Janowitz – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines)
Janowitz és un… hmmm… a veure com explico l’argument sense fer gaires espoilers, Janowitz és i punt, i allà hi ha… personatges, els protagonistes del llibre, i d’altra gent, fins aquí bé, no? Crec que hi ha 9 personatges que narren els capítols des del seu punt de vista personal, com si fos Joc de Trons, però aquí en comptes d’estar cada un a una punta del món estant tots molt més juntets, pràcticament tots en la mateixa ciutat. Janowitz tenia la seva vida tranquil·la, bé tranquil·la, hi ha un govern regit per un dictador, perquè no té pinta que ningú hagi votat aquest home, hi ha els típics rebels que no els hi fa gent de gràcia el dictador que els mana, hi ha el típic profeta sonat amb uns quants seguidors que fa més nosa que servei, hi ha la típica sonada mística que al final resulta que hi toca més del que sembla, hi ha el típic periodista que està al mig de tot el merder, hi ha la típica metgessa que és 100% bona i ajuda a tothom menys a ella mateixa i òbviament no dona l’abast, hi ha la típica cap de les forces armades que és pràcticament un robot de la tàctica militar, i potser hi ha algun altre personatge més. Total, que tot anava bé, fins que comença a anar malament, i en aquest cas vol dir que passen coses rares, i per rar vol dir que el riu deixa de fluir, les plantes es comencen a bellugar, i que algunes persones perden la vista.
El llibre és entretingut, perquè des del primer moment ja hi ha el misteri de saber perquè passen totes aquestes coses estranyes, passa bé perquè hi ha acció, hi ha moviment, hi ha la intriga aquesta d’endevinar què coi està passant, capítols curts, molts punts de vista diferents, també està bé que en diferents capítols et vagi donant cada vegada més pistes per intuir què està passant, fins que al final t’ho confirma, però… sempre hi ha un però, he trobat que per ser ciència-ficció hi ha uns tocs de fantasia que no hi encaixen, ja sé que la tecnologia molt avançada pot acabar semblant màgia, però hi ha alguns temes que em grinyolen. A part, la manera que està escrit, l’he trobat molt enfocat al públic juvenil, i encara que no ho vulgui, ja soc un adult, no sabria donar motius exactes perquè no soc un expert, però m’ha recordat a llibres del tipus jocs de la fam, i no només perquè aparegui un personatge amb el mateix nom, i no és l’únic nom de personatge que us sonarà d’altres llibres. Llavors la idea de posar diversos protagonistes estan bé, però tots haurien de tenir una part important de protagonisme o almenys un mínim de personalitat o carisma, però n’hi ha un parell que realment els podries eliminar de la novel·la i no canviaria res.
Nota: 6/10
Pons's blog 