Cas típic 3687: noi li agraden les pel·lícules del 2023 (1)

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

1. A Esmorga (2014) [6,6][3]: Durant els anys 50, seguim durant un dia els moviments de tres amics que “surten de festa” per la Galícia rural. Vindria a ser com Resacón en Las Vegas però amb més drama i més pluja.
2. Las vidas de Grace (2013) [7,2][5]: Brie Larson, Rami Malek i John Gallagher Jr dirigeixen un centre per menors conflictius, i tal com s’espera al centre hi ha menors conflictius. A més Brie Larson té els seus propis problemes, tothom té problemes en aquesta pel·lícula.
3. Dogman (2018) [6,8][5]: En un barri marginal d’Itàlia, un home té una perruqueria canina, però el delinqüent del barri té amargats els botiguers locals, i el protagonista serà un d’aquests desgraciats, com és complicat enfrontar-se, intenta col·laborar, però tampoc sembla una bona estratègia. Situació desagradable que es contagia a l’espectador, no és el tipus de pel·lícula que em va.
4. Heroes fuera de orbita (1999) [5,7][5]: Una comèdia sobre uns actors d’una sèrie cutre de ciència-ficció que són confosos per autèntics herois espacials per una raça extraterrestre. Algú em va dir que era una pel·lícula divertida, sense arribar a ser dolenta sembla que em van enganyar, tot i això, es poden trobar actors de categoria com Sigourney Weaver o Alan Rickman.
5. Obra 67 (2013) [6,2][6]: Un lladre surt d’habitatges surt de la presó i és recollit pel seu fill i un amic d’aquest, els dos joves aprendran el “negoci familiar”, però quan el vulguin posar en pràctica no sortirà com esperaven. No es pot encasellar la pel·lícula en un sol gènere, és d’aquelles pel·lícules que mai saps cap a on va, en certa manera es podria considerar el Parasitos a l’espanyola.
6. Thor Love & Thunder (2022) [5,4][6]: Més aventures del Déu del tro, aquesta vegada es trobarà amb Christian Bale, que cansat de la crueltat, indiferència i superioritat dels Déus, se’ls vol carregar a tots com a venjança. La part bona és que no abandonen del tot l’estil irreverent de Thor Ragnarok, la part dolenta és que també intenten recuperar l’estil grandiloqüent i amb missatge de les primeres de Thor, i el resultat no ha sortit bé. Per cert, una broma amb el martell gelós està bé, 10 bromes del martell gelós cansen una mica. Que posin mitologia nòrdica està bé, bravo per les cabres. D’acord que és Disney, però tant nen pel mig queda massa fora de lloc, igual que el llamp que és una porqueria d’arma, i tampoc soc fan de recuperar els colors llampants. Malgrat tot m’ha entretingut, com la majoria de Marvel.
7. Lo que esconde Silver Lake (2018) [6,0][7]: Andrew Garfield viu en un barri de Los Angeles i coneix una veïna que li agrada, però l’endemà aquesta desapareix, i com és normal intentarà trobar-la, però no serà l’únic misteri en el qual es veurà involucrat l’Andrew. S’ha de reconèixer que l’ambient que crea és intrigant, saps que el protagonista no està fi del tot, però, tot i això, està clar que passen coses estranyes en aquest barri, i sense cap mena de dubte vols saber cap on portarà tot plegat. Més que una pel·lícula, és com un videojoc tipus aventura gràfica on et vas trobant els mateixos personatges en diferents escenaris, i la trama cada vegada és més surrealista i rebuscada. Segurament no és tan bona com per merèixer el meu set, però per la seva originalitat em sabia greu un sis.
8. Escollint morir (2011) [7,7][7]: No és una pel·lícula, és un documental. Terry Pratchett coneix un parell de persones que han decidit posar fi a la seva vida, i com que en el Regne Unit no és legal el suïcidi assistit, han d’anar a Suïssa a fer-ho. D’aquells documentals que toca la patata.

Cas típic 3686: noi li agrada Patrick Melrose i The Virtudes

The Virtues (2019) [7,8][6]: És una minisèrie de 4 capítols i 210 minuts. El protagonista va tenir una infància difícil, molt difícil, i té una adultesa difícil, se separa de la seva dona, del seu fill, i com que és incapaç de refer-se sol, demana ajuda a la seva germana, i llavors és quan coneix la germana del seu cunyat que també ha tingut una vida molt dramàtica, tot és dramàtic en aquesta sèrie, tothom plora, i amb raó. Dono gràcies per tenir una bona vida, no com aquest parell de desgraciats. El millor, la interpretació de Stephen Graham i l’apoteòsic clímax final, de fet els tres primers capítols en el fons són només pels conèixer els personatges, sobretot el protagonista, un home ben desgraciat, vull dir que la seva vida és una desgràcia constant.

Patrick Melrose (2018) [7,1][5], és una minisèrie de cinc capítols i 300 minuts de durada. El protagonista és interpretat per Benedict Cumberbatch, i la sèrie arranca quan se li mor el seu pare, moment en el qual haurà de viatjar d’Anglaterra a Nova York per enterrar-lo, el problema és que escull aquest moment per deixar les drogues, però sent sincers, li va bastant malament, però per sort és ric. La sèrie comprèn bona part de la vida del protagonista, des dels finals dels seixanta, fins al 2005. Si us agrada veure Benedict Cumberbatch fent cares, gestos i ganyotes diverses aquesta és la vostra sèrie, si heu vist Trainspotting, té escenes del primer capítol que us la recordaran. L’antagonista i pare del protagonista és l’agent Smith de Matrix, l’actor, quin malparit, el personatge, hi ha gent que no se’ls hi hauria d’estar permès ser pares, o millor encara, permetre existir; la mare no és precisament bona, però diguem que tampoc ajuda.

Sense voler-ho, he vist dues minisèries que s’assemblen moltíssim, totes dues són protagonitzades per adults amb problemes amb les drogues, les dues vides dels protagonistes estan marcades per una infància horrible, i totes dues estan protagonitzades per dos grans actors britànics i de quaranta i escaig anys.

Cas típic 3685: noi li agraden les il·lusions i els fenòmens visuals

1. Mitjana, mediana i moda? Quina és millor? No ho sé, però la mitjana té millor fama immerescudament
2. El color de l’electró (XKCD)
3. Travel Hero itineraris turístics “automàtics”
4. Aliments a la vista de Tomografia Computeritzada (37 segons)
   
5. Dansa d’aparellament (31 segons)
6. Empaquetant quadrats amb el menor costat possible
7. Una col·lecció de més de 150 il·lusions i fenòmens visuals de percepció explicats amb muntatges interactius
8. L’evolució del panell de dades de la Covid entre el 2020 i el 2023
9. Arriscant la pell (16 segons)

Cas típic 3684: noi li agrada l’humor tonto per gent intel·ligent

Avui recupero el CT1006

Us he parlat mai de Humor tonto para gente inteligente? De fet més que parlar-vos m’agradaria ensenyar-vos-ho. Veieu veieu.

Cas típic 3683: noi li agrada Una vida amb notes a peu de pàgina

Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina – Rob Wilkins (560 pàgines)

No soc fan de les biografies, de fet, crec que mai n’he llegit cap, perquè no tinc clar si comptar la trilogia sobre Escipció com a tal. Però aquesta és excepcional, perquè el biografiat també ho és, Terry Prachett, el millor escriptor del món, sense discussió, i malgrat que la vida personal de la gent m’importi poc, no he pogut evitar la temptació de saber més sobre la vida d’aquest autor, així doncs aprofitant l’edició de Mai més, havia de veure què havia recollit Rob Wilkins sobre el mestre.

I com va ser la vida d’en Terry? Fill únic, nascut el 1948 a Beaconsfield, Regne Unit, família de classe treballadora, li agrada la lectura de novel·les, especialment de ciència-ficció i fantasia (oh sorpresa!). Va treballar com a periodista i redactor en diversos diaris locals fins que al final es va dedicar plenament a l’escriptura de llibres, fins que va morir per culpa d’un tipus d’alzheimer en el 2015. Per explicar això calien més de 500 pàgines? Es veu que sí. Tot i que va començar tard a dedicar-se professionalment a l’escriptura i va morir jove, va tenir temps d’escriure 3 llibres pre-Discmón, 41 novel·les del Discmón, dues trilogies juvenils, una sèrie de cinc llibres compartits amb Stephen Baxter (la saga de la Terra llarga) i tres llibres no relacionats amb el Discmón, un d’ells co-escrit amb Neil Gaiman; jo me’ls he llegit tots llevat els tres pre-Discmón i els tres últims de la Terra llarga els quals Terry i va participar més aviat poc, per culpa de la malaltia.

Encara que els llibres de Terry Pratchett siguin interessants, no vol dir que la vida de l’autor hagi de ser-ho, prova d’això aquí tenim aquesta biografia, el primer principal problema d’aquest llibre és que no es tracta d’una novel·la (ja us havia dit que jo només llegeixo novel·les?), el segon principal problema és que malgrat que el llibre estigui ple de frases de Pratchett, el llibre no ha estat escrit per ell. Com a mínim el títol compleix, i el trobem ple de notes a peu de pàgina, no les he comptat, però segur que n’hi ha gairebé tantes com pàgines.

La primera part del llibre que explica la vida de Terry abans de convertir-se en escriptor és per mi la menys interessant, quan es comença a parlar de l’escriptura i recepció dels seus llibres és quan la biografia es torna interessant, i ja manté l’interès fins al final del llibre, que és la part més emotiva on es narra el deteriorament de Pratchett per l’Alzheimer. Resumint, recomanaria al llibre? Només a dos tipus de persones, als que siguin fans de Terry Pratchett (Més del 75% de les novel·les de Discmón llegides), i els que siguin fans de les biografies, si sou del primer tipus enhorabona, els del segon tipus dir-vos que teniu gusts peculiars, però això segur que ja ho sabíeu.

El 1983, quan l’autor d’una ressenya a Asimov’s Science Fiction va declarar “El color de la màgia” la cosa més divertida que havia llegit mai, en Terry va respondre: “Això és que no ha llegit Guia Galàctica per a autoestopistes”

Ara em fa una mica de vergonya que la gent que s’endinsa a la sèrie del Discmón comenci per El color de la màgia i la Llum fantàstica, que no em semblen pas els millors llibres per començar. Us ho diu l’autor: no comenceu Discmón pel principi.

Una vegada em va trucar, exasperat, perquè deia que els seus editors no el valoraven gens ni mica, em va explicar en Dave Busby. Estava enfadadíssim, deia que n’estava fart i s’agafaria un període sabàtic. No pensava escriure res durant sis mesos, com a mínim. Jo me’n vaig alegrar molt, li feia molta falta descansar. Crec que volia viatjar molt. El cas és que no vam parlar en mig any, més o menys, i quan vam tornar a fer-ho, li vaig preguntar què havia fet durant el període sabàtic i ell va respondre, irritat “He escrit dos llibres”.

A veure, no és que a en Terry li fes angúnia que el seu nom estigués relacionat amb quantitats exorbitants de diners, sinó tot el contrari. “Gràcies per tot el que has escrit” li deien els fans a les signatures. “Gràcies a vosaltres per tots els diners” replicava en Terry.

Durant la dècada dels noranta, En Terry va vendre una mitjana de tres milions de llibres cada any. No hi havia ningú a Gran Bretanya que vengués més i, com els agradava dir als perfils que li feien als diaris, si posessis tots els llibres venuts de Terry Pratchett l’un rere l’altre, arribarien…, doncs des d’allà on fossis fins molt i molt lluny.

Quan la gent cometia l’error d’acostar-se-li per fer-li una abraçada, en Terry els aturava amb una mà i deia: “En Rob fa les abraçades per mi”. Ras i curt: Les abraçades no formaven part del seu repertori.

⁣ [Després dels èxits de les primeres pel·lícules de Harry Potter i del senyor dels anells li van preguntar en una entrevista]
Pregunta: Ara que la fantasia s’ha tornat un èxit de taquilla, què impedeix portar Discmón a la gran pantalla?
Terry: Doncs… principalment, jo.

Quan portes un cert temps en aquest món, t’adones que del que signifiquen la majoria de contractes cinematogràfics. A veure, com es deia? Ah, sí: una merda. Molta gent ofereix contractes, però molts pocs semblen tenir la capacitat de fer una pel·lícula. Només volen tenir els drets, molts drets. Doncs mira, que es fotin.

 

La biografia acaba amb una cita del Segador:

Ningú mor del tot fins que les ones que aixeca al món s’apaivaguen, fins que al rellotge se li acaba la corda que ell li va donar, fins que no fermenta el vi que ella va fer, fins que no es fa la collita del que ells van plantar. El temps de vida d’una persona és només el nucli de la seva existència.

Cas típic 3682: noi li agrada LIMBO

LIMBO és un videojoc de plataformes amb trencaclosques. Controles el protagonista, un nen que es desperta en el bosc, el qual sembla que tot el vol matar. El teu objectiu és sempre avançar cap a la dreta, el moviment sempre és en 2D, et mous amb les 4 fletxes de direcció més el botó ctrl que et permet empènyer o estirar objectes, res més. El color està absent en tota la història, sempre en blanc i negre, visualment és espectacular, definitivament l’ambientació en aquest món fosc, tenebrós i distòpic és la millor característica del joc. En general els trencaclosques no són molt complicats, però per trobar la solució hauràs de fer unes quantes proves i errors que portaran cap a la brutal mort del protagonista, però no patiu, el joc està ple de check points d’autoguardat. Es necessita una mica d’habilitat en alguns moments per saltar just en el moment adequat, però encara que tingueu uns reflexos de boomer com jo, us el podreu passar sense problemes.

El joc és dels mateixos creadors que Inside, per això tenen un estil distòpic tan semblant. De fet, Inside (2016) és posterior a Limbo (2011), es nota perquè Inside fa el mateix que Limbo, però millor en tots els aspectes, els trencaclosques són més elaborats, són més variats, hi ha més opcions de moviment (el nen ha après a nedar!), el món d’Inside és més complex, és més brutal, té petits tocs de color (la samarreta del nen ara és vermella!) que paradoxalment encara fan que l’ambientació sigui més fosca, i la història d’Inside es nota que va avançant, fins i tot té un parell de canvis de paradigma sobre la mecànica del joc, Limbo només en té un. Això no vol dir que Limbo no estigui bé, però si us agraden aquest tipus de jocs us recomano que primer comenceu per Limbo i després feu Inside, ho gaudireu més. El joc no és gaire llarg, he trigat 5,1 hores a passar-me el joc, i això que hauré mort unes 400 vegades, ja que les últimes proves requereixen bastanta coordinació, jo no les hauria fet an exigents.
Limbo té un 88 al metacrític.

Cas típic 3681: noi li agrada no trobar civilitzacions extraterrestes

1. El xoc de civilitzacions interplanetàries del Dr. Hawking
2. No, el nucli de la Terra NO s’ha aturat i NO passa res
3. Així és com gasten els texans (18 segons)
4. Separació de poders entre església i estat The West Wing (2:07 min)
5. Rodatge de Mad Max: Fury road (2 min)
6. No sap cuinar, però té altres habilitats (30 segons)
7. Quantes persones no han visitat ni el museu ni el zoo?
8. Tetris a nivell competitiu (12 min)
9. Cada secció del mapa té el 10% de la població mundial
10. T’agafa son després de dinar?

Cas típic 3681: noi li agrada ser un home de ciència

Avui recupero el CT1009

Avui la cosa va de ciència, amb una mica de sort potser aprendreu alguna cosa… Podeu per exemple descobrir que…

La força de la pressió atmosfèrica

Xocs de superimants. Si jugueu amb aquestes coses, feu-ho sempre sota la supervisió d’un adult responsable.

L’inquietant Efecte Lenz

La importància de l’oxigen

Us recomano una lectura sobre un manual dels viatges en el temps. Per si mai, ja sabeu, viatgeu en el temps.

Ara que heu despertat el cervell amb uns quants fets curiosos aviam si encerteu alguna pregunta d’aquestes:

Pregunta 1: Un bate y una pelota cuestan 1,10 dólares en total. El bate cuesta un dólar más que la pelota. ¿Cuánto cuesta la pelota? ____ centavos.

Pregunta 2: Si 5 máquinas hacen 5 artículos en 5 minutos, ¿cuánto tardarán 100 maquinas en hacer 100 artículos? ____ Minutos.

Pregunta 3: En un lago hay una superficie cubierta de nenufares. Cada día esa extensión dobla su tamaño. Si tarda 48 días en cubrir todo el lago, ¿cuánto tarda en cubrir la mitad del lago? ____ días.

Cas típic 3679: noi li agrada Northgard

Northgard és un joc d’estratègia en temps real d’aquells que a part de lluitar contra la facció rival també lluites per tenir una civilització equilibrada, vull dir que hi ha molts factors que has de mantenir en ordre mentre t’expandeixes, el consum de menjar, de llenya, de felicitat, d’or, el nombre d’edificis per zona, i això sumar-li aconseguir recursos especials com metall o pedra, i quan ja ho tens tot una mica controlat arriba l’hivern i la gent compensa a gastar més menjar i llenya. Això vol dir que com més gran sigui el teu exèrcit més costarà de mantenir i menys unitats civils que et generen recursos podràs tenir, buscar un equilibri. M’he quedat a la missió 10 de les 11 que té la campanya, després ja m’he cansat del joc, que al ser en temps real requereix bastant microgestió quan qualsevol t’ataca en alguna zona a l’atzar i tu no estàs mirant. En total he jugat unes 18 hores, reconec que de jove m’agradaven més els RTS, ara m’agrada tenir més temps per pensar. El joc té un 81 al metacrític.

Cas típic 3678: noi li agrada Mafia

Mafia és un videojoc estil Grand Theft Auto, ambientat en els anys 30, als EUA, que es basa a anar completant missions per fer feliç el cap mafiós del barri. Les missions es basen bàsicament en dues coses, en apallissar o matar gent, i en conduir de pressa d’un punt a l’altre de la ciutat, de pressa pels estàndards dels anys 30 és clar. Malgrat la simplicitat de les accions, el joc està narrat com una pel·lícula fa mafiosos, on nosaltres, els protagonistes, entrem a la banda començant des de baix, però sembla que som l’únic que realment treballa bé en aquesta organització, els altres sembla que estan tot el dia el bar.

El joc era entretingut fins que m’he topat amb una missió on tu i un company heu de liquidar una banda rival, no hi hauria massa problema en superar la missió, si no fos perquè tant tu com el teu company heu de sobreviure, el problema és que si vas massa amb compte, el teu company actua de manera suïcida i l’acaben matant, però si vols evitar que això passi has de ser tu el que vagi ràpidament i acabi mort. M’he cansat d’aquesta missió, i com que és una missió obligatòria, he optat per abandonar el joc quan portava poc més de 6 hores de joc. De totes maneres tampoc és el meu estil de joc preferit. Mafia és un joc que té una edat (2002), però la trama és tan interessant com el primer dia.
Mafia té un 88 al metacrític.

Cas típic 3677: noi li agrada Loop

Aquesta setmana he procrastinat poc i no he trobat gairebé enllaços.

1. Loop curt sobre la vida rutinària (8 min)
2. Ship shapewright una web que genera naus especials aleatòries
3. Els febrers de 28 dies tenen 8! (factorial) minuts
4. King Arthur… came a lot (46 segons)

Cas típic 3676: noi li agrada posar-se en hora

Avui recupero el CT1014 sobre rellotges

Un rellotge ideal per la gent que va tard, cortesia de l’Oriol.

Un rellotge per mantenir ocupats als treballadors en l’estació central de Rotterdam

Però quina és la utilitat principal del rellotge? Doncs convertir-los en despertadors i d’aquesta manera es converteixen en un dels aparells més odiats als matins. I alguns per desactivar-los no n’hi ha prou amb un simple toc a la part superior, cal fer una seqüència de ball amb els dits a l’estil dance dance revolution.

Però res que toqui tant la moral com el despertador que fa donacions a beneficència per cada minut que passa.

De fet, el teu subconscient fins i tot aprèn a parar-los automàticament i seguir dormint, però hi ha un mètode per evitar aquesta reacció.

Bé, us deixo que s’ha fet tard ja són les…

Cas típic 3675: noi li agrada Derry Girls

Derry Girls és una comèdia irlandesa sobre la vida de cinc estudiants adolescents en una escola de monges, en un poble d’Irlanda del Nord (correcte, ho heu endevinat, el poble es diu Derry) durant els anys 90. Totes les protagonistes són alhora adorables però amb mala llet, i l’humor és el principal en la sèrie malgrat que el fantasma de l’IRA planeja de fons, aquí la guerra entre catòlics i protestants es fa servir més com a recurs humorístic que no pas de conflicte real, de fet, un dels meus capítols preferits és el de les convivències entre una escola de cada bàndol.

Soc incapaç de decidir-me per cap de les protagonistes, totes estan bé en el seu paper, inclús el pobre James, però s’ho té merescut, per ser anglès, però si em pressioneu suficient podria arribar a confessar que em quedo amb la malparlada i sortida Michelle, totes em fan gràcia, però Michelle amb el seu llenguatge directe guanya. No obstant això, tota la resta de noies (i el James, recordem-ho que és un home), són fantàstiques, potser la que menys m’agrada és l’extremadament estranya Orla. Decidir-me entre els secundaris tampoc és gens fàcil, n’hi ha de molt bons com el sofert Gerry sempre amargat pel seu sogre Joe, o el terrible venedor Dennis, l’únic venedor del món que sembla esforçar-se per no vendre res; però en el cas dels secundaris sí que tinc bastant clar que la millor és la pragmàtica i sincera germana Michael, tot el contrari que un esperaria d’una directora d’una escola de monges, no té cap problema en demostrar el desgrat a qualsevol situació. Us poso el trailer de la primera temporada, que com a resum de la sèrie no està gaire ben reeixit, i no fa justícia a la qualitat de la sèrie, però amb un minut per resumir una comèdia no es poden esperar miracles.

Per si la sèrie no fos prou bona, m’agradaria destacar que tots els capítols estan ben acompanyats amb una bonica banda sonora basada en música irlandesa dels 90, és a dir, bàsicament The Cranberries, d’acord també hi ha alguna coseta més, i pot ser que no sigui tota irlandesa, potser també s’inclou música britànica, com per exemple Fat Boy Slim per dir-ne un a l’atzar, o de fet qualsevol grup que cantés en anglès durant els 90 serveix. El càsting és desconegut (bé hi ha Sir Barristan Selmy), tot d’actors irlandesos, la majoria adolescents, però es pot trobar algun actor irlandès famós en algun capítol, per exemple, un que comença per Liam i acaba per Neeson. De comèdies mediocres allargades més del compte n’hi ha moltes, per exemple Modern Family té més de 250 repetitius capítols, però Derry Girls només en té uns escassos 19, del tot insuficients, no podrien treballar una mica més aquest coi d’irlandesos? Per si encara no ha quedat clar, Derry Girls és una meravella, de les millors comèdies que he vist, però ja sabeu que l’humor és molt personal, i l’humor que a mi m’agrada potser no és el que us agrada a vosaltres, pitjor per vosaltres, perquè Derry Girls es mereix tot l’amor que li pugueu donar.

Derry Girls té només 19 capítols d’uns 25 minuts de durada, repartits en tres massa curtes temporades. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb.

Nota: 9/10

Cas típic 3674: noi li agrada abandonar els llibres durant el 2022

Recull dels llibres que he abandonat durant el 2022.

• El libro del día del Juicio Final – Connie Willis: 18% 143/780 pàgines llegides. En el 2054 es poden enviar persones al passat, bàsicament es fa servir aquesta tecnologia, no per matar a Hitler i provocar paradoxes, sinó que viatgen historiadors per conèixer la vida del passat, evitant pertorbar res. El llibre comença quan envien una jove historiadora al segle XIV. El llibre té la trilogia de premis fantàstics, el Nèbula del 1992 i l’Hugo i el Locus del 1993, un no sempre coincideix amb la crítica, i aquest és un d’aquests exemples. Trobo que la novel·la se centra poc en el que realment importa, és a dir, la vida en l’edat mitjana, i els viatges en el temps, en canvi, el llibre s’allarga amb detalls, com ara quan ens expliquen que a un protagonista no li agrada la música nadalenca, que als carrers hi ha molta gent fent compres de Nadal, discussions banals amb xoc d’egos entre historiadors, tràmits burocràtics de la universitat de meitats del segle XXI, i un llarg etcètera; amb tota aquesta palla el llibre li costa molt avançar.
• El camino de los reyes – Brandon Sanderson 46% 635/1.354 pàgines llegides. És el principi d’una altra saga de fantasia! Apareix una “màgia” amb unes regles estructurades. Ara em tocaria parlar de l’argument, però és que hi ha molta gent i passen moltes coses, és complicat de resumir-ho i no em paguen suficient perquè faci tal esforç, visiteu la wiki si voleu saber més sobre la trama. Perquè com sol passar amb la majoria de llibres de fantasia moderns, tenim diferents protagonistes que fan de narradors dels seus respectius capítols, i cadascú té la seva història independent malgrat que potser es creuen. Està bé, us parlaré dels principals ordenats de més a menys protagonisme:
  • • Kaladin: Un esclau que serveix com a carn de canó en una gran guerra començada per l’assassinat d’un rei.⁣
    • Dalinar Kholin: Un alt príncep, germà del rei assassinat.
    • Shallan Davar: Una princesa que vol robar un artefacte màgic, a la filla del rei assassinat, per tal que el seu regne no caigui en decadència.
    • Sinverdad: Un assassí amb poders màgics. Assassí del rei. Aquest té poc protagonisme fins on he arribat.

  El problema és que la història no està malament, però tampoc està bé, i això vol dir ficar-se en una saga de cinc llibres, els quals tots són totxos com el primer, i fa molta mandra, per tant, ho deixo estar abans que m’acabi cansant del tot.

Cas típic 3673: noi li agrada dormir sense llum blava

1. Bigues llargues d’acer doblegant-se (6 min)
2. Quins són els països més arrodonits?
3. Els països europeus on la gent es pot considerar blanca
4. Chris Martin col·laborant amb Spiderman (1 min)
   
5. Fil de twitter sobre la parcel·lació dels EUA i com plasmar un pla en un tros d’esfera
6. Nobody té una bona escena dins d’un autobús (2 min).
7. Els Venjadors estil sitcom dels 80 (43 segons)
8. Les màquines de construcció més grans (1:44 min)
9. Info sobre la Torre Eiffel (2 min)
10. Fugiu de la llum blava abans d’anar a dormir (5 min)
11. La paradoxa de la roda d’Aristòtil (4:24 min)