Feliç dia mundial del culte al Pons! Bé, avui no és el dia, va ser fa uns quants dies, concretament el dimecres 26 de maig, però me’n vaig oblidar, per sort per vosaltres l’ahse m’ho va recordar, i és estrany que me n’oblidés, perquè és un dels dies més importants d’aquest blog conjuntament amb el dia de l’aniversari del blog, el dia del meu aniversari, el dia del recull dels millors Casos Típics, els dies que els CTs són múltiples de cent, i una desena de celebracions especials més que fa aquest blog al llarg de cada any. I mira que és fàcil de recordar que és el 26 de maig perquè sempre és un dia després del dia de l’orgull friki.
No patiu, l’any vinent tampoc no celebraré aquest dia mundial quan toca perquè el 26 de maig cau en dijous. Crec que entre els anys que me n’oblido i els anys que el 26 cau en dia que no publico post crec que he celebrat més vegades aquest dia fora de la data que toca que no pas en la data que toca, per tant el més tradicional i per tant més correcte es celebrar el dia mundial del culte al Pons el dia que no és el dia mundial del culte al Pons, té molt sentit, oi? Sí, jo també ho trobo. Per cert, en el CT1363 s’explica l’origen de tal efemèride. En fi, sigueu feliços i seguiu rendint culte al Pons, ja que una cosa està lligada amb l’altre.
Raised by wolves és una sèrie de ciència-ficció, en la qual la terra és inhabitable per culpa d’una guerra mundial, un parell d’androides han sigut enviats a un planeta extraterrestre habitable amb 6 embrions humans per tal de salvar l’espècie de l’extinció, els dos androides intentaran fer sobreviure els nens en un planeta àrid. Però la tranquil·litat els hi durarà pocs anys, perquè arribarà una nau amb humans de l’altra facció. I no puc explicar res més de la trama perquè capítol a capítol van passant esdeveniments que canvien la situació, a part que hi ha flashbacks de què va passar a la terra que ens explicaran entre altres temes qui són els personatges.
Com a coneguts només he reconegut Travis Fimmel (Ragnar Lothbrok de Vikings), i bé, el productor i director d’alguns capítols és Ridley Scott. Això significa que no van escassos a l’hora de gastar-se el pressupost en efectes especials, sobretot en el final del primer capítol on s’asseguren que tindràs ganes de veure el següent capítol. La marca Scott es nota en la manera que està tractada aquesta distopïa, per exemple en els androides molt orgànics amb “sang” blanca, uns androides que a vegades costen molt de destruir, i altres vegades ben poc, i un cop malmesos (per exemple quan els han crivellat a trets) semblen molt senzills de reparar. Dels androides tampoc m’agrada el vestuari, semblen ballarins de dansa contemporània, i a vegades fan moviments que encara ho recorden més, no m’agrada.
La sèrie té un plantejament inicial interessant, però de seguida fica elements que em grinyolen una mica com ara el tema dels creients del Sol, un pensa que el tema sectes ja estaria superat en un futur, però sembla que no, a més és superjeràrquica i tradicional, no encaixa bé amb el tema naus especials i androides intel·ligents. Quan la sèrie se centra en la part de ciència-ficció bé, però fica pel mig temes més fantasiosos és quan ja no m’ha agradat. El mateix passa quan els personatges estan entenimentats la cosa funciona bé, però quan es tornen bojos malament. Per mi la sèrie va de més a menys, el nou món, el conflicte plantejat entre les faccions humanes sembla interessant, però quan els personatges perden el nord, comencen a tenir al·lucinacions, comencen a passar coses estranyes sense explicació, la gent va canviant de bàndol sense massa raó, és quan un es cansa de la sèrie, i la trama final de l’embaràs és directament per maleir la mare del guionista.
Avui recupero el CT969 amb frases de Terry Pratchett. De res.
Algunas religiones de Ankh-Morpork todavía practicaban el sacrificio humano, aunque realmente ya no necesitaban practicar más porque eran muy buenas en ello.
Desde detrás, Vetinari parecía un flamenco carnívoro.
Rincewind podía pedir piedad a gritos en diecinueve idiomas, y simplemente gritar en otros cuarenta y cuatro.
“Suerte es mi tercer nombre”, dijo Rincewind. “Eso sí, mi segundo nombre es Mala”.
Por supuesto, el mero hecho de haber oído un grito aterrador y escalofriante del tipo que hace que la misma médula se te hiele en los huesos no significa automáticamente que algo vaya mal.
‘Conozco a las personas que hablan de sufrir por el bien común. ¡Nunca son ellos, joder! Cuando oyes a un hombre gritar: ¡Adelante, bravos camaradas!, verás que siempre es el que está detrás de la jodida roca enorme, y el único que lleva el casco realmente a prueba de flechas’.
Ocho años en la industria nuclear me han enseñado que cuando no hay nada que pueda ir mal y todo imprevisto ha sido considerado, entonces es el momento de comprar una casa en el continente de al lado.
Los dioses del Disco nunca se han preocupado mucho de juzgar las almas de los muertos, así que la gente sólo va al infierno si es allí donde creen, en su fuero más interno, que merecen ir. Lo cual no creerán si no lo conocen. Esto explica por qué es tan importante disparar a los misioneros nada más verlos.
El consenso parecía ser que si se enviaban números realmente grandes de hombres a tomar la montaña, entonces podrían sobrevivir a las rocas los suficientes como para tomar la ciudadela. Ésta es esencialmente la base de todo el pensamiento militar.
La gente que mide más de dos metros y tiene los hombros casi igual de anchos tiene a menudo viajes sin acontecimientos. La gente les salta desde detrás de los rocas y les dice cosas como: ‘Oh, lo siento. Creía que eras otra persona’.
La persona que había al otro lado era una mujer joven. Muy obviamente una mujer joven. No había manera posible de confundirla con un hombre joven en ningún lenguaje, especialmente en braille.
Real humans es una sèrie sueca del 2012 que sembla una capítol de Black Mirror, en aquest mon paral·lel la humanitat ha creat uns robots amb intel·ligència artificial, però estranyament sembla que només els fan servir com a robots domèstics i també per ajudar a la gent dependent, en els altres camps sembla que no hi han entrat gaire, bé en el terreny sexual també es fan servir robots, però es que la industria pornogràfica sempre es pionera en adoptar qualsevol millora tecnològica. La trama avança en paral·lel amb quatre grups protagonistes, el primer uns robots rebels s’escapen ajudats per un humà, després tenim una família que incorpora un robot assistent a la seva vida, després un home perd la seva dona per culpa de la mania que li té als robots, finalment un home gran ha de canviar de robot ajudant perquè el seu s’ha espatllat i el nou model no li fa massa el pes. La sèrie sueca té dos remakes, un dels EUA anomenat Humans i un altre rus anomenat Mejores que nosotros, jo he mirat la sèrie original perquè patates.
No deixen massa clar en quina part de suècia passa la història, però sembla que es en poble realment petit perquè pràcticament tots els personatges s’acaben creuant amb tots, les casualitats i coincidències son inusualment altes. El comportament dels robots també es particularment estrany, a vegades tenen una intel·ligència artificial que els fa capaços d’entendre sentiments humans, comportaments complexos dels humans i fins hi tot maquinar plans rebuscats, però altres vegades actuen sense cap mena de sentit comú. També es curiós que poden tenir converses que els farien indistingibles d’un humà, però semblen incapaços de copiar els moviments naturals que faria un esser humà malgrat tenen la psicomotricitat suficient. La sèrie consta de 20 capítols repartits simètricament en dos temporades, només he vist la primera temporada, perquè he decidit que no em convenç el suficient per seguir veient-la.
Avui recupero el CT970 amb unes quantes frases d’en Pratchett
Zanahoria medía dos metros pero había crecido como un enano, y después más como un humano.
Se dice que a aquel a quien los dioses quieren destruir, primero le vuelven loco. De hecho, a aquel a quien los dioses quieren destruir, primero le dan el equivalente de un palo con una mecha encendida y Acme Dynamite Company escrito en un lado. Es más interesante, y no lleva tanto tiempo.
“¿Estudiantes?”, ladró el Archicanciller. “Sí, señor. ¿Sabe a quiénes me refiero? Son los más delgados, los de las caras pálidas. ¿Recuerda que somos una universidad? Vienen con el paquete, como las ratas…”
En Ghat creen en las sandías vampiro, aunque el folklore guarda silencio sobre lo que creen de las sandías vampiro. Posiblemente te chupan ellas a ti.
Esto es muy similar a la sugerencia del filósofo quirmiano Ventre, que dijo: “Posiblemente los dioses existen, y posiblemente no. Así que ¿por qué no creer en ellos de todas formas? Si todo es cierto, irás a un lugar perfecto al morir, y si no lo es no has perdido nada, ¿no?”. Después de morir se despertó en un círculo de dioses que llevaban palos con bastante mal aspecto, y uno de ellos le dijo: “Vamos a enseñarte lo que pensamos de los listillos por aquí…”
Se había convertido en institutriz. Era uno de los pocos trabajos que una dama conocida podía desempeñar. Y lo hacía bien. Había jurado que si alguna vez se sorprendía a sí misma bailando en los tejados con deshollinadores, se mataría a golpes con su propio paraguas.
Los Budistas Yen son la secta religiosa más rica del universo. Mantienen que la acumulación de dinero es una gran maldad y una carga para el alma. Por tanto, sin importarles el riesgo personal, ven como su penoso deber el adquirir tanto como les sea posible para reducir el riesgo a la gente inocente.
“Eso es cierto”, dijo. “Somos filósofos. Nosotros pensamos, por tanto nosotros soy”.
Utilizar una metáfora delante de un hombre tan poco imaginativo como Ridcully era como poner una bandera roja delante de un to… era como poner algo muy irritante delante de alguien a quien eso le irritaba.
El jefe se había transformado en una calabaza aunque, de acuerdo con las reglas del humor universal, aún llevaba puesto el sombrero.
Vaig adquirir Darkest Dungeon gràcies a una agressiva oferta d’Epic Games que va sortir pel mòdic preu de 0€, s’ha de dir que és un preu bastant ajustat. El joc no demana un ordinador massa potent perquè visualment es tracta d’animacions de dibuixos en dues dimensions, però s’ha de reconèixer que el dibuix és molt bo i molt adequat pel tipus de joc, el qual té una estètica molt Lovecraft amb la veu del narrador molt adequada a les terribles circumstàncies. Darkest Dungeon és un joc de rol gòtic d’exploració de masmorres i de combat per torns que gira entorn de formar un grup de quatre aventures diferents que es complementin per tal de vèncer els enemics d’unes determinades característiques. S’ha de reclutar, entrenar i liderar un equip d’herois imperfectes a través d’enrevessats boscos, laberints oblidats, criptes en ruïnes i molt més. Hi ha 14 classes diferents d’aventurers, i és feina teva descobrir quins tenen habilitats que es complementen bé, a més cada heroi només pot tenir la meitat de les habilitats disponibles en cada incursió a la masmorra, i segons el tipus de masmorra pot ser un grup molt útil o potser un grup molt inútil, hauràs d’aprendre per provar i error, i l’error consisteix a veure com els teus herois moren, cosa que passarà habitualment en aquest joc perquè no hi ha marxa endarrere, totes les decisions que prens sons permanents, no es pot recuperar un guardat de partida anterior, quan perds un aventurer hauràs de reclutar-ne un altre i fer-lo pujar de nivell, millorar-li les armes, etc. Els herois que s’ofereixen en el camp de reclutament són diferents cada vegada, o sigui que no podràs escollir la classe d’aventurer que necessites per afegir al teu equip, has d’adaptar-te amb el què hi ha, en total hi ha 14 classes diferents de personatges, no és obligatori fer-les servir totes, cadascú té les seves preferències. El vídeo resumeix bastant bé l’experiència de joc, tot i que explica moltes coses en molt poc temps i pot semblar molt complicat, però de seguida agafes la idea.
Els enemics són molt variats, i en cada nova zona descobriràs un enemic malparit que t’ataca d’una manera que no esperaves quan has format la teva composició d’herois, en aquest joc hem vingut a patir. Abans de començar cada missió hauràs de proveir el teu inventari de recursos com ara menjar, torxes, pales, antiverins, herbes medicinals, i qualsevol cosa que puguis pensar que et pot anar bé per superar l’aventura, i tot costa or i a més pensa que l’espai a l’inventari és limitat, llençaràs les venes per fer lloc a uns robins que has trobat? A més no és suficient en mantenir la barra de vida dels aventurers per sobre de zero, també cal sobreviure a l’estrès, perquè quan l’heroi ha viscut massa situacions horribles es pot tornar boig i deixar de ser útil, i el que és pitjor fer embogir els seus companys, i si no hi poses remei acabar amb un atac de cor, o sigui que a vegades és millor abandonar una expedició a mitges amb un heroi mort i sense beneficis que no pas amb els quatre herois morts. Un cop arribes al poble és temps de curar els herois ferits, amb malalties, amb traumes, amb estrès, millorar l’equipament, curar filies i fòbies, comprar objectes màgics, millorar els edificis del poble i reclutar nous aventurers, i el problema és que els calés no arriben per tot. Ja que ha sortit el tema, parlem de l’equipament, perquè en aquest joc tot té una part negativa, els “items” dels jocs normals milloren algunes característiques dels teus personatges, però és que a part també n’empitjoren unes altres! Per exemple, aquest anell màgic et dona més vida, però a canvi faràs menys mal, et surt a compte? Mehh. Resumint, el joc m’ha agradat, i veig que no soc l’únic perquè té un 84 al metacrític. He fet les tres campanyes, la fàcil, la mitja i la difícil, i amb la broma en total he jugat 141 hores al joc, i potser algun dia torno a fer una altra campanya. “Ruin has come to our family”.
Aprofitant que en els casos típics múltiples de cent sempre passa quelcom remarcable, he decidit renovar el blog, o sigui que avui no hi ha CT de recull dels divendres. Avui Pons’s Blog ha canviat la seva escènica, avui és el dia que marcarà un abans i un després a Pons’s Blog, avui Pons’s Blog deixa anar un llast que portava arrossegant des de fa més de 15 anys, avui Pons’s Blog deixa de seguir un tradició ancestral, deixa un patró obsolet i caduc, avui Pons’s Blog dona la benvinguda a la simplificació, avui Pons’s Blog es torna més clar i concís, avui Pons’s Blog perd una part del què el feia únic. Com el més observadors haureu vist si heu llegit el títol, avui per primera vegada en més de 3.000 casos típics Pons’s Blog perd el “noi li agrada noia”. El motiu del canvi? Estava cansat dels títols massa llargs, i el “noi li agrada noia” no aportava res, l’important són els altres dos factors, primer i més important el número de Cas típic, xifra impressionant que evidència la constància i la tenacitat indestructible del blog i el segon factor que indica que al noi li agrada el tema del post en qüestió. Es veritat que en l’albor dels inicis del blog havia jugat amb altres fórmules com ara “noia li agrada noia” o “noi li agrada noi” però això va ser fa molt de temps, tot abans del CT200.
Què us sembla el canvi? Es veritat que una petita part de Pons’s Blog ja no serà el mateix, però en els temps de immediatesa que corren avui en dia un no té temps per llegir parts supèrflues del títol dels posts, ja sabeu, lo bo si breu, dos vegades Pons. Pons’s Blog es així, sense por al canvi, sempre amb ganes de millorar per adaptar-se al què faci falta, per això Pons’s Blog es el millor blog que existeix, i el més humil.
PS: Heu contat quantes vegades apareix “Pons’s Blog” en aquest CT?
Se que avui no es divendres, però es que divendres toca un post important (pista: veure títol del CT), o sigui que faig avui el recull d’enllaços.
Des de fa +25 anys, els estudiants de 2on d’enginyeria civil de la Universitat de Canterbury (Nova Zelanda), per passar l’assignatura de Ponts han de construir-ne un que suporti bé a 2 persones de l’equip i col·lapsi amb 3. Ni més ni menys. (5 min)
Típica opera que escoltes en el supermercat (2 min)
Avui recupero el CT971 amb un recull de frases d’en Pratchett
Emplear el sarcasmo con según que gente es como atacar un castillo con merengues.
Las posibilidades de una entre un millón salen bien nueve de cada diez veces.
Ankh-Morpork había coqueteado con muchas formas de gobierno, y había terminado asumiendo ese tipo de democracia que se conoce como ‘Un Hombre, Un Voto’. El Patricio era el Hombre, y el Voto era el suyo.
Una cosa que Rincewind sabía sobre las tumbas de gran tamaño era que sus constructores solían ser alegres y creativos en lo tocante a trampas y estacas.
La vida habita en todos los lugares donde puede. Donde no puede, simplemente tarda un poco más.
El Gremio de los Alquimistas está enfrente del Gremio de los Jugadores. Normalmente. En ocasiones está encima de él, o debajo de él, o cayendo a trozos a su alrededor.
El racismo no era un problema en el Mundodisco porque, con trolls y enanos y todo eso, el especiecismo era más interesante. Los blancos y los negros vivían en perfecta armonía y se aliaban contra los verdes.
El Emperador tenía todos los requisitos para un cadáver excepto, por así decirlo, el más vital.
Es una metáfora de la puta existencia humana, un dragón. Y por si eso no fuera lo suficientemente malo, también es una jodida cosa enorme, caliente y voladora.
Sólo porque alguien sea miembro de una minoría étnica no significa que no sea un pequeño cabrón desagradable.
La estupidez real siempre vence a la inteligencia artificial.
El vermín es un pariente blanco y negro del lemming, que se encuentra en las frías regiones ejeñas. Su piel es rara y muy valiosa, sobre todo para el mismo vermín; el bastardo egoísta hará cualquier cosa antes que soltarla.
La única forma de arreglar la casa en este lugar era con una rasqueta o, preferentemente, una cerilla”.
Bruja Escarlata y Visión és una minisèrie de Marvel (Disney) de 9 capítols de 30 minuts de durada cada un (Que es queden en 20 minuts si li traiem l’opening, els crèdits i el previously), per tan també ens la podem prendre com una peli de 3 hores llargues, que pot semblar molt, però encara és més curta que algunes pelis de superherois, i no miro a ningú senyor Snyder… El format és una comèdia de situació clàssica (comença en els anys 50) barrejada amb ciència-ficció, ja que els dos protagonistes han d’intentar fer vida normal mentre mantenen en secret els seus superpoders. La part de comèdia és correcte, però la part de ciència-ficció on es va mostrant de mica en mica un secret en l’estranya situació en la qual es troben els protagonistes és la més interessant i intrigant, de fet, si heu vist End Game la situació de Visión us semblarà especialment estranya. Si no us agrada gaire el que veieu en els tres primers capítols, cosa totalment incomprensible per mi, feu-me cas i espereu a veure el capítol quatre on la sèrie fa un gir molt fort.
M’agrada molt com treballen Elizabeth Olsen i Paul Bettany, en les pel·lícules tenen molt pocs minuts per demostrar el seu talent, aquí tenen més marge i m’agrada com ho fan, és més, crec que estic enamorat de la jove Olsen. M’encanta la idea de veure dos personatges totalment fora de lloc, pareu-vos a pensar el fet de posar dos superherois mega-poderosos de Marvel en una sitcom clàssica, no enganxen per enlloc, bé, la idea és semblant a Embrujada (Bewitched) però més exagerat. Però la sèrie no solament parodia les comèdies dels anys 50, de fet fa un repàs a totes les generacions de sitcoms familiars fins a arribar a l’actualitat, passant pel Show de Dick Van Dyke, Roseanne, Malcolm in the Middle, Modern Family, etc. Però la part de sitcom és només l’embolcall general, la trama de subjacent a aquesta irrealitat és el que us mantindrà enganxats. Si haig d’escollir la part que menys m’ha agradat trio el final, perquè és la part més típica, és un final a l’estil Marvel i ja he vist moltes pel·lícules de Marvel, i sempre acaben igual, suposo que molta gent no estaria satisfeta si no acabés així. Us deixo amb el trailer.
Bruja Escarlata y Visión té un 7,0 al filmaffinity i un 8,1 al imdb.
Ray Donovan és el nom del protagonista de la sèrie del mateix nom. La feina de Ray és encarregar-se dels problemes de l’altra gent, però no problemes de gent normal, problemes de gent rica, que són problemes diferents, com per exemple despertar-te al llit al costat d’una prostituta morta per sobredosis. Ray treballa per a dos socis jueus a Los Angeles, i té un parell d’empleats a càrrec seu que l’ajudaran a arreglar els problemes dels seus clients. Però la majoria dels seus problemes no seran laborals sinó que vindran per part de la seva pròpia família, la seva dona, els seus dos fills adolescents, els seus dos germans que no són gaire espavilats, especialment el que té problemes amb l’alcohol, però per sobre de tot el pare de Ray, acabat de sortir de la presó, serà un gran mal de cap constant.
He vist la primera temporada que són 12 capítols, la sèrie té 6 temporades més, 82 capítols en total que duren oficialment 50 minuts, però són 45 si li restes el “previously…”. La sèrie és principalment un drama seriós, però té uns quants moments desconcertants en els quals es torna una comèdia estranya, com ara quan droguen a l’home del FBI o quan un dels jueus perd el cap. Les històries dels dos germans les trobo estúpides, i tots els problemes amb els fills adolescents són directament insofribles. La sèrie m’ha recordat una mica a Banshee, per l’estil d’home crack que es baralla amb tothom, acaba guanyant i després es tira la tia jove i guapa, però és la versió dolenta de Banshee perquè no hi ha tantes dones guapes, ni hi ha tanta acció, i a sobre hi ha adolescents insofribles i germans idiotes pel mig. Entenc que la dona aguanta tot això perquè ell la manté en una mansió la qual té una cuina on podria cabre tot el meu pis. La sèrie gira massa al voltant de la família d’en Ray, i cada vegada es veuen menys els seus negocis, massa protagonisme als fills adolescents, si realment vol fer un drama familiar que aprenguin de Shameless, el qual tampoc és creïble en la seva forma, però com a mínim Shameless ho fa de manera divertida.
Pons's blog 