Arxivar per 2022-01-17

Arriba el post preferit per aquells que no volen més recomanacions lectores, els llibres que he abandonat durant el 2021!

  • Criptonomicón – Neal Stephenson: (88 llegides de 1.311 pàgines, un 6%). El llibre segueix dues trames en paral·lel, per una banda, durant la Segona Guerra Mundial intenten descodificar els missatges xifrats de les potències de l’eix. L’altra història és del present, quan volen crear un paradís de dades per allà filipines. Dues històries i cap d’elles m’ha cridat l’atenció. Adeu a un clàssic de la ciència-ficció.
  • La paja en el Ojo de Dios – Larry Niven y Jerry Pournelle (437 llegides de 678 pàgines, un 64%). La palla en l’ull de Déu és una novel·la de ciència-ficció publicada el 1974 sobre el primer contacte entre els humans i una civilització extraterrestre. La novel·la ens situa 1.000 anys en un futur el qual la humanitat s’ha pogut expandir per alguns sistemes gràcies a una tecnologia de salt espacial que permet saltar entre punts concrets en l’espai que venen determinats per les masses de les estrelles i els planetes. L’altra gran tecnologia és un camp de força que serveix per protegir naus i ciutats que ho aguanta tot mentre no s’acabi sobrecarregant, i se sobrecarrega fàcilment? Doncs en funció de quan la trama ho vagi necessitant. Especular què passarà d’aquí a 1.000 anys és molt arriscat, però hi ha coses que vistes de la perspectiva actual grinyolen una mica i suposo que en els anys 70 no eren tan estranyes. Per exemple, en tota la novel·la només apareix un sol personatge femení, mentre que d’homes n’hi ha més d’una dotzena, amb l’excusa que per alguna raó no especificada no hi ha dones a l’armada, la noia també és l’únic personatge el qual sabem que és guapa, dels altres no en coneixem el seu atractiu. Hi ha molts altres fets curiosos, com ara el fet que continuen fent servir el paper. En aquests 1.000 anys es veu que hi ha hagut una guerra entre la humanitat, i que hi ha un parell de faccions enfrontades, i sembla que s’han repartit els planetes, i per algun estrany motiu s’ha tornat a un sistema feudal amb reis i virreis. També és curiós que els planetes s’han convertit en extensions de països o regions, com ara Nova Escòcia o Nova Chicago. Més curiós encara és que la religió i el culte a Déu continua existint, i l’església té un poder semblant al qual tenia durant l’edat mitjana. Ja us avanço que el primer contacte no és massa científic, troben un extraterrestre i entren a la seva nau a la primera de canvi, sense ni tan sols saludar, no només això sinó que després conviden a l’extraterrestre a la nau terrestre sense cap mena de mesura d’aïllament, li donen una cabina, i au, que faci la seva, suposo que en els anys 70 es podien fer aquestes coses per les braves. Després de descobrir el “gran misteri” sobre la raça alienígena he perdut tot l’interès en el llibre.
  • Elantris – Brandon sanderson (164 de 741 pàgines llegides, un 22%). Elantris és una novel·la de fantasia en una espècie de món medieval amb una mica de màgia. Tenim, per una banda, la ciutat d’Elantris, una ciutat superguai on vivien mags poderosos, però fa 10 anys la màgia dels mags s’ha tornat maleïda i en comptes de màgia ara viuen maleïts sense poder recuperar-se del dolor però sense poder morir, i sense cap màgia. De tant en tant algú es torna “mag” perquè si i llavors el tanquen en aquesta ciutat maleïda i en decadència perquè sí. A falta de direcció per part dels mags autèntics han posat un rei al capdavant del govern que abans era el cap dels mercaders, perquè governar una empresa i un país tampoc és tan diferent. La història està explicada des de tres punts de vista, el primer el fill del rei, el qual un dia es desperta i li toca la maledicció i ha de sobreviure en la ciutat maleïda d’Elantris. El segon punt de vista és la promesa del príncep que arriba per casar-se amb ell, però li diuen que ha mort, i segons el contracte prematrimonial s’ha de quedar a la cort fent de princesa encara que no tingui príncep. L’últim punt de vista és d’un alt sacerdot d’un imperi veí el qual ha d’aconseguir que el país passi a adorar al seu deu, o en cas contrari l’imperi envairà el regne per la força. Ho sento, ho he intentat, tres històries, tres protagonistes, i cap d’ells m’atrau.
  • Cronopaisaje – Gregory Benford (93 pàgines llegides de 527, un 17%). Primer de tot cal avisar que es tracta d’un llibre publicat en el 1980. Un gran desastre ecològic sacseja el planeta. Des del Cambridge de 1998, un físic intenta enviar un missatge mitjançant taquions fins a 1963 perquè els científics d’aquesta època intentin posar remei al problema abans que aquest es produeixi. Però haurà de lidiar amb la burocràcia per tal que li deixin fer el projecte, repeteixo burocràcia, què interessant… Mentrestant en el 1963 coneixem la vida d’un científic nuclear, la seva avorrida vida amb parella, com fa sopar amb altres parelles, com té afers familiars i altres coses que no ens importen perquè no estan relacionades amb la ciència. 100 pàgines i no ha passat res, fora.
  • Gente de barro – David Brin (181 pàgines llegides de 610, un 29%). Novel·la de ciència-ficció ambientada en un futur no massa llunyà on s’ha inventat una tecnologia que permet crear clons humans d’un dia de durada; aquests clons tenen tots els coneixements de la persona original, i abans no passin 24 hores, si es connecten amb una màquina, tenen la capacitat de transferir les seves experiències a l’humà original per tal que aquest sàpiga què ha fet durant aquest temps. Aquests clons no tenen drets ni privilegis, i són tractats com éssers inferiors pels humans reals, es fan servir com si fossin esclaus per fer les feines més desagradables, tot i tenir consciència. La novel·la se centra en el personatge d’un detectiu privat encarregat de buscar qui està fent còpies pirates d’una cotitzada prostituta. Aviso que el llibre no és fàcil de seguir primer perquè es tracta d’un llibre d’investigació, i més si fas com jo que a vegades passes dies sense llegir, que hi hagi diversos personatges en una novel·la de detectius és habitual, però que hi hagi diverses còpies dels personatges interactuant entre ells fa la cosa més complicada, perquè poden ser la mateixa persona, però no haver viscut les mateixes vivències durant el dia i, per tant, poden tenir informació diferent tot i ser la mateixa persona en cossos diferents. Total, que m’he perdut i he decidit deixar-la.
  • Caballos lentos – Mick Herron (104 pàgines llegides de 371, un 27%). Si un agent secret britànic la pífia molt l’envien a la “Cienaga”, un departament apartat de tota l’acció interessant a fer les feines més burocràtiques i avorrides possibles, aquests agents desterrats es coneixen com a “Cavallos lentos”. El protagonista és un d’aquests agents, que després d’equivocar-se a l’hora d’arrestar un terrorista acaba aquí. He llegit més d’una quarta part del llibre i no hi ha cap cas, cap investigació, cap misteri, res, són només la vida trista i miserable de diferents agents secrets que han estat relegats a fer feines avorrides, i arran d’això la seva vida personal també s’ha tornat trista i depriment.

Sis llibres abandonats, amb un total de 1.067 pàgines, pàgines que no porten enlloc, 300 pàgines més que els sis llibres abandonats en el 2020.