Avui recupero el CT1096 amb la gent del tren.
Avui una nova entrega de la secció “La gent del tren“. Es possible que sigui la primera vegada que us parli de la gent del tren? Digueu-m’ho vosaltres que sou els fans incondicionals d’aquest blog! Sou vosaltres que els hauríeu de saber de memòria els meus posts i recitar-los com si fossin els preceptes de la vostra secta preferida!
El cas és que avui us porto una entrega doble:
1) El noi de la samarreta de màniga curta: La seva descripció ho diu tot. Estem a febrer, i des del novembre que el veig en el banc de l’estació amb una samarreta de màniga curta. I no és precisament que a l’andana de l’estació hi hagi calefacció… La imatge es força surrealista, tothom amb jaquetes i abrics i ell amb una samarreta de màniga curta. És un noi jove, estarà al voltant de la vintena, per tant, és bastant possible que la seva mare estigui viva, en conseqüència, ha d’haver tingut fins recentment una dona que al llarg de la seva vida abans de passar per la porta del carrer li digui que s’abrigui bé, està en el contracte de ser mare, és una clàusula bàsica. Així doncs, nano, per què no li fas cas a la teva mare? No veus que li donaràs un disgust! Mal fill! Hi ha dies que em venen ganes de posar-li la jaqueta per sobre de les seves espatlles i fer-li unes fregues a l’esquena… Per cert, si estàs llegint això i et sents identificat, tranquil, no arribaré a fer-te les fregues, era només una exageració per posar dramatisme a la situació.
2) El noi de la cara d’amargat: Aquest nom també es força explícit i denota perfectament la idea d’aquest subjecte, és un home que té cara d’amargat. Si un dia veus que algú posa mala cara pot ser normal, li passa alguna cosa, ha dormit malament, és igual, qualsevol cosa. Però que cada dia posi aquesta cara d’amargat és realment desagradable. D’acord que potser no el veig en el millor moment del dia, les 7:20 del matí potser no és l’hora feliç de la gent, però és que la seva cara va més enllà de l’amargor, arriba fins al fàstic, fa cara que insinua que tot el que hi ha al seu voltant és fastigós i ho demostra tant com pot, durant tota l’estona que el miro té aquell gest desagradable, una persona normal no pot posar aquesta cara tota l’estona, es cansaria, però ell ja té el rostre emmotllat en aquest gest, és horrible. Com en el cas anterior, el noi tot i no comprendre la seva actitud, sentia una certa empatia cap al pobre noi. En canvi, aquest noi m’amarga el dia només de veure’l, per sort, sol agafar el tren anterior el meu i només el veig les vegades que perd el seu tren.
Actualització: Altres posts de “trens”: 1005, 870, 829,812.
Pons's blog 
La meva memoria de fan incondicional d’aquest bloc és molt reduida, i espero que no hi hagi ningú que es pensi que anar amb 16 KB pel món és fàcil!!!
1. El noi deu anar drogat. Una pena, oi?
2. Les 7:20 del matí és una hora força dolenta per agafar un tren, a tal hora tothom hauria d’anar amb cara de destrossat irremediablement… excepte el Pons, és clar, que està per damunt de tots nosaltres!
1. Se’l veia molt tranquil per anar drogat.
2. Sí, soc dels pocs que veig somriure a primera hora del matí.
M’ha agradat tant aquest post que també he clicat els enllaços del final per llegir totes les entregues de la secció “La gent del tren“. Ha valgut la pena, estan tots molt bé i destaco sobretot el de les millores del canvi de Renfe a Ferrocarrils de la Generalitat. Per cert, els vigilants de seguretat encara continuen disparant un tret al genoll als que porten la música massa forta o la gent ja ha escarmentat?
Nota Aclaridora: Quan afirmo que “m’ha agradat aquest post” no vol dir que els altres posts que fas on no dic explícitament que m’agraden, no m’agradin; només vol dir que aquest m’ha agradat una mica més.
Hi ha gent que no aprèn mai per molts trets al genoll que li fotis, i lamentablement el seu vot val igual que el teu.
Nota: Ho havia sobreentès, però l’ahse potser no, o sigui que ja fas bé.
PS: El memorable CT829 ja es va convertir en vintage en el seu moment gràcies al CT3264
El Pons és un geni!! Mira que això de no aprofitar els dimarts vintage només ho fa el Peix – ja sabem que aquest ictio-especimen últimament va molt perdut pel camí, no sabem a quin moment què se li pot haver cremat…
M’han agradat molt els dos. Reconec que tens molta gràcia escrivint. Ah, i sí, això de que t’abriguis bé realment es troba en el contracte de ser mare i és una clàusula bàsica -ho sé perquè sóc mare.
En vull més de gent dels trens, però com aquests dos (n’he trobat d’altres, els números a baix, però no era això).
Mare i a sobre vius al Canadà, o sigui que la clàusula de recomanar abrigar-se apareix per duplicat en la teva genètica.
Sí! Hahaha!
El Pons té gràcia escrivint, comentant, parlant, piulant, vivint! El Pons brilla!! És un veritable gran misteri que els lectors d’aquest bloc encara estiguin tant a les fosques…