Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines)
Tranquils, no m’he fet cap tall enlloc, Cicatriz es el títol del últim llibre que m’he llegit, que es de Juan Gómez-Jurado, el mateix autor del llibre que més em va agradar l’any passat. La novel·la ens explica la història d’un jove crac, programador dels EUA que crea un software de reconeixement d’imatges molt bo, i demana ajuda a un gurú del món tecnològic que té una empresa molt potent, per poder-lo desenvolupar plenament. El gurú es una persona inventada, però vindria a ser una barreja entre Steve Jobs, Mark Zuckerberg i Elon Musk. La vida del nostre protagonista no es fàcil, perquè de primeres està més pelat que una rata, i a sobre es fa càrrec del seu germà amb Síndrome de Down, i llavors ha de treballar mil hores al dia per tal que el seu software funcioni, i a més el seu únic amic i advocat el força a que es visqui una vida humana normal i per tan conegui una noia especial. Fins que al final s’anima i s’apunta en una pàgina web d’aquelles que t’envien una russa per correu. Aquesta noia li canviarà la vida, però no pas com ell espera.
M’agrada l’estil d’aquest escriptor, escriu clar, trames amb moviment i acció. El 70% del punt de vista del llibres es el del protagonista, per tan el lector veu com directament li cau el mon a sobre i com es sent perdut en la situació en què es troba, es veritat que algunes les decisions que pren el protagonista no concordaran amb el què faríem nosaltres, però tot i així et veus bastant immers en la història. L’altra 30% es el punt de vista de la russa (ucraïnesa) que ens servirà per conèixer els motius de les seves accions.
Marcia incluso se trae los sacos de abono de la floristería y los apila en la recepción de la oficina nueva de una manera que ella llama artística, como un recordatorio de que venimos de la mierda y de que no costaría demasiado volver a ella si no trabajamos duro.
Si algún día hacen una película de este desastre, espero que le interprete Jamie Foxx. No se parece en nada a Freeman, pero tendría que ser alguien capaz de soltar semejante cantidad de gilipolleces con una convicción absoluta, como si hablase desde el fondo del corazón.
Los dos idiotas de ahí fuera solo eran un par de infelices. Pero este tío es algo realmente serio. Lo sé, porque yo estoy sosteniendo una 44 con ocho balas y él una revista, y el que está acojonado soy yo.
Nota: 7/10
Pons's blog 