Cas típic 3426: noi li agrada la jornada intenssiva

Avui és l’últim dia de juny, això vol dir que com cada any Pons’s Blog començarà la jornada intensiva, això vol dir que reduiré el nombre de posts per setmana, passant de quatre casos típics setmanals a només tres, això vol dir que suprimiré el dimarts vintage fins al setembre, això vol dir que el blog funcionarà amb dos CTs normals (dilluns i dimecres) i els divendres el recull dels divendres. Si no us sembla bé podeu enviar les vostres queixes a adreça@falsa.com. Més endavant tancaré uns dies el blog durant les vacances, encara no he decidit quins seran els dies exactes, ja us aniré informant. Per tal que no quedi el post tan buit us enganxo una llarga imatge amb un munt de rècords Guinness absurds.

Cas típic 3425: noi li agraden les tipografies musicals

Avui recupero el CT982 que és bastant musical.

Avui va de tipografia. Estareu pensant, que coi vol dir. Ahir no va dir aquest que tota la setmana aniria de música? Doncs sí, però com dirien els americans, avui toca: Kinectic Type.

Bohemian rhapsody – Queen

We will rock you – Queen

Chop suey – System of a down

Daft Punk – Technologic

I’m Yours – Jason Mraz

I de regal, la versió operística de Aserejé

Cas típic 3424: noi li agrada fer gràfics dels llibres llegits

M’he motivat i he anotat les pàgines de tots els llibres que he llegit des d’avui fins al 2009. Abans del 2009 també llegia llibres, però no tots els ressenyava en un Cas Típic. He fet una taula amb els llibres llegits cada any, els llibres que he començat sense acabar, les pàgines llegides totals, les pàgines llegides dels llibres que no he acabat i finalment el terme mitjà de pàgines que tenen els llibres de cada any.

	Llibres	Abandonats	Pàgines	Pàgines Aban.	Pàgines / Llibre
2020	8	6	5006	694	539
2019	8	3	4418	368	506
2018	10	1	5728	65	566
2017	14	4	6367	375	428
2016	22	4	8430	627	355
2015	25	3	10376	182	408
2014	22	4	9458	282	417
2013	26	3	10055	249	377
2012	29	4	12089	474	401
2011	29	4	11425	855	364
2010	18	2	9510	460	503
2009	23	0	9191	0	400

 

Com podeu veure en la gràfica de llibres llegits cada vegada llegeixo menys llibres, tot i que sembla que he pogut estabilitzar la caiguda.
Com podeu veure en la gràfica de pàgines llegides cada vegada llegeixo menys pàgines, tot i que sembla que aquest últim any he pogut remuntar lleugerament. La caiguda de la gràfica de pàgines llegides és menys abrupte que la de llibres llegits, ja que el nombre de pàgines per terme mitjà dels últims tres anys ha estat més alt que mai.

Cas típic 3423: noi li agrada la Cardiopatia Isquèmica

1. Sembla que Dunkin Donuts li ha fet a Al Pacino una oferta que no ha pogut refusar (50 segons)
2. No es pot teletreballar en totes les feines (còmic nariz puntiaguda)
3. Dimonis en la terra (còmic nariz puntiaguda)
4. Els gats són dimonis d’Erasmus (còmic nariz puntiaguda)
5. Cantant 34 cançons mentre pilota un caça volant amb forces de fins a 6G (8 min)
6. El collar de Newton (efecte Mould) (13 segons)
7. Quantum Fracture: El cripotart i els NFTs (13 min)
8. La Hiperactina: Cardiopatia isquèmica, Accident cerebrovascular i Malaltia pulmonar obstructiva crònica (16 min)
9. Una pràctica màquina per fer i menjar pizzes (3 min)
10. Com ser un bon espanyol per Jose A. Pérez
11. Últimes paraules (còmic cyanide & happiness)
12. La clàssica il·lusió de la finestra (1:43 min)
13. La turricula: Invent romà per garantir una bona tirada de dau.
14. Quantes cheerleaders pots ficar en un Smart? 20 (4 min)
15. Crec que els astronautes fan servir una màquina semblant (1 min de mareig)

Cas típic 3422: noi li agrada Crying Suns

Crying Suns és un joc d’exploració tàctica en què encarnes a un gran almirall que explora un caigut imperi espacial. En ell descobriràs la veritat sobre l’Imperi i sobre tu mateix en una història inspirada per clàssics del gènere com la saga de la Fundació. L’objectiu del joc és saltar de planeta en planeta, aconseguir recursos per millorar la teva nau, escollir les millors decisions per tal d’aconseguir més recursos, tot per tal de sobreviure als combats tàctics controlant naus sobre un mapa amb cel·les hexagonals i fent servir unes quantes armes variades, però no patiu, podeu prémer pausa per pensar amb calma les ordres que voleu donar. Us deixo amb un vídeo de 7 minuts per tal que veieu com funciona.

A mi m’ha agradat, m’he passat la campanya en dificultat normal amb poc més de 19 hores. Malgrat que ara podria jugar amb la dificultat superior o provant altres tipus de naus principals amb mecàniques diferents no crec que ho faci. Per mi l’al·licient principal del joc és la seva trama que es desenvolupa com una novel·la de ciència-ficció, on en cada sistema vas descobrint més sobre la caiguda en l’imperi i el paper que els diferents personatges que et trobaràs han tingut a veure. És d’aquells jocs on la partida es guarda automàticament, per tant les teves decisions són permanents, fins que et mors, però bé, el personatge que portes ha deixat un planeta ple de clons, o sigui que tampoc és un drama. El joc es divideix en sis capítols, cada capítol consta de tres cúmuls, cada cúmul consta de 4 camins en els quals podràs visitar 5 sistemes, cada sistema té entre 2 i 5 punts d’interès, i cada cúmul té un enemic final. Si et maten has de començar el capítol des del principi. Resumint, és un bon joc, però poc rejugable, té un 75 al metacrític.

Cas típic 3421: noi segueix les instruccions

Els posts sobre etiquetes i instruccions boges no fallen mai, per exemple el CT992

Abans d’utilitzar un producte abans llegiu les instruccions? Mai? Tranquils, jo tampoc ho faig mai. Soc d’aquells que es consideren prou espavilat per a saber com funcionen les coses per mi mateix.

Per exemple, em sembla que soc perfectament capaç de fer el que recomanen a les instruccions d’aquesta samarreta sense haver-ho de llegir. Ei, digueu-me perspicaç.

A vegades les instruccions en comptes d’aclarir els conceptes els fan més tèrbols. Per exemple aquesta XBox 360. Que coi passa amb la vaca??!!! I el peix?? I el cervell?? I per l’orella?? La gent no està bé.

Un tema a part són les edats recomanades. En concret aquest producte no tinc una idea exacta de la seva utilitat, però sigui el que sigui està clar que 9 anys i mig potser no seria l’edat més encertada.

Instruccions que ens trobem en casos més extrems. Com el cas de trobar-se en un carrer de Londres i enmig d’una revolta social. Les indicacions no donen lloc a dubte:

Una cosa que em fa molta gràcia és quan els objectes supliquen per ells mateixos.

I el meu tipus d’etiquetatge preferit és aquell que es protegeix les espatlles contra el col·lectiu que sempre serà capaç de provocar problemes amb qualsevol cosa, efectivament els gilipolles.

PD: Qualsevol semblança amb aquest post és pura coincidència.

Cas típic 3420: noi li agrada The Mandalorian

The Mandalorian és una sèrie de Disney ambientada en l’univers de Star Wars protagonitzada per Pedro Pascal (Peña Narcos, Oberyn a Juego de Tronos), o això ens diuen, perquè sota del casc hi podria haver qualsevol persona, però no està sol, comparteix protagonisme amb un ninot de peluix que és la millor campanya de màrqueting de la franquícia d’ençà que va sortir el droide BB-8. Tot i tractar-se d’una aventura en un univers futurista, les trames dels capítols i l’ambientació recorden molt als westerns, un home sol contra el món, un entorn àrid i hostil. La trama és extremadament senzilla, el mandalorià és un caça-recompenses que li encarreguen entregar una persona (un petit Yoda) a un destí, però pel camí trobarà obstacles. El protagonista és increïblement hàbil lluitant, només en el primer capítol s’enfronta amb uns 30 enemics i se’ls carrega a tots només amb l’ajuda d’un droide, té poders especials? Jo diria que no, simplement funciona la màxima de Star Wars la qual diu que els dolents mai encerten un tret i els bons no fallen mai, una mica avorrit. De fet, en tota la temporada potser surten com a màxim uns 9 o 10 aliats del protagonista, però el total de soldats d’assalt imperial que es carreguen deu ser entre 300 i 400, no exagero, el que exagera és la sèrie, que amb prou feines fereix cap dels bons.

El millor que té la sèrie és la fotografia i la música, per mi no són els elements més importants en una sèrie, però quan aquests fan goig es diu i ja està. Sobre la fotografia ja vaig compartir un vídeo en un recull dels divendres on parlava del stagecraft. Ara la part no tan bona, The Mandalorian funciona com l’Equipo A, cada capítol arriben a un lloc nou, salven els grangers de la banda de bandolers de torn, abracen a la filla del granger, i marxen abans no els trobin els caça-recompenses i mai es veu sang per enlloc. Estic una mica cansat de les sèries per a tots els públics, no demano una sèrie expressament per a mi, però prefereixo una sèrie que no estigui pensada per agradar a tothom, The Mandalorian és així, una sèrie entretinguda que no desagrada a ningú, però tampoc desperta passió, a no sé què siguis un fan de l’univers Star Wars, cosa que jo fa temps que no soc. La part bona que hi hagi tant contingut de l’univers Star Wars és que es poden permetre el luxe de fer-se autoparodia, per exemple amb la llegendària punteria dels soldats d’assalt imperials, i això és d’agrair, perquè la major part de l’humor de la sèrie surt de les moneries que fa el mini-yoda i la veritat em cansa una mica.

Els blasters làser estan molt bé perquè fan llum, però no entenc com no es posen més de moda els mini-míssils teledirigits que fa servir el protagonista només en alguns moments, amb el pràctic que seria fer-los servir sempre, i és curiós com ningú més els té. Sé que estem parlant de planetes de l’extrem de la galàxia, que estan poc poblats, però així i tot em fa la sensació que en cada planeta que visiten només hi ha dos o màxim tres pobles, i la resta és desert o selva, com si fossin tots mini-planetes amb un radi de pocs centenars de quilòmetres. La galàxia potser molt molt llunyana i amb naus futuristes, però igual que el nostre planeta està plagada de sectes, primer vam conèixer els Jedis, que són una secta, no ens enganyem, es van treure de la màniga el dels midiclorians per semblar més científics, però secta, i amb aquesta sèrie coneixem els mandalorians uns altres tarats que no es treuen el casc ni per fotre un clau, o això suposo perquè la sèrie es Disney i en aquests metratges ningú sap què és el sexe, ves a saber com es deuen reproduir la gent en aquesta galàxia. Hagués estat bé unes preses falses en forma d’humor al final de la sèrie on es veiés el protagonista traient-se el casc i que a sota no hi hagués Pedro Pascal, que hi hagués per exemple Jar Jar Binks o Chewbacca, o Pablo Escobar o Bryan Cranston (Ho dic perquè el dolent és Giancarlo Esposito)

En acabar la primera temporada estava dubtant entre veure la segona temporada o deixar la sèrie, però Giancarlo Esposito (Gus Fring a Breaking Bad i Better Call Saul) fent de dolent (només faltaria!) m’ha acabat de convèncer. Ja que parlo d’actors coneguts m’he deixat d’anomenar a Carl Weathers (Dillon a Depredador i Apollo Creed a Rocky), i el director de la sèrie és Jon Favreau (que interpreta a Happy a tots els Ironman i a més va ser director de la primera i productor de les següents). Parlaria de l’actuació de Pedro Pascal, però es passa tota la sèrie amb el casc posat, o sigui que no tinc ni idea de quina cara posa en cada situació. La segona temporada la trobem plena de cameos de gent coneguda, Timothy Olyphant, que aquí també fa de Marshall igual que a Deadwood, Michael Biehn (Kyle Reese a Terminator), Katee Sackhoff (Starbuck de Battlestar Galactica), Titus Welliver (Glenn Childs a The Good Wife). Malgrat que hi ha alguns personatges secundaris recurrents, la majoria de capítols de The Mandalorian són històries autoconluents, llevat dels dos últims capítols de cada temporada, tampoc són capítols massa llargs, molt pocs hi ha que arribin a 50 minuts, i en canvi n’hi ha bastants que no arriben ni als 40 minuts.

The Mandalorian té 16 capítols repartits en dues temporades, s’espera mínim una tercera. Té un 7,7 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 3419: noi li agrada l’ensaladilla russa

1. Boticaria Garcia: Vacunes i magnetisme (2 min)
2. El Comidista: Consells sobre l’ensaladilla russa (2:30 min)
3. Tom Jones ballant (1 min)
4. El Comidista: Quatre maneres de fer pit de pollastre perquè quedi sucós (3 min)
5. Fent onades dins del vaixell per tal d’estabilitzar-lo
6. Vinkeveense Plassen, el llac trossejat d’Holanda (escrit en anglès, però les imatges s’entenen bé…)
   
7. La paraula “drac” en els diferents idiomes escandinaus (1 min, subtitulat en anglès)
8. Simone Biles saltant a càmera lenta (2 min)
9. Com mantenir baix el preu del lloguer de la teva zona (10 segons)
10. Complicant-se la vida passant una barrera (35 segons)
11. Exemple visual per entendre com es formen alguns tipus de dolines (37 segons)
12. Recreant openings d’anime (1 min). Si us agrada ja buscareu la primera part que no és tan bona.
13. La persona que pot obrir més la boca, més de 9 centímetres (3 min)

Cas típic 3418: noi li agrada llevar-se més tard

Heu notat alguna cosa diferent en la publicació d’aquest Cas Típic? Efectivament s’ha publicat dues hores més tard del que és normal. Fins ara els posts sempre sortien programats a les sis del matí, però com que també s’autopubliquen a twitter, per tal de millorar-ne la visibilitat he canviat la publicació a una hora més raonable, les vuit del matí, una hora en què més gent està desperta, i així no han de fer tant scroll en el seu timeline de twitter. Realment twitter m’aporta visites a la pàgina del blog? Molt poques, canviarà si canvio l’hora de publicació dels CTs? Segurament no, però no em costa res provar-ho. Només la Shaudin comenta a hores estranyes perquè no dorm, per tant serà ella la més afectada. A vegades en McAbeu arriba i comenta enllaços que ja no existeixen, no us preocupeu que això amb el canvi horari seguirà passant. Total, com ja he dit, els posts en aquest blog sempre surten programats, dels més de 3.400 CTs més del 99,8% han sigut programats, postejar en directe és tan vulgar… Podeu opinar a veure què us sembla la meva decisió, però dubto que em feu canviar d’opinió.

He intentat buscar la imatge més tòpica possible i crec que me n’he sortit bastant bé

Cas típic 3417: noi li agrada en Beakman

Avui recupero el CT997 un post vintage que parla del millor programa de ciència infantil de la història.

Post de nostàlgia!!

Recordeu: “El món d’en Beakman!”

El Beakman era el millor programa educatiu que s’ha fet (i es farà) mai!

L’estructura del programa era la següent:

Primer apareixien dos pingüins, en Don i en Herb, que discutien sobre qualsevol cosa i que acabaven dient “Au calla i posa en Beakman”.

Després posaven la sintonia

I deia el títol del programa que solia ser una cosa així com “Microones, Beakmania i aranyes”.

Després la Josie en les primeres temporades, o la Liza, en les últimes, llegia una carta d’algun nen o nena de la variada geografia catalana. Per exemple “En Marc Domenech de l’Espluga de Francolí ens pregunta…”

Llavors l’home vestit de rata anomenat Lester deia alguna parida.

Llavors en Beakman responia la pregunta de l’afortunat nen que havia aconseguit pescar l’adreça on enviar les cartes, de la manera més amena i pràctica possible. A ser possible utilitzant l’oscil·loscopi.

Després en Beakman deia alguna cosa com “Vosaltres les fregiu, jo les fulmino… Ballem el bugui bugui!” I començava una tanda de preguntes ràpides que la Joise/Liza treia un bombo gegant.

Fins que sonava una sirena i apareixien unes lletres fluorescents amb “El repte d’en Beakman”. La secció en què el Beakman reptava a en Lester a fer alguna cosa, i la solució sempre era algun experiment podíem fer nosaltres mateixos a casa, gairebé sempre sota la supervisió d’un adult i on sempre fèiem servir cola i estisores.

Finalment el programa tancava amb una explicació a un altre dels dubtes dels nens i nenes catalans que encara no sé com coi s’ho feia per pillar l’adreça del programa.

Cas típic 3416: noi li agraden les pel·lícules del 2021 (3)

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

1. Un hombre sin pasado (2002) [7,4][2]: Un home que ha perdut la memòria i ha de viure en un contenidor de mercaderies en una zona marginada del port de Helsinki. En el filmaffinity posa que és en part comèdia, no conec l’humor finlandès, però la vida d’un home en la misèria no sembla una situació massa divertida.
2. Mank (2020) [6,5][3]: Biopic sobre el guionista de Ciutadà Kane. Als de Hollywood els hi encanta fer pel·lícules que parlin sobre ells mateixos, sobre la seva història, sobre com es fa el cine, és el mateix que fem nosaltres els escriptors de blogs, ens encanta parlar sobre blogs, però per la gent que no és del “mundillo” ni per la gent que no és cinèfila la pel·lícula no és tan interessant, sort del magnífic paper de Gary Oldman, la resta de la pel·lícula és gent xerrant sobre temes que desconec. Un últim avís, no intenteu ajustar el color dels vostres televisors, no els hi passa res, el film és en blanc i negre.
3. Corpus Christi (2019) [7,3][5]: Un noi de 20 anys surt del reformatori i vol fer-se capellà, però no el deixen per ser exconvicte, però se’n va en un poblet i allà es fa passar per cura, i això que sona com una comèdia de capellans no ho és, és un drama perquè es basa en fets reals, i la realitat no sol ser una comèdia.
4. Borat, película film secuela (2020) [5,8][6]: Per tal que la gloriosa nació de Kazakhstan sigui aliada amb els EUA Borat entregarà la seva filla com a regal al vicepresident Pence. L’humor de Borat és molt escatològic i políticament incorrecte, molts gags són simplement de mal gust, és un humor grotesc, un exemple és que no solament hi ha una guia kazajistanesa de com un marit ha de tractar una esposa sinó que a més aquesta està redactada pel ministeri d’agricultura. Malgrat tot hi ha unes quantes bromes que m’han fet gràcia, a part que durant tota la pel·lícula no para de ficar-se amb els republicans més de dretes del país, i fins i tot té un gir final inesperat.
5. Soul (2020) [7,5][6]: És complicat explicar l’argument de la pel·lícula sense fer massa espoilers, direm que la pel·lícula va sobre el més enllà, les ànimes, les inspiracions, les vocacions, personalitats, el sentit de la vida… És d’aquelles pelis que es venen amb un missatge molt profund, però que en el fons tampoc expliquen res que no s’hagi dit mil vegades. No està malament, però per mi és de les més fluixes de Pixar.
6. Ciudad de vida y muerte (2009)[7,4][6]:  Any 1937, guerra xino-japonesa. No us sorprendrà saber que es tracta d’un drama bèl·lic, com tampoc us hauria de sorprendre que si la pel·lícula és de producció xinesa, els dolents siguin els japonesos, però bé, es basa en fets ben reals, tristament va passar. El film no se centra tant en la batalla de la ciutat de Nanking, com el que passa un cop acaba (espoiler, res de bo). Molta gent l’anomena la Llista de Schindler asiàtica, crec que exageren, a veure la pel·lícula està bé, però no és una obra mestra. Per cert, aquesta peli també és en blanc i negre.
7. De amor y monstruos (2020) [6,0][6]: Per culpa d’intentar destruir un meteorit amb armes nuclears i químiques els insectes han mutat i s’han convertit en monstres gegants que s’han carregat el 95% de la humanitat. D’acord, no és una premissa gaire probable científicament parlant, però és una peli fantàstica d’acció, no li demaneu realisme. El protagonista és un noi que viu en un búnquer, com la majoria d’humans del planeta, però per desgràcia la seva parella està en un altre búnquer a 140 km, i un dia decideix fer la travessia suïcida per trobar-la. Té un estil que m’ha recordat a Bienvenidos a Zombieland, i això és bo.
8. La família Mitchell contra les màquines (2021) [7,3][8]. La filla gran de la família Mitchell ha de començar la universitat, i tota la família l’acompanyarà fins a la universitat, ja sabeu que als nord-americans els hi encanta anar a la universitat que està just a l’altra punta del país. A mig camí es trobaran que els robots han començat una rebel·lió contra els humans. M’encanta l’humor de les pel·lícules d’animació de Sony, primer ja ho van aconseguir amb el multivers de Spiderman, i ara amb aquesta ho han tornat a fer. L’acció és totalment esbojarrada i sempre sota el servei de l’humor. Finalment comentar l’aspecte visual, no és el més important per mi, però m’agrada, i quan hi fiquen diferents estils de dibuix hi queda molt bé. En definitiva, m’ha donat molt bon rotllo la pel·lícula.

Cas típic 3415: noi li agradren les criptomonedes

Avui en poso només 11 perquè hi ha un parell de vídeos llargs, però interessants.

1. Típic recull de noms d’establiments curiosos, el meu preferit: Churrassik Park
2. Les mentides de la remasterització de la trilogia del senyor dels anells (19 min. Els primers 4 mins són spam, us els podeu saltar)
3. Carl Sagan desmunta el terraplanisme amb una cartolina i dos pals (2 min)
4. QuantumFracture. L’evolució de la moneda: Diners mercaderia, fiduciaris, fiat i monedes digitals (25 min)
5. 216 sargantanes: un trencaclosques que forma un patró infinit sense centre ni forma definida
6. Gairebé el 60% dels viatges en cotxe són inferiors a 5 milles. Hi ha una millor eina per a la feina. (40 segons)
7. El clàssic truc dels cubilets i la boleta (1 min)
8. En èpoques d’estrès neixen més nenes
9. Perdem l’oïda absoluta a favor de l’oïda relativa per culpa del llenguatge
10. Un home encara guarda 3 tones de pessetes
11. Si necessites ajuda, Jeff Dabe sempre et pot donar un cop de mà

Cas típic 3414: noi li agrada Falcon y el Soldado de Invierno

Falcon y el Soldado de Invierno és una minisèrie de sis capítols de Marvel que va sobre una missió que hauran de complir aquests dos herois de segona línia. Recordeu el final de End Game quan el Capità Amèrica es jubila i li dona l’escut al seu amic Sam? Doncs aquí comença la sèrie, amb en Sam (Falcon) pensant que li fa cosa substituir al capità Amèrica i millor no, bé, de fet la sèrie arranca amb una increïble (en el sentit que no es pot creure, per exemple, des de quan un minidron petit com un estel pot portar míssils, una metralladora, i tenir vol i apuntat automàtic?) escena d’acció per tal que els fans de Marvel no s’avorreixin, després quan ja tenim a la gent contenta després de l’acció podem veure com els protagonistes parlen i són humans. Fins ara, en les pel·lícules aquests dos personatges havien tingut poc protagonisme i cap dels dos tenia massa carisma, i després de la sèrie continuen sense tenir-lo. Els dos herois hauran de treballar plegats, però tenen caràcters una mica diferents, i al principi no es portaran massa bé, el blanc una mica boig, el negre no tant, igualet que Arma Letal, o la tercera de Jungla de Cristal. Per fer la seva missió hauran de demanar ajuda a un malvat, el clàssic pacte amb el dolent per atrapar un altre dolent, per cert aquí el dolent és pèl-roig, cap novetat perquè tothom sap que els pèl-roigs són malvats.
Es nota molt que es tracta d’una sèrie Disney, a part de no sortir res de sexe, ni tan sols mig mugró, es nota especialment en el tema de la mort que es tracta d’un tema absolutament tabú en un context on la superforça, les navalles, les armes de foc i qualsevol arma mortal són el pa de cada dia, veus que tots els personatges, tant d’un bàndol com de l’altre queden totalment horroritzats quan algú mor, quan amb les hòsties que es foten l’estrany és que no passi constantment. També és curiós que en aquest context de lluita antiterrorista, ni la policia ni l’exercit ni els marines apareixen per enlloc, i si apareixen no fan absolutament res, d’acord que hi ha gent amb superforça, però amb un tret els mates igual, repeteixo, es nota molt que això es Disney.

Com que Bruja Escarlata y Visión em va agradar vaig pensar que aquesta també m’agradaria, però tot i tractar-se de produccions de Marvel i tenir diferents punts en comú són sèries força diferents, no vull dir que una sigui millor que l’altra, però aquesta l’he trobat menys original i més previsible i tòpica, com ara que no pot faltar el personatge que no és malvat per se, només orgullós i cregut fins a límits absurds, però quan li maten l’amic es torna boig de venjança. No paren de repetir el concepte que no tot és blanc o negre, que hi ha matisos, que la causa no pot justificar els mitjans, i que la clàssica separació entre bons i dolents cada vegada està més difuminada. Resumint es tracta d’una sèrie d’acció entretinguda i res més, és el que voleu veure?

Falcon y el Soldado de Invierno té un 6,2 al filmaffinity i un 7,5 l’imdb.

Nota: 6/10

Cas típic 3413: noi li agrada predir el futur

Avui recupero el CT998 en el qual Jose A. Pérez Ledo feia prediccions sobre l’any 2020, podeu analitzar si s’han complert.

Catalunya 2020

Cataluña (en catalán Catalunya) es una comunidad autónoma española situada al nordeste de la Península Ibérica. Ocupa un territorio de unos 99.000 km² que limita al Norte con Nueva Andorra, al Sur con Murcia, al Oeste con Castilla Unida y al Este te ahogas.

Barcelona, capital de Cataluña, es asimismo capital de la República de España.

La Cataluña de nuestros días empezó a gestarse en 2010, cuando, tras una larga sequía, los catalanes, cansados de especulaciones sobre un trasvase que nunca llegaba, decidieron prescindir por completo del agua y sustituirla por leche. De aquí proviene el popular refrán: “Dos tercios del ser humano son agua, sin contar Cataluña”.

Cataluña tiene cuatro lenguas oficiales: castellano, catalán, aranés y la lengua vai (dialecto minoritario que sólo se habla en dos pueblos al norte de Liberia y en un restaurante de L’Hospitalet de Llobregat).

La religión más extendida es la católica, seguida por el ateísmo y la fe mariscalista, en fuerte expansión. El mariscalismo, nacido en 2012 y considerado una secta en la mayor parte del mundo y en Málaga, es una creencia basada en la estética que rinde pleitesía al Dios Cobi.

Los mariscalistas radicales sólo caminan de perfil y niegan la tridimensionalidad, incluso aunque les pilles girándose.

2015 supuso un punto de inflexión para Cataluña. Fue éste el año en que se descubrió que la pasta de las gafas de pasta era cancerígena. Más de 10.000 catalanes fallecieron en el plazo de un mes. Se cree que un 99% de las muertes fue psicosomático.

Esta plaga, conocida popularmente como “la gran extinción del los modernos de los cojones” dejó prácticamente sin inquilinos el barcelonés barrio de Gracia. Viendo este desolador panorama el tío de la Casa Azul saltó por su azul ventana. El ayuntamiento quiso dedicarle una plaza, pero nadie se acordaba de cómo se llamaba.

Entre los lugares más característicos de Cataluña se encuentra la Custo Sagrada Famlia, la primera iglesia patrocinada del mundo (aún en construcción), así como el Parc Güell Desigual.

Actualmente, Parets del Vallès, localidad natal del tristemente célebre asesino en serie Joan Clos, opta a ser sede Olímpica en 2024.

Educació 2020

Según el informe Pisa de 2009, España poseía el tercer peor sistema educativo del mundo, sólo delante de Burkina Faso y de una tribu de Venezuela que va por la selva en pelotas y se asusta de su propio reflejo.

Para testar si la educación era realmente tan mala, el entonces ministro de educación matriculó a un geranio en un instituto de Madrid sin decirle a nadie que era una planta. El geranio no sólo aprobó el curso, sino que en la actualidad es Concejal de cultura en Castellón.

A esta crisis se le sumó el boicot por parte de la derecha a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, que acabó por movilizar a gran parte de la sociedad española bajo el lema: “Ser maricón no es una asignatura”.

El gobierno socialista se vio entonces forzado a eliminar dicha materia. A través de un gran pacto de Estado, se reformularon además todas aquellas asignaturas sobre las que pesaba la sospecha de contener una cierta ideología política. Así, en los libros de Historia, la Guerra Civil no la ganó nadie, al tiempo que dejaba de llamarse Guerra Civil para llamarse Discusión Nacional Subida de Tono.

Para 2013 la educación española ya estaba completamente libre de ideología tendenciosa, razón por la cual actualmente en España todo el mundo cree que descendemos de los monos, pero que a los monos los creó Dios en el sexto día del Big Bang.

En 2014 la OCDE saca a España del informe Pisa por considerar a sus ciudadanos, en palabras de su Secretario General, “demasiado estúpidos para nuestros baremos”.

En 2015 se corre la voz de que a varias promociones de ingenieros les aprobaron por buen comportamiento, lo que provoca que la gente deje de usar los puentes con el consiguiente caos circulatorio.

La crisis de la educación también tuvo sus consecuencias en el sector de la medicina. Esto quedó de manifiesto cuando, en 2016, el director del hospital Ramón y Cajal declaró: “Llevo toda la vida convencido de que un escalpelo era un pez, y me entero esta mañana de que es una especie de navaja, ¿puedes creerlo?”

La crisis de la educación en España alcanzó su punto álgido en 2019, año en que el Premio Nacional de las Letras fue declarado desierto y, a pesar de que los reyes esperaron más de una hora, desierto jamás se presentó.

Espanya 2020

En 2009 se sella el tratado conocido como “Firma de Lisboa”, según el cual Portugal se integra oficialmente en España en forma de Comunidad Autónoma.

Un año después, ETA, la organización terrorista más antigua del mundo, anuncia oficialmente su desintegración. Tras un periodo de verificación de dos años, el Estado Español constata la desarticulación de la banda, lo que posibilita el referéndum de independencia en el País Vasco. El sí gana con un 67% de los votos. Tres años después, en 2016, y con Alberto Ruiz Gallarón como presidente del gobierno, el País Vasco obtiene su independencia de España en un acto solemne al que acuden las principales autoridades de España, de la Unión Europea y de la recién constituida Euskal Herria Errepublika (República del País Vasco). Un año después, ETA reaparecería dentro del Estado Vasco exigiendo la reunificación con España. En la actualidad, sigue ejerciendo el terrorismo.

En 2013 se inaugura la nueva sede del Parlamento español, edificio firmado por el prestigioso arquitecto Santiago Calatrava. Durante el acto de inauguración el edificio se viene abajo causando graves destrozos en los cuerpos y cabezas de los parlamentarios. El caos en los días sucesivos es tal que, por iniciativa de un grupo de empresarios catalanes, se concentra un gobierno provisional en un edificio del antiguo Forum de Barcelona. Un año después se convoca un referéndum para que los ciudadanos decidan si desean que Barcelona sea la nueva capital de España. El “no” gana con un 92%, pero el Gobierno dice que la consulta no era vinculante y Barcelona pasa a ser la capital de España.

En 2014 la empresa española Telefónica adquiere el 100% de Venezuela y se la cede al gobierno español para su gestión, siendo los beneficios compartidos por la empresa y el Estado. Venezuela se convierte así en una Comunidad Autónoma española. Es rebautizada como Telefónica y pasa a la Historia como la primera región patrocinada del mundo.

Tras la inesperada abdicación del Rey Felipe VI de Borbón el 13 de diciembre de 2015 (con su ya célebre frase: “Oyes, que lo dejo”), España se constituyó en una democracia parlamentaria. Esto forzó una importante reforma constitucional que contó con la aprobación de todos los grupos parlamentarios con la excepción del representante de Izquierda Unida que, además, tuvo que ser desalojado por montar un espectáculo. Se decidió respetar la bandera bicolor y mantener el himno que, en 2008, compusiera el cantante y poeta Melendi (posteriormente reconocido con un Premio Nobel de la Paz por su defensa de los cultivadores de marihuana en todo el mundo).

En 2016 la Unión Europea culmina su proceso de reformulación: se firma la versión definitiva de su Constitución (The Eurobook), se adopta el nombre de Estados Unidos de Europa (U.S.E.) y el socialista español José Blanco es elegido primer presidente europeo. Éste sería destituido sólo dos días después de su nombramiento por su manifiesta incompetencia y sustituido por el francés Nicolás Sarkozy (que, en el plazo de un mes, inhabilitaría los euros como moneda oficial, implantaría los ecus, volvería a los euros, aprendería esperanto y publicaría dos novelas, una de espías y un drama rural con trasfondo político).

En 2017 Kira Miró se convierte en la primera mujer en acceder a la presidencia de España. Miró iniciará entonces una serie de políticas llamadas a transformar por completo la morfología del país. Por una parte Castilla León sería rebautizada como Castilla Lince con la excusa de que hay que potenciar los animales patrios y no los africanos, lo que causa un grave incidente diplomático con África y con Castilla al mismo tiempo.

Además, Miró decide que Valencia ya tiene un montón de cosas “chulas” y ordena que se trasladen todos los naranjos a Soria. Los ciudadanos de Valencia, indignados, toman las calles del centro y se las llevan a la periferia, lo que causa gran desconcierto entre la gente, pero principalmente entre los carteros.

En los meses sucesivos, varias comunidades autónomas serían súbitamente cambiadas de ubicación, haciendo de España el primer país donde la esquizofrenia dejaría de ser una enfermedad para convertirse en un rasgo del carácter nacional.

Actualmente España es la cuarta potencia económica mundial (tras China, Estados Unidos y Nueva Andorra), y está considerada por la ONU el mejor país del mundo para vivir y el cuarto mejor para morirse.

Cas típic 3412: noi li agrada Invencible

Invencible és una sèrie d’animació d’Amazon sobre superherois, de moment té una sola temporada amb 8 capítols. En aquesta realitat hi ha alguns superherois voltant pel planeta, una mica com passa a The Boys. El protagonista de la sèrie és un adolescent que és fill d’un d’aquests superherois i poc abans dels 18 anys és quan se li activen els poders, és el paquet de poders estàndard, superforça, supervelocitat i vol. El protagonista ha d’intentar compaginar la nova vida de superheroi amb la vida d’un adolescent, ja us ho dic ara que no li surt massa bé, però la part interessant de la sèrie no és aquesta, la part important és què passa amb el seu pare, amb Omniman, sembla que aquest amaga un secret que no es desvetllarà fins al final de la temporada.

Tot i tractar-se d’animació la sèrie no és per nens, la violència extrema i la crueltat són ben presents des del primer capítol, la sang està d’oferta i en un món amb gent amb superpoders també hi ha supermorts, em refereixo que quan hi ha gent amb una capacitat de destrucció brutal enfrontant-se a altres amb la mateixa capacitat, el nombre de víctimes col·laterals també és brutal. Tot i això, a diferència la majoria d’herois aquests semblen més preocupats per salvar vides d’innocents que de lluitar contra el malvat de torn, això no vol dir que ho aconsegueixin, però com a mínim fan l’esforç. Podeu veure el primer capítol, i si el final del mateix no us intriga gens ni mica ni us pica la curiositat per veure el següent ja podeu deixar la sèrie. La primera temporada només té 8 capítols de 45 minuts, estaré pendent quan en facin més.

Invencible té un 7,7 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 8/10