Recull dels llibres que he abandonat durant el 2022.
- El libro del día del Juicio Final – Connie Willis: 18% 143/780 pàgines llegides. En el 2054 es poden enviar persones al passat, bàsicament es fa servir aquesta tecnologia, no per matar a Hitler i provocar paradoxes, sinó que viatgen historiadors per conèixer la vida del passat, evitant pertorbar res. El llibre comença quan envien una jove historiadora al segle XIV. El llibre té la trilogia de premis fantàstics, el Nèbula del 1992 i l’Hugo i el Locus del 1993, un no sempre coincideix amb la crítica, i aquest és un d’aquests exemples. Trobo que la novel·la se centra poc en el que realment importa, és a dir, la vida en l’edat mitjana, i els viatges en el temps, en canvi, el llibre s’allarga amb detalls, com ara quan ens expliquen que a un protagonista no li agrada la música nadalenca, que als carrers hi ha molta gent fent compres de Nadal, discussions banals amb xoc d’egos entre historiadors, tràmits burocràtics de la universitat de meitats del segle XXI, i un llarg etcètera; amb tota aquesta palla el llibre li costa molt avançar.
- El camino de los reyes – Brandon Sanderson 46% 635/1.354 pàgines llegides. És el principi d’una altra saga de fantasia! Apareix una “màgia” amb unes regles estructurades. Ara em tocaria parlar de l’argument, però és que hi ha molta gent i passen moltes coses, és complicat de resumir-ho i no em paguen suficient perquè faci tal esforç, visiteu la wiki si voleu saber més sobre la trama. Perquè com sol passar amb la majoria de llibres de fantasia moderns, tenim diferents protagonistes que fan de narradors dels seus respectius capítols, i cadascú té la seva història independent malgrat que potser es creuen. Està bé, us parlaré dels principals ordenats de més a menys protagonisme:
-
- Kaladin: Un esclau que serveix com a carn de canó en una gran guerra començada per l’assassinat d’un rei.
- Dalinar Kholin: Un alt príncep, germà del rei assassinat.
- Shallan Davar: Una princesa que vol robar un artefacte màgic, a la filla del rei assassinat, per tal que el seu regne no caigui en decadència.
- Sinverdad: Un assassí amb poders màgics. Assassí del rei. Aquest té poc protagonisme fins on he arribat.
El problema és que la història no està malament, però tampoc està bé, i això vol dir ficar-se en una saga de cinc llibres, els quals tots són totxos com el primer, i fa molta mandra, per tant, ho deixo estar abans que m’acabi cansant del tot.
-
Pons's blog 
Per la cosa dels viatges en el temps, el que m’ha cridat una mica més l’atenció és el primer perquè just la setmana passada he rellegit “La màquina del temps” de Wells i un recull de contes sobre el mateix tema que he trobat força interessants. Ara bé, com que entre tots dos no arriben a les 300 pàgines no hi ha gens de palla i no se m’han fet gens pesats, a diferència d’aquest que has abandonat tu i que, fent-te cas, no llegiré.
Tampoc tinc intenció de provar-ho amb el segon. Ara per ara, la meva quota de sagues de literatura fantàstica queda coberta amb la trilogia de “La terra fragmentada” de N. K. Jemisin de la que encara me’n queden dos.
Per tant, i pel que fa a mi, ben abandonats estan.
No he llegit la novel·la de Wells, però sí que vaig anar al cine a veure l’adaptació de Simon Wells durant el 2002, pel que recordo una pel·lícula d’aventures més. Algun dia hauria de començar La terra fragmentada, qui sap quan serà aquest dia.
Qualsevol sensació de culpabilitat que pogués tenir per abandonar els llibres (que realment no tenia) ja m’ha quedat purgada gràcies a la teva benedicció.
Quan acabo de llegir un d’aquests clàssics, m’agrada buscar-ne la pel·lícula. Així que aquests dies he vist la de 1960 i també la que dius del 2002. Cap de les dues és fidel del tot al llibre, però aquesta última s’hi assembla ben poc. Més enllà d’agafar-ne la idea, gairebé tot és diferent. Per tant, no pot servir per comparar-la amb la novel·la.
La novel·la, que com t’he dit té poc més de 120 pàgines, només ens explica la part dels Elois i els Morlocks perquè se centra en la recerca per part del protagonista d’un futur millor que, per molts anys (mil·lennis) que passin sembla que sigui impossible en la nostra societat. És un llibre d’aventures és cert, però també té aquest rerefons que (per a mi) és més important que l’aventura en si. Això és el que em fa interessants aquestes obres escrites fa més d’un segle, segurament desfasades en molts aspectes, però que, vistes en el context quan van ser escrites, tenen el seu què que ha fet que s’hagin convertit en clàssics de la literatura. Això no vol dir que te’n recomani la lectura, a cadascú ens agraden coses diferents i està bé que sigui així.
Pel que fa a la meva “benedicció”, m’ha semblat que si fas una cosa bé també te l’havia de dir. Trobo que en aquest blog se’t diu massa poc com n’estàs d’encertat en les teves decisions. ^_^
Jo també crec que no gaudiria de la novel·la, els clàssics em solen costar, i mira que ara també m’estic llegint un clàssic de ciència-ficció que no és molt vell, de 1989, i ja el trobo molt desfasat (oculto el títol per mantenir la intriga). Però el que sí que no em puc permetre és llegir un llibre de 120 pàgines, destrossaria totalment la meva mitjana de pàgines per llibre, haig de mantenir la reputació del senyor dels totxos.
M’agrada que em diguin quan faig les coses malament (a la pràctica mai passa), però també quan les faig bé, per tant, no ho deixis de fer.
Enviar persones al passat?? Amb això de la màscara de guineu o què?
Sona molt matemàtic aquest llibre, “Màgia amb regles estructurades”. És clar que serà una lectura avorrida.
El senyor Sanderson és famós per escriure llibres de fantasia on la màgia segueix unes regles, i normalment em sembla bé.
En l’espai euclidià o amb quantes dimensions?
Què dimonis, què esta passant aquí!! On és la llista no-ordenada?!
Ni idea, a comentaris spam no hi ha res
Però veus que en surt com un comentari duplicat, tot i que els duplicats no s’admeten?