Arxivar per 2020-09-09

Faig un resum de les últimes 10 pelis que he vist. Com sempre primer la nota del filmaffinity, després la meva. La última pel·lícula ja l’havia vist.

  1. En busca de la felicidad (2006) [7,5][7]: Will Smith i la seva dona son pobres com rates, i tenen un fill, que de fet es el fill real de Will Smith. Will treballarà dur per intentar aconseguir ser broker. Per sort Will es molt intel·ligent, i com que EEUU es el país de les oportunitats, tots es possible, com ara que sigui també el país amb les desigualtats socials més extremes entre pobres i rics. Em crida l’atenció algunes coses de la peli, primera, com la mare fot el camp i deixa el seu fill, malgrat que sap que Will no té ni un duro i ella com a mínim té una germana. Segona cosa, com tenen 20 tios en pràctiques, sense cobrar, treballant com imbècils i fent beneficis per l’empresa durant mig any, i a sobre encara estan agraïts per haver treballat gratis, ni durant la esclavitud ho tenien millor muntat. La peli es bàsicament Will Smith amb una caixa amunt i avall intentant no enfonsar-se, però ho fa bé. Per cert, està basada en fets reals.
  2. Fantástico Sr. Fox (2009) [7,3][6]: El senyor Fox es una guineu que té una esposa i un fill, de jove es dedicava al robatori de gallines, però al formar una família li promet a la seva dona que ho deixarà, però no es així, i uns grangers no toleraran el robatori de les seves gallines i organitzaran una bona venjança. Es una pel·lícula de Wes Anderson al estil Wes Anderson, si no n’heu vist mai cap es molt complicat de definir. Es animació en stop motion i un humor curiós. Es divertida, però no arriba al nivell del Gran Hotel Budapest ni de Isla de Perros, per mi les millors pelis d’aquest director.
  3. Klaus (2019) [7,6][7]: Peli d’animació que narra la història d’un carter egoista però que acaba fent el bé en un illa plena de gent poc amigable. La temàtica pot semblar molt ensucrada i infantil, però la història està ben portada i amb unes quantes dosis d’humor que contràriament a moltes pel·lícules infantils no es basa en acudits visuals de caigudes i sorolls escatològics. Una pel·lícula per tota la família que no produeix avorriment ni vergonya aliena. Potser realment no es mereix el 7 però per la sorpresa inesperada li dono, i potser perquè m’ha agafat amb un bon dia, ves a saber.
  4. La gran belleza (2013) [7,4][5]: Un escriptor d’un sol llibre, d’uns seixanta i escaig anys treballa en un diari, normalment es troba rodejat amb personatges que han sigut famosos i poderosos, però igual que ell ja es troben en decadència i es dediquen a una vida contemplativa donada al hedonisme, buida superficialitat, festes, espectacles artístics incomprensiblement absurds, converses fins a altes hores de la matinada. La pel·lícula li dona un toc depriment a aquest tipus de vida, però més depriment em sembla matinar cada dia per anar a treballar durant tot el dia. Si heu vist altres pelis (o series) de Paolo Sorrentino us podeu fer una idea del pal que gasta la peli.
  5. La pianista (2001) [7,3][3]: Una professora de piano d’un conservatori freqüenta cines porno i sexshops per evitar la dominadora personalitat de la seva mare. La cosa canviarà amb l’arribada d’un nou alumne. La primera part es massa piano i massa lenta, la segona part es una bogeria que no entenc, tot i això reconec que es una pel·lícula que costa deixar de veure per saber on acabarà tot.
  6. La habitación de Fermat [6,2][6]: Un home cita quatre matemàtics en una habitació i comença a proposar-los enigmes per resoldre, si fallen no podran sortir de l’habitació. Es la versió marca blanca de Cube, hi ha menys ciència ficció però la trama no es tant interessant, ni hi ha tant misteri, ni els personatges son tant interessants, i s’hi comences a pensar sobre el motiu pel qual estan allà aquestes persones realment veus que algunes coses no tenen massa sentit, tot i així es una pel·lícula entretinguda on s’expliquen alguns enigmes clàssics.
  7. Machete Kills (2013) [4,6][7]: Segon llargmetratge sobre el personatge de Machete. Per qui no ho conegui Machete va començar com un curtmetratge / broma de Robert Rodriguez pel projecte Grindhouse d’ell i el seu amic Tarantino, vist l’èxit del fals trailer es va crear expressament la pel·lícula de Machete, una parodia total a les pel·lícules d’acció del estil heroi solitari híper-violent el qual tot sol es carrega una organització criminal. Com us podeu imaginar aquesta es la segona part de Machete, una pel·lícula encara més exagerada que la primera part. Per seguir la broma dels falsos trailers la pel·lícula comença amb un trailer d’una falsa pel·lícula de Machete al espai. M’encanten les parodies i aquesta no es la excepció. Tot i ser una broma de pel·lícula està plena de famosos, entre ells Mel Gibson, Jessica Alba, Michelle Rodriguez, Sofia Vergara, Charlie Sheen, Lady Gaga i Antonio Banderas. Es una bona pel·lícula? Gens ni mica, però es molt divertida!
  8. Las invasiones barbaras (2003) [7,4][5]: Un canadenc s’està morint de càncer, no es una persona gaire estimada, però com que li queda poc de vida, la seva dona, els seus fills, els seus amics i les seves amants l’aniran a veure en els seus últims moments. El protagonista es professor universitari, i la majoria dels seus amics també ho son, això fa que algunes de les converses girin al voltant de personatges històrics, avisats esteu. La pel·lícula es dramàtica si, però no tant dramàtica com fa semblar la sinopsis que n’he fet, tracta de veure com salten els conflictes entre la gent, i de passada tampoc deixa massa bé el sistema sanitari canadenc, com a mínim als EEUU si estàs molt forrat et tracten bé.
  9. Los chicos del coro (2004) [7,6][5]: En els anys quaranta un professor de música ensenyarà als alumnes conflictius d’un internat a cantar. Si heu pensat que els nens es tornaran bons després d’aprendre a cantar heu desvetllat la sorpresa de la pel·lícula… No m’ha desagradat, però l’he trobat bastant sosa, suposo que es cosa meva que no tolero massa bé els nens, i en aquesta pel·lícula n’està ple.
  10. Gladiator (2000) [7,9][9]: Comodo es vol proclamar emperador de Roma en contra dels desitjos (i la vida) del seu pare, per aconseguir-ho aquest haurà de carregar-se al general més fidel del seu pare, Máximo Meridio. Es podria dir que la pel·lícula mig es basa en fets reals, però es pren llibertats, moltes (Catapultes i balistes en un combat al mig d’un bosc? Cascs de fantasia?), però això no es important, l’important es que la trama avança de manera ferma en tot moment i en cap moment pesen els 170 minuts que dura la versió estesa del film; només començar ja et planten al mig d’una batalla brutal entre romans i germànics espectacular, i a partir d’aquí la pel·lícula avança a base de diàlegs dramàtics i escenes de lluita ben fetes, bona feina senyor Scott. Dos dècades han passat des de que es va produir aquest clàssic atemporal. Una pel·lícula d’acció i drama. Russell Crowe el considero bon actor, i sense cap dubte aquest es el seu millor paper. Des d’aquesta pel·lícula odio a Joaquin Phoenix i res podrà fer l’home per canviar la meva opinió d’ell, fa un paper francament repulsiu, vull dir que es molt bon actor també. La banda sonora de Hans Zimmer es una meravella, la qual no es va emportar l’Oscar però si el Globus d’or, els Oscars que si es va emportar van ser millor pel·lícula, efectes especials (malgrat la famosa bombona), millor actor principal, vestuari i so, tots merescuts. “Me llamo Máximo Décimo Meridio, comandante de los Ejércitos del Norte, general de las Legiones Felix, leal servidor del verdadero emperador Marco Aurelio, padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza en esta vida o en la otra” què voleu que us digui, jo amb aquestes frases m’emociono.

PS: Com que divendres es festa avanço el recull d’enllaços a demà