Cas típic 3364: noi li agrada noia, noi li agraden les pel·lícules del 2021 (1)

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

1. Melancolía (2011) [6,8][2]: La pel·lícula va d’un casament on la gent té una actitud estranya, en especial la núvia. Gent trista, gent enfadada, gent que abandona la seva vida, en teoria un casament hauria de ser feliç, però aquí no hi ha ningú alegre. Quan s’acaba el casament resulta que s’acosta un planeta a la terra, però en comptes de veure-ho des d’un punt de vista científic, ho veiem des del punt de vista d’aquesta família de gent estranya. Per una banda Lars Von Trier (malament), per l’altra Kirsten Dunst (bé) i després hi ha Kiefer Sutherland, però aquest cop no salva els EUA dels terroristes en 24 hores, de fet en tota la pel·lícula no mata a ningú. La pel·lícula és lenta, estranya i amb gent sonada.
2. Emma (2020) [6,4][5]: Adaptació d’una novel·la de Jane Austen, ja us ho podeu imaginar, nobles anglesos refinats de camp de principis de segle XIX que organitzen balls i prenen el té. Emma és una noia rica, guapa i intel·ligent que li agrada buscar parella per les seves amigues, però s’oblidarà de buscar parella per ella mateixa. Dada d’interès: La protagonista és Anya Taylor-Joy (Gambito de dama). Són dues hores de film amb miradetes, xafardejos, somriures, pícnics i balls coreografiats, no ha sigut massa entretingut, però tampoc ha sigut un suplici.
3. Aladdin (2019) [6,3][6]: Remake amb humans del film d’animació clàssic de Disney de 1992. La trama és exactament la mateixa, noi pobre coneix a la princesa de rebot, s’enamora, troba la llàntia màgica, es fa ric, guanya al dolent i aconsegueix la princesa, fi. Us seré sincer, l’he vist perquè el director és Guy Ritchie, i aquesta és l’única peli seva que em faltava per veure, lamentablement el seu estil propi pràcticament no es deixa notar per enlloc. Massa cançons pel meu gust, massa tombarelles i parkour per les teulades, un argument massa trillat pel meu gust, en general no hi ha gaires motius per veure aquest remake, un d’ells seria el geni, un altre seria la “jalea”.
4. El dilema de las redes (2020) [6,7][6]: Documental de Netflix que entrevista a diversos exempleats de Google, Facebook, Instagram, i altres xarxes socials per tal que expliquin com aconsegueixen que la gent es torni addicte a les xarxes socials i com en treuen benefici. Aquesta part del documental m’ha agradat, he trobat interessant el que explicaven, es nota que saben de què parlen, però l’altra part, la que recrea una família i els problemes que genera la dependència del mòbil l’he trobat infantil i innecesaria. Cap al final també hi ha alguns ponents que se’ls hi envà la castanya i surten amb idees de revoltes mundials, guerres civils i col·lapse de la civilització, aquestes flipades les podien haver tallat. La pregunta és: Faré servir menys les xarxes socials després de veure aquest documental? Primer he pensat que si, però després m’he adonat que no, que tampoc les faig servir massa, o sigui que tampoc m’han arribat a enganxar, em falta pujar la dosis per tal que la droga em faci efecte.
5. 10 Razones para odiarte (1999) [5,8][6]: Clàssica comèdia romàntica d’adolescents de finals dels 90, els quals van a un institut de classe tan alta que sembla un castell, amb Heath Ledger i Joseph Gordon-Levitt. Típica germana intel·lectual i típica germana festiva, el pare no deixarà sortir de festa a la festiva fins que l’altra faci el mateix, per això Heath Ledger haurà de convèncer a la intel·lectual per tal que Joseph Gordon-Levitt s’emporti a l’altra. Tot molt tòpic, no? Doncs si, bastant, però malgrat tot reconec que el film està fet amb certa gràcia, hi ha alguns gags bons, i el número musical és genial.
6. A quien hierro mata (2019) [6,5][7]. Film espanyol, sobre gallecs, per tant, sobre narcotraficants. Quan un narco comença a tenir problemes degeneratius es trasllada a una residència, allà Luís Tossar que fa d’infermer es farà amic seu, el millor paper de film amb diferència. Mentrestant, els fills del narco tindran problemes en una operació que barreja colombians i xinesos. Per una banda em costa molt veure seriosament els narcos amb accent gallec, però alhora m’agrada l’accent. D’acord que hi ha escenes poc creïbles, com ara l’actuació dels fills del narco o l’última escena de la presó, però així i tot m’ha agradat perquè és una pel·lícula bruta, amb sang, amb dolor, amb patiment, amb unes quantes escenes incòmodes.
7. ¿Venís juntos? (2014) [4,2][7]: La pel·lícula és una paròdia total a les pel·lícules romàntiques, ja sabeu, noi guapo coneix noia guapa i primer sembla que no funciona i després funciona, fi. Doncs aquesta és el mateix, però amb molta paròdia de totes les situacions tòpiques, com ara la malaptesa de la noia, o que els dos passen per un munt de situacions rebuscades que faran que s’acabin trobant de la manera més improbable possible, després, com sempre, el noi la caga, però després es disculpa i tot bé. La prova del dinar amb els pares, el germà jove que necessita consell, quan recupera la noia en l’últim moment quan anava amb un altre, absolutament tots els tòpics. Tot i això què faig mirant una peli puntuada amb un miserable 4,2? La resposta és Paul Rudd, tot clar, no? La veritat és que la pel·lícula té gags molt bons.
8. Top Secret (1984) [7,1][7]: Vista per segona vegada. Paròdia del gènere d’espies en l’alemanya oriental. És un exemple a seguir quan es vol fer cinema paròdic de comèdia absurda de qualitat, en el seu gènere, segons el meu punt de vista només la supera Aterriza Como Puedas. Per ser una pel·lícula absurda té moltes escenes molt treballades, per començar totes les coreografies musicals que involucren molta gent, molta coordinació i molta feina, llavors hi ha escenes memorables com la baralla sota l’aigua o l’escena de la llibreria al revés (35 anys abans que Tenet!).
9. One Cut of The Dead (2017) [7,1][7]: Comèdia japonesa sobre zombis. Mentre estan rodant una pel·lícula de sèrie Z sobre zombis arriba realment un zombi al rodatge. Si esteu avorrits de veure pel·lícules de zombis, no us preocupeu, aquesta té quelcom diferent i original, no vull explicar més per no espatllar sorpreses, només recomanar-vos que estigueu ben atents la primera mitja hora, després l’atenció al film arribarà sola.
10. La caza (2020) [5,9][8]: Un grup de rics segresten un grup de gent i la deixen al mig del bosc per tal de caçar-los, la idea és que els rics es creuen moralment superiors i poden fer neteja del que ells consideren l’escòria de la societat, i de passada es diverteixen mentre ho fan. Pel·lícula violenta d’humor, perquè les morts són exagerades, i no em vingueu a dir que la mort no pot ser divertida. La protagonista, pràcticament una desconeguda, Betty Gilpin, m’ha agradat molt en el seu paper. Famosos com a tal només he reconegut a Hilary Swank (Million Dollar Babe). Potser un 8 és massa, però la pel·lícula l’he trobat absurdament divertida si la mires sense cap pretensió.