Slay the Spire és l’últim videojoc que he jugat i es tracta d’un joc de formació de baralles de cartes. Comences amb unes cartes bàsiques, però a mesura que vas lluitant contra enemics, aquests et permet escollir algunes cartes per afegir a la baralla, de tal manera que combinin bé per tal de vèncer els enemics més poderosos que trobaràs més endavant. Al finalitzar cada combat a escollir entre tres cartes, o si vols no n’agafes cap, perquè per agafar cartes que no tenen sinergia amb les cartes de la teva baralla val més no agafar-les, ara bé, si no agafes cartes tot esperant descobrir cartes que et vagin més bé descobriràs que en proporció tindràs moltes cartes bàsiques, o sigui amb les que comences i aquestes sí que són dolentes. El joc té una mecànica molt senzilla, però la gràcia és arribar a provar les diferents sinergies que tenen les cartes, i veure que com que no et sortiran les cartes que vols has d’adaptar-te a què t’ofereixen, i si no ho aconsegueixes mors, i tornes a morir, i mors una altra vegada, i cada vegada has de tornar a començar des del principi amb les cartes bàsiques, i tot per tornar a fallar i tornar a morir, aquest joc és bàsicament frustració. En següent vídeo expliquen molt bé la mecànica i amb més detall i amb imatges, que a més estan en moviment, en això consisteix un vídeo…
Hi ha quatre personatges diferents, cada un amb unes cartes diferents que faran que tinguin un estil de joc molt diferent un de l’altre, i dins de cada personatge es poden fer estratègies de baralles diferents, o fins i tot barrejar diferents estratègies que funcionen bé. De fet, a mi agrada jugar amb tres dels quatre personatges, la Vigilante no m’agrada, per això no m’he passat la torre amb ella, amb el Defectuoso he arribat al nivell 5, amb el Blindado al nivell 7 i amb la Silenciosa m’he quedat al nivell 1 perquè ja he avorrit el joc. Amb la broma he jugat 101 hores, o sigui que us podeu imaginar que el joc m’ha agradat.
Slay the Spire té un 89 al metacrític.
Arxivar per febrer, 2022
- La imaginació del Vietcong a l’hora de crear trampes (6 min)
- El clima del febrer (2 min)
- He crescut en els 90 starter pack (5 min)
- Versió inesperada de la ventafocs (90 segons subs en anglès)
- Hi ha gent que té talent per plegar la roba (15 segons)
- El funcionament dels detectors de mentides (13 min)
- 10 famoses pel·lícules que van fer servir maquetes
- Un trencaclosques de peces trencaclosques
- Mentre el tractor no freni no passarà res (9 segons)
- Els comentaris sobre els vídeos d’influencers de Daniel Fernández (40 segons)
- Sincronització perfecta en esdeveniments esportius (14 segons)
- Travessant una furgoneta a 50 km/h (50 segons)
- Línia de visió més llarga fotografiada
Avui toca un altre post vintage, avui recupero el CT1079
Res com tenir un garatge per deixar el teu cotxe segur, i millor encara si la porta està ben decorada.
Un altre cotxe desitjat és el Toyoya Prius, però per altres motius:
Me encanta el Prius porque es muy silencioso y hay un montón de gente a la que me gustaría pasarle por encima con él.
Recordeu quan éreu petits que jugàveu amb els Hot Wheels en aquelles pistes plenes de loopings? Doncs en aquest cas la realitat sopera iguala la ficció.
Esteu buscant cotxe? Necessiteu un cotxe que cridi l’atenció? Més ben dit, necessiteu un cotxe que canti l’atenció?
Per últim una bona idea publicitària del casino de Madrid. Una màquina escurabutxaques amb cotxes real. Es tracta de fer una foto quan passin tres cotxes del mateix color.
Per acabar una bona notícia. La formula secreta per aparcar perfectament.
Recordeu quan vaig dir que de moment no seguiria mirant Successió? Doncs resulta que fa poc va arribar el moment de tornar-la a mirar, he vist la segona i la tercera temporada, i ara m’agrada més que abans, continuo odiant a tots els protagonistes sense cap excepció, tots són odiables per alguna cosa o altre, o per diverses coses alhora, però tinc curiositat per conèixer el futur d’aquesta família de multimilionaris. Sabeu aquella gent que és tan rica que no tinc exemples de com de rics són? Vull dir que no tenen una vida normal, no viuen en aquest món, no fan les mateixes coses que la gent del carrer, viuen en un altre planeta on la vida funciona diferent, això no vol dir que siguis feliços, perquè no ho són gens, no passen gana, però tenen altres problemes. Una persona de classe treballadora en la seva situació es dedicaria a viure unes vacances permanents sense cap mena de preocupació sabent que mai es podrà gastar tots els diners que té, però aquesta és una mentalitat simple de pobre, els rics no són així, ells no en tenen prou amb els diners, volen dirigir, gestionar, decidir, tenir el poder, encara que tinguin 200 anys, no es volen jubilar, volen seguir manant eternament.
Si voleu saber on ha anat a parar el pressupost que la HBO es gastava en joc de trons, aquesta sèrie és la resposta, aquí no veureu gent volar sobre dracs fets amb CGI perquè aquí tenen jets privats ben reals, si hi ha jocs de trons hi havia exèrcits de soldats, aquí tenen exèrcits de treballadors, també trobareu molts cotxes cars, moltes festes, palaus, vaixells, torres d’oficines, una sèrie apta pel pressupost de poques productores. En el fons Successió s’assembla a una altra sèrie estrella de la HBO, els Soprano, una família mafiosa que depenia en exclusiva del seu cap per funcionar, en Toni, i quan en Toni no està fi el negoci i la família trontolla, perquè la resta de familiars i de socis són uns autèntics incompetents, amb Successió passa el mateix, als Soprano tothom tenia respecte i por al Toni perquè era un vell mafiós amb mal geni, a Successió passa exactament el mateix, la diferència és que aquests són multimilionaris i, per tant, vesteixen més bé. Successión és d’aquelles bones sèries que milloren, la temporada dos és millor que la u, i la tercera temporada és millor que la segona; a més en general, els capítols dins de les temporades també van pujant d’interès, sent els últims els més interessants deixant així un bon record.
Teniu la primera temporada en el CT3289. Succession té un espectacular 7,9 al filmaffinity i un 8,8 al imdb.
Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 7/10
Rey Blanco – Juan Gomez Jurado (429 pàgines)
Normalment, no llegeixo dos llibres seguits del mateix autor, però mentre llegia el llibre anterior vaig recordar que tenia pendent el final d’aquesta trilogia que va començar amb Reina Roja i va continuar amb Loba Negra; per sort Jurado no és un d’aquells autors que es passen tota la seva vida per acabar les seves sagues, i al final les deixen inacabades quan es moren d’un infart de miocardi. El llibre arranca directe a l’acció, amb el segrest de Jon, qui és el Jon? Haver llegit les dues parts anteriors, és el problema de fer ressenyes de terceres parts que s’ha d’explicar tot, i sabeu què? Passo, aquí us deixo el CT3163 i el CT3529 (per si la primera vegada que he posat els enllaços no heu estat atents).
El primer llibre de la trilogia va ser el llibre més venut a Espanya en el 2020 i va repetir el títol en el 2021, per tant, no soc l’únic a qui li agrada la història d’Antonia i Jon, o potser és només una bona campanya de màrqueting, i després la gent només se’l compra, però no el llegeix, tot podria ser. Jurado és una espècie de Dan Brown, llibres amb molta acció, fàcils de llegir, girs constants, capítols curts, petits misteris i cliffhangers per aquí i per allà, i uns antagonistes amb recursos que actuen des de l’ombra amb misteriosos propòsits. Però també hi ha diferències, Robert Langdon és una persona sòbria, diligent, 100% correcte i bona, en canvi, la parella Antonia / Jon són un duo de personatges molt carismàtics i amb molt caràcter, molt expressius, molt característics i amb moltes peculiaritats, però molt diferents entre si, però que junts treballen molt bé, es complementen, Antonia és una espècie de geni autista, mentre que Jon és tot sentiment, parelles diferents solen funcionar bé, per exemple Joey i Chandler, Mulder i Scully, Sherlock i Watson, Walter White i Jesse Pinkman, Saga i Martin de Bron; de fet, ara que ho penso, aquesta última parella em recorda molt a la parella protagonista d’aquesta trilogia, amb la diferència que els escandinaus són bastant més centrats, però és possible que Jurado s’hagi inspirat indirectament una mica en aquesta sèrie pels seus personatges, ja li preguntaré quan el vegi. Si us fa mandra llegir els llibres, sempre podeu esperar a veure que tal és la sèrie que farà Amazon de la saga.
Antonia cierra los ojos, y aprieta los labios. Se alegra de que la conversación sea por teléfono, y no una videollamada o en persona, porque es una mentirosa malísima. En una escala de cero a Presidente del Gobierno, a Antonia le sale a ingresar.
Porque se está a gustito en la cama, bajo el hechizo de Dan Brown. Si es su autor favorito es porque lleva dos décadas publicando una y otra vez la misma novela.
Nota: 8/10
Pot semblar que hi hagi molts enllaços, però avui són gairebé tots molt curts.
- Aneu agafant idees per carnestoltes
- Il·lusió òptica de la reina fantasma (1 min)
- Segur que la teva aranya no pot fer-ho (10 segons)
- Magnum PI gran sèrie (30 segons)
- Algú o altre farà els tacos
- Els edificis més alts de l’actualitat i uns quants projectes futurs (uns més realistes que d’altres…) (4 min)
- Unes quantes curiositats d’Indiana Jones i el temple Maleït (2 min)
- Ha desaparegut.
- Entrevista (falsa) a Alberto Casero per Jose A. Pérez Ledo
- Decorant l’habitació del nadó
- Les millors novel·les de ciència-ficció i fantasia dels darrers 50 anys segons els premis que han rebut i diversos rànquings de públic i crítica
- Una altra demostració que els sentits ens enganyen (21 segons)
- Decisions (49 segons)
El post del dimarts vintage d’avui és una mica Frankenstein, barreja del CT1086 sobre cotxes i CT1090 sobre el temps.
Estic pensant a comprar-me un cotxe (és broma eh), potser em decanto per aquest Subaru.
Estic pensant també en els extres, com per exemple míssils perseguidors.
Estic pensant també en possibles problemes que tindré quan utilitzi el vehicle, com ara escapar d’un cotxe que s’està enfonsant.
La pedra del temps:
Protesta contra l’escalfament global
I no deixem el fred i la neu. Si pensaves que el passat hivern havia fet fred al teu poble…
El millor quan plou molt és estar a dins de llit segur i protegit. Un bon exemple de tempesta que és millor passar-la al llit ben lluny de qualsevol cosa metàl·lica:
Ser home del temps no és fàcil. Sempre et puteja una cosa o una altra.
Al final ser home del temps t’acaba passant factura i pots acabar així:
Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.
- Malas Calles (1973) [6,9][3]: Un aspirant a mafiós de barri de Nova York dels anys 70 vol portar un restaurant, però per fer-ho s’haurà de comportar bé davant del seu tiet, però el seu amic Robert de Niro el ficarà en problemes una vegada darrere l’altre, és d’aquelles pel·lícules on Robert de Niro fa un paper odiós. En el fons, la primera hora i mitja serveix per presentar els personatges i el barri per on es mouen, no és fins a l’última mitja hora que realment passa alguna cosa. Suposo que algú em matarà per posar-li un 3 a aquest clàssic del Scorsese.
- El padre (2020) [7,7][4]: Anthony, un home de més de 80 anys té problemes d’alzheimer i això li provocarà uns quants maldecaps a ell i a la seva filla. És un d’aquells drames clínics que tant agraden a la crítica, però que a mi m’avorreixen. Anthony Hopkins fa una gran interpretació, Olivia Colman també, tanmateix els 97 minuts de film es fan llaaaargs. Una història trista, realista, que ens pot passar a tots, als nostres pares, etc, molt bé, però m’he avorrit.
- El contador de cartas (2021) [6,6][5]: Oscar Isaac és un home trist i amargat d’ençà que va tornar de la guerra, va passar una temporada a la presó, i ara es dedica a jugar al poker; fins que un dia un jove se li acosta tot explicant que el seu pare va morir per culpa del seu coronel i que si el vol ajudar a venjar-se. La pel·lícula passa gairebé íntegrament dins de diferents casinos, però el pòquer és només un refugi que fa servir el protagonista per sobreviure i per omplir el seu miserable temps. És d’aquelles pel·lícules fosques, desagradables de veure, on el protagonista ha fet coses molt lletges, i, per tant, ha quedat bastant trastocat, un home turmentat, s’ha de tenir ganes per veure una peli així, i jo no les tenia massa, tot i que aprecio el recordatori sobre la temàtica. És d’aquelles pel·lícules que els hi agrada més a la crítica i als cinèfils que no pas al públic general.
- El color del dinero (1986) [7,0][6]: Paul Newman fa de mànager de Tom Cruise, un gran jugador de billar, la idea no és guanyar, la idea és estafar a la gent i guanyar diners, però Cruise fa un paper d’ingenu i costarà fer-lo treballar com cal. Molt billar, una bona actuació de Newman, una actuació exagerada de Tom, entretinguda, però un xic llarga i amb final anticlimàtic.
- Gosford Park (2001) [6,7][6]: En una mansió campestre anglesa, durant els anys 30, un munt de criats cuida uns quants senyors que han vingut a passar el cap de setmana de caça quan un assassinat trasbalsa la vida de la casa. Un munt de bons actors anglesos treballant sempre fa goig de veure. Hi ha molts personatges i costa una mica situar-te al principi, però cap al final ja tens la gent important ubicada. Un assassinat sempre aporta una mica de misteri, m’ha recordat a Downton Abbey, però al ser format pel·lícula no hi ha temps d’agafar estima als personatges i això fa que m’importi bastant poc què els hi passi.
- Matrix Resurrections (2021) [5,1][6]: Neo viu una vida com a desenvolupador de videojocs fins que un dia apareix Morfeo i li obre la realitat sobre la vida real descobrint-li què és Matrix. Si aquest argument us sona de Matrix del 1999, vol dir que la primera part de la pel·lícula és una espècie de remasterització de la versió original, en aquesta part hi ha molta referència, algunes bromes, alguna reflexió interessant i fins i tot algunes escenes bones. En la segona meitat és quan el film deixa de seguir les petjades de la primera i és on la pel·lícula baixa de nivell, sent millor que la segona i tercera entrega de la franquícia, cosa que no costava gaire, però molt lluny de la primera part.
- El ejército de las tinieblas (1992) [6,7][7]: Vista per segona vegada. Ash, un home del segle XX arriba a l’època medieval just quan les forces de les tenebres es desperten, per tornar a la seva època haurà de vèncer les forces de les tenebres. Paròdia còmica d’acció, aventures, terror, fantasia medieval, de monstres lletjos i de sang i fetge, com veieu té de tot, és divertida, i el protagonista és més egoista i egocèntric de què és habitual, està bé. La pel·lícula és de principis dels 90 i alguns efectes no han envellit bé, però tot el que està fet de manera artesanal com ara l’exercit d’esquelets són una autèntica meravella, estem tan acostumats al CGI que veure uns titelles fets amb aquesta estima i amb aquest tipus d’animació resulten entranyables.
- Spider-Man: No Way Home (2021) [7,5][7]: Spiderman té un problema i li demana ajuda al doctor Strange, però jugar amb la màgia és perillós. Si vull evitar espoilers no us puc explicar més. La pel·lícula és entretinguda, especialment pels fans del personatge de Spiderman, està bastant per sobre del nivell de les últimes pel·lícules de Marvel, hi ha un parell de dolents que fins i tot tenen carisma i personalitat, ara bé, no suporto l’amic del Spiderman. També reconec que estic cansat de les lluites finals de les pelis de Marvel, tot i ser a la pràctica diferents les acabo trobant bastant iguals, fins al punt de convertir-se en la part més fàcilment oblidable de les pel·lícules. Tampoc m’agrada el fet que no queda gens clar el què és possible i què no amb la màgia del doctor Strange.
- Prova de mecanografia en català durant 1 min (Jo he fet 78 PPM amb un 97,94% de precisió)
- La utilitat dels logaritmes (8 min)
- Celebrant el Cap d’Any (3 min)
- Dormint segmentadament
- Fil de twitter amb la ciutat de l’àrtic que estan desplaçant casa a casa.
- Joc d’endevinar quina població de Catalunya té més habitants
- Per si algú és un desastre endreçant la cuina (4 min)
- Trucades inoportunes en directe a la televisió (2 min)
- Imprimint gifs (1 min)
- 4 dades sobre el Retorn del jedi (2 min)
- Demostració pràctica del Teorema de Pitàgores (20 segons)
- La millor explicació sobre les criptomonedes via EMT (4 min)
Avui recupero el CT1092
Il·lusions, il·lusions i més il·lusions òptiques.
Il·lusions de mida
Il·lusions de moviment
Rajoles en moviment en una imatge estàtica.
Il·lusions de línies
Il·lusions de color
El emblema del traidor -Juan Gómez Jurado (432 pàgines)
El llibre és un thriller d’acció, bàsicament com tots els llibres que he llegit d’aquest autor, i crec que són els únics tipus de llibres que té aquest home, i ja m’agrada que sigui així, o potser al Messi li demanaríeu que també jugués a bàsquet? La trama gira al voltant d’uns adolescents alemanys que viuen a Munich durant els anys 20 del segle XX, una època convulsa per viure a Alemanya, i més quan aquests joves creixen i arriben als anys 30. El nostre protagonista és nebot d’un baró, però és un baró pelat de pasta, a part que tampoc és que aquest noble tingui massa simpatia pel seu parent, perquè sembla que va passar alguna cosa amb el pare del protagonista, i va morir en misterioses circumstàncies, les quals el protagonista voldrà aclarir costi el que costi, i podeu pujar-hi de peus que costarà molt.
El llibre és entretingut, com tots els que he llegit de Gómez Jurado, bé, potser aquest el que menys, però per força sempre n’hi ha d’haver un pitjor igual que sempre n’hi ha un de millor. La història està plena d’elements que funcionen, un protagonista jove molt espavilat, espavilat a la força si no vol acabar malament, té una societat misteriosa i secreta com són els Maçons, i per descomptat té Nazis, també hi ha un xic d’història d’amor, tanmateix, no li tindrem en compte a l’autor.
Nota: 6/10
Aprofitant que he vist 30 produccions de Marvel, avui us posaré el meu rànquing personal de les pelis de Marvel preferides ordenades de millor a pitjor
- Los Vengadores (2012)
- Guardianes de la galaxia (2014)
- Vengadores: Infinity War (2018)
- Thor: Ragnarok (2017)
- Bruja Escarlata y Visión (Miniserie) (2021)
- Vengadores: Endgame (2019)
- Guardianes de la galaxia Vol. 2 (2017)
- Capitán América: Civil War (2016)
- Vengadores: La era de Ultrón (2015)
- Loki (Miniserie) (2021)
- Spider-Man: No Way Home (2021)
- Capitán América: El Soldado de Invierno (Miniserie)(2014)
- Ironman (2008)
- Spider-Man: Lejos de casa (2019)
- Spider-Man: Homecoming (2017)
- Iron Man 3 (2013)
- Iron Man 2 (2010)
- Dr. Strange (Doctor Extraño) (2016)
- Falcon y el Soldado de Invierno (Miniserie) (2021)
- Viuda Negra (2021)
- Black Panther (2018)
- Ant-Man y la Avispa (2018)
- Thor: El mundo oscuro (2013)
- Capitán América: El primer vengador (2011)
- Ant-Man (2015)
- Thor (2011)
- Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos (2021)
- ¿Qué pasaría sí…? (Miniserie) (2021)
- Capitana Marvel (2019)
- El increíble Hulk (2008)
Cas típic 3520: noi li agrada ordenar els fets cronològicament
Posted: 2022-02-04 in Recull dels divendres- Enviant un missatge (tira còmica de Loading artist)
- Demostració pràctica de la sincronització espontània (1 min)
- Cremant un llumí a càmera lenta i en 4K (2 min)
- Joc d’ordenar fets cronològicament (vigileu que enganxa, el meu record és 13)
- Poliestirè extrudit dissolent-se en acetona (13 segons)
- Les boles van en línia recta sempre (34 segons)
- 3 curiositats sobre l’Imperi Contraataca (90 segons)
- Creieu que és real o preparat? (13 segons)
- Gent integrada amb el quadre
- Definiu sempre l’àmbit de les vostres variables
- Absurdle, el wordle malparit
- 10 pelis de ciència-ficció poc conegudes, recomano especialment Coherence.
Avui recupero el CT1072
A vegades els periodistes la espifien, i després aquest blog s’en aprofita dels seus errors…
Per exemple en aquesta noticia tenim que el culpable es un maleit incendi francès
Després de la última pujada del euribor ja ens podem dir que estem realment fotuts.
A vegades els petits artefactes casolans són bastant potents.
Algú li hauria d’explicar a aquest periodista que la mort es normalment bastant permanent
Tampoc es gaire bona idea donar la noticia que es busca un violador, quant tu mateix ets el violador…
Per fi he acabat la sèrie de la Casa de Papel. La sèrie té cinc temporades, però té dos arcs argumentals ben diferenciats, les dues primeres temporades per una banda i les tres últimes per l’altra. Estic d’acord amb la majoria de la gent que el primer atracament és millor que el segon, més que res per la novetat de veure com treballen els atracadors (espoiler, desorganitzadament i sense professionalitat), que no pas pel contingut en si mateix, ja que els dos atracaments tenen un estil molt semblant, amb constants girs increïbles, literalment increïbles.
La Casa de Papel cal perdre-se-la com el que és en el fons, una paròdia del gènere d’atracaments, la idea portada a l’extrem d’un pla amb infinitats d’etapes, un pla que contempla qualsevol detall, un pla extremadament rebuscat, un pla fet de fases espectaculars, però que si les penses fredament moltes d’elles són prescindibles i no milloren en res les possibilitats d’èxit, al contrari, les empitjoren. Quan dic que es tracta d’una paròdia no em refereixo a una paròdia descarada a l’estil de les pel·lícules de Leslie Nielsen, allà tothom sabia que s’anava a riure, aquí, la diferència és que els personatges no saben que estan dins d’una paròdia, però això encara ho fa més divertit. Tots els personatges són molt intensos, Tòquio la primera, amb la seva filosofia Coelho amb metàfores sense cap sentit, però tots els personatges són uns hiperventilats que només tenen com a objectiu augmentar el nivell de tensió amb recursos tan sofisticats com ara el clàssic i infal·lible “me has mirado mal”. Amb un personatge com l’Arturito com podria ser una sèrie seriosa? Els policies tampoc se salven, al contrari, la policia al càrrec, la Sierra és una psicòpata de manual, que podria demanar reforços i tanmateix decideix fer la seva guerra. Però el que em fa més gràcia de tots és el Coronel Tamayo, només fa que deixar anar crits i insults, em recorda al Súper de Mortadelo i Filemón, tal qual, i quan crida es posa vermell com un volcà i comença a escopir, per això vull felicitar els actors que el rodegen per mantenir la compostura i no descollonar-se de riure a la seva cara. Tot això per no parlar de com surt retratat l’exercit, semblen uns personatges del Team Fortress fugats d’un manicomi.
Un cop ets capaç d’assumir que això no va de debò, que és una paròdia, que la sèrie no vol aconseguir cap mena de versemblança, llavors és quan un gaudeix, un es deixa anar i es creu qualsevol situació que li presentin. Bé, hi ha coses que no es poden fruir, com ara la veu en off de Tòquio, la sèrie milloraria molt més sense aquesta narració innecessària, posats a demanar, millor que Tòquio no tingués una sola línia de diàleg. Seria capaç d’empassar-me un altre atracament d’aquesta gent? Doncs si, ho reconec, l’excusa seria més forçada que mai, i no s’aguantaria per enlloc, però què importa això? Les temporades tres, quatre i cinc en són la prova. Protagonistes encara en tenen, ja que lamentablement encara han quedat personatges vius, masses pel meu gust, i la veritat tinc ganes que morin perquè em cauen realment malament. La manera de fer la sèrie, evitant qualsevol intent de versemblança, evitant qualsevol justificació per tal de concentrar-se exclusivament a crear el gir d’efecte més imprevisible em té enganxat, i si en el proper atracament volen fugir davant dels nassos de la policia fent salts amb els peus junts mentre van disfressats de cangurs, per mi perfecte.
La Casa de Papel té un 7,0 al filmaffinity i un 8,2 a l’imdb.
Nota temporada 5: 7/10
Nota sèrie: 7/10
Pons's blog 