Cas típic 3544: noi li agrada Ready Plaer Two

Ready Plaer Two – Ernest Cline (384 pàgines)

Recordeu Ready Player One? Doncs aquesta és la seva seqüela, suposo que pel nom no costava massa d’endevinar. La novel·la arranca al cap de pocs dies després d’haver acabat el primer, o sigui que serà complicat parlar de la trama sense fer masses espoilers, però podeu comptar que si hi ha segona part com a mínim un dels protagonistes del primer llibre deu quedar viu, si no seria una merda de continuació. En aquesta segona part es descobreix una millor manera de connectar-se a Oasis, el món virtual on tothom fa la seva vida, ja que el món real és horrible, podem dir que Oasis és com el somni humit de Zuckerberg, allò que ell voldria que fos el seu projecte anomenat Meta.

El llibre gira al voltant del problema de viure constantment fora de la realitat en món virtual, però això no és el que anava el primer? Doncs si, però en aquest més, perquè com us deia han augmentat el nivell de realisme, diguem que ara Oasis enganxa més, la droga és encara més addictiva, més dura. Per què coi perdre el temps arreglant un món que està fet merda si la gran part de la vida te la passes en un altre món que et pots fer a mida i molt més ben parit? Només perquè no és real? Xifra ho deia a Matrix, saps que l’entrecot no és real, que només són impulsos elèctrics que estimulen el teu cervell, però és que això mateix fa que no hi hagi cap diferència amb la realitat, i, per tant, ja m’està bé viure enganyat. Al principi el protagonista del llibre també pensa així, però altres personatges no pensen igual.

Una de les característiques principals d’aquest llibre és que està ple de referències a hits dels 70, 80 i dels 90 (més encara que el primer!), i quan dic ple vull dir que la trama li costa molt avançar perquè en cada paràgraf l’autor necessito posar alguna referència o altre, una mica de mesura senyor Cline, per exemple, el monogràfic especial sobre les obres de John Hughes és llarg i infumable, i el monogràfic sobre Prince encara és pitjor. El que em fa més gràcia de tot és que leitmotiv de l’argument principal del llibre és la còpia de l’argument d’unes novel·les lleugeres, i és clar, l’autor no se’n pot estar de posar les referències d’on ha plagiat la idea. Fins i tot l’autor es copia a ell mateix, per què en el fons Ready Player Two no s’allunya de Player One, que en el primer llibre s’han de resoldre tres enigmes? Doncs aquí són set, que en el primer llibre hi ha un dolent que porta la davantera? Doncs aquí també. En el primer llibre triomfa gràcies al poder l’amistat? Doncs aquí igual. Que el primer té un final terriblement ensucrat? Doncs en aquest pitjor, crec que ara tinc diabetis tipus 6 (un nou tipus que m’acabo d’inventar només per mi). Tot i això, reconec que el llibre és entretingut.

Nota: 6/10