè aquests votin a favor de la guerra d’Iraq, i això no li sembla bé a Keira i decideix filtrar la notícia a la premsa. Es basa en fets reals. En teoria es una pel·lícula de tensió, però des del primer moment ja sabem que l’acusen de difondre secrets d’estat. La pel·lícula es bastant freda, molt burocràtica i es limita a exposar els fets, no fa massa drama, tot molt formal, es nota la producció britànica. Reconec que la part final amb el judici m’ha sorprès, no esperava que fos d’aquesta manera.
6. El sacrificio de un ciervo sagrado (2017) [6,6][5]: Colin Farrell i Nicole Kidman son un matrimoni feliçment casat amb dos fills, un de cada sexe tal com marca el tòpic. Colin treballa com a cirurgià i coneix un noi de 17 anys el qual ha perdut al seu pare, presenta el noi a la seva família i tenen una relació una mica estranya, de fet tots els personatges d’aquesta pel·lícula son una mica estranys, o bé els dobladors estaven mandrosos o tots parlen sense entonació emotiva alguna, sembla que no tinguin sang a les venes. La estranya relació d’amistat entre un adult i noi de 17 es bastant incòmode de veure, ja que Colin ja té els seus propis fills. A mitja pel·lícula passa un fet anòmal que et deixa amb el dubte de saber com acabarà, i quan arriba al final acabes decebut, com a mínim jo he acabat decebut. Per si us dona alguna pista de com es la pel·lícula el director i guionista es el mateix que Canino i Langosta (Yorgos Lanthimos), dos pel·lícules encara més estranyes que aquesta.
7. Revolutionary Road (2008) [6,9][4]: Sam Mendes ens porta la història d’una parella (Leonardo DiCaprio i Kate Winslet) en els anys 50, el quals no son feliços. Tenen dos fills, ell té una feina que no li agrada, viuen en una bonica casa a les afores. Cansats del seu estil de vida decideixen que potser ha arribat el moment de fer un canvi radical, deixar-ho tot enredera i anar a viure a París. La pel·lícula bàsicament es veure durant dos hores com DiCaprio i Winslet es discuteixen per tot, divertit, eh?
8. Los mercenarios 2 (2012) [5,9][8]: L’argument va de…. A qui coi li importa l’argument en una pel·lícula així? Es una comèdia on s’ajunten totes les lleves glòries de les pelis d’acció, diuen estupideses i fan escenes d’acció ridículament exagerades. Les comèdies solen tenir una puntuació no gaire alta perquè el humor es molt personal de cadascú, i per tant a tots ens fan gràcia coses diferents, altres sentiments com la tristesa son més universals, tots plorem quan es mor un cadell de Golden Retriever, però no hi ha cap estàndard universal per l’humor. A mi m’encanta especialment la parodia, i encara més l’autoparòdia i bàsicament Los mercenarios 2 va d’això, la primera part de la saga encara s’ho mig prenien una mica en serio, però aquesta segona part els hi importa un rave la versemblança i ho deixen clar des del primer moment i ho mantenen coherentment durant tota la pel·lícula. Què voleu que us digui m’encanta veure actors clàssics exagerant els personatges que els van convertir en famosos quan eren joves, la lluita amb objectes aleatoris de Jet Li (per exemple paelles), la poca expressivitat facial de Arnold Schwarzenegger, les ganyotes exagerades de Sylvester Stallone, les puntades de peu impossibles de Van Damme (l’havíeu vist mai fent un paper del malvat? Es el meu personatge preferit de la pel·lícula, el seu personatge es diu literalment “Villain”, no es precisament subtil), la fatxenderia Bruce Willis, la auto-paròdia total de Chuck Norris (la millor escena de la pel·lícula), etc. Els guionistes simplement s’han limitat a escriure frases per satisfer al què els fans volen sentir dels seus ídols i funciona! L’argument es secundari, de fet, s’ha forçat per tal que sigui el més tòpic possible, començant pel membre de l’equip que treu la foto de la novia i diu que es vol retirar, es el que té el 200% de probabilitats de morir, a partir d’aquí la resta del grup buscarà venjança, per suposat els dolents son absurdament malvats i el seu únic objectiu es ser el màxim de cruels possibles sense raó pràctica alguna.
9. Malditos Bastardos (2009) [7,8][9]: Una escamot de soldats d’elit aliats s’infiltraran al mig d’una França totalment envaïda pels nazis per tal de matar als principals oficials nazis. Malditos Bastardos barreja nazis i comèdia, només Tarantino s’atreviria a fer una cosa així. Bé, no es una comèdia i prou, es una barreja de gèneres, hi ha acció, hi ha comèdia, hi ha tensió, una mica de tot. La pel·lícula comença amb l’escena més potent de tota la pel·lícula, on un actor enorme com Christoph Waltz fa el millor paper de la seva carrera com a coronel de les SS, un actor a seguir molt d’aprop. A partir d’aquí Brad Pitt i els seus homes, que son molt bons matant, però horriblement negats alhora d’infiltrar-se subtilment, hauran de fer el què puguin per portar a terme la seva missió. Suposo que sent una peli d’en Tarantino no cal que ho digui, però per si hi ha algú molt despistat la pel·lícula es violenta, molt violenta, extremadament violenta. Per suposat la història es totalment falsa, però això la fa més entretingudament imprevisible. Simplement la meva pel·lícula preferida de Tarantino, i mira que en té moltes de molt bones.
10. Indiana Jones y la última cruzada (1989)[7,8][10]:  Indiana Jones haurà de trobar el seu pare que ha desaparegut mentre buscava el Sant Grial. La peli d’aventures per definició, per mi la millor de la trilogia (Dius que hi ha una quarta? No se de què em parles). Què es millor que un Indiana Jones? Dos Indiana Jones! Em cau bé Harrison Ford, i també em cau bé Sean Connery, i junts fan una fantàstica parella pare-fill. La peli ho té tot, aventures, misteri, investigació, una relació paternofilial recomposta, nazis, un tanc, un dirigible, rates, serps, un rinoceront cabrejat, un cavaller de les creuades, trampes mortals de 1.000 anys basades en serres elèctriques,… i tot ben acompanyat de la fantàstica música de John Williams com sempre. Un parell de cites a tenir en compte de cara a buscar qualsevol relíquia fantàstica: “La X no marca el lloc” i “Només el penitent passarà”, apa ja esteu llests.
11. El señor de los anillos: La comunidad del anillo (2001) [8,0][9]: La pel·lícula d’aventures fantàstica per definició. Una primera part on es presenten els protagonistes i arranca el clàssic viatge de l’heroi contra les forces del mal, la situació es tòpica, però està tant ben feta que no importa, els conflictes que comporta la possessió de l’anell, les traïcions, la amistat entre els personatges, la redempció, l’heroi patint, aliances impossibles. Son tres hores de pel·lícula (versió extensa) que no es fan llargues perquè els moments de calma i acció estan ben equilibrats, res a veure amb el Hobbit on l’acció està sobredimensionada i més que lluites son coreografies de circ, en canvi la comunitat de l’anell es molt més seriós, les lluites son més senzilles però també més crues, cops d’espasa, fletxes i sang, no calen saltets, i aquí mor gent important. I la banda sonora es fantàstica, es mítica, i la fotografia i els paisatges? Impressionants. El únic detall que fa que no li posi el 10 es que no m’agrada que els herois siguin tant bons lluitant que no es despentinin quan s’enfronten a un centenar d’enemics, o bé a enemics superiors com ara els Nazguls i no miro a ningú senyor Aragorn.
12. El señor de los anillos: Las dos torres (2002) [8,0][9]: Continuen els paisatges increïbles, la música èpica i el CGI que tot i tenir gairebé 20 anys continua sent millor que algunes de les produccions actuals (si fas la vista grossa amb els llops Huargos). La segona pel·lícula es coneguda per la batalla de l’abisme de Helm, però no solament la batalla es important, tota la tensió prèvia al enfrontament manté al espectador tens. I la batalla es veu, vull dir que no es la moda actual de marejar l’espectador amb ràpids moviments de càmera per simular més acció i caos, aquí la càmera està quieta i l’espectador veu què coi està passant, d’acord que hi ha flipades pel mig que potser sobren com Leoglas fent surf, però per això la peli no té el 10. Igual que la primera part aquesta també està plena d’escenes memorables com l’arribada dels elfs a Helm (segur que la recordeu dels llibres xD), l’arribada dels genets de Rohan, o de com un personatge totalment CGI pot tenir tant carisma! No parlo del fastigós i bipolar Golum, parlo d’en Barbol i el Ents. La guerra potser es la part més espectacular, però la part d’en Frodo també es important, com més avança la pel·lícula més grisa i fosca es torna la imatge quan apareix aquell hobbit turmentat.
13. El señor de los anillos: El retorno del rey (2003) [8,2][9] Final de la millor trilogia fantàstica de tots els temps. A part de totes les guerres i batalles en aquesta peli es veu molt clar com l’anell pesa, i el Frodo acaba perdent el cap, qui pot culpar realment als humans de no destruir-lo quan tocava amb el poder d’atracció que té? En totes tres pelis estan molt cuidades en els detalls, però tècnicament m’ha semblat que aquesta es la millor, els plans son més èpics, més primers plans, sobretot dels enemics, que en els dos primeres quedaven més desdibuixats, com una massa infecta, aquí veiem el detall de cares d’orcs, li posem cara realment al enemic. No cal dir que la banda sonora i la fotografia continuen sent impecables. Per mi potser es la millor de les tres, però alhora també té la cosa que menys m’agrada que es l’exercit de fantasmes verds, per mi sobrava bastant que fossin com mocs verds; després d’haver vist una èpica carrega de cavalleria, la massa de fantasmes em va semblar una manera cutre d’acabar la batalla. Això si, per falta de finals no ens podrem queixar, perquè quan penses que s’ha acabat sempre hi ha un final més, i cada cop més emotiu que l’anterior, es curiós que siguin finals plens d’estima i amor en una trilogia on només el 5% dels personatges principals son femenins. Que més dir? Ah si, cavalls, molts cavalls.

Cas típic 3238: noi li agrada noia, noi li agraden les cancel·lacions anòmales

1. Buscant alternatives al plàstic, però les gambes no crec que ho siguin.
2. Crec que hauria d’haver compartit aquest vídeo de Kurzgesagt – In a Nutshell fa tres mesos. El Coronavirus explicat i què hauries de fer (8 min subtítols en català)
3. Herois Units per acabar amb el virus (11 min)
4. Com ja va sent costum, afegeixo un videoclip de Little Big al recopilatori, avui toca Go Bananas (2:46 min)
5. “Pass the Brush“, un repte en què et passen un pinzell de maquillatge i has de treure la teva versió més atractiva (La tercera transformació es la bona) (3 min)
6. Això si que es autèntica autosuperació: Un home manc atraca una joieria sostenint una pistola amb els seus peus
7. Hipnòtic incendi de pelusses de pollancre al Parc del Cidacos de Calahorra (1 min)
   
8. Fa dies que no us portava una màquina de Rube-Goldberg i se que ho trobàveu a faltar (3 min)
9. Pantomima full: Volen animar un país amb un anunci (90 segons)
10. Una mica de física estructural en les catedrals gòtiques (2 min en anglès però les imatges son bastant autoexplicatives)
11. Artista japonesa converteix simples caixes de cartró en obres d’art
12. Un mussol girant el coll 270º (22 segons)
13. Màgia! La mà que traspassa la mà! (4 segons)
14. El mite del soroll del oceà en un cargol de mar
15. Cancel·lacions anòmales. Les simplificacions matemàtiques mai funcionen però en contades vegades si.
16. Un creuer travessant el canal de Corint molt, molt justet (1 min)
    
17. Simulació de com es va formar la lluna (1 min)

 

Cas típic 3237: noi li agrada noia, noi li agrada Loading Artist

Avui toca Loading Artist, i igual que del dilluns gairebé tots estan en anglès, estic molt globalitzat últimament.

Cas típic 3236: noi li agrada noia, noi li agrada el Garfield i el Calvin

En el post vintage d’avui ajuntaré el CT773 i el CT774

Cas típic 3235: noi li agrada noia, noi li agrada XKCD

Aquesta setmana toca una una mica de còmic, per tan tots els dies menys divendres que toca recull i dijous que no es publica oferiré alguna còmic o altre.

Cas típic 3234: noi li agrada noia, noi li agrada créixer en els 90

1. Fil de twitter sobre la orceína (un colorant natural)
2. Es pot caminar sobre l’aigua? (91 segons)
3. Estar en òrbita és com caure permanentment (2 min)
   
4. Comença com un post mig seriós però ràpidament es torça : famosos que aparenten menys anys dels que tenen
5. Recordant frases mítiques dels Simpsons part 1 i part 2 (2:41 min)
6. Els webs més populars des de 1996 fins a l’actualitat. Està trucat perquè no apareix Pons’s Blog… (8:25 min)
7. “Antidepressiu o Tolkien?” el test que no estaves esperant
   
8. Amor en temps de coronavirus (1 min)
9. El Reno Renardo – Crecí en los 90 (Videoclip 4:46 min) (La que ja coneixeu es la dels 80)
10. Aplaudir amb els teus omòplats es molt útil en moltes situacions que ara no vull enumerar… (20 segons)
11. Felicitats per l’embaràs (Cyanide & Happiness comic)
12. Nova versió de l’aneguet lleig (còmic d’humor)
13. Así se fraguó el pacto con Bildu per Jose A. Perez Ledo
14. Els millors comentaris del vídeo en què Paco Roncero explica la seva recepta de el “entrepà Perfecte”
15. Un ocell explicant-li a un eriçó que creui la carretera (27 segons)
16. La sintonia del coche fantàstico amb un contrabaix (1:35 min)
17. La tornada del futbol post-pandèmia (Còmic d’humor)

Cas típic 3233: noi li agrada noia, noi li agrada disfressar-se perquè si

Ja ha arribat el carnestoltes i no t’havies adonat? No, no es això, però tampoc necessito cap justificació per fer un post de disfresses, no? A més, tampoc cal que sigui carnestoltes per disfressar-te, per exemple pots anar disfressat en una marató com fan aquests japonesos.

Més disfresses de la mateixa marató.

Disfressa ideal parelles: AT-AT imperial walker

Opció de disfressa per setmana santa

Guàrdia civil que es transforma en un cotxe.

Per acabar un recull del freaks disfressats per la WonderCon 2011

I si en voleu més us deixo també la del dissabte

Cas típic 3232: noi li agrada noia, noi li agrada el 32

Avui tocaria un post de dimarts vintage però m’agrada massa la xifra d’aquest CT i no m’he pogut resistir a parlar-vos del 32

1. Es la cinquena potència de dos (als informàtics ens agrada la base dos) per això en binaris es tal que així: 100000
2. 32 es el novè nombre Feliç
3. Es el tretzè nombre Pràctic
4. 1¹ + 2² + 3³ = 32 ves quina cosa!
5. Es un número de Leyland (4² + 2⁴ = 32)
6. Es el nombre atòmic del Germani que el podeu trobar en alguns díodes i transistors
7. A 32 graus Fahrenheit l’aigua es congela
8. NGC 32 es una estrella de la constel·lació de Pegaso.
9. 32 son les dents que té un humà adult si no n’ha perdut cap
10. En ASCII correspon al caràcter Espai.
11. +32 Haureu de marcar si voleu trucar a Bèlgica.
12. 32 son les peces d’escacs si no n’heu perdut cap
13. 32 son els equips que juguen el Mundial de Futbol
14. 32 son les sonates per piano escrites per Beethoven.
15. La rosa dels vents té 32 rumbs
16. Un triacontadoedre es un poliedre amb 32 cares, com per exemple una pilota de oficial de futbol, o potser pensàveu que era rodona?
17. Hi ha 32 banys a la Casa Blanca
18. El transbordador espacial Atlantis va fer 32 viatges abans de ser retirat.
19. 32 son els quilòmetres que tinc caminant, segons el Google maps, des de casa meva fins a l’ajuntament de Premià de Mar.
20. El dorsal de Magic Johnson
21. Et pots comprar una targeta micro SD de 32GB per menys de 10€

Cas típic 3231: noi li agrada noia, noi li agrada Veep

Veep es una comèdia sobre la vida de la vicepresidenta dels EEUU. Innocent de mi pensava que seria com The West Wing però amb més bromes, i no, no hi ha res igualable a l’Ala Oest, el únic que té en comú serien els diàlegs a velocitat augmentada. La vida de la vicepresidenta i els seus incompetents ajudants no es gaire divertida, els problemes polítics que tenen em semblen bastant irrellevants, ja que un vicepresident realment no té cap feina destacable a fer mentre el president estigui viu, o sigui que es dedica a fer visites turístiques i posar en marxa programes governamentals secundaris. Sembla que es una sèrie que agrada més a la crítica que a la gent ja que s’ha emportat un parell de vegades l’Emmy a la millor comèdia, i la protagonista, Julia Louis-Dreyfus s’ha emporta cinc vegades l’Emmy a la millor actriu de comèdia. Només he vist la primera temporada que té 8 capítols (les següents 6 següents en tenen 10 excepte la setena que en té 7), però ja he vist suficient com per saber que no vull continuar mirant la sèrie.

Us presento els personatges principals:

• Julia Louis-Dreyfus com la vicepresidenta Selina Meyer. Ex senadora i candidata presidencial, Selina no se sent còmoda en el seu lloc de segona al comandament. La seva relació amb el president és tensa, i moltes vegades el paper de Selina queda relegat en les decisions polítiques. És divorciada i té una filla.
• Anna Chlumsky com Amy Brookheimer, la cap de gabinet de la vicepresidenta. Amy sacrifica constantment la seva reputació per salvaguardar la credibilitat política de Selina.
• Tony Hale com Gary Walsh, el lleial ajudant personal de la vicepresidenta. Gary s’encarrega de donar-li detalls sobre les persones amb les que es troba i resoldre fins als mínims problemes quotidians.
• Matt Walsh com Mike McLintock, director de comunicacions de la vicepresidència, que no es mostra molt compromès amb el seu treball.
• Reid Scott com Dan Egan, sotsdirector de comunicació i la més recent adquisició de l’oficina. Ambiciós i orgullós, s’esforça per augmentar la seva xarxa de contactes per avançar en la seva carrera professional.
• Sufe Bradshaw com Sue Wilson, secretària i recepcionista de la vicepresidència.
• Timothy Simons com Jonah Ryan, el contacte entre l’oficina de president i la vicepresidència. Generalment no és benvingut entre el personal de Selina, que solen burlar-se d’ell.

Veep té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 al imdb

Nota 1a: 4/10

Cas típic 3230: noi li agrada noia, noi li agraden els malabaristes

1. Descobreix el valor de la incògnita, joc de lògica.
2. Entrevista exclusiva (y falsa) a Isabel Díaz Ayuso, por José A. Pérez Ledo
3. Coronavirus Genome, per això els genetistes fan servir el bloc de notes (Còmic XKCD)
4. Robatori amb escalada (còmic de Sergio Moran)
5. Els mems ni es creen ni es destrueixen, només es transformen (1 min)
6. Plàncton bioluminescent anomenat Noctiluca Scintillans a la platja de Venice (Los Angeles – EUA) (1 min)
   
7. Es com arrossegar la Torre Eiffel per sobre l’aigua (construcció d’una torre de perforació petroliera subaquàtica) (8 min)
   
8. Extraterrestre aterren a Xina (còmic d’humor, però sabeu que es el què acabaria passant)
9. El pitjor veterinari de la història (Cyanide & Happiness còmic)
   
10. Posats a fer gràfiques que realment no aporten cap informació útil fem-ho bé. (còmic XKCD)
11. Com es van escampar els gats pel món? (97 segons subtítols en anglès)
12. Com es treu un creuer de l’aigua? Amb el vaixell elevador més gran de món, és clar.
13. HORRIBLE Spanish: Un canal de youtube atroç que canta cançons famoses en un castellà horrible, per exemple Friends (perdó)
14. Per a què serveix ensenyar a una rata a conduir?
15. Michael Davis, un malabarista divertit. Normalment us dic de fer salts en els vídeos llargs, aquest es mereix veure’l sencer (15 min)
16. Fotògraf pantomima full, un dels meus preferits (1 min)