Cas típic 3532: noi li agrada Slay The Spire

Slay the Spire és l’últim videojoc que he jugat i es tracta d’un joc de formació de baralles de cartes. Comences amb unes cartes bàsiques, però a mesura que vas lluitant contra enemics, aquests et permet escollir algunes cartes per afegir a la baralla, de tal manera que combinin bé per tal de vèncer els enemics més poderosos que trobaràs més endavant. Al finalitzar cada combat a escollir entre tres cartes, o si vols no n’agafes cap, perquè per agafar cartes que no tenen sinergia amb les cartes de la teva baralla val més no agafar-les, ara bé, si no agafes cartes tot esperant descobrir cartes que et vagin més bé descobriràs que en proporció tindràs moltes cartes bàsiques, o sigui amb les que comences i aquestes sí que són dolentes. El joc té una mecànica molt senzilla, però la gràcia és arribar a provar les diferents sinergies que tenen les cartes, i veure que com que no et sortiran les cartes que vols has d’adaptar-te a què t’ofereixen, i si no ho aconsegueixes mors, i tornes a morir, i mors una altra vegada, i cada vegada has de tornar a començar des del principi amb les cartes bàsiques, i tot per tornar a fallar i tornar a morir, aquest joc és bàsicament frustració. En següent vídeo expliquen molt bé la mecànica i amb més detall i amb imatges, que a més estan en moviment, en això consisteix un vídeo…

Hi ha quatre personatges diferents, cada un amb unes cartes diferents que faran que tinguin un estil de joc molt diferent un de l’altre, i dins de cada personatge es poden fer estratègies de baralles diferents, o fins i tot barrejar diferents estratègies que funcionen bé. De fet, a mi agrada jugar amb tres dels quatre personatges, la Vigilante no m’agrada, per això no m’he passat la torre amb ella, amb el Defectuoso he arribat al nivell 5, amb el Blindado al nivell 7 i amb la Silenciosa m’he quedat al nivell 1 perquè ja he avorrit el joc. Amb la broma he jugat 101 hores, o sigui que us podeu imaginar que el joc m’ha agradat.
Slay the Spire té un 89 al metacrític.