Arxivar per Juny, 2020

Las primeras quince vidas de Harry August – Catherine Webb (544 pàgines)

L’últim llibre que he llegit es de ciència ficció, però sense naus espacials tranquils, es tracta d’un home que neix a principis del segle XX i té una vida bastant normal i mor poc abans d’acabar el segle XX, de moment res extraordinari llevat del fet que quan mor torna a néixer exactament al mateix lloc on havia nascut i amb tots els records de la seva vida passada. Si sou observadors i heu llegit el títol del llibre us podeu imaginar que aquest fet insòlit no solament li passa amb la seva segona vida, hi ha una tercera, una quarta, i possiblement una quinzena vida. El llibre ens explicarà les vides d’en Harry, algunes d’elles més ràpidament que les altres perquè són poc interessants, però especialment les vides dotze, tretze, catorze i quinze son especialment interessants, perquè al final de la seva onzena vida una nena se li acosta just abans que ell mori i li traspassa un missatge vingut del futur a través de diverses generacions el qual li diu que el mon s’acabarà, si això no desperta la vostra curiositat no se què ho farà.

El llibre té tres fases, la primera es la introducció, on aprenem com funciona tot aquest estrany mon de tornar-se a reencarnar en la mateixa persona, tot aquest sistema es una novetat tant pel lector com per en Harry, i per tan ideal perquè el llibre t’atrapi des del principi. La segona part es la biografia d’en Harry, de fet son varies biografies, de varies de les vides que ha viscut en Harry, cada una amb un estil de vida diferent, i de fet tampoc es una biografia clàssica explicada de manera cronològicament lineal, sinó que són moments de les diferents vides d’en Harry escollits per tal de conèixer com es el protagonista del llibre. La última part es “salva l’animadora salva el mon”, aquí es on en Harry s’ha de posar les piles i descobrir perquè coi el mon s’acabarà en un futur, no solament es això sinó que en cada iteració la fi del món es més propera, aquí el llibre es converteix en una novel·la d’espies amb secrets i enganys, amb 500 pàgines hi ha temps per tot!

PS: Ja han comprat els drets per fer la peli.

PS2: Claire North es el pseudònim de Catherine Webb.

Nota: 7/10

Avui recupero el CT785 on us mostrava uns quants curts d’humor d’un noi que domina bastant l’edició de vídeo.

El GPS

El quadre

L’arbre

La pilota

L’interruptor

La taronja

El rellotge

Com que amb el tema del confinament estic mirant algunes pel·lícules més he decidit convertir el post bimestral en mensual, per tan avui us porto les pelis de maig. Com que us queixàveu que sempre punto baix he hagut de re-visionar algunes de les meves pelis preferides, primer us he posat les sis noves, i després la 7, 8 i 9 son les que he vist per segona vegada. Us deixo la puntuació de filmaffinity primer i després la meva.

  1. Le mans ’66 (2019) [7,2][7]: El títol original es Ford vs Ferrari, perquè als americans els hi agrada presumir, però als italians els veiem bastant poc, el just per fer-los quedar malament, bàsicament es Ford, Ford i Ford. La pel·lícula es bastant previsible però queda totalment compensat perquè les actuacions dels dos protagonistes son bones, especialment la de Christian Bale. Dos hores i mitja de peli que passeu bastant bé per tractar-se d’una competició que a la vida real no m’interessaria el més mínim, per tan la peli ha d’estar ben feta.
  2. Midsommar (2019) [6,4][4]: Cinc nois de Nova York van de vacances a un poble perdut de suècia en el qual es celebra un festival molt especial cada 90 anys, el xoc entre la cultura moderna i la tradició d’una comunitat molt tancada serà força important. Es una pel·lícula filmada amb calma, no pas perquè no passin coses, sinó perquè el director deixa temps per pair les escenes, i realment moltes d’elles no son fàcils de pair, però la gent es mou molt a poc a poc. No pots deixar de veure la pel·lícula perquè vols saber quina serà la nova fase del festival, però en conjunt puc dir que no m’ha agradat gaire.
  3. Nerve, un juego sin reglas (2016) [5,4][6]: Un joc proposa reptes a la gent i s’han de gravar fent-los amb el mòbil, i com que els protagonistes son adolescents i per tant estúpids, fan tot el que els hi diuen. Tòpica crítica a les xarxes socials, la privacitat a la xarxa, les modes, la pressió social, la fama instantània, el reptes adolescents, etc. La peli no es massa bona, però tens molta curiositat per saber quin serà el pròxim repte, i per saber si la pel·lícula acabarà malament o molt malament.
  4. Deadpool 2 (2018) [6,8][7]: Deadpool es un anit-heroi que es dedica a fer conya de les pelis de super-herois, en especial de la saga dels X-Men que es en la qual està ficat. A part de la broma també hi ha lloc per l’acció i una mica de drama, fins hi tot hi ha una mica de línia argumental. Si et va agradar la primera la segona també t’agradarà. Deadpool es l’heroi més fresc i de moment el que menys cansa.
  5. Swiss Army Man (2016) [6,3][5]: Paul Dano està perdut i troba el cadàver de Daniel Radcliffe. La pel·lícula es una espècie de Naufrago, però amb més fantasia, i està clar que Paul Dano no té ni la meitat del carisma de Tom Hanks, però s’ha de reconèixer que Radcliffe té més registres interpretatius que en Wilson. Masses bromes escatològiques i sobretot massa fantasia absurda pel meu gust, inclús quant intenten posar un xoc de realitat no poden evitar fer que la fantasia acabi guanyant.
  6. Crudo (2016) [6,2][3]: Una noia estudiosa i vegetariana comença a estudiar veterinària, de no haver vist mai un tros de carn a fer veterinària es un pas força important, allà tot son cadàvers d’animals, sang i viseres, i la noia queda una mica trastocada. Si us agraden les pelis de festes universitàries amb novatades, sexe, drogues i sang aquesta pot ser una pel·lícula per vosaltres, en cas contrari no val pena ni intentar-ho. Us diran que tot això es secundari, que la pel·lícula es realment un viatge interior, un pas de la pubertat a la adultesa, els problemes, bla bla bla, no us deixeu enganyar, va d’una jove amb problemes mentals.
  7. Matrix (1999) [7,9][9]: Neo es un hacker el qual descobrirà un nou mon quan conegui el misteriós personatge de Morfeo, i fins aquí puc explicar sense fer espoilers, si que encara queda algú que no hagi vist aquesta obra mestra. Matrix es un doble referent tant de les pel·lícules de ciència ficció com per les d’acció, té més de 20 anys i els efectes especials continuen sent bastant bons. Té coses una mica WTF com el fet de ser “piles”, però si obvies aquests detalls es una pel·lícula que alterna molt bé entre el descobriment d’aquest nou mon i les escenes d’acció, constantment et manté atent per l’acció o per les escenes d’explicació, l’interès durant tota la pel·lícula no té temps de decaure, però ho fa sense escenes d’acció massa llargues, contràriament a la moda actual d’escenes d’acció interminables que acaben avorrint al espectador que amb tant moviment de càmera acaba perdut. Matrix està plena d’escenes mítiques les quals l’espectador pot seguir sense acabar marejat, de fet, es tot el contrari, desacceleren el temps per tal que tinguis temps d’apreciar el moviment. Si que es veritat que el final queda una mica oberta, però millor haver-ho deixat així que les continuacions, que no diré que siguin dolentes, ni molt menys, però si prescindibles. Un últim consell, nens, recordeu no prendre drogues, en especial pastilles vermelles.
  8. Aliens: El regreso (1986) [7,4][9]:  Sembla que una colònia humana que han fundat en un planeta on la Ripley va trobar uns quants ous d’Alien està tenint problemes (eufemisme), per això decideixen enviar els marines més durs de tota la galàxia (marines terrestres, per suposat) a resoldre el problema. M’encanta quan la gent que va sobrada té problemes, i aquestes marines tenen molts problemes. La situació d’angoixa constant de saber que estan totalment rodejats i sense escapatòria, una atmosfera totalment desoladora. Personalment sempre m’ha agradat molt més aquesta segona part de la saga d’Aliens, les següents parts son dolentes, i la primera part ha quedat una mica antiga, si la reviseu veureu tots els clixés de pelis de por reflectits, i ja no t’agafa res per sorpresa, en canvi aquesta segona part, tot i que té algun “susto” s’enfoca més a l’acció, i no ha envellit tant malament, per exemple el CGI no es veu malament simplement perquè no hi ha CGI, estem a 1986 recordeu? Pràcticament tots els efectes especials son maquetes, tot està construït artesanalment a ma, llavors a tot s’aplica una capa fastigosa negra perquè es la marca Alien, i això es atemporal, potser que les maquetes de naus i vehicles semblin joguines però millor això que un CGI cutre, perquè les maquetes sempre molen. La pel·lícula està plena d’escenes mítiques com el comptador de bales de les metralladores automàtiques o la batalla final amb la reina Alien. A més està plena de referències a la primera part que li donen continuïtat a la història com ara el gat o l’intrigant androide. La senyoreta Ripley es la meva heroïna preferida, per què escollir entre una metralladora amb llançagrades i un llançaflames quan existeix la cinta americana? Qui deia que les segones parts no son bones?
  9. American Beauty (1999) [7,9][9] No sóc especialment fan de les pel·lícules dramàtiques però aquesta m’encanta. Només començar la pel·lícula ja dona un cop de puny a la panxa de l’espectador “Me llamo Lester Burnham. Este es mi barrio. Esta es mi calle. Esta es mi vida. Tengo 42 años. En menos de un año habré muerto. Claro que eso no lo sé aún. Y en cierto modo, ya estoy muerto. Aquí me tienen, cascándomela en la ducha. Para mí el mejor momento del día. A partir de aquí, todo va a peor”. American Beauty es això, la vida en general es una merda, hi poden haver-hi coses bones, per suposat, però en general es una merda, i a diferència del 99,99% de les pel·lícules American Beauty reflexa la realitat americana. Arribes a la mitjana edat, tens una feina segura, una gran casa, una dona i una filla maques, has complet el somni americà, no? Doncs res més lluny de la realitat. American Beauty no es “només” Kevin Spacey i un gran guió, es que fins hi tot la banda la sonora es bona! Però Spacey no es l’únic patètic desgraciat, tothom es patètic i desgraciat en aquesta pel·lícula encara que no ho sembli a primera vista, i també frustrats i sonats i això m’encanta perquè ningú es salva. I el millor es que la pel·lícula no té cap lliçó moral, no acaba convertint els seus personatges en millors persones, no dicta cap fórmula per aconseguir la felicitat, simplement ens presenta la situació, el van viure feliços per sempre es només pels contes, no hi ha una resposta universal per la felicitat. I no, la bossa no es cap metàfora de res, es tant sols un maleïda bossa que vola, no té res, es absurd. Entenc perfectament que no es una pel·lícula per tothom, es d’aquelles pel·lícules que o bé t’agraden molt o no t’agraden gens, jo caic en el primer grup. Voleu veure el millor actor del mon anant coix? Mireu sospitosos habituals, voleu veure el millor actor del mon en el paper de la seva carrera? Mireu American Beauty. Una curiositat, el guionista es Alan Ball, es també el creador de Six Feet Under, no em sorprèn.