Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.
- A Esmorga (2014) [6,6][3]: Durant els anys 50, seguim durant un dia els moviments de tres amics que “surten de festa” per la Galícia rural. Vindria a ser com Resacón en Las Vegas però amb més drama i més pluja.
- Las vidas de Grace (2013) [7,2][5]: Brie Larson, Rami Malek i John Gallagher Jr dirigeixen un centre per menors conflictius, i tal com s’espera al centre hi ha menors conflictius. A més Brie Larson té els seus propis problemes, tothom té problemes en aquesta pel·lícula.
- Dogman (2018) [6,8][5]: En un barri marginal d’Itàlia, un home té una perruqueria canina, però el delinqüent del barri té amargats els botiguers locals, i el protagonista serà un d’aquests desgraciats, com és complicat enfrontar-se, intenta col·laborar, però tampoc sembla una bona estratègia. Situació desagradable que es contagia a l’espectador, no és el tipus de pel·lícula que em va.
- Heroes fuera de orbita (1999) [5,7][5]: Una comèdia sobre uns actors d’una sèrie cutre de ciència-ficció que són confosos per autèntics herois espacials per una raça extraterrestre. Algú em va dir que era una pel·lícula divertida, sense arribar a ser dolenta sembla que em van enganyar, tot i això, es poden trobar actors de categoria com Sigourney Weaver o Alan Rickman.
- Obra 67 (2013) [6,2][6]: Un lladre surt d’habitatges surt de la presó i és recollit pel seu fill i un amic d’aquest, els dos joves aprendran el “negoci familiar”, però quan el vulguin posar en pràctica no sortirà com esperaven. No es pot encasellar la pel·lícula en un sol gènere, és d’aquelles pel·lícules que mai saps cap a on va, en certa manera es podria considerar el Parasitos a l’espanyola.
- Thor Love & Thunder (2022) [5,4][6]: Més aventures del Déu del tro, aquesta vegada es trobarà amb Christian Bale, que cansat de la crueltat, indiferència i superioritat dels Déus, se’ls vol carregar a tots com a venjança. La part bona és que no abandonen del tot l’estil irreverent de Thor Ragnarok, la part dolenta és que també intenten recuperar l’estil grandiloqüent i amb missatge de les primeres de Thor, i el resultat no ha sortit bé. Per cert, una broma amb el martell gelós està bé, 10 bromes del martell gelós cansen una mica. Que posin mitologia nòrdica està bé, bravo per les cabres. D’acord que és Disney, però tant nen pel mig queda massa fora de lloc, igual que el llamp que és una porqueria d’arma, i tampoc soc fan de recuperar els colors llampants. Malgrat tot m’ha entretingut, com la majoria de Marvel.
- Lo que esconde Silver Lake (2018) [6,0][7]: Andrew Garfield viu en un barri de Los Angeles i coneix una veïna que li agrada, però l’endemà aquesta desapareix, i com és normal intentarà trobar-la, però no serà l’únic misteri en el qual es veurà involucrat l’Andrew. S’ha de reconèixer que l’ambient que crea és intrigant, saps que el protagonista no està fi del tot, però, tot i això, està clar que passen coses estranyes en aquest barri, i sense cap mena de dubte vols saber cap on portarà tot plegat. Més que una pel·lícula, és com un videojoc tipus aventura gràfica on et vas trobant els mateixos personatges en diferents escenaris, i la trama cada vegada és més surrealista i rebuscada. Segurament no és tan bona com per merèixer el meu set, però per la seva originalitat em sabia greu un sis.
- Escollint morir (2011) [7,7][7]: No és una pel·lícula, és un documental. Terry Pratchett coneix un parell de persones que han decidit posar fi a la seva vida, i com que en el Regne Unit no és legal el suïcidi assistit, han d’anar a Suïssa a fer-ho. D’aquells documentals que toca la patata.