Ja podeu votar pel millor post del 2021. 3 punts al primer, 2 punts al segon i 1 punt pel tercer. Us presento alguns candidats, però podeu votar per qualsevol publicat durant el 2021.
Benvinguts a l’aniversari número 16 d’aquest blog, el títol posa 15 per despistar, per només per comprovar si us llegiu el contingut dels CTs o només mireu títols i fotos, és una tradició que porto fent alguns anys.
Doncs ja estaria el cas típic, és un aniversari, es tracta que em feliciteu pel meu treball constant en la publicació de posts i poca cosa més, en el fons no deixa de ser irònic que el post menys treballat de l’any sigui el que rebi més felicitacions (espero).
PS: No hi ha pastís perquè després de les festes del solstici d’hivern la gent ja té calories de sobres.
PS2: Sent estrictes l’aniversari del blog és demà, però demà és dissabte, però cap bloguer amb dos dits de front publicaria un dissabte.
Ha arribat aquell dia de l’any que jo us faig avergonyir de les estadístiques dels vostres propis blogs perquè les estadístiques d’aquest blog són molt millors…
Durant el 2021 11.626 lectors (no únics), 2.255 (únics) han passat per aquest blog, uns quants menys que els 17.342 de l’any passat, que lluny queden les 23.359 visites que van passar al 2016 i encara més lluny de les 32.206 del 2015. Sense novetat, els blogs continuen amb decadència, però poden decaure més? Segurament sí, la confirmació la veurem l’any vinent si no tanco la paradeta.
El mes més visitat de l’any passat va ser el març, em podria inventar alguna hipòtesi al respecte, però tan vosaltres jo com sabríem que és mentida.
La mitjana de visites per dia al blog és de 32, bastant per sota de les 48 de l’any passat, i més lluny de les 64 del 2016, no vull ni comparar amb el 2015. Això vol dir que s’ha mort la meitat de la població mundial o què? Hi ha hagut alguna pandèmia i jo no m’he assabentat?
En aquest passat any 2021 s’han publicat 172 casos típics, només 15 menys que el 2020, oi que semblava que aquest any havia reduït molt la publicació? Doncs resulta que encara puc treballar menys! Això vol dir un CT cada 2,12 dies!
Durant el 2021 el blog ha rebut 2.535 comentaris (comptant els meus i els de l’ahse), per comparar el 2020 el blog va rebre 3.242 comentaris, lluny queden els 5.115 comentaris del 2017 o els 8.570 del 2015. Si descomptés els meus comentaris i els de l’ahse em quedaria amb uns 1.000 comentaris de la “gent normal”, quina misèria!
Per tant, la mitjana de comentaris per post disminueix una mica a 14,7 comentaris per post, respecte dels 17,3 del 2020.
El top de comentaristes queda tal que així: Ahse, Pons, El Peix, McAbeu i Xexu. És a dir, exactament igual que en el 2020.
Els posts del 2021 tenen 54.239 paraules, això són 315 paraules per post. 60 paraules per post menys que el 2020, el bo si breu.
Els posts amb més èxit han sigut el CT3400 quan vaig abandonar el “li agrada noia”, el CT3345 amb l’aniversari del blog, el CT3364, el primer recull de pelis de l’any, el CT3350 amb les estadístiques del 2019, i el CT3376 on parlo d’un blog que no es Pons’s Blog.
Xarel·10 és el blog que continua portant més visites que qualsevol altre blog, segon és l’Allau i tercer Clàssics de cinema. Com a curiositat hi ha gent rara que em visita a través de twitter, i gent que arriba a través de Google.
33 imatges penjades durant el 2021, que són bastants menys que les 131 penjades en el 2020. Això vol dir que aquest any els posts tenen menys imatges, però tenen més vídeos, o tenen només text, les fotos han passat de moda.
Deixant de banda Espanya, els visitants dels països que més em visiten són: EUA, Romania, i el Canadà.
Els enllaços on la gent fa més clics en aquest blog són vídeos de youtube i enllaços a twitter, tot gràcies als enllaços dels divendres, cap sorpresa.
Fins aquí les estadístiques de què ha donat aquest 2021. Si teniu curiositat en el CT3350 trobareu les estadístiques del 2020.
Deu llibres, dos més que l’any passat, que són en total 5.912 pàgines, 1.567 pàgines més que l’any passat. La mitjana de pàgines per llibre s’enfila fins a 591 pàgines, mai havia sigut tan alta. Se li podrien sumar 1.067 pàgines més dels llibres abandonats. Segons la classificació McAbeu he llegit aquest any 0 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 2 Estàndards (de 201 a 400), 5 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).
Què passaria si…? És una minisèrie de Marvel d’animació creada a partir de diversos capítols de 30 minuts on cada un se situa en un univers paral·lel on les coses passen diferents del que coneixem en la línia temporal oficial o cànon. L’aspecte de l’animació és correcte, sense ser res espectacular, diguem que es reconeixen els actors que interpreten els personatges. Si sou fans de les pel·lícules de Marvel ja haureu vist aquesta sèrie, i si no ho sou tampoc és una sèrie imprescindible com podria ser Wanda i Vision o Loki. Amb 30 minuts tampoc és que et doni massa temps d’entrar dins de la història, però alguns capítols sí que ho aconsegueixen, perquè com passa amb aquestes sèries de capítols independents sempre hi ha capítols que són millors que d’altres. Només recomanaria aquesta sèrie si heu vist la gran majoria de pel·lícules de Marvel. Al final cada capítol acaba en el mateix, lluites i més lluites, amb escalades de poder cada vegada més grans i absurdes, al final sembla que estiguis mirant bola de drac. Us poso la meva llista de preferència de millor a pitjor.
1×04. «¿Qué pasaría si… Doctor Strange perdiera su corazón en vez de sus manos?»
1×03. «¿Qué pasaría si… el mundo perdiera a sus héroes más poderosos?»
1×08. «¿Qué pasaría si… Ultrón ganara?»
1×09. «¿Qué pasaría si… El Vigilante rompiera su juramento»
1×05. «¡¿Qué pasaría si… hubiera Zombis?!»
1×02. «¿Qué pasaría si… T’Challa se convirtiera en Star-Lord?»
1×06. «¿Qué pasaría si… Killmonger rescatara a Tony Stark?»
1×01. «¿Qué pasaría si… la Capitana Carter hubiera sido la primera Vengadora?»
Arriba el post preferit per aquells que no volen més recomanacions lectores, els llibres que he abandonat durant el 2021!
Criptonomicón – Neal Stephenson: (88 llegides de 1.311 pàgines, un 6%). El llibre segueix dues trames en paral·lel, per una banda, durant la Segona Guerra Mundial intenten descodificar els missatges xifrats de les potències de l’eix. L’altra història és del present, quan volen crear un paradís de dades per allà filipines. Dues històries i cap d’elles m’ha cridat l’atenció. Adeu a un clàssic de la ciència-ficció.
La paja en el Ojo de Dios – Larry Niven y Jerry Pournelle (437 llegides de 678 pàgines, un 64%). La palla en l’ull de Déu és una novel·la de ciència-ficció publicada el 1974 sobre el primer contacte entre els humans i una civilització extraterrestre. La novel·la ens situa 1.000 anys en un futur el qual la humanitat s’ha pogut expandir per alguns sistemes gràcies a una tecnologia de salt espacial que permet saltar entre punts concrets en l’espai que venen determinats per les masses de les estrelles i els planetes. L’altra gran tecnologia és un camp de força que serveix per protegir naus i ciutats que ho aguanta tot mentre no s’acabi sobrecarregant, i se sobrecarrega fàcilment? Doncs en funció de quan la trama ho vagi necessitant. Especular què passarà d’aquí a 1.000 anys és molt arriscat, però hi ha coses que vistes de la perspectiva actual grinyolen una mica i suposo que en els anys 70 no eren tan estranyes. Per exemple, en tota la novel·la només apareix un sol personatge femení, mentre que d’homes n’hi ha més d’una dotzena, amb l’excusa que per alguna raó no especificada no hi ha dones a l’armada, la noia també és l’únic personatge el qual sabem que és guapa, dels altres no en coneixem el seu atractiu. Hi ha molts altres fets curiosos, com ara el fet que continuen fent servir el paper. En aquests 1.000 anys es veu que hi ha hagut una guerra entre la humanitat, i que hi ha un parell de faccions enfrontades, i sembla que s’han repartit els planetes, i per algun estrany motiu s’ha tornat a un sistema feudal amb reis i virreis. També és curiós que els planetes s’han convertit en extensions de països o regions, com ara Nova Escòcia o Nova Chicago. Més curiós encara és que la religió i el culte a Déu continua existint, i l’església té un poder semblant al qual tenia durant l’edat mitjana. Ja us avanço que el primer contacte no és massa científic, troben un extraterrestre i entren a la seva nau a la primera de canvi, sense ni tan sols saludar, no només això sinó que després conviden a l’extraterrestre a la nau terrestre sense cap mena de mesura d’aïllament, li donen una cabina, i au, que faci la seva, suposo que en els anys 70 es podien fer aquestes coses per les braves. Després de descobrir el “gran misteri” sobre la raça alienígena he perdut tot l’interès en el llibre.
Elantris – Brandon sanderson (164 de 741 pàgines llegides, un 22%). Elantris és una novel·la de fantasia en una espècie de món medieval amb una mica de màgia. Tenim, per una banda, la ciutat d’Elantris, una ciutat superguai on vivien mags poderosos, però fa 10 anys la màgia dels mags s’ha tornat maleïda i en comptes de màgia ara viuen maleïts sense poder recuperar-se del dolor però sense poder morir, i sense cap màgia. De tant en tant algú es torna “mag” perquè si i llavors el tanquen en aquesta ciutat maleïda i en decadència perquè sí. A falta de direcció per part dels mags autèntics han posat un rei al capdavant del govern que abans era el cap dels mercaders, perquè governar una empresa i un país tampoc és tan diferent. La història està explicada des de tres punts de vista, el primer el fill del rei, el qual un dia es desperta i li toca la maledicció i ha de sobreviure en la ciutat maleïda d’Elantris. El segon punt de vista és la promesa del príncep que arriba per casar-se amb ell, però li diuen que ha mort, i segons el contracte prematrimonial s’ha de quedar a la cort fent de princesa encara que no tingui príncep. L’últim punt de vista és d’un alt sacerdot d’un imperi veí el qual ha d’aconseguir que el país passi a adorar al seu deu, o en cas contrari l’imperi envairà el regne per la força. Ho sento, ho he intentat, tres històries, tres protagonistes, i cap d’ells m’atrau.
Cronopaisaje – Gregory Benford (93 pàgines llegides de 527, un 17%). Primer de tot cal avisar que es tracta d’un llibre publicat en el 1980. Un grandesastreecològicsacsejaelplaneta.Des delCambridgede1998, un físicintenta enviar unmissatge mitjançant taquions fins a 1963perquè els científicsd’aquesta èpocaintentinposar remei alproblema abans queaquest es produeixi.Però haurà de lidiarambla burocràciaper tal que li deixin fer el projecte, repeteixo burocràcia, què interessant… Mentrestant en el 1963 coneixem la vida d’un científic nuclear, la seva avorrida vida amb parella, com fa sopar amb altres parelles, com té afers familiars i altres coses que no ens importen perquè no estan relacionades amb la ciència. 100 pàgines i no ha passat res, fora.
Gente de barro – David Brin (181 pàgines llegides de 610, un 29%). Novel·la de ciència-ficció ambientada en un futur no massa llunyà on s’ha inventat una tecnologia que permet crear clons humans d’un dia de durada; aquests clons tenen tots els coneixements de la persona original, i abans no passin 24 hores, si es connecten amb una màquina, tenen la capacitat de transferir les seves experiències a l’humà original per tal que aquest sàpiga què ha fet durant aquest temps. Aquests clons no tenen drets ni privilegis, i són tractats com éssers inferiors pels humans reals, es fan servir com si fossin esclaus per fer les feines més desagradables, tot i tenir consciència. La novel·la se centra en el personatge d’un detectiu privat encarregat de buscar qui està fent còpies pirates d’una cotitzada prostituta. Aviso que el llibre no és fàcil de seguir primer perquè es tracta d’un llibre d’investigació, i més si fas com jo que a vegades passes dies sense llegir, que hi hagi diversos personatges en una novel·la de detectius és habitual, però que hi hagi diverses còpies dels personatges interactuant entre ells fa la cosa més complicada, perquè poden ser la mateixa persona, però no haver viscut les mateixes vivències durant el dia i, per tant, poden tenir informació diferent tot i ser la mateixa persona en cossos diferents. Total, que m’he perdut i he decidit deixar-la.
Caballos lentos – Mick Herron (104 pàgines llegides de 371, un 27%). Si un agent secret britànic la pífia molt l’envien a la “Cienaga”, un departament apartat de tota l’acció interessant a fer les feines més burocràtiques i avorrides possibles, aquests agents desterrats es coneixen com a “Cavallos lentos”. El protagonista és un d’aquests agents, que després d’equivocar-se a l’hora d’arrestar un terrorista acaba aquí. He llegit més d’una quarta part del llibre i no hi ha cap cas, cap investigació, cap misteri, res, són només la vida trista i miserable de diferents agents secrets que han estat relegats a fer feines avorrides, i arran d’això la seva vida personal també s’ha tornat trista i depriment.
Sis llibres abandonats, amb un total de 1.067 pàgines, pàgines que no porten enlloc, 300 pàgines més que els sis llibres abandonats en el 2020.
Crec que aquest llibre us sonarà, va tenir la seva època de moda, però com que jo soc rebel i no segueixo les modes m’he esperat un grapat d’anys a què el llibre ja no estigui de moda per llegir-lo. Per si encara algú no se l’ha llegit ni ha vist la sèrie, explicaré l’argument. La novel·la arranca en el segle XII en plena Anglaterra medieval, i seguim la vida d’en Tom, un constructor errant que busca feina després que el seu últim contracte hagi acabat abruptament cancel·lat, el seu somni de la seva vida seria construir una catedral, però quan la gana estreny acceptarà qualsevol feina. Tanmateix, no és l’únic protagonista del llibre, per una altra banda, tenim un monjo que li tocarà fer-se càrrec d’un important monestir, mentre es veu involucrat en un tema de successions reials, ja us havia comentat que el rei ha mort sense decadència legitima? Doncs si, i això és un problema, així doncs l’església ha de donar suport al candidat més religiós. Finalment, per altra banda, tenim uns nobles que no estan d’acord amb el nou rei i volen fer un complot per proposar un altre candidat, però abans no completin la seva confabulació són descoberts. Tots aquests personatges i alguns d’altres s’aniran creuant en diferents moments.
En el llibre trobem personatges molt malvats (bàsicament un parell o tres), que simplement faran qualsevol cosa per aconseguir poder, i tota la resta són tirant a bons, vull dir que també faran qualsevol cosa, però no pel poder sinó per evitar morir de gana, aquesta era l’emocionant vida a l’edat mitjana. Tot gira al voltant de la construcció d’una catedral, un projecte d’aquestes característiques dona molta feina, cap benefici directe pel fet de la catedral en si mateixa, però molts beneficis indirectes, ja que proporciona molta feina a molta gent i durant molts anys, molts calés invertits en un sol projecte que provocarà l’èxit o la ruïna de la gent dels pobles del voltant. El llibre és entretingut, en cap moment vaig pensar d’abandonar-lo, però tampoc té moments que t’enganxen fins al punt de dir que no pots parar de llegir, vas fent, vas llegint, de mica en mica, com la construcció d’una catedral, sense presses. Tinc pensat seguir amb els altres dos llibres que completen la trilogia? La veritat és que de moment no.
Tom se quedó pensativo. No estaba seguro de los años que tenía, pero muchas mujeres concebían hijos en esa época de su vida, aunque era cierto que sufrían más a medida que se hacían mayores y que los niños no eran tan fuertes. Sin duda Agnes tenía razón. Pero ¿cómo asegurarse de que no volvería a concebir? Inmediatamente se dio cuenta de cómo podría evitarse y una nube ensombreció su buen humor.
Allí le dieron pan bazo y cerveza floja, un duro colchón sobre el suelo, silencio desde la puesta del sol hasta media noche, oficios sagrados en las primeras horas de la mañana y gachas claras sin sal de desayuno. Se sintió feliz.
Sabía que ella era algo peculiar. La mayoría de las mujeres anhelaban casarse y si, como en su caso, todavía seguían solteras a los veintidós años, se sentían no ya anhelantes, sino desesperadas.
Després d’acabar el llibre he mirat la minisèrie, 8 capítols que segueixen el llibre bastant fidelment el llibre, malgrat que se salten algunes coses i canvien alguns detalls que simplifiquen el comportament d’alguns personatges en determinades situacions, com ara l’escurçament del viatge d’en Jack. De fet, en els últims capítols és on més aspectes canvien del llibre. En especial posen unes quantes baralles més pel mig, també hi ha més moments romàntics pel mig, i en proporció, la part del conflicte entre els reis té més protagonisme que en el llibre, bé, potser en el fons tampoc és tan fidel. Llevat d’alguns grans actors com Donald Sutherland o especialment Ian McShane en el paper d’antagonista principal, el resta d’actors són força desconeguts, i en general les interpretacions són modestes, se salven Waleran, Tom, i Pihilip. Es nota que el pressupost de la sèrie no és molt alt, fan el que poden amb els efectes especials, els decorats i el vestuari, però aconsegueixen que res es vegi massa ridícul. El llibre en teoria passa al llarg de bastants anys, en canvi, a la sèrie tot és més concentrat en el temps, suposo que no hi havia pressupost per buscar diferents actors, ni per gastar massa en maquillatge per envellir o rejovenir la gent. La recomanaria només si us heu llegit el llibre, si no la podeu evitar. Us deixo el trailer, intenteu ignorar la música roquera que li han posat.
Los Pilares de la tierra té un 7,0 al filmaffinity i un 8,0 l’imdb.
Ha començat el 2022 i això vol dir que toca fer un recull de què ha passat en el 2021 a Pons’s Blog, comencem per les temporades de les sèries, ordenades de millor a pitjor
Pons's blog 