Cas típic 3683: noi li agrada Una vida amb notes a peu de pàgina

Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina – Rob Wilkins (560 pàgines)

No soc fan de les biografies, de fet, crec que mai n’he llegit cap, perquè no tinc clar si comptar la trilogia sobre Escipció com a tal. Però aquesta és excepcional, perquè el biografiat també ho és, Terry Prachett, el millor escriptor del món, sense discussió, i malgrat que la vida personal de la gent m’importi poc, no he pogut evitar la temptació de saber més sobre la vida d’aquest autor, així doncs aprofitant l’edició de Mai més, havia de veure què havia recollit Rob Wilkins sobre el mestre.

I com va ser la vida d’en Terry? Fill únic, nascut el 1948 a Beaconsfield, Regne Unit, família de classe treballadora, li agrada la lectura de novel·les, especialment de ciència-ficció i fantasia (oh sorpresa!). Va treballar com a periodista i redactor en diversos diaris locals fins que al final es va dedicar plenament a l’escriptura de llibres, fins que va morir per culpa d’un tipus d’alzheimer en el 2015. Per explicar això calien més de 500 pàgines? Es veu que sí. Tot i que va començar tard a dedicar-se professionalment a l’escriptura i va morir jove, va tenir temps d’escriure 3 llibres pre-Discmón, 41 novel·les del Discmón, dues trilogies juvenils, una sèrie de cinc llibres compartits amb Stephen Baxter (la saga de la Terra llarga) i tres llibres no relacionats amb el Discmón, un d’ells co-escrit amb Neil Gaiman; jo me’ls he llegit tots llevat els tres pre-Discmón i els tres últims de la Terra llarga els quals Terry i va participar més aviat poc, per culpa de la malaltia.

Encara que els llibres de Terry Pratchett siguin interessants, no vol dir que la vida de l’autor hagi de ser-ho, prova d’això aquí tenim aquesta biografia, el primer principal problema d’aquest llibre és que no es tracta d’una novel·la (ja us havia dit que jo només llegeixo novel·les?), el segon principal problema és que malgrat que el llibre estigui ple de frases de Pratchett, el llibre no ha estat escrit per ell. Com a mínim el títol compleix, i el trobem ple de notes a peu de pàgina, no les he comptat, però segur que n’hi ha gairebé tantes com pàgines.

La primera part del llibre que explica la vida de Terry abans de convertir-se en escriptor és per mi la menys interessant, quan es comença a parlar de l’escriptura i recepció dels seus llibres és quan la biografia es torna interessant, i ja manté l’interès fins al final del llibre, que és la part més emotiva on es narra el deteriorament de Pratchett per l’Alzheimer. Resumint, recomanaria al llibre? Només a dos tipus de persones, als que siguin fans de Terry Pratchett (Més del 75% de les novel·les de Discmón llegides), i els que siguin fans de les biografies, si sou del primer tipus enhorabona, els del segon tipus dir-vos que teniu gusts peculiars, però això segur que ja ho sabíeu.

El 1983, quan l’autor d’una ressenya a Asimov’s Science Fiction va declarar “El color de la màgia” la cosa més divertida que havia llegit mai, en Terry va respondre: “Això és que no ha llegit Guia Galàctica per a autoestopistes”

Ara em fa una mica de vergonya que la gent que s’endinsa a la sèrie del Discmón comenci per El color de la màgia i la Llum fantàstica, que no em semblen pas els millors llibres per començar. Us ho diu l’autor: no comenceu Discmón pel principi.

Una vegada em va trucar, exasperat, perquè deia que els seus editors no el valoraven gens ni mica, em va explicar en Dave Busby. Estava enfadadíssim, deia que n’estava fart i s’agafaria un període sabàtic. No pensava escriure res durant sis mesos, com a mínim. Jo me’n vaig alegrar molt, li feia molta falta descansar. Crec que volia viatjar molt. El cas és que no vam parlar en mig any, més o menys, i quan vam tornar a fer-ho, li vaig preguntar què havia fet durant el període sabàtic i ell va respondre, irritat “He escrit dos llibres”.

A veure, no és que a en Terry li fes angúnia que el seu nom estigués relacionat amb quantitats exorbitants de diners, sinó tot el contrari. “Gràcies per tot el que has escrit” li deien els fans a les signatures. “Gràcies a vosaltres per tots els diners” replicava en Terry.

Durant la dècada dels noranta, En Terry va vendre una mitjana de tres milions de llibres cada any. No hi havia ningú a Gran Bretanya que vengués més i, com els agradava dir als perfils que li feien als diaris, si posessis tots els llibres venuts de Terry Pratchett l’un rere l’altre, arribarien…, doncs des d’allà on fossis fins molt i molt lluny.

Quan la gent cometia l’error d’acostar-se-li per fer-li una abraçada, en Terry els aturava amb una mà i deia: “En Rob fa les abraçades per mi”. Ras i curt: Les abraçades no formaven part del seu repertori.

⁣ [Després dels èxits de les primeres pel·lícules de Harry Potter i del senyor dels anells li van preguntar en una entrevista]
Pregunta: Ara que la fantasia s’ha tornat un èxit de taquilla, què impedeix portar Discmón a la gran pantalla?
Terry: Doncs… principalment, jo.

Quan portes un cert temps en aquest món, t’adones que del que signifiquen la majoria de contractes cinematogràfics. A veure, com es deia? Ah, sí: una merda. Molta gent ofereix contractes, però molts pocs semblen tenir la capacitat de fer una pel·lícula. Només volen tenir els drets, molts drets. Doncs mira, que es fotin.

 

La biografia acaba amb una cita del Segador:

Ningú mor del tot fins que les ones que aixeca al món s’apaivaguen, fins que al rellotge se li acaba la corda que ell li va donar, fins que no fermenta el vi que ella va fer, fins que no es fa la collita del que ells van plantar. El temps de vida d’una persona és només el nucli de la seva existència.