Cas típic 3239: noi li agrada noia, noi li agraden les pelis del 2020 (4/?)

No se perquè però aquest mes he mirat més pel·lícules del que es habitual, i he pensat que ja en tenia suficients com per fer un CT recull. Les últimes sis pel·lícules de la llista son les que he vist per segona vegada, d’aquesta manera apareixen pelis que puntuo molt alt per variar una mica. Us deixo la puntuació de filmaffinity primer i després la meva.

1. The Farewell (2019) [6,7][3]: Una família xinesa que viu a Nova York se’n va cap a Xina per estar uns dies amb la àvia de la protagonista de la pel·lícula, ja que aquesta li han diagnosticat un càncer, però per estranyes costums xineses la família no li diu a l’àvia que li queda poc de vida, i simplement s’inventen l’excusa d’un casament per passar temps en família. Es una pel·lícula basada en fets reals, i la venen com a comèdia dramàtica, de drama si, sense dubte, però de comèdia molt poca cosa. Massa realista pel meu gust, que traduït vol dir massa avorrida.
2. Gato negro, gato blanco (1998) [7,6][3]: Un pobre desgraciat s’ajunta amb un mafiós per robar un tren amb petroli però la jugada surt malament, i acaba devent calers al mafiós, per compensar-lo el mafiós li demana que casi el seu fill amb la seva germana. Es una comèdia de situacions absurdes que personalment no m’ha fet gens de gràcia, serà que no entenc el humor iugoslau…
3. Todos queremos algo (2016) [6,2][3]: Ambientada en els anys 80, Jake arriba a la universitat de Texas disposat a estudiar poc però amb moltes ganes de jugar al beisbol, sortir de festa i conèixer noies. La pel·lícula es molt al ritme de My Sharona (The Knack), Heart Of Glass (Blondie), The Sugar Hill Gang (Rapper’s Delight), i molts d’altres hits que no vaig viure, però la cosa no es queda aquí i els protagonistes passen per varis rotllos musicals diferents com la música disco, el country o el punk, per què? Ni idea. La peli va sobre res en concret, simplement la vida de joves universitaris esportistes, suposo que qui tingui nostàlgia pels 80 li agradarà la peli, jo està clar que no en tinc.
   
4. Un hombre llamado Ove (2015) [6,7][6]: Ove es un vell suec rondinaire i misantrop que viu sempre amargat i trist perquè la seva dona va morir, fins que uns nous veïns s’instal·len al costat de casa seva, lògicament, sinó no serien veïns. Mitja pel·lícula son flaixos de la seva vida de nen amb el seu pare, de jove, de com va conèixer la seva dona, després el seu millor amic i després la mort de la dona. Bàsicament es com la primera mitja hora de Up però sense la màgia de Pixar i posant actors reals i allargant durant dos hores. Musiqueta de piano, final emotiu i fi. La peli té un plus extra perquè surt un gat tipus Bosc de Noruega preciós.
5. Secretos de Estado (2019) [6,5][6]: En el 2003 Keira Knightley treballa escoltant converses pel govern britànic, fins que li arriba una nota que diu que espien a membres de la ONU per fer-lis xantatge perquè aquests votin a favor de la guerra d’Iraq, i això no li sembla bé a Keira i decideix filtrar la notícia a la premsa. Es basa en fets reals. En teoria es una pel·lícula de tensió, però des del primer moment ja sabem que l’acusen de difondre secrets d’estat. La pel·lícula es bastant freda, molt burocràtica i es limita a exposar els fets, no fa massa drama, tot molt formal, es nota la producció britànica. Reconec que la part final amb el judici m’ha sorprès, no esperava que fos d’aquesta manera.
6. El sacrificio de un ciervo sagrado (2017) [6,6][5]: Colin Farrell i Nicole Kidman son un matrimoni feliçment casat amb dos fills, un de cada sexe tal com marca el tòpic. Colin treballa com a cirurgià i coneix un noi de 17 anys el qual ha perdut al seu pare, presenta el noi a la seva família i tenen una relació una mica estranya, de fet tots els personatges d’aquesta pel·lícula son una mica estranys, o bé els dobladors estaven mandrosos o tots parlen sense entonació emotiva alguna, sembla que no tinguin sang a les venes. La estranya relació d’amistat entre un adult i noi de 17 es bastant incòmode de veure, ja que Colin ja té els seus propis fills. A mitja pel·lícula passa un fet anòmal que et deixa amb el dubte de saber com acabarà, i quan arriba al final acabes decebut, com a mínim jo he acabat decebut. Per si us dona alguna pista de com es la pel·lícula el director i guionista es el mateix que Canino i Langosta (Yorgos Lanthimos), dos pel·lícules encara més estranyes que aquesta.
7. Revolutionary Road (2008) [6,9][4]: Sam Mendes ens porta la història d’una parella (Leonardo DiCaprio i Kate Winslet) en els anys 50, el quals no son feliços. Tenen dos fills, ell té una feina que no li agrada, viuen en una bonica casa a les afores. Cansats del seu estil de vida decideixen que potser ha arribat el moment de fer un canvi radical, deixar-ho tot enredera i anar a viure a París. La pel·lícula bàsicament es veure durant dos hores com DiCaprio i Winslet es discuteixen per tot, divertit, eh?
8. Los mercenarios 2 (2012) [5,9][8]: L’argument va de…. A qui coi li importa l’argument en una pel·lícula així? Es una comèdia on s’ajunten totes les lleves glòries de les pelis d’acció, diuen estupideses i fan escenes d’acció ridículament exagerades. Les comèdies solen tenir una puntuació no gaire alta perquè el humor es molt personal de cadascú, i per tant a tots ens fan gràcia coses diferents, altres sentiments com la tristesa son més universals, tots plorem quan es mor un cadell de Golden Retriever, però no hi ha cap estàndard universal per l’humor. A mi m’encanta especialment la parodia, i encara més l’autoparòdia i bàsicament Los mercenarios 2 va d’això, la primera part de la saga encara s’ho mig prenien una mica en serio, però aquesta segona part els hi importa un rave la versemblança i ho deixen clar des del primer moment i ho mantenen coherentment durant tota la pel·lícula. Què voleu que us digui m’encanta veure actors clàssics exagerant els personatges que els van convertir en famosos quan eren joves, la lluita amb objectes aleatoris de Jet Li (per exemple paelles), la poca expressivitat facial de Arnold Schwarzenegger, les ganyotes exagerades de Sylvester Stallone, les puntades de peu impossibles de Van Damme (l’havíeu vist mai fent un paper del malvat? Es el meu personatge preferit de la pel·lícula, el seu personatge es diu literalment “Villain”, no es precisament subtil), la fatxenderia Bruce Willis, la auto-paròdia total de Chuck Norris (la millor escena de la pel·lícula), etc. Els guionistes simplement s’han limitat a escriure frases per satisfer al què els fans volen sentir dels seus ídols i funciona! L’argument es secundari, de fet, s’ha forçat per tal que sigui el més tòpic possible, començant pel membre de l’equip que treu la foto de la novia i diu que es vol retirar, es el que té el 200% de probabilitats de morir, a partir d’aquí la resta del grup buscarà venjança, per suposat els dolents son absurdament malvats i el seu únic objectiu es ser el màxim de cruels possibles sense raó pràctica alguna.
9. Malditos Bastardos (2009) [7,8][9]: Una escamot de soldats d’elit aliats s’infiltraran al mig d’una França totalment envaïda pels nazis per tal de matar als principals oficials nazis. Malditos Bastardos barreja nazis i comèdia, només Tarantino s’atreviria a fer una cosa així. Bé, no es una comèdia i prou, es una barreja de gèneres, hi ha acció, hi ha comèdia, hi ha tensió, una mica de tot. La pel·lícula comença amb l’escena més potent de tota la pel·lícula, on un actor enorme com Christoph Waltz fa el millor paper de la seva carrera com a coronel de les SS, un actor a seguir molt d’aprop. A partir d’aquí Brad Pitt i els seus homes, que son molt bons matant, però horriblement negats alhora d’infiltrar-se subtilment, hauran de fer el què puguin per portar a terme la seva missió. Suposo que sent una peli d’en Tarantino no cal que ho digui, però per si hi ha algú molt despistat la pel·lícula es violenta, molt violenta, extremadament violenta. Per suposat la història es totalment falsa, però això la fa més entretingudament imprevisible. Simplement la meva pel·lícula preferida de Tarantino, i mira que en té moltes de molt bones.
10. Indiana Jones y la última cruzada (1989)[7,8][10]:  Indiana Jones haurà de trobar el seu pare que ha desaparegut mentre buscava el Sant Grial. La peli d’aventures per definició, per mi la millor de la trilogia (Dius que hi ha una quarta? No se de què em parles). Què es millor que un Indiana Jones? Dos Indiana Jones! Em cau bé Harrison Ford, i també em cau bé Sean Connery, i junts fan una fantàstica parella pare-fill. La peli ho té tot, aventures, misteri, investigació, una relació paternofilial recomposta, nazis, un tanc, un dirigible, rates, serps, un rinoceront cabrejat, un cavaller de les creuades, trampes mortals de 1.000 anys basades en serres elèctriques,… i tot ben acompanyat de la fantàstica música de John Williams com sempre. Un parell de cites a tenir en compte de cara a buscar qualsevol relíquia fantàstica: “La X no marca el lloc” i “Només el penitent passarà”, apa ja esteu llests.
11. El señor de los anillos: La comunidad del anillo (2001) [8,0][9]: La pel·lícula d’aventures fantàstica per definició. Una primera part on es presenten els protagonistes i arranca el clàssic viatge de l’heroi contra les forces del mal, la situació es tòpica, però està tant ben feta que no importa, els conflictes que comporta la possessió de l’anell, les traïcions, la amistat entre els personatges, la redempció, l’heroi patint, aliances impossibles. Son tres hores de pel·lícula (versió extensa) que no es fan llargues perquè els moments de calma i acció estan ben equilibrats, res a veure amb el Hobbit on l’acció està sobredimensionada i més que lluites son coreografies de circ, en canvi la comunitat de l’anell es molt més seriós, les lluites son més senzilles però també més crues, cops d’espasa, fletxes i sang, no calen saltets, i aquí mor gent important. I la banda sonora es fantàstica, es mítica, i la fotografia i els paisatges? Impressionants. El únic detall que fa que no li posi el 10 es que no m’agrada que els herois siguin tant bons lluitant que no es despentinin quan s’enfronten a un centenar d’enemics, o bé a enemics superiors com ara els Nazguls i no miro a ningú senyor Aragorn.
12. El señor de los anillos: Las dos torres (2002) [8,0][9]: Continuen els paisatges increïbles, la música èpica i el CGI que tot i tenir gairebé 20 anys continua sent millor que algunes de les produccions actuals (si fas la vista grossa amb els llops Huargos). La segona pel·lícula es coneguda per la batalla de l’abisme de Helm, però no solament la batalla es important, tota la tensió prèvia al enfrontament manté al espectador tens. I la batalla es veu, vull dir que no es la moda actual de marejar l’espectador amb ràpids moviments de càmera per simular més acció i caos, aquí la càmera està quieta i l’espectador veu què coi està passant, d’acord que hi ha flipades pel mig que potser sobren com Leoglas fent surf, però per això la peli no té el 10. Igual que la primera part aquesta també està plena d’escenes memorables com l’arribada dels elfs a Helm (segur que la recordeu dels llibres xD), l’arribada dels genets de Rohan, o de com un personatge totalment CGI pot tenir tant carisma! No parlo del fastigós i bipolar Golum, parlo d’en Barbol i el Ents. La guerra potser es la part més espectacular, però la part d’en Frodo també es important, com més avança la pel·lícula més grisa i fosca es torna la imatge quan apareix aquell hobbit turmentat.
13. El señor de los anillos: El retorno del rey (2003) [8,2][9] Final de la millor trilogia fantàstica de tots els temps. A part de totes les guerres i batalles en aquesta peli es veu molt clar com l’anell pesa, i el Frodo acaba perdent el cap, qui pot culpar realment als humans de no destruir-lo quan tocava amb el poder d’atracció que té? En totes tres pelis estan molt cuidades en els detalls, però tècnicament m’ha semblat que aquesta es la millor, els plans son més èpics, més primers plans, sobretot dels enemics, que en els dos primeres quedaven més desdibuixats, com una massa infecta, aquí veiem el detall de cares d’orcs, li posem cara realment al enemic. No cal dir que la banda sonora i la fotografia continuen sent impecables. Per mi potser es la millor de les tres, però alhora també té la cosa que menys m’agrada que es l’exercit de fantasmes verds, per mi sobrava bastant que fossin com mocs verds; després d’haver vist una èpica carrega de cavalleria, la massa de fantasmes em va semblar una manera cutre d’acabar la batalla. Això si, per falta de finals no ens podrem queixar, perquè quan penses que s’ha acabat sempre hi ha un final més, i cada cop més emotiu que l’anterior, es curiós que siguin finals plens d’estima i amor en una trilogia on només el 5% dels personatges principals son femenins. Que més dir? Ah si, cavalls, molts cavalls.