Cas típic 3699: noi li agrada noia, noi li agrada Divinity Original Sin 2: Definitive Edition

L’últim joc que he jugat es diu Divinity Original Sin 2, potser us sonarà perquè en el CT3629 us vaig parlar de la primera part. Sabeu aquell tòpic que diu que les segones parts mai són bones? Doncs aquí trobem una altra excepció, les mecàniques del dos estan més polides que les de l’u, la història mola més, els personatges tenen més rerefons i és més bonic. El joc és un RPG d’acció, moviment en temps real, però lluita per torns, per mi la millor combinació. La història arranca quan ens tanquen en una illa presó acusats de ser culpables d’haver fet servir l'”energia de la font”, segons diuen aquesta “energia” atrau dimonis quan es fa servir, és això cert? Bé, a mitges, de fet, el nostre objectiu principal serà descobrir la causa d’aquests dimonis. Em fa molta gràcia la progressió de les missions en aquest joc, comences amb missions tals com trobar l’ovella perduda d’un granger, per acabar convertint-te en un déu per derrotar una maldat que vol destruir l’univers. El sistema de combat és molt variat perquè hi ha una dotzena d’escoles de “màgia”, i cada una té els seus encanteris que a part de rebaixar la vitalitat dels enemics també apliquen diversos efectes, però no de primeres, primer has d’eliminar l’armadura màgica o l’armadura física, depenent de l’encanteri que llancis. Hi ha màgies clàssiques com ara enverinar, congelar o cremar un enemic, o cremar-lo (encara més¿?) amb el necrofoc, però també n’hi ha de divertides com ara transformar l’enemic en un pollastre. La gràcia del joc és fer combinacions que afecten els elements de l’entorn, per exemple, pots fer ploure en una zona, després congelar l’aigua, i després fer explotar el gel.

He jugat un munt d’hores, 150 en total, he anat amb molt calma i fent moltes missions secundàries, i crec que m’he passat més estona amb el panell de personatge obert, canviant atributs, encanteris, habilitats, màgies, creant objectes, endreçant la barra d’accions, buscant ingredients, que no pas realment movent-me pel joc, perquè m’agrada canviar d’idea sobre els personatges a mesura que descobreixo habilitats interessants noves. En el joc pots portar quatre personatges (també es pot jugar portant-ne només dos, però sent més forts), no hi ha classes com a tal com seria un dungeon and dragons, aquí pots anar picant una mica de cada lloc, però està bé cadascú s’acabi especialitzant en alguna cosa. Gràcies que al final del primer capítol el joc et permet editar els personatges he anat jugant constantment amb ells, fins que al final m’he decidit per la següent composició: La meva joia de la corona és una necromàntica èlfica especialitzada en dany físic (Intel·ligència + guerra), aprofitant l’habilitat innata dels elfs per obtenir sang per descomptar els encanteris necromàntics. La segona millor és una maga elementalista (intel·ligència + polimorfisme), especialitzada en aire i terra, (el foc fa més mal, però els aliats acaben fregits també… l’aire atordeix i la terra enverina, que ja m’està bé). El tercer és un arquer (Perícia + guerra) carregat de fletxes, algunes de mal elemental, altres pur mal físic, adaptable a què faci falta en cada moment, ideal per rematar enemics amb atacs a distància i precisos del que quedi viu després dels atacs en àrea fets per les dues anteriors. Finalment, el tanc, que és un llangardaix, (Força + Guerra), el que està en primera línia cridant l’atenció dels enemics. Però bé, el 80% de la feina ho feia la necromàntica, hi ha encanteris molt bons de necromància, sense aquests encara estaria lluitant contra els malvats finals. També m’agrada que tots els personatges tinguin encanteris per eliminar els estats nocius més típics que poden afectar els companys, i pergamins pels més atípics, d’aquesta manera evites que cap personatge perdi el torn.

El joc té un 93 al metacrític. I he trigat 150 hores a passar-me el joc perquè he fet unes quantes voltes.