El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines)
La vida d’un cirurgià d’un hospital privat no va gens malament, d’acord que fa uns anys va morir la seva dona, però té una filla que estima molt, una bona feina que li agrada i és ric, però un dia torna a casa i descobreix que la mainadera no hi és, i el que és pitjor la seva filla tampoc, a partir d’aquí el cirurgià és serà xantatjat per fer quelcom poc ètic, i fins aquí puc explicar.
Gómez Jurado fa novel·les una mica a l’estil Dan Brown, molt cinematogràfiques, molta acció, molts girs de guió, molta gent important involucrada, unes quantes morts, pocs personatges principals per tal que el lector no es perdi, i molta tensió i gent que ho passa malament. Els dolents són molt dolents, sense sentiments, i els bons faran el que faci falta per ajudar als seus, encara que s’hagin de saltar la llei. Tot el llibre passa pràcticament tres dies, però pel mig hi haurà alguns oportuns flashbacks que en serviran per conèixer els protagonistes i justificar les seves decisions. Per tal d’empatitzar amb el protagonista el llibre és narrat en primera persona durant els seus capítols, fins i tot coneixement els seus pensaments, així el lector es converteix en David Evans i nota la seva angoixa constant.
—¿Saben cuál es la diferencia entre Dios y un neurocirujano? Que Dios sabe que no es neurocirujano.
Nota: 8/10
Pons's blog 
Un autor que ens has presentat diverses vegades i, pel que recordo, sempre amb bona nota. Així i tot, no crec que el llegeixi aquest.
PS: De la ressenya m’he quedat amb la frase: “el cirurgià és serà xantatjat”. M’ha fet gràcia l’ús del verb “xantatjar” (que no existeix en català) en contrast amb la duplicitat del verb ser que recorda aquella expressió tan nostrada del “som i serem”. No em facis cas, ja saps com soc. ;-)
Suposo que tens raó, a hores d’ara seria estrany negar que els llibres del senyor Jurado m’agraden.
PS: Ah calla, potser hauria d’haver posat extorsionar.
Un humà que s’ens ha presentat diverses vegades a la secció dels comentaris gratuits i, pel que recordo, sempre equivocant-se bastant. Així i tot… de fet no, segueix igual que sempre.
P.S.
Sembla que has de canviar de diccionari:
șantaja
Aleshores, puc afirmar que jo soc Déu?
Fas preguntes molt complicades
De on ho has tret, aquesta?
(si em preguntes a mi, doncs no, jo et veig igual de Peix que als CT-s passats)
Molt senzill i d’una lògica ben clara:
Déu sap que no és neurocirurgià.
Jo sé que no soc neurocirurgià.
Per tant, sense cap mena de dubte, soc Déu.
I no em vingueu amb bajanades amb llatí, que és una llengua morta.
Ichty-déu, potser. Però no deixes de ser el Peix, eh? WYSIWYG
Mentre el llibre va en primera persona el lector també nota una pujada sobtada de zeros significatius al seu compre bancari??
Últimament et veig molt preocupada pels calés, que no saps que els diners no donen la felicitat?
Què és això, felicitat?
Fa temps que no llegeixo llibres així, i no et pensis, de vegades em vindria de gust i tot. Desconnectar el cervell de tant en tant tampoc no ha de ser mala cosa. Veig que tu en gaudeixes força, i ja és estrany, perquè no hi ha marcianets ni reis decapitats ni coses d’aquestes.
Cau al cantó fosc de la literatura, no et penediràs.
Quins cables fas servir per connectar el teu cervell? USB o RS232?
Noto noies amb retard.
[…] El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines) 8/10 […]