Arxivar per Octubre, 2021

  1. Índex de Qualitat de Vida per País 2021 (Paràmetres subjectius)
  2. L’evolució de l’habitatge (10 min)
  3. Les migdiades i els cicles del son (4 min)
  4. El dia que van morir els dinosaures pas a pas (10 min subs en molts idiomes menys en castellà o català)
  5. Un cavaller fet amb origami amb un sol full de paper i sense talls (20 min, podeu saltar directament al final)
  6. Espanya és el país europeu amb més zones buides i més zones densament poblades.
  7. Decoració de Halloween a l’estil Matrix (3 min)
  8. La frase que no es pot traduir en cap idioma que no sigui de la península Ibèrica (1 min)
  9. Així es ven una armilla protectora (1 min)
  10. El post oi oi oi del dia. 40 animals nadons.
  11. Conviure amb un doblador (1 min)
  12. Vídeo animat en stop motion amb Lego (3 min)

PS: Dilluns és festiu!

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això  no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Rango (2011) [6,4][5]: Rango és un camaleó domèstic que es perd al desert i de rebot es converteix en xèrif, la seva principal missió serà descobrir perquè està desapareixent l’aigua. Pensava que faria gràcia, però resulta que no, i la història no és que sigui dolenta, però tampoc és bona. No sé què més dir…
  2. Hostiles (2017) [6,6][6]: A finals del segle XIX, un capità es veurà amb l’obligació d’escoltar un cap indi cap a una reserva, no li farà gens de gràcia. M’agrada molt com treballa Christian Bale, sempre fa papers molt variats, però tots els interpretats amb molta força, i aquesta pel·lícula no és una excepció. Té moments una mica lents, però la pel·lícula està ben feta, però la trama és previsible. No hi ha res com un viatge ple d’aventures i perills per estrènyer els llaços amb els teus companys de viatge, encara que aquests no et caigui massa bé en un principi. Què més? Els paisatges bonics.
  3. Con la muerte en los talones (1959) [8,3][6] Cary Grant, un publicista sobrat, és confós per un agent secret i això fa que uns espies el vulguin matar. Encara no tinc clar si és una pel·lícula seriosa d’espies o és de broma, perquè passen diverses coses curioses, com ara que Hitchcock perd l’autobús, que la mare del personatge de Cary Grant té només 8 anys més que ell, i en canvi Cary té 20 anys més que la seva pretendent. Més coses, la gent condueix molt estranyament, es pot entrar a l’ONU amb un punyal i matar algú en una sala enorme plena de gent llançant un punyal sense que ningú et vegi, policies que passen pel costat de qui busquen i no el veuen, matar algú amb una avioneta fumigadora sembla molt poc pràctic, per què el nen es tapa les orelles just abans que disparin? Tots aquests misteris m’han deixat una mica descol·locat, malgrat tot això la pel·lícula és gaudible.
  4. Philadelphia (1993) [7,4][6]: Tom Hanks és advocat que és acomiadat quan s’assabenten que té la sida, i com per això demandarà als seus ocupadors. Clàssic David contra Goliat, uns malvats, elitistes, homòfobs, prepotents i rics empresaris contra un pobre Tom Hanks gai i moribund. Però malgrat que la previsibilitat i la tòpica situació he de dir que m’agraden les pel·lícules de judicis. Una pel·lícula amb molt drama, massa pel meu gust, i només un sol acudit “Com anomenaries 1.000 advocats lligats al fons del mar? Un bon començament”. Final massa ensucrat i emotiu.
  5. La Guerra del mañana (2021) [5,4][6]: En el 2051 la humanitat està en guerra contra uns extraterrestres, i l’única opció que tenen per guanyar la guerra és agafar gent del 2021 per tal que els ajudi. Té un aire a Starship Troopers però sense la sàtira ni l’humor negre ni el cinisme. Penso que uns mesos de formació militar als civils hauria estat molt millor que enviar-los en fred perquè Chris Pratt sembla que sigui l’únic que sap per quina banda disparen les pistoles. No m’estranya que quedin tan pocs humans vius si no paren d’enviar-los a missions totalment suïcides. També seria millor idea no enviar els científics a primera línia de combat, més que res que són els únics que poden esbrinar com matar els aliens. Ei, però com a peli d’acció sense lògica compleix. PS: El millor de tot és que la toxina no serveix per res xD
  6. Dune (2021) [7,5][6]: En una galàxia molt llunyana on el poder està repartit entre diferents famílies, l’emperador decideix que el planeta d’on s’extreu l’espècie (necessària per als viatges espacials) passarà a ser controlat per una altra família. Els paisatges i les imatges tenen molta força en aquesta pel·lícula, però la trama ja la coneixia d’haver llegit el llibre, i com que el llibre tampoc em va entusiasmar, i el film és fidel al llibre, m’ha passat el mateix, en general està bé, però per mi tot el rotllo místic sobre, tot això de l’escollit, els somnis, les visions, les profecies, la secta dels Fremen, la secta de les Bene Gesserit, tot em sobra, massa religió i misticisme per mi, però la part de ciència-ficció i les traïcions bé. Tocarà veure la segona part d’aquí 2 o 3 anys.
  7. Sin tiempo para morir (2021) [6,6][6]: James Bond viu feliçment retirat fins que un amic li demana ajuda per rescatar un científic de Spectre que té una arma genètica molt perillosa. És una pel·lícula de James Bond a l’estil clàssic de les de Sean Connery, amb el seu Aston Martin, amb els seus gadgets, amb els seus malvats megalòmans que tenen una base secreta en una illa perduda, això no és que tingui res de dolent per se, llàstima que la pel·lícula va de més a menys, la primera part és més entretinguda, o potser és que és complicat mantenir tres hores de pel·lícula d’acció si l’acció no té quelcom especial com és el cas de la segona part. El millor del film és el paper d’Ana de Armas. Per tant, Casino Royal continua amb el primer lloc del pòdium indiscutible de la millor peli Bond amb Daniel Craig.
  8. Condena (2021) [7,6][7]: No és una peli, és una minisèrie de tres capítols que sumats arriben just a les tres hores. Sean Bean (acabarà morint com sempre passa quan surt en una peli o sèrie?) entra en una presó per haver atropellat a una persona, per no fer gaires espoilers diré que descobrirà que la presó no és divertida. L’altre protagonista és un funcionari de presons, Stephen Graham, que li faran xantatge perquè el seu fill està en una altra presó. Els drames carceraris solen funcionar bastant bé, un lloc sense escapatòria, gent perillosa, desigualtat de poder, són elements que enganxen, i aquest té això i més. Minisèrie recomanable.

Avui recupero el CT1038

Avui us parlaré els altres “jo”. Vull dir sobre els altres Pons. Si busqueu Pons al Google, resulta que no soc el primer resultat. Resulta que apareixen un munt d’empreses i personalitats que no tinc res a veure.


Com a dues empreses principals hi ha:

Pons: http://www.pons.de És una famosa marca de diccionaris alemanys. No he pogut indagar gaire més al respecte per què la web està íntegrament en alemany.

Grupo Pons: Un compendi d’empreses sota el mateix nom.
Editiorial Pons: https://www.ponseditorial.com/. És una editorial especialitzada en educació viària.
Gestoria Pons: https://www.gestoriapons.com/. Coses de gestories.
Agropecuaria Pons: http://www.ponsagropecuaria.es/ Especialitzats en substrats per al cultiu.
Patentes y Marcas Pons: https://www.ponspatentesymarcas.es/portal/index.aspx Una consultora especialitzada en l’assessorament en l’assessorament de temes legals de patens
Consultores Registrales Pons: https://www.ponsregistrales.es/portal/Home.aspx Es dediquen a gestionar temes d’hipoteques i coses així.
Fundació Pons: http://www.fundacionjosepons.org Com totes les fundacions (com ara la Fundación para la ley y el orden) té uns objectius una mica ambigus, com ara transmetre bons valors i desenvolupar l’aprenentatge.

Personatges:
http://es.wikipedia.org/wiki/Sito_Pons Ex-Pilot de 250cc.
http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Louis_Pons. Un descobridor d’estels francès.
http://es.wikipedia.org/wiki/Ventura_Pons. Director i guionista barcelonès.

Altres
http://es.wikipedia.org/wiki/Pons. Petita població francesa.
http://en.wikipedia.org/wiki/Pons. Part del cervell

Hand of Fate 2, és un altre joc d’aquests que regala Epic Games cada dijous. Es tracta d’un joc de rol d’acció que barreja cartes i combats. Els jocs ARPG més típics et fan donar voltes per mapes oberts gegants buscant personatges que et donin missions, aquest és diferent, aquí el recorregut el marquen les cartes, m’explicaré. Cada missió està composta per unes cartes que es posen sobre la taula, i el nostre personatge ha d’anar saltant per les cartes per descobrir què s’amaga a darrere, un cop descoberta és possible que ens toqui lluitar, aquí el joc ens transporta del tauler a una zona de combat i matar a tothom (bé, gairebé sempre tindrem un company), o bé superar una prova de daus, d’habilitat amb un pèndol, saber escollir bé el diàleg a respondre, aturar una ruleta en el moment just, descobrir una carta entre quatre, o qualsevol altre prova que barrejat atzar i habilitat. La gràcia del joc, és que a part de les cartes que són pròpies de cada missió del joc, tu pots triar entre les cartes disponibles que et van donant afegir-ne unes quantes a la baralla de la missió. Hi ha diverses cartes que es poden afegir, cartes d’equip, que seran les armes i altre equipament que podràs trobar durant la missió, cartes d’encontres que t’ajudaran a guanyar recursos com or, menjar o vida, o bé trobar cartes amb objectius que et complicaran la vida, però si les resols, la cadena d’objectius t’acabarà donant una bona carta d’ajuda per jugar-la durant una altra missió. Normalment les missions te les pots passar en versió normal, o bé pots completar uns objectius secundaris addicionals i és quan et donen la xapa d’or, que es tradueix en una recompensa extra, això vol dir una carta bona per posar a la teva baralla. Si mireu el vídeo podreu veure tot el que jo acabo d’explicar, però en imatges en moviment que sempre és més entenedor, tot i que és possible que el narrador no us caigui bé.

El joc està bé, i és original, però els combats s’acaben fent una mica repetitius perquè tot i que els enemics són diversos, tot es basa a esquivar i atacar, malgrat que hi ha armes i equipament que et dona alguns poder especials. Per culpa dels combats no he arribat fins a la missió final, m’he deixat les últimes tres missions sense fer, d’un total de 22. Però el joc m’ha distret durant una bona estona, concretament durant 23 hores. Però per la part de les cartes i la narrativa molt bé, si no hi hagués tant combat pel mig el joc estaria força millor perquè el guió de les missions està treballat, i cada missió té objectius i mecàniques diferents, per tant has de pensar molt i molt bé quines cartes afegir a la baralla per tal que puguis aconseguir acabar la missió, de fet és la part més important del joc, i com més missions fas més cartes per triar tens, ja va bé perquè les missions es van complicant cada vegada més.

Hand of Fate 2 té un 80 al metacrític.

  1. Felis nigripes, el felí més letal (3 min subs en anglès)
  2. Per si encara hi ha algú que no ho sàpiga. Cap quantitat l’alcohol és saludable
  3. Theoatmeal: wombats! I els seus culs
  4. Bat el rècord mundial apilant M & M’s amb la increïble marca de cinc
  5. La decadència dels barrets
  6. Alarmes abans de la invenció del despertador
  7. Taliban meets Friends (1 min)
  8. A casa vostra com canvieu les bombetes? (1 min)
  9. Rumors falsos sobre la higiene a l’edat mitjana
  10. Com es va redreçar la inclinació de la torre de Pisa en format interactiu
  11. Un home descobreix les horribles conseqüències de revelar la seva idea original (17 min subs anglès)
  12. Dron estavellant-se sobre el volcà islandès Fagradalsfjall (2 min)

Defense Grid The Awakening és un joc de defensa de torres, és a dir, hi ha un camí, o diversos camins, i tu has d’anar col·locant torres pel voltant per tal que quan vinguin els enemics les torres els disparin i els matin. El joc té una mica d’argument, representa que et posen al comandament de diferents instal·lacions que s’han de protegir d’una invasió extraterrestre, per ajudar-te en la teva missió una intel·ligència artificial t’anirà donant consells. Suposo que els enemics son extraterrestre per tal que no tinguis cap mena de remordiment a l’hora d’exterminar-los, perquè en el fons no semblen pas tan dolents, tu els hi poses torres pel mig que no paren de disparar-los i ells no les ataquen pas, ells van caminant tranquil·lament, molt pacíficament. Us deixo unes imatges per tal que veieu quin aspecte té el joc.

He jugat 21 hores a les diferents pantalles que tenen les campanyes, intentant fer algun repte dels que et planteja el joc, com ara fer més punts evitant gastar tot el pressupost disponible i evitant que robin cap nucli d’energia. Hi ha una dotzena diferent de tipus de torres, cada un amb els seus avantatges i inconvenients, les torres es poden millorar dues vegades pagant els recursos que guanyes en destruir extraterrestres, que van venint en onades cada vegada més nombroses. Crec que hi ha com 15 tipus diferents d’enemics, contant uns enemics voladors que podrien volar per on volguessin, però estranyament escullen passejar-se pel mig de la teva base abans d’agafar els nuclis d’energia. El joc és molt entretingut, però un cop t’has fet totes les pantalles disponibles, una vintena llarga, ja no té massa més gràcia.

Defense Grid The Awakening té un 81 al metacrític.

Avui recupero el CT1039

Avui un post que farà les delícies de qualsevol aficionat a l’astronomia.

Quan ocuparia tota la matèria de l’univers si la poguéssim posar tota junta? Tota la matèria en l’univers cabria en aproximadament mil milions d’anys llum cúbics. Tan sols el 0,0000000000000000000042 % de l’univers conté alguna cosa de matèria.

My Solar System 2.02: Simulador per “jugar” amb el sistema solar. Comença a posar planetes orbitant al voltant del sol i mira com van girant. Pots tocar la velocitat, afegir satèl·lits als planetes, òrbites asimètriques i quantes cosetes més.

Si barregéssim tots els colors de les galàxies conegudes quin seria el color resultant? El teniu a continuació.

Com seria l’univers si…

El bosó W fos més lleuger
El Quark down fos més lleuger
L’electró fos més lleuger

Com actuen els forats negres?

Un clàssic: Comparació de les mides dels planetes i les estrelles

Un altre clàssic: La mida de l’univers conegut

Reyes de la tierra salvaje – Nicholas Eames (544 pàgines)

Clay és un home de mitjana edat que viu feliçment i tranquil·lament en poblet amb la seva dona i filla, de jove havia sigut membre de la banda més famosa de mercenaris de tot el continent, s’havien dedicat a caçar monstres. La vida de Clay s’hauria mantingut tranquil·la si no hagués sigut per la visita de Gabe, el líder de la banda que li demana ajuda per salvar la seva filla d’un assetjament d’una ciutat que està a l’altra banda del món, és pràcticament una missió suïcida, però un pare fa el que sigui per la seva filla, i un amic fa el que sigui pel seu millor amic, així Clay i Gabe faran un últim viatge per reunir de nou la banda de vells mercenaris i posar rumb cap al rescat.

Roadtrip per una terra perillosa plena de monstres fantàstics i monstres humans, i lluita final és l’esquema més clàssic de les novel·les de fantasia medieval que es fan i es desfan, però aquí funciona perquè els personatges que conformen la banda tenen el seu carisma, Gabe, un líder, però sobretot un pare preocupat per la seva filla; Clay, un bon home pragmàtic que està disposat a tot per protegir els seus amics; Moog un mag una mica sonat, però amb recursos, però potser no són els recursos que un espera, que tot i els seus problemes de salut també farà el que faci falta pels companys de banda; Matrick, un assassí que ha descobert que ser rei no és tan bo com sembla, i més quan la reina no col·labora; Ganelon un home de poques paraules que gaudeix de la lluita, i uns quants secundaris més que trobaran pel camí. La novel·la té un to humorístic caracteritzat per com han envellit els protagonistes i com el món ha canviat respecte de quan eren joves, però en qualsevol moment aquest to es torna dramàtic a causa de les complexes situacions en les quals es veuran ficats. Si voleu un llibre d’aventura, humor, acció amb tocs més foscs aquest és un bon candidat, les 500 pàgines llargues no pesen en cap moment.

Llamaron a dos médicos. El primero declaró que el rey se había emborrachado hasta morir, mientras que el segundo aseguró que lo habían envenenado. Ese segundo médico cayó enfermo y murió poco después del desayuno que habían preparado los cocineros personales de Lilith. El primer médico fue muy sabio al declarar que la muerte de su colega era un misterio irresoluble.

Ganelon se giró hacia ellos. —Idos. Ya me encargo yo. Viniendo de cualquier otra persona, eran unas palabras que seguro habrían dado a entender un heroico sacrificio, pero Ganelon las pronunció como poco más que una afirmación. Podría haber dicho “Voy a poner la tetera al fuego” con la misma naturalidad.

Nota: 6/10

  1. Rècord de planxa abdominal, 9 hores i mitja (2 min)
  2. Imatges de cementiri més gran del món (Iraq) (2 min)
  3. Les molles i la gravetat (40 segons)
  4. Matrix amb baix pressupost (2 min)
  5. La Hiperactina: Així actua l’Ibuprofeno (9 min)
  6. Sempre amb la roba interior neta (còmic)
  7. Unes quantes dades sobre animals bufons
  8. 10 mites sobre els dinosaures
  9. Pel·lícules que passen en la mateixa època (1 min)
  10. Michael Bay intentant matar escarabats al seu jardí (30 segons)
  11. Remake de la Història interminable (30 segons)
  12. SponsorBlock és una extensió de navegador col·laborativa de codi obert per saltar els segments de patrocinadors en els vídeos de YouTube

El joc del calamar és la producció de Netflix que està de moda dels últims dies, i Pons’s Blog, com a blog de referència seriòfila s’ha vist obligat a veure-la per analitzar-la, o el que sigui que faig quan escric un CT sobre una sèrie… És una minisèrie de 9 capítols coreana basada en un joc distòpic, la gràcia de la sèrie és justament anar descobrint què passa, però per fer-vos una idea imagineu-vos una barreja entre Humor Amarillo, Saw, Prison Break i la Casa de Papel, sona molt pertorbador, oi? Doncs és normal, són coreans, del sud, però igualment són coreans, ser pertorbadors forma part del seu ADN. Es basa en el principi fal·laç que la gent pobra i necessitada farà el que faci falta per aconseguir diners, inclús infravalorant totalment els riscs i oblidant-se de tota ètica moral. També es basa en la premissa igualment fal·laç que els rics els hi agrada torturar als pobres sense cap raó, quan la veritat és que gaudeixen de la tortura dels pobres només si aquesta té una finalitat, la qual és el lucre personal. La sèrie segueix la vida d’uns pocs personatges per tal que puguem empatitzar amb algú, principalment segueix la vida d’un jove pare divorciat, fracassat, sense feina estable, amb problemes de ludopatia, amb un caràcter infantil, i amb una mare malalta, poden posar més tòpics en el mateix personatge? Potser és per això que l’actor sobreactua tant? Per què sap que és un tòpic gegant? També coneixem altra gent, hi ha un empresari que ha estafat, un mafiós de barri, una fugitiva de Corea del nord, un pobre pakistanès ingenu, un home vell amb una malaltia terminal, una senyora excèntrica insofrible, i algun altre més.

No us he volgut posar un vídeo perquè tots els que he trobat feien massa espòilers de la sèrie, inclús el tràiler oficial.

La situació és inversemblant, sobretot si li comences a donar voltes en els detalls de com està muntat el sistema, però si fas un petit gran esforç i et creus el que et plantegen sense qüestionar-ho massa, tens una sèrie que enganxa molt perquè vols saber com es desenvoluparan els fets, per això he comentat que és un estil molt semblant a la Casa de Papel, i no ho dic només per les omnipresents granotes vermelles, sinó pel fet que l’important no és que passin coses amb certa lògica (meme), sinó que passin moltes coses imprevisibles; a la Casa de Papel volem saber quin serà el proper pla inversemblant del Professor, al joc del Calamar volem saber quina serà la propera prova, per això la sèrie ha tingut tant rebombori. Bé, el tema “imprevisible” és entre cometes, perquè hi ha situacions que es veuen a venir que passarà bastant aproximadament, això passa sobretot en els capítols del mig i finals. Una altra cosa que enganxa és la mateixa premissa principal de Joc de Trons, és a dir, com més personatges es morin millor. Una tàctica que vam aprendre de Lost va ser que els misteris funcionen, amagar informació a l’espectador de com funciona el sistema serveix per mantenir l’atenció de l’espectador, que llavors s’hagin de resoldre els misteris acaba sent un problema, perquè molts acaben en bluf, però han estat bé mentre han durat. Però no passa res per gaudir d’un entreteniment senzill, sense complicacions i amb poc sentit de tant en tant, no cal menjar cada dia un filet de vedella amb fua, un també pot gaudir d’uns macarrons amb tomàquet, per això no m’avergonyeixo de dir que aquesta sèrie m’ha enganxat i per tant he gaudit amb ella. Un es cansa de sèries de policies, metges, advocats, delinqüents, i altres temes recurrents, està bé veure un producte que s’aparta dels temes més trillats.

PS: Una dada a tenir en compte, 100 milions de yuans coreans són uns 72.000€

El joc del calamar té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 l’imdb.

Nota: 8/10

Ja he acabat les sis temporades de Bojack Horseman. Els primers capítols em van costar, ho reconec, però després agafes empatia pels personatges principals, per en Todd no. Una sèrie que alterna moments divertits amb moments dramàtics, els dramàtics guanyen per golejada, perquè són més llargs i més intensos que els còmics, Bojack és així. Sempre he dit que Bojack Horseman és una sèrie depriment, com a mostra, a principis de la cinquena temporada hi ha un capítol sencer que és un llarg panegíric de Bojack en l’enterrament de la seva mare, no hi ha res més, només és en Bojack parlant de la seva mare, i una mica del seu pare, també mort, però no penseu que diu les típiques coses que es diuen en un sepeli, les coses bones del mort, tot al contrari, un drama. No vull dir que tots els capítols siguin així de dramàtics, però Bojack està fet per tocar-vos la patata.

Bojack no és una sèrie on cada capítol és una aventura nova independent de l’anterior capítol, és tot el contrari, és una sèrie on el passat dels protagonistes torna una vegada i una altra per turmentar-los, tots els problemes, tots els errors, tots els moments dramàtics, no s’acaben superant les situacions ni s’obliden, és més, es van sumant, es van acumulant, i quan sembla que Bojack està millor, més fàcil és que tingui una nova recaiguda. Però malgrat el títol de la sèrie, Bojack Horseman, no és només Bojack, també hi ha els problemes de Diane, Princess Carolyn, Sr. Peanutbutter, i les beneiteries de Todd, tots ells tenen una vida complexa amb alts i baixos constants, menys en Todd, crec que ja he dit que no suporto en Todd. El que vull dir és que malgrat que el personatge que té més capítols com a protagonista sigui en Bojack, hi ha molts altres capítols on altres són protagonistes i en Bojack apareix com a secundari o directament ni apareix, com dient, tothom té problemes, tothom té una vida complicada.

Bojack no és una sèrie fàcil de recomanar, els primers capítols guanya l’humor vs el drama, i com a humor no em va acabar de convèncer del tot, però cada vegada la sèrie es torna més seriosa, i per sort no la vaig abandonar mai, perquè al final l’he après a apreciar, encara que la gent en general l’aprecia encara més que jo, per exemple si passa l’Allau per aquí, ja us ho dirà.

Bojack Horseman té 6 temporades, amb un total de 77 capítols, un 8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb

Nota: 7/10

PS: Demà és festa per tant no hi ha CT.

  1. Waka waka a duo (50 segons)
  2. Ig Nobel 2021
  3. Shaquille O’Neal en el seu cotxe Smart (1 min)
  4. Your Last Day on Earth” | DUST , un curt sobre una obscura organització que permet els viatges en el temps. (12 min)
  5. Linkin Park – In The End | Cantat en 20 estils diferents (4 min)
  6. “Weird Al” Yankovic – Smells Like Nirvana (Parodia musical) (4 min)
  7. River Runner, el mapa que mostra a on va cada gota que cau als Estats Units
  8. La il·lusió de la finestra d’Ames (15 min)
  9. Titulars que no es poden escriure (34 segons)
  10. Et deixo en espera (30 segons)
  11. Quan el marit torna abans d’hora (16 segons)
  12. 13 noms de parts del cos poc conegudes (en castellà)
  13. Baihetan una presa gegant

Avui és un dia especial perquè parlaré de dues minisèries en un sol cas típic, s’ha d’economitzar.

Unorthodox és una minisèrie alemanya de quatre capítols de 50 minuts que va de jueus, però no apareixen nazis, i contràriament a què és habitual en les produccions de Hollywood aquí els jueus no són els bons. Una noia de 19 anys d’una comunitat ultraortodoxa de Nova York fuig i se’n va a Berlín en la cerca de la seva mare. La gràcia de la sèrie és principalment veure com viuen els ortodoxos radicals, que viuen totalment aïllats del món en plena Nova York del segle XXI amb les seves tradicions medievals. La part de Berlín és una mica fantasiosa amb el fet que ràpidament fa amics i a sobre té talent musical.

El Colapso és una minisèrie francesa de 8 capítols de 20 minuts cada un, la gràcia és que tots estan rodats en un únic pla seqüència, i això lliga molt bé amb la urgència de la situació, i quina situació és aquesta? Doncs el títol ho diu tot, per algun succés inexplicat sembla que la societat ha començat a col·lapsar, els supermercats es queden sense subministraments, la benzina de les estacions de serveis també, l’energia falla, etc. Cada capítol se situa en un dia i en un lloc diferent, d’aquesta manera veiem com la situació va evolucionant, en cada capítol els personatges també són diferents (algun reapareix com a secundari). Els noms dels capítols i el dia ens dona una pista de com avança la sèrie: 1- El supermercado (día 2), 2- La gasolinera (día 5), 3- El aeródromo (día 6), 4- La aldea (día 25), 5- La central (día 45), 6- La residencia (día 50), 7- La isla (día 170) i 8- La emisión (día -5). La sèrie és original i està bé, però al ser en temps reals hi ha alguns moments sense diàleg una mica avorrits.

El Colapso té un 7,3 al filmaffinity i un 7,8 a l’imdb. Nota: 7/10
Unorthodox té un 7,2 al filmaffinity i un 8,0 a l’imdb. Nota: 6/10

Avui recupero el CT1041
Serveis ferroviaris Connex: Sigui el retràs que sigui.

Otrivin: Nas tapat?

Schwartzkopf: més volum

Baygon: Insecticida.

Nutri Balance: Mal menjar, mal gos.

Pastilles pel mal de cap: La ressaca es perillosa

Google: Les claus

Direct TV: Mira-ho quant tu vols

Lazer: Cascs de bicicleta

Scrabble: El valor d’escriure bé.

Halcyon 6 és un videojoc tipus RPG espacial. Això vol dir que vas lluitant amb naus i les vas pujant de nivell a mesura que superes combats i vas recollint millores i recursos. Comences amb una estació espacial, que serveix com a base d’operacions, i has d’anar ampliant per tal de poder construir millors naus, però les naus no es piloten soles, necessitaràs entrenar bons oficials. Hauràs d’enviar les naus a defensar les fronteres, mentre reculls materials, energia obscura, combustible i tripulació per fer noves naus. Hi ha dos tipus de combats els espacials i els terrestres, però la mecànica és la mateixa, escollir quina de les habilitats faràs servir i contra quin enemic. La idea és aprofitar les bonificacions que tenen els atacs quan la nau rival pateix algun tipus de penalització provocada per atacs anteriors i així anar fent “combos”, però has de tenir en compte que segons el tipus de nau enemiga aquesta tindrà unes resistències a uns determinats efectes i també unes penalitzacions úniques que te n’hauràs d’aprofitar. Tot això en un combat per torns. Us deixo un vídeo ressenya de 8 minuts.

A mesura que avança la campanya, a part de trobar enemics, també trobaràs altres races neutrals, les quals podràs fer tractes amb ells segons t’interessi. En les converses amb les altres races és on apareix humor, ja que cada civilització té les seves particularitats. Al final no he acabat la campanya, després de jugar 21 hores, he començat a trobar que el joc es feia repetitiu, pels combats, que si vols fer-ho bé, has d’estar mirant tota l’estona les fortaleses i debilitats de les naus i anar buscant els combos que pots fer amb l’equip de naus que has muntat. En part m’ha sabut greu abandonar la campanya a mitges, però quan estàs a mig combat no parava de pensar “quin mandra lluitar ara”. Potser amb les vacances m’he tornat mandrós, qui sap. Halcyon 6 té un 71 al metacrític.