Ja se que el 2020 encara no s’ha acabat, però avui jo agafo vacances, el que significa que el blog també, no patiu que tornaré, concretament el dia 4 de gener del 2021, això vol dir 11 dies sense casos típics, intenteu aguantar el mono com sigui, encara que per fer-ho hageu de recorre a vicis saludables com ara fer esport o menjar sa. El dia 4 tornaré tornaré segur perquè ja tinc el post programat, o sigui que us ho podeu apuntar a l’agenda amb retolador vermell, no toleraré cap altre color. Ja sabeu les recomanacions sanitàries, eviteu quedar amb els vostres familiars a excepció que siguin el tipus de familiars que voleu enterrar l’any vinent.
Aquest CT també serveix per fer un resum de l’any, serà un resum molt resumit “Covid-19”, apa ja està. La veritat es que a Pons’s Blog s’ha notat poc l’efecte de la pandèmia, serà que aquest blog es asimptomàtic, o bé ha esquivat els virus gràcies a que els seus lectors llegeixen sempre amb mascareta i comenten amb les mans desinfectades amb gel hidroalcohòlic.
El sindicat em diu que es obligatori acabar l’any amb un mem de gats
Es l’últim CT de l’any, hauria d’estar més treballat! Res més lluny de la realitat. Va, no us queixeu que us deixo una clàssica nadala com a acomiadament. Bon Nadal!
Africanus: el hijo del cónsul – Santiago Posteguillo (720 pàgines)
No és habitual en mi llegir res de novel·la històrica, però aquest llibre és entretingut perquè parla del imperi Romà, i els romans sempre s’estaven barallant amb algú o altre. Aquest llibre en concret gira al voltant de dos personatges que van viure durant el segle III a.c. Aquests són Publio Escipión i Anibal Barca (res a veure amb el silenci dels anyells). Ells són dos dels protagonistes més importants de les guerres púniques, els romans i els seus legionaris contra els cartaginesos i els seus elefants. Són dues cultures diferents que s’enfronten durant l’època antiga, els romans amb la seva cultura romana copiada dels grecs, i els cartaginesos amb la seva cultura robada d’algú altre… maneres de fer diferents, però tots amb el mateix objectiu, tenir el control del Mediterrani.
En l’antiguitat les guerres bàsicament les guanyava qui portava més gent a la batalla, les coses eren més simples, la tecnologia era important, però tampoc massa, els rivals podien tenir una espasa una mica més esmolada que la teva, o un escut una mica més gros, però realment la diferència entre els equipaments entre exèrcits no solia ser massa gran. A partir d’aquí és on l’estratègia militar juga un paper important, Anibal per una banda i Publio per l’altra en saben bastant d’estratègies per portar l’exercit rival en una situació desfavorable. Hi ha molt de mite amb el fet que Anibal va portar elefants des d’Africa fins a Itàlia, que fins i tot va creuar els Alps amb elefants, bé, la realitat és una mica més avorrida, la veritat és que només un elefant va arribar viu fins a l’altra banda dels Alps, o sigui que en concret, en aquesta guerra poca cosa van fer els elefants. Sí que és veritat que per lluitar contra exèrcits menys disciplinats com ara els Ibers els elefants feien el seu efecte dissuasiu, perquè a la realitat, costava molt que els elefants fessin cas als seus cridadors, pràcticament causaven el mateix caos a les files aliades que als rivals.
Pel mig de la història apareix la trama d’un escriptor d’obres de teatre, no entenc què hi pinta exactament, i francament són les parts més avorrides del llibre, es podien treure perfectament i tindríem un bon llibre 100 pàgines més curt. En total són pràcticament 800 pàgines d’història antiga, bàsicament batalles, i això que només és el primer llibre de la trilogia, però l’he trobat força entretingut, els protagonistes són carismàtics, i sempre fa gràcia quan el que té menys efectius acaba guanyant la batalla gràcies a la seva intel·ligència, el clàssic “Vale más maña que fuerza”. Vull continuar amb els altres dos llibres, com a mínim el segon, però de moment canviaré de llibre per no saturar-me del tema, però puc dir que m’ha agradat, potser pel fet que no tenia gaires esperances que m’agradés.
Aquest home ha inventat una màquina perquè els ocells netegin seu barri de tapes d’ampolles, fent que cada vegada que porten una, la màquina els doni menjar a canvi (50 segons)
1. ¿Alguien me puede dejar un disquete?
2. Pues, chico, a mí el Vista me encanta.
3. Dejo que aquí el iPhone, ahora vuelvo.
4. El Twitter es para mongolos.
5. Es que los mails son muy fríos, donde esté una carta…
6. El Spectrum era una puta mierda.
7. La banda ancha vuela, me he puesto a descargar Pretty Woman hace dos minutos y ya va por la mitad.
8. ¿Hacéis descuento con el carnet de la SGAE?
9. Ah, ¿pero hay porno gratis en internet?
10. Son unos frikis todos menos yo.
ENERO:
Obama cierra Guantánamo pero deja a los prisioneros dentro
FEBRERO:
Telefónica anuncia que empezará a cobrar por decir “mañana te llamo”
MARZO:
Israel decreta un alto el fuego con Palestina y, acto seguido, lanza una bomba atómica sobre la Franja de Gaza
ABRIL:
El Corte Inglés hace un ERE y despide a todos sus trabajadores desagradables, lo que reduce su plantilla a 2 personas
MAYO:
La SGAE gana el juicio contra un disminuido psíquico que tocaba Y nos dieron las 10 con el sobaco en el Metro de Madrid
JUNIO:
España alcanza los 25 millones de parados, dato que el Gobierno considera dentro de los baremos de los países de nuestro entorno, sobre todo del entorno africano
JULIO:
Obama se suicida disparándose en la cabeza desde una distancia de 300 metros
AGOSTO:
Una turba de ingleses borrachos toman las calles de Mallorca y se las llevan a Manchester
SEPTIEMBRE:
El Papa dice que la riqueza corrompe el espíritu y luego se sienta otra vez en su trono de oro
OCTUBRE:
El Rey publica 70 años de reflexiones en un post-it titulado “Para bribón, yo”
NOVIEMBRE:
Esperanza Aguirre se alza como presidenta de su comunidad de vecinos y privatiza el ascensor que, desde ahora, será de pago
DICIEMBRE:
La navidad podría ser inconstitucional, según el Juez Garzón
Desastres naturales
1. Impacto de asteroide
2. Radicciones de rayos gamma
3. Colapso del Vacío
4. Agujeros negros descontrolados
5. Llamas solares gigantes
6. Inversión del campo magnético de la Tierra
7. Inundaciones de basalto procedentes de volcanes
8. Epidemias globales
Desastres producidos por el Hombre
9. Calentamiento global
10. Colapso del ecosistema
11. Desastre biotecnológico
12. Reacción en cadena en un acelerador de partículas
13. Desastre nanotecnológico
14. Toxinas medioambientales
Autodestrucción consciente
15. Guerra Global
16. Los robots se adueñan del planeta
17. Locura colectiva
Fuerzas Externas
18. Invasión alienígena
19. Intervención divina
20. Alguien se despierta… Y se da cuenta que todo es un sueño
Quin post més estrany i des-estructurat, oi? No pregunteu, estic fent neteja del magatzem d’enllaços pendents. Si, m’estic quedant sense materials per fer casos típics normals i començo a remoure els calaixos dels mals endreços, es això o deixar de publicar regularment, i ja veieu que abans prefereixo perdre la dignitat que la regularitat.
Gambito de Dama, la sèrie de Netflix que s’ha posat de moda fa unes setmanes, pocs sereu els que no n’hàgiu sentit a parlar. En els anys 50 Beth és una nena de nou anys que perd la seva mare en un accident de trànsit, la posen en un orfenat i allà aprèn a jugar escacs i resulta que li va molt bé, molt molt bé, llàstima que gràcies al pèssim sistema sanitari del seu orfenat també es torna addicte als tranquil·litzants, nens les drogues són dolentes, és un consell de Pons’s Blog. Però no serà el seu únic problema, perquè una sèrie agradi sembla que hi ha d’haver molt drama, i si la noia és forta i és capaç de sobreposar-se a totes les adversitats la sèrie es converteix en un èxit. Quan finalment l’adopten, diguem que no ho fa un matrimoni idíl·lic, i llavors, per descomptat, a l’institut li fan bullin, drama, drama, drama. La noia no és autista, però no és normal del tot, li falta una mica de dots socials, tot i que suposo que créixer en un orfenat no deu ajudar, però sembla que per ser un geni dels escacs cal que siguis mig boig com a mínim, tòpics everywhere.
El primer capítol serveix per conèixer la protagonista, però com que és una nena de nou anys una mica repel·lent no cau massa bé, però quan creix la cosa millora una mica, perquè la noia continua sent una mica repel·lent i prepotent, però no passa res perquè els altres jugadors d’escacs ho són encara més, no em pensava pas que aquest món estigués tan ple de gent imbècil, pensava que eren més tranquils, però ja veig que allà on hi hagi competició de qualsevol mena, apareix el mal rotllo. La gent està cansada de veure homes llests com a protagonistes de sèries, tocava fer una sèrie amb una dona intel·ligent, i aquesta és, a més és perfecte perquè “lluita” contra els russos, els enemics de tota la vida, guerra freda també sobre el tauler d’escacs, ui quina por els roigs, que venen els comunistes! La sèrie es basa en un llibre Walter Tevis, i aquest es basa en… res, és ficció, no va existir ningú semblant a Beth Harmon, de fet cap dels jugadors que passen per la sèrie van existir realment, suposo per evitar ferir cap sensibilitat. La sèrie em recorda en part a la Meravellosa senyora Maisel, segurament perquè la protagonista és una noia jove, i també perquè passa en la mateixa època, els fantàstics anys seixanta, on als EUA tot era brillant i amb tons pastel, i tot el món semblava fet a l’estil Barbie. No només l’ambientació està cuidada, també el vestuari, mostra d’això és que llevat del primer capítol la protagonista porta una mitja d’un centenar de modelets diferents cada capítol. Com a curiositat l’actriu protagonista és només 9 anys més jove que l’actriu que fa de mare adoptiva, vosaltres adoptaríeu com a fill algú 9 anys més jove? En fi, us deixo amb el trailer de la sèrie
El director i guionista es Scott Frank, potser us sonarà perquè és el creador de Godless, una sèrie plena de dones fortes, casualitat? No ho crec pas. La sèrie m’agrada perquè tot i anar d’un tema lent, què hi pot haver més lent que una partida d’escacs? Es mou àgilment perquè realment no perden el temps ensenyant molts minuts d’una mateixa partida, els protagonistes són els humans, no pas les peces, sobretot la jove Anya Taylor-Joy, puntal absolut de la sèrie, si em pregunteu qui més surt us diré que no m’hi he fixat perquè tots queden eclipsats per ella, és possible que hagi vist de passada el fill de Liam Nesson a Love Actually, el qual no ha parat de créixer des de llavors. Últimament més que sèries estic veient mini-series, això vol dir una temporada curta (7 capítols) i història explicada, no calen continuacions absurdes, mostra d’això ZeroZeroZero, Antidisturbios, Watchmen. Per descomptat no cal saber res d’escacs per gaudir plenament de la sèrie, perquè qui coi està interessat en els escacs en aquest país? Quatre freaks, no us preocupeu, podeu ser gent normal que li agraden coses normals, com ara el futbol i alhora gaudir de la progressió meteòrica d’aquesta jove escaquista.
L’artista Kenichi Kanazawa fa vibrar una superfície a diferents freqüències. Apareixen així ones estacionàries i la sorra s’acumula en els seus nodes, els punts que no vibren, formant figures de Chladni
ZeroZeroZero és una sèrie sobre el tràfic de drogues, sí, una altra, i què aporta aquesta que no hàgim vist ja en altres sèries o pel·lícules sobre el tema? Doncs una visió completa de tot el sistema, des dels productors de la cocaïna, en aquest cas mexicans, fins a la distribució, en aquest cas la màfia calabresa, passant pels transportistes, perquè quan parles de quantitats importants de droga no és factible amagar-la en el recte de cap mula, has d’agafar un portacontenidors i omplir-lo de qualsevol mercaderia com a excusa per omplir una bona part de les caixes amb droga. A més són tres situacions molt diferents, per una banda Mèxic, on la policia directament fa servir tropes de l’exercit per competir amb l’escalada armamentística dels narcos. Llavors està el tema dels clans mafiosos de la Itàlia on mai et pots fiar de ningú, i tothom es traeix per qualsevol excusa com ara els calés, la família, el respecte, o els espaguetis de la mama. Finalment els transportistes, que són dels EUA, però hauran de fer de pont entre els productors i els distribuïdors, una feina ben pagada però plena de riscs. En el fons son com tres sèries en una, perquè cada part es bastant independent de l’altre, si que en algun moment puntual interacciona una part amb l’altre, però en el fons ens ho podem prendre com tres històries de 2 hores de durada cada una, que al final s’ajunten.
Si em feu escollir quina es la part que més m’agrada ho tindria difícil, però potser la dels italians, m’agraden les històries de mafiosos, una debilitat personal, i la part que menys m’ha agradat potser la del transport, es la que he trobat menys versemblant amb les casualitats que té. Però de cada part aprenem coses interessants, de Mèxic aprenem que allà la vida no val res i la gent li costa poc apuntar-se a una organització paramilitar per ficar-se en una lluita armada contra qualsevol banda rival. Dels mafiosos aprenem les seva vida rural, les seves costums, i la seva lleialtat a la família fins que els negocis prevalen. Dels transportistes aprenem que no hi ha problema que no es pugui solucionar subornant a la gent. En comptes de posar una foto amb els protagonistes de la sèrie millor us deixo amb el trailer
La sèrie es basa en un llibre de Roberto Saviano, que es basi en un llibre no es garantia de res perquè també hi ha llibres dolents, però aquest no crec que sigui el cas perquè la sèrie ha quedat bastant lluïda, el nom de l’escriptor potser us sona perquè es el mateix que Gomorra. En l’apartat d’actors només en conec un, ja que molts d’ells són italians, i molts altres són mexicans, llavors només em queda que conec a Gabriel Byrne, un home que en general interpreta papers calmats i reflexius (En Teràpia), i que quan apareix per pantalla em transmet tranquil·litat, és algú amb qui podria confiar perfectament. Una tret característic de la sèrie es que ens ensenyen una situació sorprenent i llavors fan un flasback per mostrant-se com s’ha arribat a aquella situació, s’ha de reconèixer que es una tàctica força bona per cridar l’atenció de l’espectador.
ZeroZeroZero es una mini-sèrie de 8 capítols puntuada amb un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.
Pons's blog 