Cas típic 3682: noi li agrada LIMBO

LIMBO és un videojoc de plataformes amb trencaclosques. Controles el protagonista, un nen que es desperta en el bosc, el qual sembla que tot el vol matar. El teu objectiu és sempre avançar cap a la dreta, el moviment sempre és en 2D, et mous amb les 4 fletxes de direcció més el botó ctrl que et permet empènyer o estirar objectes, res més. El color està absent en tota la història, sempre en blanc i negre, visualment és espectacular, definitivament l’ambientació en aquest món fosc, tenebrós i distòpic és la millor característica del joc. En general els trencaclosques no són molt complicats, però per trobar la solució hauràs de fer unes quantes proves i errors que portaran cap a la brutal mort del protagonista, però no patiu, el joc està ple de check points d’autoguardat. Es necessita una mica d’habilitat en alguns moments per saltar just en el moment adequat, però encara que tingueu uns reflexos de boomer com jo, us el podreu passar sense problemes.

El joc és dels mateixos creadors que Inside, per això tenen un estil distòpic tan semblant. De fet, Inside (2016) és posterior a Limbo (2011), es nota perquè Inside fa el mateix que Limbo, però millor en tots els aspectes, els trencaclosques són més elaborats, són més variats, hi ha més opcions de moviment (el nen ha après a nedar!), el món d’Inside és més complex, és més brutal, té petits tocs de color (la samarreta del nen ara és vermella!) que paradoxalment encara fan que l’ambientació sigui més fosca, i la història d’Inside es nota que va avançant, fins i tot té un parell de canvis de paradigma sobre la mecànica del joc, Limbo només en té un. Això no vol dir que Limbo no estigui bé, però si us agraden aquest tipus de jocs us recomano que primer comenceu per Limbo i després feu Inside, ho gaudireu més. El joc no és gaire llarg, he trigat 5,1 hores a passar-me el joc, i això que hauré mort unes 400 vegades, ja que les últimes proves requereixen bastanta coordinació, jo no les hauria fet an exigents.
Limbo té un 88 al metacrític.