Arxivar per 2020-10-19

La Torre – Daniel O’malley (600 pàgines)


Una noia es desperta envoltada de cadàvers i sense records de la seva vida, una mica del mal rotllo, no? Per sort, en la seva butxaca troba una carta on li explica qui era abans de perdre la memòria, perquè era una persona previsora i havia previst que això podia passar. El seu cos està una mica masegat, però va tirant, però el pitjor es que la carta li explica que algú la vol veure morta (i la seva jo anterior tampoc sabia qui exactament), algú que pertany a una organització secreta igual que ella que es dedica a vetllar per Gran Bretanya protegint-la de casos paranormals. A mesura que la protagonista va trobant més cartes anirà descobrint més sobre el seu passat i aquesta misteriosa organització a la qual pertany.

La novel·la es barreja entre thriller de espies i fantasia que t’enganxa des del primer moment gràcies a què et poses en el cos d’algú que no sap res exactament igual que et passa a tu mateix com a lector. Això de “Torre” ve perquè la organització secreta dona noms de peces de escacs als càrrecs més importants, com ara la nostra protagonista que es molt bona en la seva feina com a administrativa, tot i que perdre la memòria es un problema alhora d’administrar coses que no et sonen de res.

Vist l’èxit de la novel·la s’ha fet una adaptació en forma de sèrie (The Rook) de 8 capítols, però segons sembla no ha sortit gaire reeixida, el més atractiu d’aquesta, en els dos sentits, sembla que és Olívia Munn, i coneixent prèviament la resolució dels diferents misteris de la trama no crec que valgui la pena arriscar-me a veure-la.

Llegado el siglo XVII, sin embargo, los injertadores eran capaces de producir unas máquinas asesinas cuya eficiencia era tan sobrecogedora que el pobre agente del Checquy que tuvo la mala fortuna de verlas en acción redactó un aterrado informe de treinta páginas salpicadas de vómito y lágrimas. También se volvió mucho más religioso que antes.

Nota: 7/10