Janowitz – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines)
Janowitz és un… hmmm… a veure com explico l’argument sense fer gaires espoilers, Janowitz és i punt, i allà hi ha… personatges, els protagonistes del llibre, i d’altra gent, fins aquí bé, no? Crec que hi ha 9 personatges que narren els capítols des del seu punt de vista personal, com si fos Joc de Trons, però aquí en comptes d’estar cada un a una punta del món estant tots molt més juntets, pràcticament tots en la mateixa ciutat. Janowitz tenia la seva vida tranquil·la, bé tranquil·la, hi ha un govern regit per un dictador, perquè no té pinta que ningú hagi votat aquest home, hi ha els típics rebels que no els hi fa gent de gràcia el dictador que els mana, hi ha el típic profeta sonat amb uns quants seguidors que fa més nosa que servei, hi ha la típica sonada mística que al final resulta que hi toca més del que sembla, hi ha el típic periodista que està al mig de tot el merder, hi ha la típica metgessa que és 100% bona i ajuda a tothom menys a ella mateixa i òbviament no dona l’abast, hi ha la típica cap de les forces armades que és pràcticament un robot de la tàctica militar, i potser hi ha algun altre personatge més. Total, que tot anava bé, fins que comença a anar malament, i en aquest cas vol dir que passen coses rares, i per rar vol dir que el riu deixa de fluir, les plantes es comencen a bellugar, i que algunes persones perden la vista.
El llibre és entretingut, perquè des del primer moment ja hi ha el misteri de saber perquè passen totes aquestes coses estranyes, passa bé perquè hi ha acció, hi ha moviment, hi ha la intriga aquesta d’endevinar què coi està passant, capítols curts, molts punts de vista diferents, també està bé que en diferents capítols et vagi donant cada vegada més pistes per intuir què està passant, fins que al final t’ho confirma, però… sempre hi ha un però, he trobat que per ser ciència-ficció hi ha uns tocs de fantasia que no hi encaixen, ja sé que la tecnologia molt avançada pot acabar semblant màgia, però hi ha alguns temes que em grinyolen. A part, la manera que està escrit, l’he trobat molt enfocat al públic juvenil, i encara que no ho vulgui, ja soc un adult, no sabria donar motius exactes perquè no soc un expert, però m’ha recordat a llibres del tipus jocs de la fam, i no només perquè aparegui un personatge amb el mateix nom, i no és l’únic nom de personatge que us sonarà d’altres llibres. Llavors la idea de posar diversos protagonistes estan bé, però tots haurien de tenir una part important de protagonisme o almenys un mínim de personalitat o carisma, però n’hi ha un parell que realment els podries eliminar de la novel·la i no canviaria res.
Nota: 6/10
Pons's blog 
El vaig llegir l’any passat i recordo que em va agradar força. Segurament no hauria entrat a la meva llista si l’autor hagués estat un altre perquè les novel·les a priori enfocades a un públic juvenil no m’acaben de fer el pes (és evident que m’he fet gran) però amb aquesta m’ho vaig passar força bé amb la trama i, sobretot, amb els detalls i referències que et trobes dins el text i que fa gràcia anar descobrint.
Quins personatges trobes que s’haurien d’haver tret?
Jo també fa temps que no llegeixo literatura juvenil, però com dius, el nom d’uns dels autors ha influït. Salutacions Ricard!
Encara no l’he llegit (em manca temps), però eventualment el llegiré. A mi sí que m’agrada la literatura juvenil, molt, però sempre que sigui bona i no sempre n’és. Bona ressenya!
El Pons és adult, eh? I deu ser que el llibre no és gaire bo tampoc.
Jo també sóc adulta, només m’interessa si és bona literatura o no.
És un 6/10 …
Crec que t’agradarà, i si no t’agrada, culpa dels autors.
Hahaha! Elemental.
Cas típic!! Bé, lo del riu, les plantes i la vista no és exactament típic però la resta és més important, no?
Home, aquestes tres coses són bastant importants, és molest perdre la vista quan un està acostumat a veure-hi.
Diuen que els cecs adquireixen capacitats auditives fora del comú – per no dir extraordinaries, o fins i tot màgiques.
Potser és que hi ha un motiu pel qual no tots els protagonistes tenen el mateix pes, o no tots gaudeixen de la mateixa quota de pantalla. Potser i només pot ser el gran ou de pasqua encorseta una mica la feina dels autors, però tot i així se’n surten raonablement bé. Jo en vaig gaudir força, la veritat. I el final em va sorprendre molt.
Si l’ou de pasqua ha de passar que sobre de la trama, doncs que trepitgi a qui faci falta, alabat sigui l’ou de pasqua, la mona de pasqua i el conill de pasqua.
Jaaaa, potser hi ha prota-s que mengen massa i prota-s que mengen poc, ja sabem! Aqui al bloc del Pons tot ho sabem!! Potser l’ou de pasqua és un Ou Kinder dels grans, i pot ser que els autors s’amaguen per poder menjar-lo sense que ningú els vegi i els digui que això que estan fent no és gens sà, i que vigilin amb el sucre que pot donar resistencia a insulina i diabetis tipus 2, és a dir, malaltia xunga molt mal vista pel Pons! Quants ous Kinder te’n vas empassar, confessa!!!
[…] Janowitz – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines) (6/10) […]