RT @NaoCasanova: Este es un mapa interactivo que muestra las ISOCRONAS DE VUELO (aproximadas, y en horas) desde cualquier punto del planeta… 5 days ago
Realment el blog fa 17 anys, però he agafat el costum de mentir en l’edat per així tenir una altra tradició absurda en el blog. Així demostro a la gent que la vida està plena d’enganys constants i que un no es pot fiar ni de la cosa més sagrada que existeix que és Pons’s Blog. Un engany més, l’aniversari no és avui, va ser ahir diumenge, però ja sabeu que l’últim diumenge que va publicar aquest blog era durant el Juràssic.
M’ha quedat maco el dibuix del 15, oi? No sé què més voleu que us digui després de tants casos típics, que seguiu visitant aquest blog? Que seguiu comentant? Això ja ho faig cada any i ja veieu de què serveix… Hauré de segrestar als vostres familiars i éssers estimats per extorsionar-vos per forçar-vos a comentar? Algú podria argumentar que no seria del tot ètic, però aquest blog no s’ha preocupat mai per l’ètica. Si com a mínim el blog complís 18 podria parlar del tòpic de la majoria d’edat, del camí cap a l’adultesa, les responsabilitats i tota la mandanga, però amb “només” 17, encara no toca. Volíeu un CT especial per celebrar l’aniversari? No faig suficient no tancat el blog? Al cap a la fi, que és un aniversari més? Fem el que es fa en tots els aniversaris? Què tal si em canteu l’aniversari feliç o el anys i anys mentre poso cara de circumstàncies, divertit, oi?
Ha arribat el moment de votar pel millor CT del 2022, podeu votar per qualsevol post publicat durant el 2022, però per facilitar-vos la vida us dono alguns suggeriments. De fet, un us dono menys suggeriments que mai per tal que no us baseu només en els suggeriments i aneu vosaltres a bussejar entre els posts del 2022. Recordeu, 3 punts pel millor, 2 punts pel següent, i 1 punt pel tercer. I tots els CTs que no siguin votats seran cremats a la foguera! És broma, però era per posar dramatisme a la votació.
Faster Than Light és un videojoc tipus roguelike en el qual portes la tripulació d’una nau especial que va saltant de planeta en planeta. El teu objectiu principal és sobreviure als esdeveniments que vas trobant després de cada salt, molts dels quals consistiran a lluitar contra una altra nau. Altres esdeveniments es tracta de prendre decisions i rebre una mica aleatòriament recompenses o penalitzacions, amb les recompenses pots millorar els sistemes de la teva nau. La nau té diversos sistemes bàsics, com el sistema l’oxigen, els escuts, les armes, el pilotatge, el motor, el control de portes i els sensors, els quals funcionen millor si tens un tripulant assignat a la sala del sistema. Es poden afegir nous sistemes, com ara el sistema de drons, un sistema per abordar la nau enemiga, etc, i també es poden anar millorant els sistemes existents, però tenint en compte que et farà falta millorar també el sistema d’energia de la nau perquè cada nou sistema, arma, millora, etc, consumeix més energia. Pots morir de tres maneres, la primera és quedar-te sense combustible per saltar, la segona és que et facin explotar la nau, i la tercera és que t’abordin els enemics i et matin tota la tripulació. Els incendis a la nau també són una tocada de nassos. Millor veure com funciona el joc en un vídeo (el primer minut us el podeu saltar).
El joc recorda molt al Crying Suns el qual us en vaig parlar en el CT3422, de fet, Faster Than Light és anterior al Crying Suns, per això he notat que el Crying Suns és una millora important, especialment a l’apartat de la trama, a Crying Suns hi ha una història de ciència-ficció al darrere la qual se’t va explicant a mesura que saltes de sistema en sistema, i té alguns girs de guió inesperats, en canvi, el Faster Than Light no té cap argument, et diuen que has d’escapar de la flota rebel i ja està. Entre la nul·la trama i que el sistema de combat del FTL l’he trobat molt repetitiu, només he jugat 8 hores abans d’abandonar-lo. És cert, que hi ha una varietat d’armes i sistemes prou interessant. Estic segur que si no hagués jugat al Crying Suns, el FTL m’hauria enganxat bastant més. A més és d’aquells jocs frustrants on la partida es guarda automàticament, per tant, les teves decisions són permanents, fins que et mors, i has de tornar a començar des del principi. Per acabar un punt positiu, la banda sonora m’ha agradat molt, queda molt bé amb la temàtica i l’estil del joc. Té un 84 al metacrític.
Kate Winslet contestant preguntes fetes per fans de Titanic (2 min)
El 2020 el Museu d’Art Mauritshuis dels Països Baixos va demanar a Hirox Europe que fotografiés La Jove de la perla a un nivell de 4,4 micres/píxel.Una imatge així permet avaluar la superfície de la pintura, veure les esquerdes i analitzar restauracions prèvies.
Sí, sé que en el títol posa 2022, però és que realment les he vist durant el 2022 totes elles exceptuant American animals. Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.
The commitments (1991) [7,2][3]: Uns joves dublinesos de barri humil volen fer un grup de soul. Els actors són molt irlandesos, vull dir que tenen molta cara d’irlandesos, no sabia què destacar de la pel·lícula, tots els membres són conflictius i es barallen entre ells, però sembla que toquen bé, però la veritat no m’importa gens.
The Visitor (2007) [7,2][4]: Simplificant molt, un home troba un parell d’ocupes a la seva segona residència, però l’home té un interès per la música, i un dels ocupes és músic. Pel·lícula de drama humà, gent que no és dolenta, però té problemes per tal com funciona el món. D’aquelles pel·lícules pensades per fer reflexionar, que solen agradar més a la crítica que al públic general.
The Florida Project (2017) [7,1][4]: Una noia viu amb la seva filla de sis anys en un motel de Florida, no té feina estable ni plans per trobar-ne. Drama social amb massa protagonisme de nens de sis anys pel meu gust. Una d’aquelles pel·lícules independents estimades per la crítica, però jo no sé trobar-li la gràcia.
Los duelistas (1977) [7,2][5]: Ridley Scott ens porta un drama de l’època de Napoleó, als principis del segle XIX, on dos tinents francesos es repten a duels d’espasa per defensar el seu honor de no se sap ben bé què, de fet, no crec que ni ells mateixos ho sàpiguen. Resumint, les lluites amb espasa estan bé, però la pel·lícula no massa.
The guilty (2018) [6,8][6]: Un treballador en una centraleta d’emergències ajudarà a una dona en perill. És d’aquelles pel·lícules on tot passa a través del telèfon. Baix pressupost, però la història és interessant, tan interessant que als EUA han fet un remake amb Jake Gyllenhaal, jo amb l’original danesa ja faig gràcies.
Blue ruin (2013) [6,2][6]: Un rodamon viu en un cotxe atrotinat tranquil·lament, fins que un dia li diuen que un assassí sortirà de la presó. Pel·lícula de venjança, però no a l’estil John Wick sinó a l’estil gent que no sap el que fa, ni té cap mena de pla. Seguim el protagonista de tan a prop que sembla que sigui l’espectador el que està sent perseguit. Pocs diàlegs, violència, però no exagerada, simplement violència crua.
American animals (2018) [6,2][7]: En el 2004 uns adolescents volien robar uns valuosos llibres de la biblioteca d’una universitat. Les pel·lícules d’atracaments sempre m’atrauen, per la intriga del pla, encara que es tracti d’un cas tan maldestre com aquest, però a més té el plus que es basa en un fet real. Les entrevistes al principi i al fi estan bé, però les que hi ha pel mig tallen una mica el ritme.
Yo, él Y Raquel (2015)[7,1][8]: És una comèdia dramàtica negra per definició, què vol dir per definició? Només cal fixar-se en l’argument: Dos adolescents, els quals els hi agrada el cine, es fan amics d’una noia amb càncer, ja ha quedat clar suposo. La podeu mirar sense patir molt perquè al final la noia se salva, o com a mínim això és el que diu el narrador i el que dic jo, i el narrador i jo mai mentiríem. En general no suporto els adolescents, però aquests tres m’han caigut bé, serà que la pel·lícula està ben feta o serà que aquell dia estava de bon humor.
Ha arribat aquell dia de l’any on ens adonem que els blogs estan morts, ja que si el blog més llegit de la catosfera té aquestes xifres tan baixes, com estaran els altres, els altres tres blocs que encara publiquen vull dir.
Durant el 2022 9.319 lectors (no únics), 1.328 (únics) han passat per aquest blog, encara menys que els 11.626 de l’any passat, que ja va ser trist, que lluny queden les 23.359 visites que van passar al 2016 i encara més lluny de les 32.206 del 2015. Sense novetat, ja fa anys sabem que això se’n va a la… i algun dia hauré de complir la meva amenaça de tancar la paradeta i obrir un onlyfans.
El mes més visitat de l’any passat va ser l’octubre, si algú de vosaltres té ganes d’especular el motiu pot deixar la seva idea en els comentaris, jo ja he perdut la il·lusió de saber què crida més l’atenció de la gent, jo escric segons què vull escriure, no pas sobre què la gent li interessa. Afegiria que “a qui no li agradi ja pot marxar” però està clar que ja ho han fet.
La mitjana de visites per dia al blog és de 25, bastant per sota de les 32 de l’any passat, i més lluny de les 64 del 2016, no vull ni comparar amb el 2015. De les 25, 10 son meves, i 15 de l’ahse. La resta és error estadístic.
En aquest passat any 2022 s’han publicat 152 casos típics, només 20 menys que el 2021. Això vol dir un CT cada 2,4 dies! Segueixo reduint la quantitat, però la qualitat dels casos típics no para d’augmentar, arribarà el dia que publicaré un sol cas típic a l’any, però d’una qualitat acollonant, ves que el post en qüestió no es tracti d’un recull d’estadístiques.
Durant el 2022 el blog ha rebut 1.697 comentaris, per comparar el 2021 el blog va rebre 2.535 comentaris, lluny queden els 5.115 comentaris del 2017 o els 8.570 del 2015. Dels 1.697 comentaris del 2022, calculo que 690 són meus, 1.000 de l’ahse i 7 d’algú altre que s’ha equivocat i pensa que això és el ChatGPT. Per tant, la mitjana de comentaris per post disminueix encara una mica a 11,2 comentaris per post, respecte dels 14,7 del 2021.
El top de comentaristes queda tal que així: Ahse, Pons, McAbeu, Mongeta i El Peix. Curiosament, el top5 de comentaristes, coincideix amb el total de comentaristes.
Els posts del 2022 tenen 38.813 paraules, això són 255 paraules per post. 60 paraules per post menys que el 2021. Curiosament del 2021 al 2020 també vaig reduir exactament 60 paraules per post, això vol dir que si segueixo la mateixa projecció, en el 2027 el CTs tindran paraules negatives, no sé què vol dir això, però no pinta bé.
Els posts amb més èxit han sigut el CT3624, CT3627 un parell de reculls d’enllaços els més visitats, CT3630 un dimarts vintage on critico una vegada més els c@ts, CT3516 els 15 anys de blog (picada d’ullet), i CT3598 i quan vaig posar el blog en mode vacances a l’estiu. Resumint, la gent li agraden els enllaços, que critiqui altres blogs, que compleixi anys i que plegui per vacances.
Xarel·10 és el blog que continua portant més visites que qualsevol altre blog, segon és l’Allau i tercer Clàssics de cinema. Com a curiositat hi ha gent rara que em visita a través de twitter (De fet, és la principal font de tràfic redirigit), i gent que arriba a través de Google, buscant ves a saber quina cosa que no acabaran trobant en aquest blog, com ara les famoses fotos de Scarlett Johansson.
31 imatges penjades durant el 2022, que són dues més que les penjades en el 2021. Sent d’aquesta manera l’única estadística que puja respecte a l’any passat, no és trist? Bé, si comptem lectors i comentaristes perduts com a dada, llavors no seria l’única, però perdre lectors i comentaristes no hauria de ser motiu d’orgull.
Deixant de banda Espanya, els visitants dels països que més em visiten són: EUA, Romania, i el Canadà. L’explicació de cada país respectivament són: Bots, ahse i Shaudin.
Els enllaços on la gent fa més clics en aquest blog són enllaços a twitter i vídeos de youtube, tot gràcies als enllaços dels divendres. Dona gust veure que algú i fa clic, més enllà de ser jo mateix per comprovar que l’enllaç encara funciona.
Si voleu algun gràfic de la situació aquest servirà.
Fins aquí les estadístiques de què ha donat aquest 2022. Si teniu curiositat en el CT3514 trobareu les també lamentables estadístiques del 2021, però no tant.
L’espectacle de focs artificials a San Diego va tenir una fallada informàtica que va provocar que el que havia de durar 18 minuts s’executés en només 25 segons.
Toca fer el post amb el meu recull de llibres llegits durant el 2022. On en altres blocs això seria una llista quilomètrica, en aquest blog és més modesta, però bé, l’important no és la quantitat de llibres, és la qualitat, ehem… Fixeu-vos que la nota mitjana dels llibres surt bastant alta 7,25. O si voleu quantitat fixeu-vos en l’alt ràtio de pàgines per llibre que surt de mitjana, 534 pàgines. Llibres ordenats de més a menys nota.
4.273 pàgines llegides repartides entre vuit llibres, 1.639 pàgines menys que l’any 2021. 0 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 2 Estàndards (de 201 a 400), 3 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines). Aquí falta sumar les pàgines dels llibres abandonats (el CT sortirà algun dia, encara no sé quan) que són 778 pàgines, que sumades a la dels llibres acabats dona 5.050 pàgines, d’aquesta manera ja puc dir una xifra rodona quan em preguntin quantes pàgines llegeixo a l’any.
Sí, sé que en el títol posa 2022, però és que realment les vaig veure durant el 2022. Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.
La pantera rosa (1963) [7,0][3]: Un lladre vol robar una joia a una princesa. Com una comèdia d’atracaments pot ser tan avorrida i insulsa? Totes les bromes són iguals, es basen en el maldestre Clouseau tombant objectes. El film es fa lent, gairebé dues hores de pel·lícula i tot passa en tres escenaris comptats. El pas del temps no li ha anat gens bé, l’humor ja no és com era.
Un asesino algo especial (1997) [6,0][5]: John Cusak és un assassí a sou que torna al poble on va créixer per una reunió d’institut, amb l’excusa de retrobar-se amb el seu amor de joventut, però en aquella ciutat també es trobarà amb diversos assassins, fins i tot, un dels quals basc. Comèdia romàntica d’acció bastant fluixa, el millor amb diferència és la banda sonora de clàssics dels 80.
La muerte os sienta tan bien (1992) [5,7][5]: Comèdia fantàstica. Meryl Streep li roba el promès (Bruce Willis) a una amiga seva. Costa trobar una peli de Bruce Willis que no sigui d’acció, i més encara que no hagi vist, no ens enganyarem, no és una bona peli, que Willis no vagi rapat ja és un indicatiu que la peli no serà bona.
Guardianes de la Galaxia: Especial Felices Fiestas (2022) [6,0][5]: No arriba ni a pel·lícula, són 40 minuts, en els quals els amics d’en Quill li volen fer un regal especial per Nadal, que consistirà en Kevin Bacon. Tan edulcorada i embafadora que m’ha fet pujat de nivell com a diabètic. És fluixa, i enfocada per tota la família, però alguna brometa té.
Primer (2004) [6,1][6]: Un parell d’enginyers volen inventar una nevera més eficient, crec, la veritat és que no estic segur de res de què passa en aquesta pel·lícula. El cas és que descobreixen que han inventat un aparell amb molt potencial. Pel·lícula de ciència-ficció sense efectes especials, altament enrevessada i complexa de seguir. Els primers 45 minuts encara es poden seguir, entens com funciona el sistema, però durant l’última mitja hora és quan un es perd irremeiablement. No sé quina nota posar-li a la pel·lícula perquè no entenc la part final, però alhora m’agrada perquè és original. Jo què sé, un sis farà el fet.
Entrevista con el vampiro (1994) [7,2][7]: És d’aquelles pel·lícules que pensava que havia vist, però resulta que no o bé no en recordava absolutament res. Bratt Pitt conta la història de com a finals del segle XVIII a Nova Orleans, Tom cruise el va convertir en vampir. Trio de guaperes dels 90 units en una sola pel·lícula, Tom Cruise, Brad Pitt i Antonio Banderas. Paperàs de Kirsten Dunst que tot i tenir només 11 anys fa un paper totalment d’adulta. Trama que enganxa protagonitzada per grans actors, èxit assegurat.
Stardust (2007) [6,6][7]: La meva relació amb Neil Gaiman és complicada, i 5 anys després d’intentar llegir el llibre, ara he vist la pel·lícula. El llibre/pel·lícula és una road movie en una terra de fantasia, una espècie de mag d’Oz, però amb humor anglès. Apareix Claire Danes de jove, fent d’estrella (literalment) abans no fos la boja de la Carrie de Homeland i també hi ha Michelle Pfeiffer fent de bruixa en una biga tirada per dues cabres, mola! Curt, però bon paper el de De Niro com a pirata, de fet tots els secundaris fan més bon paper que el protagonista que és una mica insípid. La pel·lícula té tocs de Princesa Promesa, això explica el 7, però un final menys tòpic hauria estat millor.
Cortar por la línea de puntos (2022) [8,1][9]: no és pel·lícula, és una minisèrie de 6 minicapítols que tots sumats no arriben ni a les dues hores, per això està aquí. Seguim els pensaments d’un noi italià que passa de la seva vida d’adolescent a la vida adulta, en el fons, són reflexions que tots hem fet, tots hem passat per aquí, per això és fàcil sentir-se identificat amb el personatge. Ah, un detall, la seva consciència és un armadillo. Un altre detall, no havia dit que es tracta d’una sèrie d’animació? Per això ho té fàcil per exemplificar les múltiples comparacions que fa el protagonista en els seus fils de pensament. Però no només és això, la història avança, té destí, un objectiu que vol explicar.
Pons's blog 