Arxivar per 2021-10-13

El joc del calamar és la producció de Netflix que està de moda dels últims dies, i Pons’s Blog, com a blog de referència seriòfila s’ha vist obligat a veure-la per analitzar-la, o el que sigui que faig quan escric un CT sobre una sèrie… És una minisèrie de 9 capítols coreana basada en un joc distòpic, la gràcia de la sèrie és justament anar descobrint què passa, però per fer-vos una idea imagineu-vos una barreja entre Humor Amarillo, Saw, Prison Break i la Casa de Papel, sona molt pertorbador, oi? Doncs és normal, són coreans, del sud, però igualment són coreans, ser pertorbadors forma part del seu ADN. Es basa en el principi fal·laç que la gent pobra i necessitada farà el que faci falta per aconseguir diners, inclús infravalorant totalment els riscs i oblidant-se de tota ètica moral. També es basa en la premissa igualment fal·laç que els rics els hi agrada torturar als pobres sense cap raó, quan la veritat és que gaudeixen de la tortura dels pobres només si aquesta té una finalitat, la qual és el lucre personal. La sèrie segueix la vida d’uns pocs personatges per tal que puguem empatitzar amb algú, principalment segueix la vida d’un jove pare divorciat, fracassat, sense feina estable, amb problemes de ludopatia, amb un caràcter infantil, i amb una mare malalta, poden posar més tòpics en el mateix personatge? Potser és per això que l’actor sobreactua tant? Per què sap que és un tòpic gegant? També coneixem altra gent, hi ha un empresari que ha estafat, un mafiós de barri, una fugitiva de Corea del nord, un pobre pakistanès ingenu, un home vell amb una malaltia terminal, una senyora excèntrica insofrible, i algun altre més.

No us he volgut posar un vídeo perquè tots els que he trobat feien massa espòilers de la sèrie, inclús el tràiler oficial.

La situació és inversemblant, sobretot si li comences a donar voltes en els detalls de com està muntat el sistema, però si fas un petit gran esforç i et creus el que et plantegen sense qüestionar-ho massa, tens una sèrie que enganxa molt perquè vols saber com es desenvoluparan els fets, per això he comentat que és un estil molt semblant a la Casa de Papel, i no ho dic només per les omnipresents granotes vermelles, sinó pel fet que l’important no és que passin coses amb certa lògica (meme), sinó que passin moltes coses imprevisibles; a la Casa de Papel volem saber quin serà el proper pla inversemblant del Professor, al joc del Calamar volem saber quina serà la propera prova, per això la sèrie ha tingut tant rebombori. Bé, el tema “imprevisible” és entre cometes, perquè hi ha situacions que es veuen a venir que passarà bastant aproximadament, això passa sobretot en els capítols del mig i finals. Una altra cosa que enganxa és la mateixa premissa principal de Joc de Trons, és a dir, com més personatges es morin millor. Una tàctica que vam aprendre de Lost va ser que els misteris funcionen, amagar informació a l’espectador de com funciona el sistema serveix per mantenir l’atenció de l’espectador, que llavors s’hagin de resoldre els misteris acaba sent un problema, perquè molts acaben en bluf, però han estat bé mentre han durat. Però no passa res per gaudir d’un entreteniment senzill, sense complicacions i amb poc sentit de tant en tant, no cal menjar cada dia un filet de vedella amb fua, un també pot gaudir d’uns macarrons amb tomàquet, per això no m’avergonyeixo de dir que aquesta sèrie m’ha enganxat i per tant he gaudit amb ella. Un es cansa de sèries de policies, metges, advocats, delinqüents, i altres temes recurrents, està bé veure un producte que s’aparta dels temes més trillats.

PS: Una dada a tenir en compte, 100 milions de yuans coreans són uns 72.000€

El joc del calamar té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 l’imdb.

Nota: 8/10