Gambito de Dama, la sèrie de Netflix que s’ha posat de moda fa unes setmanes, pocs sereu els que no n’hàgiu sentit a parlar. En els anys 50 Beth és una nena de nou anys que perd la seva mare en un accident de trànsit, la posen en un orfenat i allà aprèn a jugar escacs i resulta que li va molt bé, molt molt bé, llàstima que gràcies al pèssim sistema sanitari del seu orfenat també es torna addicte als tranquil·litzants, nens les drogues són dolentes, és un consell de Pons’s Blog. Però no serà el seu únic problema, perquè una sèrie agradi sembla que hi ha d’haver molt drama, i si la noia és forta i és capaç de sobreposar-se a totes les adversitats la sèrie es converteix en un èxit. Quan finalment l’adopten, diguem que no ho fa un matrimoni idíl·lic, i llavors, per descomptat, a l’institut li fan bullin, drama, drama, drama. La noia no és autista, però no és normal del tot, li falta una mica de dots socials, tot i que suposo que créixer en un orfenat no deu ajudar, però sembla que per ser un geni dels escacs cal que siguis mig boig com a mínim, tòpics everywhere.
El primer capítol serveix per conèixer la protagonista, però com que és una nena de nou anys una mica repel·lent no cau massa bé, però quan creix la cosa millora una mica, perquè la noia continua sent una mica repel·lent i prepotent, però no passa res perquè els altres jugadors d’escacs ho són encara més, no em pensava pas que aquest món estigués tan ple de gent imbècil, pensava que eren més tranquils, però ja veig que allà on hi hagi competició de qualsevol mena, apareix el mal rotllo. La gent està cansada de veure homes llests com a protagonistes de sèries, tocava fer una sèrie amb una dona intel·ligent, i aquesta és, a més és perfecte perquè “lluita” contra els russos, els enemics de tota la vida, guerra freda també sobre el tauler d’escacs, ui quina por els roigs, que venen els comunistes! La sèrie es basa en un llibre Walter Tevis, i aquest es basa en… res, és ficció, no va existir ningú semblant a Beth Harmon, de fet cap dels jugadors que passen per la sèrie van existir realment, suposo per evitar ferir cap sensibilitat. La sèrie em recorda en part a la Meravellosa senyora Maisel, segurament perquè la protagonista és una noia jove, i també perquè passa en la mateixa època, els fantàstics anys seixanta, on als EUA tot era brillant i amb tons pastel, i tot el món semblava fet a l’estil Barbie. No només l’ambientació està cuidada, també el vestuari, mostra d’això és que llevat del primer capítol la protagonista porta una mitja d’un centenar de modelets diferents cada capítol. Com a curiositat l’actriu protagonista és només 9 anys més jove que l’actriu que fa de mare adoptiva, vosaltres adoptaríeu com a fill algú 9 anys més jove? En fi, us deixo amb el trailer de la sèrie
El director i guionista es Scott Frank, potser us sonarà perquè és el creador de Godless, una sèrie plena de dones fortes, casualitat? No ho crec pas. La sèrie m’agrada perquè tot i anar d’un tema lent, què hi pot haver més lent que una partida d’escacs? Es mou àgilment perquè realment no perden el temps ensenyant molts minuts d’una mateixa partida, els protagonistes són els humans, no pas les peces, sobretot la jove Anya Taylor-Joy, puntal absolut de la sèrie, si em pregunteu qui més surt us diré que no m’hi he fixat perquè tots queden eclipsats per ella, és possible que hagi vist de passada el fill de Liam Nesson a Love Actually, el qual no ha parat de créixer des de llavors. Últimament més que sèries estic veient mini-series, això vol dir una temporada curta (7 capítols) i història explicada, no calen continuacions absurdes, mostra d’això ZeroZeroZero, Antidisturbios, Watchmen. Per descomptat no cal saber res d’escacs per gaudir plenament de la sèrie, perquè qui coi està interessat en els escacs en aquest país? Quatre freaks, no us preocupeu, podeu ser gent normal que li agraden coses normals, com ara el futbol i alhora gaudir de la progressió meteòrica d’aquesta jove escaquista.
Gambito de dama té un 7,8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb.
Nota: 7/10
Pons's blog 