Archive for the ‘Cine’ Category

Recull de les últimes 8 pel·lícules (estic mirant poques pelis aquest any, i per això he passat de 10 a 8 per recull) que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. No Mataràs [6,2][2] (2020): Un bon home coneix una noia sonada i el fica amb problemes, no vull explicar els detalls, però el cas és que en comptes de trucar a la policia i explicar què ha passat realment prefereixi fugir perquè és imbècil, després continua fent decisions estúpides sense parar, com més avança la pel·lícula pitjor. Quin empatx de Mario Casas, surt en totes les escenes, tota la estona la càmera el segueix, el film està ple d’escenes d’aquest home i música, res més. A sobre, en les escenes d’acció com que no tenen diners per dobles d’acció ni efectes especials no paren de moure la càmera i marejar a l’espectador.
  2. Wonder Woman 1984 (2020) [4,8][4]: Primer hi ha una escena d’acció que no té res a veure la resta de la pel·lícula, després hi ha una escena amb una mica d’acció, però molt estúpida i sense cap mena de gràcia, després hi ha una hora intentant justificar una trama que si ho penses una mica no té cap ni peus, llavors hi ha l’acció, i després un final tan ensucrat que m’ha fet tornar diabètic, per segona vegada. Com a peli de superherois de les més fluixes.
  3. La modista (2015) [5,9][5]: Després de molts anys Kate Winslet torna al poblet perdut del mig d’Austràlia que la va veure néixer, però els veïns no els hi farà gaire gràcia tornar-la a veure després de l’incident que va protagonitzar amb un nen. En el poble es trobarà amb un atractiu Liam Hemsworth. La pel·lícula amb una barreja estranya de gèneres, mig comèdia dramàtica, mig melodrama romàntic, mig tragèdia, si, sé que són moltes meitats.
  4. Greyhound: Enemigos bajo el mar (2020) [6,4][6]: Durant la Segona Guerra Mundial Tom Hanks capitaneja l’escolta d’un comboi de vaixells que han de travessar l’Atlàntic mentre són assetjats pels submarins nazis. La pel·lícula és hora i mitja de lluita constant entre els destructors i els submarins, no hi ha pràcticament res més, Tom Hanks donant ordres per maniobrar el destructor per enfonsar submarins, mentre els submarins enfonsen vaixells. La pel·lícula és normaleta, però Tom Hanks arregla qualsevol film, podries fer una peli d’ell durant dues hores pelant patates i encara et sortiria una cinta decent.
  5. En tierra de Nadie (2001) [7,4][6]: 1993, guerra de Bosnia, un soldat serbi i un bosni estan atrapats al mig de les dues trinxeres. Com que cap bàndol no sap què fer enviaran els cascs blaus, que tampoc saben què fer. Un exemple més de l’absurditat de la guerra, seria graciós si no fos perquè la gent mor.
  6. Inside Men (2012) [6,9][6]: De fet no és una pel·lícula, és una minisèrie britànica de 4 capítols de 50 minuts de durada que va sobre l’atracament a un dipòsit de seguretat. Per resumir Inside men és tot el contrari a la Casa de Papel, en aquesta sèrie intenten ser realistes i més o menys ho aconsegueixen, en canvi, a la Casa de Papel és simplement un exercici de diversió i fantasia on res del qual passi podria ser semblant a la realitat. A Inside men seguim la vida del director del dipòsit, un home normal el qual sap que tard o d’hora un atracament podria passar, però ningú està realment preparat per una cosa així. La sèrie no és espectacular, ja que el pressupost es veu bastant limitat, actors desconeguts, mínims efectes especials, pocs escenaris, ambientació senzilla, però l’acció és simplement versemblant. Coneixem com es prepara l’atracament, com es desenvolupa i què passa després, però no amb l’ordre cronològic.
  7. La liga de la justícia de Zack Snyder (2021) [7,3][7]. Resumint l’argument molt ràpidament, Batman ha d’ajuntar cinc superherois per tal de lluitar contra l’amenaça més gran que s’ha enfrontat la terra, és a dir, el mateix de cada cap de setmana en l’univers dels superherois. Havia vist la versió del 2017 que bàsicament és la mateixa pel·lícula, però no tan ben feta, sobretot han tret unes quantes escenes que feien vergonya, i potser n’han posat alguna altra, però en general el canvi ha estat positiu. La versió de Zack Snyder, però té un petit problema, que dura 4 hores, i reconec que ja no sabia com posar-me en el sofà, però la història funciona millor, els personatges tenen més ànima, més rerefons, tot té un to menys colorista i menys brillant que queda millor, a part que coneixem la motivació del dolent i els seus problemes, hi ha un epíleg curiós, ara bé, no ens enganyem, continua sent una peli de superherois entretinguda i ja està, i a mi m’agraden els superherois, ho reconec. Per cert Flash no fa gens de gràcia en cap de les dues versions.
  8. Ronin (1998) [6,7][7]: Contracten a Robert de Niro, Jean Reno i altres mercenaris professionals per tal de robar un maletí, no saben per qui treballen ni a qui li estan robant, tot ho fan pels calés. Russos, irlandesos, francesos, tots volen el maletí i no dubtaran a trair a qui sigui. Comença com thriller, però s’acaba convertint més en una peli d’acció, que a mi ja em sembla bé, bastant especialitzada en persecucions de cotxes, em sembla que mai havia vist destrossar tants cotxes francesos.

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Melancolía (2011) [6,8][2]: La pel·lícula va d’un casament on la gent té una actitud estranya, en especial la núvia. Gent trista, gent enfadada, gent que abandona la seva vida, en teoria un casament hauria de ser feliç, però aquí no hi ha ningú alegre. Quan s’acaba el casament resulta que s’acosta un planeta a la terra, però en comptes de veure-ho des d’un punt de vista científic, ho veiem des del punt de vista d’aquesta família de gent estranya. Per una banda Lars Von Trier (malament), per l’altra Kirsten Dunst (bé) i després hi ha Kiefer Sutherland, però aquest cop no salva els EUA dels terroristes en 24 hores, de fet en tota la pel·lícula no mata a ningú. La pel·lícula és lenta, estranya i amb gent sonada.
  2. Emma (2020) [6,4][5]: Adaptació d’una novel·la de Jane Austen, ja us ho podeu imaginar, nobles anglesos refinats de camp de principis de segle XIX que organitzen balls i prenen el té. Emma és una noia rica, guapa i intel·ligent que li agrada buscar parella per les seves amigues, però s’oblidarà de buscar parella per ella mateixa. Dada d’interès: La protagonista és Anya Taylor-Joy (Gambito de dama). Són dues hores de film amb miradetes, xafardejos, somriures, pícnics i balls coreografiats, no ha sigut massa entretingut, però tampoc ha sigut un suplici.
  3. Aladdin (2019) [6,3][6]: Remake amb humans del film d’animació clàssic de Disney de 1992. La trama és exactament la mateixa, noi pobre coneix a la princesa de rebot, s’enamora, troba la llàntia màgica, es fa ric, guanya al dolent i aconsegueix la princesa, fi. Us seré sincer, l’he vist perquè el director és Guy Ritchie, i aquesta és l’única peli seva que em faltava per veure, lamentablement el seu estil propi pràcticament no es deixa notar per enlloc. Massa cançons pel meu gust, massa tombarelles i parkour per les teulades, un argument massa trillat pel meu gust, en general no hi ha gaires motius per veure aquest remake, un d’ells seria el geni, un altre seria la “jalea”.
  4. El dilema de las redes (2020) [6,7][6]: Documental de Netflix que entrevista a diversos exempleats de Google, Facebook, Instagram, i altres xarxes socials per tal que expliquin com aconsegueixen que la gent es torni addicte a les xarxes socials i com en treuen benefici. Aquesta part del documental m’ha agradat, he trobat interessant el que explicaven, es nota que saben de què parlen, però l’altra part, la que recrea una família i els problemes que genera la dependència del mòbil l’he trobat infantil i innecesaria. Cap al final també hi ha alguns ponents que se’ls hi envà la castanya i surten amb idees de revoltes mundials, guerres civils i col·lapse de la civilització, aquestes flipades les podien haver tallat. La pregunta és: Faré servir menys les xarxes socials després de veure aquest documental? Primer he pensat que si, però després m’he adonat que no, que tampoc les faig servir massa, o sigui que tampoc m’han arribat a enganxar, em falta pujar la dosis per tal que la droga em faci efecte.
  5. 10 Razones para odiarte (1999) [5,8][6]: Clàssica comèdia romàntica d’adolescents de finals dels 90, els quals van a un institut de classe tan alta que sembla un castell, amb Heath Ledger i Joseph Gordon-Levitt. Típica germana intel·lectual i típica germana festiva, el pare no deixarà sortir de festa a la festiva fins que l’altra faci el mateix, per això Heath Ledger haurà de convèncer a la intel·lectual per tal que Joseph Gordon-Levitt s’emporti a l’altra. Tot molt tòpic, no? Doncs si, bastant, però malgrat tot reconec que el film està fet amb certa gràcia, hi ha alguns gags bons, i el número musical és genial.
  6. A quien hierro mata (2019) [6,5][7]. Film espanyol, sobre gallecs, per tant, sobre narcotraficants. Quan un narco comença a tenir problemes degeneratius es trasllada a una residència, allà Luís Tossar que fa d’infermer es farà amic seu, el millor paper de film amb diferència. Mentrestant, els fills del narco tindran problemes en una operació que barreja colombians i xinesos. Per una banda em costa molt veure seriosament els narcos amb accent gallec, però alhora m’agrada l’accent. D’acord que hi ha escenes poc creïbles, com ara l’actuació dels fills del narco o l’última escena de la presó, però així i tot m’ha agradat perquè és una pel·lícula bruta, amb sang, amb dolor, amb patiment, amb unes quantes escenes incòmodes.
  7. ¿Venís juntos? (2014) [4,2][7]: La pel·lícula és una paròdia total a les pel·lícules romàntiques, ja sabeu, noi guapo coneix noia guapa i primer sembla que no funciona i després funciona, fi. Doncs aquesta és el mateix, però amb molta paròdia de totes les situacions tòpiques, com ara la malaptesa de la noia, o que els dos passen per un munt de situacions rebuscades que faran que s’acabin trobant de la manera més improbable possible, després, com sempre, el noi la caga, però després es disculpa i tot bé. La prova del dinar amb els pares, el germà jove que necessita consell, quan recupera la noia en l’últim moment quan anava amb un altre, absolutament tots els tòpics. Tot i això què faig mirant una peli puntuada amb un miserable 4,2? La resposta és Paul Rudd, tot clar, no? La veritat és que la pel·lícula té gags molt bons.
  8. Top Secret (1984) [7,1][7]: Vista per segona vegada. Paròdia del gènere d’espies en l’alemanya oriental. És un exemple a seguir quan es vol fer cinema paròdic de comèdia absurda de qualitat, en el seu gènere, segons el meu punt de vista només la supera Aterriza Como Puedas. Per ser una pel·lícula absurda té moltes escenes molt treballades, per començar totes les coreografies musicals que involucren molta gent, molta coordinació i molta feina, llavors hi ha escenes memorables com la baralla sota l’aigua o l’escena de la llibreria al revés (35 anys abans que Tenet!).
  9. One Cut of The Dead (2017) [7,1][7]: Comèdia japonesa sobre zombis. Mentre estan rodant una pel·lícula de sèrie Z sobre zombis arriba realment un zombi al rodatge. Si esteu avorrits de veure pel·lícules de zombis, no us preocupeu, aquesta té quelcom diferent i original, no vull explicar més per no espatllar sorpreses, només recomanar-vos que estigueu ben atents la primera mitja hora, després l’atenció al film arribarà sola.
  10. La caza (2020) [5,9][8]: Un grup de rics segresten un grup de gent i la deixen al mig del bosc per tal de caçar-los, la idea és que els rics es creuen moralment superiors i poden fer neteja del que ells consideren l’escòria de la societat, i de passada es diverteixen mentre ho fan. Pel·lícula violenta d’humor, perquè les morts són exagerades, i no em vingueu a dir que la mort no pot ser divertida. La protagonista, pràcticament una desconeguda, Betty Gilpin, m’ha agradat molt en el seu paper. Famosos com a tal només he reconegut a Hilary Swank (Million Dollar Babe). Potser un 8 és massa, però la pel·lícula l’he trobat absurdament divertida si la mires sense cap pretensió.

Aquest cas típic és el súmmum la de la recopilació, ja que consta d’un recull de reculls de pel·lícules, el proper pas serà fer un recull de reculls de reculls de pel·lícules, jo de vosaltres no descartaria que acabés passant, esteu atents. En el 2020 he fet 9 casos típics parlant dels films que he vista, principi feia un post cada dos mesos, però per evitar una carrega variable de pel·lícules per CT he acabat fent posts amb 10 films cada un.

  1. Novembre – Desembre (10)
  2. Octubre – Novembre (10)
  3. Setembre – Octubre (10)
  4. Agost – Setembre (10)
  5. Juliol – Agost (10)
  6. Juny – Juliol (13)
  7. Maig (9)
  8. Març – Abril (12)
  9. Gener – Febrer (16)

En total 100 pel·lícules vistes aquest 2020, 100 clavades, la xifra es casualitat, moltes més que l’any passat, que van ser 59. De mitjana surt a 8,33 pelis al mes. Per què he mirat tantes pelis aquest any? Pel confinament? Tot podria ser. Ara podria fer la mitjana de la nota de les 100 pel·lícules vistes, però la veritat és que seria molta feina, si algú vol entrar als enllaços i fer-ho per mi li estaré agraït. El post m’ha quedat una mica curt o sigui que afegiré el rànquing de les 10 millor pelis que he vist aquest 2020

  1. Indiana Jones y la última cruzada (1989)
  2. Trilogia del señor de los anillos (2001-2003)
  3. Cadena Perpetua (1994)
  4. La lista de Schindler (1993)
  5. Malditos Bastardos (2009)
  6. Gladiator (2000)
  7. Matrix (1999)
  8. American Beauty (1999)
  9. Aliens: El regreso (1986)
  10. Downton Abbey (2019)

Ara faré el mateix rànquing, però només amb les pelis que he vist per primera vegada en el 2020, ja veureu com es força diferent.

  1. Downton Abbey (2019)
  2. The Gentlemen: Los señores de la máfia (2019)
  3. Puñales por la espalda (2019)
  4. 1917 (2019)
  5. Parasitos (2018)
  6. Whiplash (2014)
  7. Deadpool 2 (2018)
  8. El juego de la sospecha (Cluedo) (1985)
  9. Le mans ’66 (2019)
  10. Tenet (2020)

 

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist. El CT es publica avui, però el 90% de les pelis de la llista (es a dir 9 de 10) les he vist al final del 2020, per tant entren dins del recull del 2020. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Jojo Rabbit (2019) [7,2][6]: Durant l’alemanya nazi, un nen de deu anys és molt fanàtic de Hitler, fins i tot se l’imagina com amic imaginari, però un dia descobreix que la seva mare (Scarlett Johansson) amaga una noia jueva a casa. És una comèdia dramàtica, sobretot comèdia, perquè tot i que la situació global és dramàtica hi ha molta paròdia i humor absurd, suposo que ja han passat molts anys dels fets i es pot fer conya dels nazis. Tot i que el protagonista és un nen de deu anys he tolerat bastant bé la peli perquè el nano es força eixerit. Típica peli agradable per tota la família que agrada a tothom.
  2. Las aventuras de Ford Fairlane (1990) [6,0][5]: Ford Fairlane és un detectiu privat, el podríem definir com la barreja entre Ace Ventura, Torrente i Axel Foley de superdetectiu en Hollywood. Com us podeu imaginar no es tracta d’una pel·lícula que triomfi entre la crítica dels festivals de cine independents, simplement és una pel·lícula d’humor senzill però moderadament efectiu, amb acció i algun toc d’investigació. És una pel·lícula que crida “Som els anys noranta i no ens avergonyim de res!” La pel·lícula ha deixat algun moment per la posteritat com la frase “Tanto gilipollas y tan pocas balas”, fins i tot trobem un actor mig conegut, Ed O’Neill, protagonista de Matrimonio con hijos i Modern Family.
  3. Història de un matrimonio (2019) [7,2][4]: Segona peli de la llista en la qual apareix Scarlett Johansson, en aquesta està casada amb el jove Darth Vader de la nova trilogia de Star Wars, i només començar es decideixen divorciar, el problema és que tenen un fill en comú i els dos treballen junts en el teatre. La pel·lícula gira al voltant del divorci, que en un principi semblava un tràmit simple, però cada vegada es va complicant més, de debò espero que tots els divorcis no siguin així de complicats en la realitat, ara entenc perquè tothom odia als advocats. Suposo que la pel·lícula intenta que l’espectador es posicioni a favor d’un dels dos progenitors, no tinc clar si la decisió hauria de ser òbvia, però el pare sembla que s’emporta la pitjor part, algú que l’ha vist pensa el mateix? Reconec que els dos protagonistes fan un bon paper, però per mi dues hores i quart de pel·lícula em sembla excessiu per veure un matrimoni divorciar-se. Crec que em costarà tornarà a veure una pel·lícula de Noah Baumbach.
  4. La Odisea de los Giles (2019) [6,7][4] En un poblet d’Argentina uns quants ajunten cales per fer una cooperativa i comprar una processadora de gra, però coincideix amb el corralito i es queden sense la pasta que havien posat al banc, perquè el director del banc se l’emporta, i els vilatans buscaran venjança. En teoria és  una comèdia, però a mi no m’ha fet gaire gràcia. Sempre queda l’emoció de les pel·lícules d’atracaments, però la veritat és que el pla és bastant fluix, i no s’arriba a transmetre tensió a l’espectador. Ricardo Darin aprofita per colar en la pel·lícula el seu fill que fa el paper del seu propi fill, que original, oi?
  5. La LEGO Ninjago película (2017) [5,3][4]: Normalment trobo entretingudes les pel·lícules de Lego, però aquesta és l’excepció, hi ha acció frenètica com totes, però la història és previsible i moralista a més no poder, és la més infantil de totes, i hi ha poc humor apte per adults, reconec que aparegui una gata és un punt a favor, sense dubte, però m’ha decebut, si heu de mirar una pel·lícula de Lego, si us plau que no sigui aquesta.
  6. Los diez locos mandamientos (2007)[4,1][5]: La pel·lícula es basa en deu relats, els quals, en teoria, cada una es basa en un dels deu manaments, tots els relats presenten situacions excepcionals, en les quals hi ha molta broma, algunes amb més gràcia que d’altres, però en general no massa. Els relats estan entrellaçats entre si amb personatges compartits per donar una mica de coherència global al film. Les millors històries són la primera (Estimaràs Déu sobre totes les coses.),  la cinquena (No cobejaràs els béns aliens), i la desena (Santificaràs les festes.), la resta són entre dolentes i molt dolentes. No us puc enganyar, la pel·lícula en global no és bona, però totes les històries les presenta Paul Rudd, i aquest home cau bé a tothom, per tan automàticament la pel·lícula millora de regular a passable.
  7. Mujercitas (2019) [7,0][7]: Enèsima adaptació d’un clàssic de la literatura. Explica la vida de quatre germanes adolescents durant el final de la guerra de secessió. Durant aquesta època cada germana tindrà una vocació artística diferent i algunes toparan amb els complicats camins de l’amor. No és el meu tipus de pel·lícula, però tinc curiositat pels clàssics. Dura 135 minuts, i reconec que a estones se m’ha fet pesada, però haig de reconèixer que al final entre moment romàntic i drama m’ha aconseguit toca una mica la fibra, només una mica. Finalment, que Bob Odenkirk tingui un petit paper suma punts. Abans de començar la pel·lícula no hauria pensat que aquesta seria la segona millor pel·lícula del post, i guaita, sorpresa.”- ¡Qué más da! Las niñas quieren ver mujeres casadas, no coherentes -Pero ese no es el mejor final -El mejor final es el final que vende.”
  8. Richard Jewell (2019) [7,1][5]: Richard Jewell treballa com a vigilant de seguretat en les Olimpiades de Atlana 96 i descobreix una motxilla amb una bomba i avisa per tal d’evacuar  la zona salvant la vida de molta gent i es converteix en un heroi, però en investigar més a fons el cas la cosa es complica, perquè diguem que Richard no és un ciutadà modèlic… A la peli apareix Olivia Wilde, que fa un paper molt diferent de la 13 de House, però interpreti a qui interpreti sempre està guapa. Apareix Jon Hamm, el prota de Mad Men i la resta no els conec. Es un drama molt suau dirigit per Clint Eastwood basat en una història real. El protagonista no és carismàtic, i la història és trista, però tampoc té massa suc, de les pelis més fluixes que ha dirigit Eastwood.
  9. Michael Clayton (2007) [6,3][5]: George Clooney treballa per un bufet d’advocats i es dedica a solucionar problemes, ell aconsella què s’ha de fer en situacions delicades i coneix a la gent adequada per resoldre cada tipus de situació. En un cas en concret, hi ha un advocat que s’encarrega de defensar un client que és una companyia de pesticides, com sempre passa en les pel·lícules, aquest tipus de companyies són el mal en forma de corporació i es dediquen a intoxicar la gent, l’advocat en qüestió, en aprofundir sobre el cas sembla que vol canviar de bàndol i envien a Clooney a solucionar-ho.  Clooney sol interpretar papers que solen fer bastanta ràbia, sempre prepotent, sempre sobrat, però això fan els bons actors despertar-te sentiments, siguin positiu o negatius, però aquesta pel·lícula l’he trobat una mica fluix, igual que la trama que no m’ha enganxat gaire, exceptuant al final de tot que és quan es precipita la situació i la gent parla clar. Curiosament a la crítica li ha agradat bastant.
  10. EL juicio de los 7 de Chicago (2020)[7,1][7]: A qui li importa l’argument quan el director i guionista es Aaron Sorkin? Està bé, us faré cinc cèntims del tema. Estem a 1969, hi ha 7 persones acusades de conspirar en contra de la seguretat nacional per haver organitzat protestes en contra la guerra del Vietnam, però que hi ha llibertat d’expressió als EUA? Bé… Això es una peli de Sorkin, ja hauríeu de saber com es fan les coses, primer de tot el govern dels EUA ha d’estar pel mig de tot, després gent que parla molt de pressa, gent molt llesta discutint, poca acció muscular però molta acció intel·lectual. A més apareixen tres persones conegudes: Jeremy Strong (el de Succession), Sacha Baron Cohen (el de Borat), i Joseph Gordon-Levitt (el de Origen que no es Dicaprio). La pel·lícula es basa en fets reals però Sorkin ho converteix en un espectacle. Us agradarà la peli? Es fàcil, no us agraden els judicis? Llavors no, perquè tota la peli es un judici, en canvi si us agraden aquesta es la vostra pel·lícula. La gràcia del judici es que estan acusant a set (o vuit) persones molt diferents que no tenen res a veure perquè en teoria han fet el mateix crim, conspiració “És la primera vegada que em jutgen per les meves idees”.

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. In Time (2011) [5,8][4]: Normalment les pelis que van del futur es veuen diferents avanços tecnològics ben parits, aquí no, aquí només hi ha una sola cosa que ha canviat, la resta està completament igual. Resulta que la gent neix amb un rellotge i quan arriben a vint-i-cinc anys deixen d’envellir, el problema és que als 26 anys es moren, a excepció que puguis guanyar més temps, com? Doncs treballant perquè els diners han desaparegut i la gent comercia amb minuts de vida. Justin Timberlake és un obrer de classe baixa que viu al dia, i si un dia deixa de treballar, es mor, però a més a més la inflació d’aquesta societat sembla que va bastant de pressa, però un dia aquest nano té un cop de sort. Podria haver sigut una bona peli de ciència-ficció, però no, bàsicament tota la peli va de dos guapos corrents tota l’estona perquè els persegueix la poli i el tema del temps és només una excusa com qualsevol altre, podrien haver atracat un banc i seria el mateix.
  2. A Silent voice (2016) [7,2][6] Peli d’animació. La història gira en torn una estudiant de primària que és sorda i que en canviar-se de col·legi comença a patir assetjament escolar dels seus nous companys. Quan els nois arriben a secundària, el principal culpable se sent culpable i vol arreglar les coses. Quin drama de sinopsis, eh? Doncs si, tota la pel·lícula hi ha algú o altre que s’està disculpant, són japonesos, tot és “ho sento molt”, “perdó”, al final cansa una mica, i tothom plorant, molt lacrimogen, i el protagonista està bastant malament del cap, però tot i això la peli no està malament. Per cert, algú sap a què coi ve tot el misteri amb la germana del prota?
  3. 12 (2017) [6,3][6]: Remake rus de Doce hombres sin piedad (1957). L’argument és semblant a l’original, 12 persones del jurat han de condemnar a mort o decidir que és innocent una persona, en aquest cas un jove de 18 de Txetxènia, que en teoria ha matat al seu padrastre, un oficial de l’exèrcit rus. Abans d’opinar sobre 12 aclariré que la peli del 57 és la meva pel·lícula preferida estrenada abans del 1971, i que per tant ja esteu trigant a veure si no ho heu fet encara. En la pel·lícula original va directe al gra i en 95 minuts ho té tot fet i explicat, en canvi en aquesta no para de desvariejar amb temes de fora del judici allargant la pel·lícula innecessàriament fins als 153 minuts, tots els personatges comencen a explicar anècdotes que en teoria estan relacionades amb el cas, però no és cert, simplement són històries amb pes això si, però algunes d’elles no aporten res al cas en concret. Llavors entremig de les deliberacions posen flashos de la guerra, no pas perquè tingui relació directa amb el cas, sinó perquè la guerra sempre afegeix drama i més quan hi ha un nen pel mig. Però al final la trama fa un gir que serveix per donar sentit haver fet aquest remake.
  4. El Pianista (2002) [8,2][7]: Adrien Brody interpreta un famós violinista jueu, la mala notícia és que estem a Varsòvia de l’any 39, això vol dir que els nazis envaeixen el país i posen els jueus en un gueto i mesos més tard coses pitjors. Si la llista de Schindler us va semblar dramàtica, aquesta encara té escenes més crues, serà perquè la violència i el sadisme és a tot color. El Pianista és una pel·lícula en dues parts, la primera m’ha agradat més, la segona l’he trobat massa allargada, tot i que l’escena del capità alemany del final està molt bé.
  5. La gran seducción (2013) [6,1][6]: Que no us enganyi el títol, la peli no és romàntica. Un petit poble pesquer del Canadà necessita un metge resident per tal que una empresa vegi viable la construcció d’una fàbrica allà. El poble no té les característiques necessàries com per tenir un metge permanent, però els habitants del poble faran els enganys possibles per tal que el metge es quedi i així l’empresa construeixi la fàbrica. És una d’aquelles pel·lícules senzilles que destil·len bon rotllo, des del primer moment ja saps què passarà i com acabarà, però t’és igual perquè els personatges són entranyables.
  6. Cafarnaúm (2018) [7,7][3]: Un noi de dotze anys del Líban viu amb la seva família amb infinitat de germans en la misèria. Després coneix una noia sense papers amb un fill i aquests encara són més pobres i miserables. És una peli semblant a Slumdog Millionaire però sense totes les parts boniques. Dues hores de drama infantil, per això s’ha emportat tants premis en tants festivals, gairebé li cau un Oscar a la millor peli estrangera i tot. No és una mala pel·lícula, però no és el meu estil, en general miro pelis per distreure’m no pas per veure drames lacrimògens.
  7. Noche de bodas (2019) [5,9][6]: Una família de multimilionaris té una curiosa tradició que és jugar a un joc a l’atzar cada vegada que un nou membre s’afegeix a la família, el que és habitual és que sigui a través de matrimoni, com és el cas actual, el problema és que si el joc escollit resulta ser el fet i amagar el joc es torna bastant violent. És el problema amb les famílies de rics, tenen massa temps per inventar tradicions absurdes i seguir-les, si treballessin com la gent normal no passarien aquestes coses. Sempre és divertit veure com el dia més feliç d’una parella es converteix en un autèntic infern. És una pel·lícula de terror, intriga i comèdia, bonica combinació, oi?
  8. Revolver (2005) [5,7][4]: Jason Statham li guanya uns quants calés al mafiós de Ray Liotta, i Liotta s’enfada, i un parell de personatges estranys més o menys l’ajuden. En general m’agraden les pelis de Guy Ritchie, hi ha acció, hi ha personatges carismàtics, hi ha embolics, però aquesta, a part de l’habitual tema de mafiosos hi ha pel mig un rotllo psicològic bastant pesat que no m’ha agradat gens, sense dubte la pitjor peli de Guy Ritchie que he vist.
  9. Rey Arturo: La leyenda de Excalibur (2017) [5,3][6]: El tiet d’Artur (Jude Law) és un malparit, per sort Artur (Charlie Hunnam, el prota de Sons of Anarchy) creixerà ràpidament, gràcies a una seqüència d’entrenament, i arrencarà l’espasa Excalibur de la roca i llavors tindrà bastants problemes enfrontant-se al seu tiet. Aquesta és la segona pel·lícula de Guy Ritchie que veieu en aquesta llista, perquè en general m’agraden les pel·lícules d’aquest director, però justament ni aquesta ni l’anterior serien les més recomanables. S’ha de reconèixer que amb la fantasia medieval fantàstica Guy Ritchie està fora del seu element, però no se’n surt del tot malament, deixa la seva empremta, com ara les seves seqüències d’acció que barregen càmera ràpida i lenta, els seus curts flashbacks, una trama àgil, una mica d’humor, i bastantes paraulotes. És una versió entretinguda de la clàssica llegenda artúrica, sense més.
  10. Upgrade (Ilimitado) (2018) [6,7][7]. Thriller de ciència ficció. En un futur pròxim, un home està feliçment casat fins que uns assassins maten a la seva dona i el deixen tetraplègic a ell, per sort, és amic d’una espècie d’Elon Musk que li implantarà un xip fantàstic de l’hòstia que li permetrà recuperar la seva mobilitat i a més a més millorar les seves capacitats físiques, i de regal també tindrà implantada una intel·ligència artificial que l’ajudarà a trobar els malparits que van matar a la seva dona. La pel·lícula funciona com un capítol de Black Mirror amb més pressupost i amb més violència, és normal que m’hagi agradat.

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist, de les quals les dos últimes les he vist per segona vegada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Mary and Max (2009) [8,1][5]: Pel·lícula d’animació de caire dramàtic amb humor absurd. Mary es una nena australiana de 8 anys i Max un Asperger de 44 anys de Nova York que s’expliquen la seva infeliç vida a través de cartes. No es el meu estil de pel·lícula però es deixa veure.
  2. Mi vida sin mi (2003) [7,6][4]: Ann es una noia de 23 anys de classe baixa, amb dos filles, una feina precària i viu en una caravana amb el seu marit. La seva vida canviarà quan li diuen que té un càncer incurable i li queden un parell de mesos de vida. No cal dir que es tracta d’un drama, sempre es un drama quan algú es mor, i més si es jove, i més si es de classe baixa, perquè en general els rics no fan tanta pena, i més si es una noia. No m’ha agradat massa la peli, la he trobat molt lenta, potser es veritat el tòpic que diu que a les dones els hi agraden les pel·lícules que mor una persona molt lentament, i als homes ens agraden aquelles que mor molta gent molt ràpidament.
  3. El nuevo mundo (2005) [6,0][3]. La història de Pocahontas. Principis del segle XVII, Colin Farrel es el capità Smith i s’apunta com a colon per ocupar les terres d’Amèrica, llavors s’enamora de la filla del cap d’una tribu, i els de la tribu els hi diuen que no volen guiris i que marxin per on han vingut, però com que els colons venen tan mal preparats i equipats els hi fan pena i els ajuden a passar l’hivern mentre no els venen a buscar, quan finalment arriben reforços del vell continent, els colons els hi tornaran el favor als indígenes, bé, no exactament… Llavors apareix Christian Bale de no se on i no se com aconsegueix fer la pel·lícula encara més lenta i avorrida. No es dolenta, però no es una peli per mi, massa amor, massa drama, i poca lluita, es una pel·lícula bastant lenta i contemplativa, no gaire diàleg.
  4. The Master (2012) [6,3][2]: Ens tornem a trobar a Joaquin Phoenix fent de boig, en aquest cas perquè ha acabat amb un trauma després de servir en la marina durant al segona guerra mundial, o potser ja estava així, no ho sé. Aquest home inestable incomprensiblement cau bé a Philip Seymour Hoffman que es el líder de la secta de la Cienciologia i junts faran coses molt estranyes, com una espècie de sessions de hipnosis i experiments de conducta sense cap mena de sentit. Trobo la Cienciologia tan absurda que la pel·lícula també l’he trobat absurda i no m’ha agradat.
  5. Tenet (2020) [6,8][7]: Va d’un agent de la CIA que en principi haurà de recuperar plutoni, però la realitat es molt més complicada, fet i fet això es una pel·lícula d’en Nolan, això vol dir que hi ha ciència ficció i acció original. Tècnicament no em puc queixar, però l’argument es massa rebuscat pel meu gust, les escenes son molt entretingudes de veure, però les mires sense entendre massa què coi està passant i si realment té sentit el què està passant, llavors quant surts de la sala hi penses una mica et dones compte que efectivament no té cap mena de sentit. Origen partia d’una premissa molt més fantasiosa però per mi funcionava molt millor, Tenet en principi sembla més plausible però de seguida veus que ni de conya poden funcionar així les coses. Però si passes d’entendre exactament tota aquesta moguda temporal estranya, i t’oblides de buscar possibles paradoxes, i et centres en gaudir de la pel·lícula de espies en la que es basa la trama la veritat es que un gaudeix molt.
  6. The Gentlemen: Los señores de la máfia (2019) [7,2][8]: Matthew McConaughey es un traficant a l’engròs de maria del Regne Unit que vol vendre el seu multimilionari negoci i jubilar-se, però quan està a punt de tancar el tracte algú li sabotejarà una de les seves plantacions i això el farà enfadar. Hugh Grant li explicarà a la ma dreta de McConaughey, que es Charlie Hunnam (el coneixereu com a prota de Sons of Anarchy), qui ha sigut el que li ha emmerdat el negoci. Es una pel·lícula al estil Guy Ritchie, drogues, armes, mafiosos, històries creuades, una mica d’humor absurd, bons diàlegs, actors amb papers excèntrics. Gairebé al nivell de Lock & Stock però una mica per sota de la genial Snatch; es una pel·lícula que m’ha agradat, m’ha mantingut atent en tot moment seguint la trama.
  7. Puñales por la espalda (2019) [7,2][8]: Daniel Craig es un investigador privat que ajuda a la policia a investigar la mort d’un famós escriptor de novel·les de misteri. En principi tot apunta a suïcidi, però després d’interrogar els familiars i amics es descobrirà que tothom té secrets que no vol que surtin a la llum. La trama gira al voltant de Ana de Armas, la infermera del escriptor, i del investigador Daniel Craig, el qual m’ha agradat molt el seu paper, aquí deixa ben clar que no sempre arregla les coses al estil James Bond. També podem trobar un grapat de bons actors entre els familiars de la víctima. Misteri i uns lleugers tocs d’humor que combinen molt bé, i la trama no cal que sigui excessivament recaragolada i rebuscada per tal que funcioni i hi hagi misteri, al final tot queda ben clar i sense forçar massa les situacions, Agatha Christie estaria orgullós del director.
  8. Kramer contra Kramer (1979) [7,2][5]: Dustin Hoffman i Meryl Streep estan casats, però per poc temps, només començar la pel·lícula Meryl deixa al seu marit i contràriament al que és habitual als anys 70, deixa al seu marit a càrrec del seu fill de 7 anys. Fins al moment Dustin només s’havia preocupat de la seva feina, i descobrirà que intentar cuidar del nen i mantenir la casa en condicions sense perdre una feina que li requereix moltes hores no serà gens fàcil. Quan per fi sembla que s’aconsegueix espavilar apareix un problema bastant gros per posar més drama sobre la taula. I què fa Meryl mentrestant? Plorar, sempre que surt a escena plora. A veure, no es dolenta, però la pel·lícula té 40 anys, i s’han fet molts films que han agafat moltes idees d’aquesta situació i per això em dona la impressió que aquesta història ja l’he vist moltes vegades.
  9. Origen (2010) [8][8]: Després de veure Tenet em venia de gust veure la segona millor peli d’en Nolan (la primera es El Caballero Oscuro), perquè Tenet i Origen s’assemblen en certa manera, Origen es molt millor, però volia recordar exactament perquè. Per si encara queda algú que no l’hagi vist explicaré de què va. Dicaprio es dedica a entrar en els somnis de la gent i robar-lis informació, però un home li demana just el contrari, entrar en un somni i ficar-li una idea concreta al cap, i segons sembla això no es gens fàcil de fer, però Dicaprio es molt Dicaprio i a més no estarà sol, compta amb Joseph Gordon-Levitt, Ellen Page i Tom Hardy. Idea original, bons actors, acció, efectes especials impactants, un trama una rebuscada que enganxa, final incert, com veieu té un munt d’elements que fan d’Origen una bona pel·lícula d’obligatori visionat.
  10. La lista de Schindler (1993) [8,6][9]: Voleu saber què va passar amb el jueus de Polònia durant la segona guerra mundial? Doncs aquesta es la vostra pel·lícula, espoiler, no va ser res de bo. A mesura que la guerra avança, la situació del jueus empitjora i la pel·lícula no té miraments alhora de mostrar-ho. Hi havia els nazis, que volien guanyar la guerra, bé, com tothom, es acceptable, els motius de la guerra ja es una altra cosa, però llavors hi havien tots els de les SS, aquesta gent, ja no eren persones, eren una altra cosa perquè no tenien humanitat, un ésser humà no tracta així un altre ésser humà, i aquesta actitud es veu sobretot a través del paper de Ralph Fiennes com el comandant Amon Goeth, el paper més repulsiu i per tant millor interpretat de tota la pel·lícula, Liam Neeson com a Oskar Schindler també fa un gran paper, i Ben Kingsley i també Embeth Davidtz, però de tots ells em quedo amb Fiennes. Simplement la millor pel·lícula de Spilberg, i mira que hi ha molta competència.

Faig un resum de les últimes 10 pelis que he vist. Com sempre primer la nota del filmaffinity, després la meva. La última pel·lícula ja l’havia vist.

  1. En busca de la felicidad (2006) [7,5][7]: Will Smith i la seva dona son pobres com rates, i tenen un fill, que de fet es el fill real de Will Smith. Will treballarà dur per intentar aconseguir ser broker. Per sort Will es molt intel·ligent, i com que EEUU es el país de les oportunitats, tots es possible, com ara que sigui també el país amb les desigualtats socials més extremes entre pobres i rics. Em crida l’atenció algunes coses de la peli, primera, com la mare fot el camp i deixa el seu fill, malgrat que sap que Will no té ni un duro i ella com a mínim té una germana. Segona cosa, com tenen 20 tios en pràctiques, sense cobrar, treballant com imbècils i fent beneficis per l’empresa durant mig any, i a sobre encara estan agraïts per haver treballat gratis, ni durant la esclavitud ho tenien millor muntat. La peli es bàsicament Will Smith amb una caixa amunt i avall intentant no enfonsar-se, però ho fa bé. Per cert, està basada en fets reals.
  2. Fantástico Sr. Fox (2009) [7,3][6]: El senyor Fox es una guineu que té una esposa i un fill, de jove es dedicava al robatori de gallines, però al formar una família li promet a la seva dona que ho deixarà, però no es així, i uns grangers no toleraran el robatori de les seves gallines i organitzaran una bona venjança. Es una pel·lícula de Wes Anderson al estil Wes Anderson, si no n’heu vist mai cap es molt complicat de definir. Es animació en stop motion i un humor curiós. Es divertida, però no arriba al nivell del Gran Hotel Budapest ni de Isla de Perros, per mi les millors pelis d’aquest director.
  3. Klaus (2019) [7,6][7]: Peli d’animació que narra la història d’un carter egoista però que acaba fent el bé en un illa plena de gent poc amigable. La temàtica pot semblar molt ensucrada i infantil, però la història està ben portada i amb unes quantes dosis d’humor que contràriament a moltes pel·lícules infantils no es basa en acudits visuals de caigudes i sorolls escatològics. Una pel·lícula per tota la família que no produeix avorriment ni vergonya aliena. Potser realment no es mereix el 7 però per la sorpresa inesperada li dono, i potser perquè m’ha agafat amb un bon dia, ves a saber.
  4. La gran belleza (2013) [7,4][5]: Un escriptor d’un sol llibre, d’uns seixanta i escaig anys treballa en un diari, normalment es troba rodejat amb personatges que han sigut famosos i poderosos, però igual que ell ja es troben en decadència i es dediquen a una vida contemplativa donada al hedonisme, buida superficialitat, festes, espectacles artístics incomprensiblement absurds, converses fins a altes hores de la matinada. La pel·lícula li dona un toc depriment a aquest tipus de vida, però més depriment em sembla matinar cada dia per anar a treballar durant tot el dia. Si heu vist altres pelis (o series) de Paolo Sorrentino us podeu fer una idea del pal que gasta la peli.
  5. La pianista (2001) [7,3][3]: Una professora de piano d’un conservatori freqüenta cines porno i sexshops per evitar la dominadora personalitat de la seva mare. La cosa canviarà amb l’arribada d’un nou alumne. La primera part es massa piano i massa lenta, la segona part es una bogeria que no entenc, tot i això reconec que es una pel·lícula que costa deixar de veure per saber on acabarà tot.
  6. La habitación de Fermat [6,2][6]: Un home cita quatre matemàtics en una habitació i comença a proposar-los enigmes per resoldre, si fallen no podran sortir de l’habitació. Es la versió marca blanca de Cube, hi ha menys ciència ficció però la trama no es tant interessant, ni hi ha tant misteri, ni els personatges son tant interessants, i s’hi comences a pensar sobre el motiu pel qual estan allà aquestes persones realment veus que algunes coses no tenen massa sentit, tot i així es una pel·lícula entretinguda on s’expliquen alguns enigmes clàssics.
  7. Machete Kills (2013) [4,6][7]: Segon llargmetratge sobre el personatge de Machete. Per qui no ho conegui Machete va començar com un curtmetratge / broma de Robert Rodriguez pel projecte Grindhouse d’ell i el seu amic Tarantino, vist l’èxit del fals trailer es va crear expressament la pel·lícula de Machete, una parodia total a les pel·lícules d’acció del estil heroi solitari híper-violent el qual tot sol es carrega una organització criminal. Com us podeu imaginar aquesta es la segona part de Machete, una pel·lícula encara més exagerada que la primera part. Per seguir la broma dels falsos trailers la pel·lícula comença amb un trailer d’una falsa pel·lícula de Machete al espai. M’encanten les parodies i aquesta no es la excepció. Tot i ser una broma de pel·lícula està plena de famosos, entre ells Mel Gibson, Jessica Alba, Michelle Rodriguez, Sofia Vergara, Charlie Sheen, Lady Gaga i Antonio Banderas. Es una bona pel·lícula? Gens ni mica, però es molt divertida!
  8. Las invasiones barbaras (2003) [7,4][5]: Un canadenc s’està morint de càncer, no es una persona gaire estimada, però com que li queda poc de vida, la seva dona, els seus fills, els seus amics i les seves amants l’aniran a veure en els seus últims moments. El protagonista es professor universitari, i la majoria dels seus amics també ho son, això fa que algunes de les converses girin al voltant de personatges històrics, avisats esteu. La pel·lícula es dramàtica si, però no tant dramàtica com fa semblar la sinopsis que n’he fet, tracta de veure com salten els conflictes entre la gent, i de passada tampoc deixa massa bé el sistema sanitari canadenc, com a mínim als EEUU si estàs molt forrat et tracten bé.
  9. Los chicos del coro (2004) [7,6][5]: En els anys quaranta un professor de música ensenyarà als alumnes conflictius d’un internat a cantar. Si heu pensat que els nens es tornaran bons després d’aprendre a cantar heu desvetllat la sorpresa de la pel·lícula… No m’ha desagradat, però l’he trobat bastant sosa, suposo que es cosa meva que no tolero massa bé els nens, i en aquesta pel·lícula n’està ple.
  10. Gladiator (2000) [7,9][9]: Comodo es vol proclamar emperador de Roma en contra dels desitjos (i la vida) del seu pare, per aconseguir-ho aquest haurà de carregar-se al general més fidel del seu pare, Máximo Meridio. Es podria dir que la pel·lícula mig es basa en fets reals, però es pren llibertats, moltes (Catapultes i balistes en un combat al mig d’un bosc? Cascs de fantasia?), però això no es important, l’important es que la trama avança de manera ferma en tot moment i en cap moment pesen els 170 minuts que dura la versió estesa del film; només començar ja et planten al mig d’una batalla brutal entre romans i germànics espectacular, i a partir d’aquí la pel·lícula avança a base de diàlegs dramàtics i escenes de lluita ben fetes, bona feina senyor Scott. Dos dècades han passat des de que es va produir aquest clàssic atemporal. Una pel·lícula d’acció i drama. Russell Crowe el considero bon actor, i sense cap dubte aquest es el seu millor paper. Des d’aquesta pel·lícula odio a Joaquin Phoenix i res podrà fer l’home per canviar la meva opinió d’ell, fa un paper francament repulsiu, vull dir que es molt bon actor també. La banda sonora de Hans Zimmer es una meravella, la qual no es va emportar l’Oscar però si el Globus d’or, els Oscars que si es va emportar van ser millor pel·lícula, efectes especials (malgrat la famosa bombona), millor actor principal, vestuari i so, tots merescuts. “Me llamo Máximo Décimo Meridio, comandante de los Ejércitos del Norte, general de las Legiones Felix, leal servidor del verdadero emperador Marco Aurelio, padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza en esta vida o en la otra” què voleu que us digui, jo amb aquestes frases m’emociono.

PS: Com que divendres es festa avanço el recull d’enllaços a demà

Com que ja he vist 10 pelis publico la cinquena part del recull de pelis que he vist aquest 2020. Com sempre, primer la nota de filmaffinity i després la meva. Les dos últimes pel·lícules son les que he vist per segona vegada.

  1. Wind River (2017) [7][6]: Jeremy Renner (Ojo de Halcon dels Vegnadores) es una espècie de caçador, i Elizabeth Olsen (La Bruja Escarlata també dels Vengadores, i germana Olsen no bessona) es una agent del FBI que es avisada quan Ojo del Halcón troba un cadàver a la neu. La pel·lícula es una investigació criminal que avança a poc a poc fins que al final, bé, diguem que a segons quins llocs la vida val ben poca cosa. Diria que es exagerada en el fet que hi ha molta gent que no li costa gaire matar, però llavors es quan et diuen que la pel·lícula es basa en fets reals i et quedes a quadres.
  2. Zombieland: Mata y remata (2019) [5,6][6]: Segona part de Zombieland. Aquesta també es una comèdia sobre zombies protagonitzada pel nano que feia de Zuckerberg a la Red Social (mireu-la si encara no ho heu fet), Woody Harrelson, el detectiu menys boig de la primera temporada de True Detective i Emma Stone, la noia dels ulls preciosos que ballava amb Ryan Gosling a La La Land. Zombieland 2 no es tan divertida ni original com la primera part, però tot i així té uns quants bons moments, com ara l’aparició dels dobles dels protagonistes, i el personatge de Madison proporciona alguns moments divertits. Entreteniment lleuger sense complicacions.
  3. 1917 (2019) [7,8][8]: Durant la primera guerra mundial un parell de soldats han de travessar la terra entre dos trinxeres per entregar un missatge que evitarà una matança. Mendes ha rodat gairebé tota la pel·lícula en un sol pla seqüència, això vol dir sense pausa, sense talls, i amb la càmera seguint als protagonistes tota la estona, s’havien fet pel·lícules així abans, però no pas pel·lícules amb tanta acció com aquesta, trets, explosions, avions, esfondraments, incendis, runes i més runes. Mendes ha creat un camp de batalla de la primera guerra mundial sencer fins al més mínim detall i l’ha omplert de soldats amagats en trinxeres, terra cremada, fil ferro espinós, molt de fang, i sobretot cadàvers. Al filmar d’aquesta manera es crea la sensació que l’espectador es un més dels presents i es com si acompanyés a la parella protagonista de ben a prop, es d’aquelles pel·lícules que realment val la pena veure en el cine o com a mínim en 4K per entrar bé dins de les escenes. Els dos caporals protagonistes no son massa famosos, els tres únics actors que conec, però que tenen poc paper son Colin Firth, el Moriarty de Sherlock i el propi Sherlock. Resumint, la trama es simple, però està explicada d’una manera efectiva i tècnicament impressionant. D’acord que el final es tot musiqueta i llagrimeta fàcil, però se li perdona perquè la posada en escena es grandiosa.
  4. Aniquilación (2018) [6,1][4]: Una espècie de camp de força s’expandeix a poc a poc per una zona pantanosa, un equip de científiques investigarà què passa. Doncs el què passa es una flipada en colors. Al principi es intrigant saber què passa al interior d’aquesta zona, però com més es descobreix més absurd es torna tot.
  5. Beasts of no nation (2015) [7,3][5] : La pel·lícula segueix la vida d’un nen soldat en una de les moltes guerres sense cap sentit que hi ha per Àfrica. Idris Elba es el comandant que guia la milícia per la selva i es dedica a saquejar i matar la gent dels pobles, i fa el millor paper de la pel·lícula. La peli no està malament, però tinc un problema, els nens no em solen despertar empatia ni compassió, per molt que els converteixin en nens soldats en guerres absurdes.
  6. Billy Elliot (2000) [7,3][5]. L’acció transcorre durant les vagues dels miners del carbó de l’Anglaterra de 1984. Billy Elliot es un nen que li agrada ballar, per suposat el seu germà gran i el seu pare estaran en contra, i la seva mare està difunta per tant té poc a dir, però Billy trobarà una professora que veurà talent en aquest nen. La peli ve a dir que el ballet no es exclusiu de noies i gais, això, i que si el teu fill té alguna aspiració a la vida intenta donar-li suport, per molt que a tu no t’agradi.
  7. Antes de amanecer (1995) [7,4][4] Un noi jove i guapo coneix una noia jove i guapa en un tren, decideixen passar un dia junts a Viena, i per sorpresa de ningú s’acaben agradant. Heu pensat mai com es l’ideal romàntic al conèixer un desconegut? Aquesta pel·lícula es concentra única i exclusivament en això, hora i mitja de parella feliç, xerrant i fent-se petons. La gràcia d’aquesta pel·lícula es que 9 anys més tard va sortir una seqüela on aquests dos personatges es tornen a retrobar i 9 anys més tard la tercera i última part de la trilogia amb un últim e improbable retrobament, però a mi m’importa poc perquè son dos pel·lícules que no veuré.
  8. Mommy (2014) [7,4][3]: Un nano de 16 anys surt d’un internat i la seva mare viuda s’ha de fer-se càrrec, el nano té trastorn de dèficit d’atenció, hiperactivitat i possiblement bipolaritat, o sigui que es una joia, a part que li falta molta educació. Per sort, una veïna que es professora en excedència ajudarà en l’educació del nano. No suporto els adolescents, i menys encara quan son tant problemàtics, per això la pel·lícula m’ha agradat poc.
  9. Ocean’s Eleven (2001) [7,2][8]: Gorge Clooney forma una banda d’onze d’atracadors per robar tres casinos de Las Vegas propietat de Andy Garcia. Què voleu que us digui m’encanten les pel·lícules sobre atracaments amb plans ridículament elaborats i recarregats de passos, molts dels quals serien totalment prescindibles, però son necessaris perquè tots els actors famosos que surten a la pel·lícula es llueixin, el meu preferit, com gairebé sempre, Brad Pitt. La gràcia principal es que l’espectador tampoc sap el pla complet i el va descobrint sobre la marxa. La versemblança de la pel·lícula potser no es el punt fort, sent la part més flipada de totes la bomba electromagnètica, però ho passo per alt en favor de la diversió i l’entreteniment. Per suposat res es el què sembla, i sempre hi ha un pas més en el pla.
  10. Cadena Perpetua (1994) [8,6][9]: A finals dels anys 40 Tim Robbins es condemnat a cadena perpetua a la presó de Shawshank per haver matat a la seva dona i al amant d’aquesta; allà coneixerà a Morgan Freeman, un home que sap aconseguir coses. Tot i els seus dos metres, els primers mesos a la presó no seran senzills per a Tim Robbins, fins que aquest ofereix les seves habilitats com a subdirector bancari als guardes de la presó. Aquesta es la pel·lícula amb millor valoració del imdb i es totalment merescuda, un drama carceller que aprofundeix en l’amistat, i en la dura vida a la presó quan hi ha guàrdies i un director de presó cruels. També hi ha el drama de la sortida a la vida real quan t’has passat tota la teva vida en una presó. Robbins i Freeman espectaculars. Final satisfactori inclòs aprovat per Raquel Welch. No conec a ningú que no li hagi agradat aquesta pel·lícula.

 

No se perquè però aquest mes he mirat més pel·lícules del que es habitual, i he pensat que ja en tenia suficients com per fer un CT recull. Les últimes sis pel·lícules de la llista son les que he vist per segona vegada, d’aquesta manera apareixen pelis que puntuo molt alt per variar una mica. Us deixo la puntuació de filmaffinity primer i després la meva.

  1. The Farewell (2019) [6,7][3]: Una família xinesa que viu a Nova York se’n va cap a Xina per estar uns dies amb la àvia de la protagonista de la pel·lícula, ja que aquesta li han diagnosticat un càncer, però per estranyes costums xineses la família no li diu a l’àvia que li queda poc de vida, i simplement s’inventen l’excusa d’un casament per passar temps en família. Es una pel·lícula basada en fets reals, i la venen com a comèdia dramàtica, de drama si, sense dubte, però de comèdia molt poca cosa. Massa realista pel meu gust, que traduït vol dir massa avorrida.
  2. Gato negro, gato blanco (1998) [7,6][3]: Un pobre desgraciat s’ajunta amb un mafiós per robar un tren amb petroli però la jugada surt malament, i acaba devent calers al mafiós, per compensar-lo el mafiós li demana que casi el seu fill amb la seva germana. Es una comèdia de situacions absurdes que personalment no m’ha fet gens de gràcia, serà que no entenc el humor iugoslau…
  3. Todos queremos algo (2016) [6,2][3]: Ambientada en els anys 80, Jake arriba a la universitat de Texas disposat a estudiar poc però amb moltes ganes de jugar al beisbol, sortir de festa i conèixer noies. La pel·lícula es molt al ritme de My Sharona (The Knack), Heart Of Glass (Blondie), The Sugar Hill Gang (Rapper’s Delight), i molts d’altres hits que no vaig viure, però la cosa no es queda aquí i els protagonistes passen per varis rotllos musicals diferents com la música disco, el country o el punk, per què? Ni idea. La peli va sobre res en concret, simplement la vida de joves universitaris esportistes, suposo que qui tingui nostàlgia pels 80 li agradarà la peli, jo està clar que no en tinc.
  4. Un hombre llamado Ove (2015) [6,7][6]: Ove es un vell suec rondinaire i misantrop que viu sempre amargat i trist perquè la seva dona va morir, fins que uns nous veïns s’instal·len al costat de casa seva, lògicament, sinó no serien veïns. Mitja pel·lícula son flaixos de la seva vida de nen amb el seu pare, de jove, de com va conèixer la seva dona, després el seu millor amic i després la mort de la dona. Bàsicament es com la primera mitja hora de Up però sense la màgia de Pixar i posant actors reals i allargant durant dos hores. Musiqueta de piano, final emotiu i fi. La peli té un plus extra perquè surt un gat tipus Bosc de Noruega preciós.
  5. Secretos de Estado (2019) [6,5][6]: En el 2003 Keira Knightley treballa escoltant converses pel govern britànic, fins que li arriba una nota que diu que espien a membres de la ONU per fer-lis xantatge perquè aquests votin a favor de la guerra d’Iraq, i això no li sembla bé a Keira i decideix filtrar la notícia a la premsa. Es basa en fets reals. En teoria es una pel·lícula de tensió, però des del primer moment ja sabem que l’acusen de difondre secrets d’estat. La pel·lícula es bastant freda, molt burocràtica i es limita a exposar els fets, no fa massa drama, tot molt formal, es nota la producció britànica. Reconec que la part final amb el judici m’ha sorprès, no esperava que fos d’aquesta manera.
  6. El sacrificio de un ciervo sagrado (2017) [6,6][5]: Colin Farrell i Nicole Kidman son un matrimoni feliçment casat amb dos fills, un de cada sexe tal com marca el tòpic. Colin treballa com a cirurgià i coneix un noi de 17 anys el qual ha perdut al seu pare, presenta el noi a la seva família i tenen una relació una mica estranya, de fet tots els personatges d’aquesta pel·lícula son una mica estranys, o bé els dobladors estaven mandrosos o tots parlen sense entonació emotiva alguna, sembla que no tinguin sang a les venes. La estranya relació d’amistat entre un adult i noi de 17 es bastant incòmode de veure, ja que Colin ja té els seus propis fills. A mitja pel·lícula passa un fet anòmal que et deixa amb el dubte de saber com acabarà, i quan arriba al final acabes decebut, com a mínim jo he acabat decebut. Per si us dona alguna pista de com es la pel·lícula el director i guionista es el mateix que Canino i Langosta (Yorgos Lanthimos), dos pel·lícules encara més estranyes que aquesta.
  7. Revolutionary Road (2008) [6,9][4]: Sam Mendes ens porta la història d’una parella (Leonardo DiCaprio i Kate Winslet) en els anys 50, el quals no son feliços. Tenen dos fills, ell té una feina que no li agrada, viuen en una bonica casa a les afores. Cansats del seu estil de vida decideixen que potser ha arribat el moment de fer un canvi radical, deixar-ho tot enredera i anar a viure a París. La pel·lícula bàsicament es veure durant dos hores com DiCaprio i Winslet es discuteixen per tot, divertit, eh?
  8. Los mercenarios 2 (2012) [5,9][8]: L’argument va de…. A qui coi li importa l’argument en una pel·lícula així? Es una comèdia on s’ajunten totes les lleves glòries de les pelis d’acció, diuen estupideses i fan escenes d’acció ridículament exagerades. Les comèdies solen tenir una puntuació no gaire alta perquè el humor es molt personal de cadascú, i per tant a tots ens fan gràcia coses diferents, altres sentiments com la tristesa son més universals, tots plorem quan es mor un cadell de Golden Retriever, però no hi ha cap estàndard universal per l’humor. A mi m’encanta especialment la parodia, i encara més l’autoparòdia i bàsicament Los mercenarios 2 va d’això, la primera part de la saga encara s’ho mig prenien una mica en serio, però aquesta segona part els hi importa un rave la versemblança i ho deixen clar des del primer moment i ho mantenen coherentment durant tota la pel·lícula. Què voleu que us digui m’encanta veure actors clàssics exagerant els personatges que els van convertir en famosos quan eren joves, la lluita amb objectes aleatoris de Jet Li (per exemple paelles), la poca expressivitat facial de Arnold Schwarzenegger, les ganyotes exagerades de Sylvester Stallone, les puntades de peu impossibles de Van Damme (l’havíeu vist mai fent un paper del malvat? Es el meu personatge preferit de la pel·lícula, el seu personatge es diu literalment “Villain”, no es precisament subtil), la fatxenderia Bruce Willis, la auto-paròdia total de Chuck Norris (la millor escena de la pel·lícula), etc. Els guionistes simplement s’han limitat a escriure frases per satisfer al què els fans volen sentir dels seus ídols i funciona! L’argument es secundari, de fet, s’ha forçat per tal que sigui el més tòpic possible, començant pel membre de l’equip que treu la foto de la novia i diu que es vol retirar, es el que té el 200% de probabilitats de morir, a partir d’aquí la resta del grup buscarà venjança, per suposat els dolents son absurdament malvats i el seu únic objectiu es ser el màxim de cruels possibles sense raó pràctica alguna.
  9. Malditos Bastardos (2009) [7,8][9]: Una escamot de soldats d’elit aliats s’infiltraran al mig d’una França totalment envaïda pels nazis per tal de matar als principals oficials nazis. Malditos Bastardos barreja nazis i comèdia, només Tarantino s’atreviria a fer una cosa així. Bé, no es una comèdia i prou, es una barreja de gèneres, hi ha acció, hi ha comèdia, hi ha tensió, una mica de tot. La pel·lícula comença amb l’escena més potent de tota la pel·lícula, on un actor enorme com Christoph Waltz fa el millor paper de la seva carrera com a coronel de les SS, un actor a seguir molt d’aprop. A partir d’aquí Brad Pitt i els seus homes, que son molt bons matant, però horriblement negats alhora d’infiltrar-se subtilment, hauran de fer el què puguin per portar a terme la seva missió. Suposo que sent una peli d’en Tarantino no cal que ho digui, però per si hi ha algú molt despistat la pel·lícula es violenta, molt violenta, extremadament violenta. Per suposat la història es totalment falsa, però això la fa més entretingudament imprevisible. Simplement la meva pel·lícula preferida de Tarantino, i mira que en té moltes de molt bones.
  10. Indiana Jones y la última cruzada (1989)[7,8][10]:  Indiana Jones haurà de trobar el seu pare que ha desaparegut mentre buscava el Sant Grial. La peli d’aventures per definició, per mi la millor de la trilogia (Dius que hi ha una quarta? No se de què em parles). Què es millor que un Indiana Jones? Dos Indiana Jones! Em cau bé Harrison Ford, i també em cau bé Sean Connery, i junts fan una fantàstica parella pare-fill. La peli ho té tot, aventures, misteri, investigació, una relació paternofilial recomposta, nazis, un tanc, un dirigible, rates, serps, un rinoceront cabrejat, un cavaller de les creuades, trampes mortals de 1.000 anys basades en serres elèctriques,… i tot ben acompanyat de la fantàstica música de John Williams com sempre. Un parell de cites a tenir en compte de cara a buscar qualsevol relíquia fantàstica: “La X no marca el lloc” i “Només el penitent passarà”, apa ja esteu llests.
  11. El señor de los anillos: La comunidad del anillo (2001) [8,0][9]: La pel·lícula d’aventures fantàstica per definició. Una primera part on es presenten els protagonistes i arranca el clàssic viatge de l’heroi contra les forces del mal, la situació es tòpica, però està tant ben feta que no importa, els conflictes que comporta la possessió de l’anell, les traïcions, la amistat entre els personatges, la redempció, l’heroi patint, aliances impossibles. Son tres hores de pel·lícula (versió extensa) que no es fan llargues perquè els moments de calma i acció estan ben equilibrats, res a veure amb el Hobbit on l’acció està sobredimensionada i més que lluites son coreografies de circ, en canvi la comunitat de l’anell es molt més seriós, les lluites son més senzilles però també més crues, cops d’espasa, fletxes i sang, no calen saltets, i aquí mor gent important. I la banda sonora es fantàstica, es mítica, i la fotografia i els paisatges? Impressionants. El únic detall que fa que no li posi el 10 es que no m’agrada que els herois siguin tant bons lluitant que no es despentinin quan s’enfronten a un centenar d’enemics, o bé a enemics superiors com ara els Nazguls i no miro a ningú senyor Aragorn.
  12. El señor de los anillos: Las dos torres (2002) [8,0][9]: Continuen els paisatges increïbles, la música èpica i el CGI que tot i tenir gairebé 20 anys continua sent millor que algunes de les produccions actuals (si fas la vista grossa amb els llops Huargos). La segona pel·lícula es coneguda per la batalla de l’abisme de Helm, però no solament la batalla es important, tota la tensió prèvia al enfrontament manté al espectador tens. I la batalla es veu, vull dir que no es la moda actual de marejar l’espectador amb ràpids moviments de càmera per simular més acció i caos, aquí la càmera està quieta i l’espectador veu què coi està passant, d’acord que hi ha flipades pel mig que potser sobren com Leoglas fent surf, però per això la peli no té el 10. Igual que la primera part aquesta també està plena d’escenes memorables com l’arribada dels elfs a Helm (segur que la recordeu dels llibres xD), l’arribada dels genets de Rohan, o de com un personatge totalment CGI pot tenir tant carisma! No parlo del fastigós i bipolar Golum, parlo d’en Barbol i el Ents. La guerra potser es la part més espectacular, però la part d’en Frodo també es important, com més avança la pel·lícula més grisa i fosca es torna la imatge quan apareix aquell hobbit turmentat.
  13. El señor de los anillos: El retorno del rey (2003) [8,2][9] Final de la millor trilogia fantàstica de tots els temps. A part de totes les guerres i batalles en aquesta peli es veu molt clar com l’anell pesa, i el Frodo acaba perdent el cap, qui pot culpar realment als humans de no destruir-lo quan tocava amb el poder d’atracció que té? En totes tres pelis estan molt cuidades en els detalls, però tècnicament m’ha semblat que aquesta es la millor, els plans son més èpics, més primers plans, sobretot dels enemics, que en els dos primeres quedaven més desdibuixats, com una massa infecta, aquí veiem el detall de cares d’orcs, li posem cara realment al enemic. No cal dir que la banda sonora i la fotografia continuen sent impecables. Per mi potser es la millor de les tres, però alhora també té la cosa que menys m’agrada que es l’exercit de fantasmes verds, per mi sobrava bastant que fossin com mocs verds; després d’haver vist una èpica carrega de cavalleria, la massa de fantasmes em va semblar una manera cutre d’acabar la batalla. Això si, per falta de finals no ens podrem queixar, perquè quan penses que s’ha acabat sempre hi ha un final més, i cada cop més emotiu que l’anterior, es curiós que siguin finals plens d’estima i amor en una trilogia on només el 5% dels personatges principals son femenins. Que més dir? Ah si, cavalls, molts cavalls.

Com que amb el tema del confinament estic mirant algunes pel·lícules més he decidit convertir el post bimestral en mensual, per tan avui us porto les pelis de maig. Com que us queixàveu que sempre punto baix he hagut de re-visionar algunes de les meves pelis preferides, primer us he posat les sis noves, i després la 7, 8 i 9 son les que he vist per segona vegada. Us deixo la puntuació de filmaffinity primer i després la meva.

  1. Le mans ’66 (2019) [7,2][7]: El títol original es Ford vs Ferrari, perquè als americans els hi agrada presumir, però als italians els veiem bastant poc, el just per fer-los quedar malament, bàsicament es Ford, Ford i Ford. La pel·lícula es bastant previsible però queda totalment compensat perquè les actuacions dels dos protagonistes son bones, especialment la de Christian Bale. Dos hores i mitja de peli que passeu bastant bé per tractar-se d’una competició que a la vida real no m’interessaria el més mínim, per tan la peli ha d’estar ben feta.
  2. Midsommar (2019) [6,4][4]: Cinc nois de Nova York van de vacances a un poble perdut de suècia en el qual es celebra un festival molt especial cada 90 anys, el xoc entre la cultura moderna i la tradició d’una comunitat molt tancada serà força important. Es una pel·lícula filmada amb calma, no pas perquè no passin coses, sinó perquè el director deixa temps per pair les escenes, i realment moltes d’elles no son fàcils de pair, però la gent es mou molt a poc a poc. No pots deixar de veure la pel·lícula perquè vols saber quina serà la nova fase del festival, però en conjunt puc dir que no m’ha agradat gaire.
  3. Nerve, un juego sin reglas (2016) [5,4][6]: Un joc proposa reptes a la gent i s’han de gravar fent-los amb el mòbil, i com que els protagonistes son adolescents i per tant estúpids, fan tot el que els hi diuen. Tòpica crítica a les xarxes socials, la privacitat a la xarxa, les modes, la pressió social, la fama instantània, el reptes adolescents, etc. La peli no es massa bona, però tens molta curiositat per saber quin serà el pròxim repte, i per saber si la pel·lícula acabarà malament o molt malament.
  4. Deadpool 2 (2018) [6,8][7]: Deadpool es un anit-heroi que es dedica a fer conya de les pelis de super-herois, en especial de la saga dels X-Men que es en la qual està ficat. A part de la broma també hi ha lloc per l’acció i una mica de drama, fins hi tot hi ha una mica de línia argumental. Si et va agradar la primera la segona també t’agradarà. Deadpool es l’heroi més fresc i de moment el que menys cansa.
  5. Swiss Army Man (2016) [6,3][5]: Paul Dano està perdut i troba el cadàver de Daniel Radcliffe. La pel·lícula es una espècie de Naufrago, però amb més fantasia, i està clar que Paul Dano no té ni la meitat del carisma de Tom Hanks, però s’ha de reconèixer que Radcliffe té més registres interpretatius que en Wilson. Masses bromes escatològiques i sobretot massa fantasia absurda pel meu gust, inclús quant intenten posar un xoc de realitat no poden evitar fer que la fantasia acabi guanyant.
  6. Crudo (2016) [6,2][3]: Una noia estudiosa i vegetariana comença a estudiar veterinària, de no haver vist mai un tros de carn a fer veterinària es un pas força important, allà tot son cadàvers d’animals, sang i viseres, i la noia queda una mica trastocada. Si us agraden les pelis de festes universitàries amb novatades, sexe, drogues i sang aquesta pot ser una pel·lícula per vosaltres, en cas contrari no val pena ni intentar-ho. Us diran que tot això es secundari, que la pel·lícula es realment un viatge interior, un pas de la pubertat a la adultesa, els problemes, bla bla bla, no us deixeu enganyar, va d’una jove amb problemes mentals.
  7. Matrix (1999) [7,9][9]: Neo es un hacker el qual descobrirà un nou mon quan conegui el misteriós personatge de Morfeo, i fins aquí puc explicar sense fer espoilers, si que encara queda algú que no hagi vist aquesta obra mestra. Matrix es un doble referent tant de les pel·lícules de ciència ficció com per les d’acció, té més de 20 anys i els efectes especials continuen sent bastant bons. Té coses una mica WTF com el fet de ser “piles”, però si obvies aquests detalls es una pel·lícula que alterna molt bé entre el descobriment d’aquest nou mon i les escenes d’acció, constantment et manté atent per l’acció o per les escenes d’explicació, l’interès durant tota la pel·lícula no té temps de decaure, però ho fa sense escenes d’acció massa llargues, contràriament a la moda actual d’escenes d’acció interminables que acaben avorrint al espectador que amb tant moviment de càmera acaba perdut. Matrix està plena d’escenes mítiques les quals l’espectador pot seguir sense acabar marejat, de fet, es tot el contrari, desacceleren el temps per tal que tinguis temps d’apreciar el moviment. Si que es veritat que el final queda una mica oberta, però millor haver-ho deixat així que les continuacions, que no diré que siguin dolentes, ni molt menys, però si prescindibles. Un últim consell, nens, recordeu no prendre drogues, en especial pastilles vermelles.
  8. Aliens: El regreso (1986) [7,4][9]:  Sembla que una colònia humana que han fundat en un planeta on la Ripley va trobar uns quants ous d’Alien està tenint problemes (eufemisme), per això decideixen enviar els marines més durs de tota la galàxia (marines terrestres, per suposat) a resoldre el problema. M’encanta quan la gent que va sobrada té problemes, i aquestes marines tenen molts problemes. La situació d’angoixa constant de saber que estan totalment rodejats i sense escapatòria, una atmosfera totalment desoladora. Personalment sempre m’ha agradat molt més aquesta segona part de la saga d’Aliens, les següents parts son dolentes, i la primera part ha quedat una mica antiga, si la reviseu veureu tots els clixés de pelis de por reflectits, i ja no t’agafa res per sorpresa, en canvi aquesta segona part, tot i que té algun “susto” s’enfoca més a l’acció, i no ha envellit tant malament, per exemple el CGI no es veu malament simplement perquè no hi ha CGI, estem a 1986 recordeu? Pràcticament tots els efectes especials son maquetes, tot està construït artesanalment a ma, llavors a tot s’aplica una capa fastigosa negra perquè es la marca Alien, i això es atemporal, potser que les maquetes de naus i vehicles semblin joguines però millor això que un CGI cutre, perquè les maquetes sempre molen. La pel·lícula està plena d’escenes mítiques com el comptador de bales de les metralladores automàtiques o la batalla final amb la reina Alien. A més està plena de referències a la primera part que li donen continuïtat a la història com ara el gat o l’intrigant androide. La senyoreta Ripley es la meva heroïna preferida, per què escollir entre una metralladora amb llançagrades i un llançaflames quan existeix la cinta americana? Qui deia que les segones parts no son bones?
  9. American Beauty (1999) [7,9][9] No sóc especialment fan de les pel·lícules dramàtiques però aquesta m’encanta. Només començar la pel·lícula ja dona un cop de puny a la panxa de l’espectador “Me llamo Lester Burnham. Este es mi barrio. Esta es mi calle. Esta es mi vida. Tengo 42 años. En menos de un año habré muerto. Claro que eso no lo sé aún. Y en cierto modo, ya estoy muerto. Aquí me tienen, cascándomela en la ducha. Para mí el mejor momento del día. A partir de aquí, todo va a peor”. American Beauty es això, la vida en general es una merda, hi poden haver-hi coses bones, per suposat, però en general es una merda, i a diferència del 99,99% de les pel·lícules American Beauty reflexa la realitat americana. Arribes a la mitjana edat, tens una feina segura, una gran casa, una dona i una filla maques, has complet el somni americà, no? Doncs res més lluny de la realitat. American Beauty no es “només” Kevin Spacey i un gran guió, es que fins hi tot la banda la sonora es bona! Però Spacey no es l’únic patètic desgraciat, tothom es patètic i desgraciat en aquesta pel·lícula encara que no ho sembli a primera vista, i també frustrats i sonats i això m’encanta perquè ningú es salva. I el millor es que la pel·lícula no té cap lliçó moral, no acaba convertint els seus personatges en millors persones, no dicta cap fórmula per aconseguir la felicitat, simplement ens presenta la situació, el van viure feliços per sempre es només pels contes, no hi ha una resposta universal per la felicitat. I no, la bossa no es cap metàfora de res, es tant sols un maleïda bossa que vola, no té res, es absurd. Entenc perfectament que no es una pel·lícula per tothom, es d’aquelles pel·lícules que o bé t’agraden molt o no t’agraden gens, jo caic en el primer grup. Voleu veure el millor actor del mon anant coix? Mireu sospitosos habituals, voleu veure el millor actor del mon en el paper de la seva carrera? Mireu American Beauty. Una curiositat, el guionista es Alan Ball, es també el creador de Six Feet Under, no em sorprèn.

Resum de les pelis que he vist durant els mesos d’abril i març, ja se que el normal es dir març i abril, però era per ser innovador. Com sempre primer la nota del filmaffinity i després la meva.

  1. Call me by your name (2017) [7,4] [3]. A Itàlia, al estiu de 1983 un noi de 17 anys coneix un altre noi i es senten atrets un per l’altre. Què faig mirant una peli així? Ni idea, va guanyar el Oscar al millor guió adaptat i tenia curiositat per saber què tal, i resulta que no tinc el mateix criteri que els crítics de l’acadèmia dels Oscar, però això ja ho sabia. Es passen tota la peli anant amb bici, nadant i menjant, se m’ha fet llarga i pesada.
  2. Lady Bird (2017) [6,6][5]: En la peli coneixem el últim any d’institut d’una adolescent de Sacramento, les amistat, les festes, els balls, la vida familiar, la cerca de la universitat, els nois, les classes, les coses típiques.
  3. Los hermanos Sisters (2018) [6,9][5]. Un western sobre un parell de germans que es dediquen a caçar recompenses, l’habitual es seguir als bons de la pel·lícula, aquí es tot el contrari, i la gràcia es veure la relació entre els dos germans com va canviant al llarg de la pel·lícula.
  4. Whiplash (2014)[7,8][7]: Un noi de 19 anys toca la bateria i aprèn a tocar-la amb un professor de música molt estricte. No es precisament l’argument més interessant però resulta que el professor es tan estricte que es imbècil, i el noi es tan auto-exigent amb si mateix que també es imbècil, i tothom ho passa fatal perquè tothom es imbècil, i bojos, tots bojos. Li poso un set perquè m’ha sorprès i es original, però no m’ha agradat, però es una peli que no et deixa indiferent.
  5. Joker (2019) [8,1][6]: Un malalt mental el qual la vida li va malament, i en comptes de rebre ajuda se li retira, conseqüència, es perillós deixar un boig sense control per la ciutat. Tota la pel·lícula gira al voltant d’aquest home amb problemes mentals, la resta de personatges només son secundaris que més que ajudar li perjudicaran en el seu estat.
  6. Parasitos (2018)[8,0][7]: No vull explicar gaire per no espatllar de què va gaire la pel·lícula, només diré que un noi de classe baixa comença a treballar per una família de classe alta. La pel·lícula enganxa perquè la trama es va complicant més i més, i realment no saps com avançarà. Es una barreja de gèneres, thriller, comèdia, misteri. Una cosa m’ha quedat confirmada, els coreans estan sonats.
  7. Downton Abbey (2019) [6,6][9]: Veure els entranyables personatges de Downton Abbey es fantàstic per mi, durant tota la pel·lícula he estat amb un somriure estúpid al llavis. La excusa per aquesta pel·lícula / capítol especial (especialment car i luxós) es la visita del rei a Downton però podria haver estat qualsevol cosa, l’important es veure els personatges de nou tant formals tots ells, sóc un sentimental amb aquesta sèrie no hi puc fer més. Per suposat no té cap sentit veure aquesta peli si no heu vist la sèrie. El 9 no es només per la pel·lícula en si mateixa es per la nostàlgia de la sèrie.
  8. Al final del túnel (2016) [6,4][6]: Un home descobreix com els seus veïns fan un túnel, només us donaré una pista, no són de la companyia de l’aigua… Té moments força inversemblants però es entretinguda, sobretot la segona part.
  9. El irlandés [7,4][6]: Bàsicament es la vida de Robert de Niro que fa de sicari pel mafiós de Joe Pesci, Al Pacino es un amic sindicalista, i així passa la pel·lícula, Robert de Niro posant bombes, matant a gent que ni saps qui son a sang freda, i ajustaments de comptes varis, tot això durant uns llargs e interminables 209 minuts. La peli es interessant a estones, però hi ha moments que perds l’interès i acabes desconnectant, perquè el ritme es molt pausat, serà que Scorsese es fa gran.
  10. Érase una vez en… Hollywood (2019) [7,1][6]. Any 1969, Leonardo di Caprio es un actor de westerns, Brad Pitt es el seu actor d’escenes perilloses, però sembla que Di Caprio perd popularitat i s’esforça per continuar sent un bon actor, mentrestant Margot Robbie està per allà fent papers menors en pel·lícules. La pel·lícula va amb bastanta calma, coneixent els protagonistes, però sense que passi massa res. No em puc queixar, els tres protagonistes ho fan bé, sobretot Pitt que em cau molt bé, però fins al final realment la pel·lícula es molt tranquil·la, m’ha decebut, esperava alguna cosa més.
  11. El Hoyo (2019) [6,4][6]: Un home es desperta en una cel·la, per sota hi ha una altra cel·la i per sobre una altra, no puc explicar res més, es una distopia de supervivència. La pel·lícula no es gaire llarga, hora i mitja, però en tota la estona no avança gaire, la situació es molt absurda i el final es totalment insatisfactori, però li dono el sis perquè es original.
  12. Money Monster (2016) [5,8][6]: Un home entra en el plató de televisió on George Clooney presenta un programa sobre inversió borsatil dirigit per Júlia Roberts i agafa com a hostatge a George Clooney. L’objectiu es esbrinar perquè una empresa ha perdut 800 milions sense raó aparent amb la conseqüent caiguda d’aquesta en la borsa. La situació d’un segrest amb hostatges sempre es tensa, i tota la pel·lícula es basa en això, els actors protagonistes ho fan bé, però l’actuació de policia es molt permissiva per resultar versemblant, tenen molts moments per desencallar la situació i no ho fan, tot i així la pel·lícula es entretinguda.

Començo a recapitular les pelis que he vist els dos primers mesos del 2020. Recordeu, primer la nota del filmaffinity, després la meva

  1. Ralph rompe Internet (2018) [6,6] [5]: Ralph i Vanellope han d’endinsar-se a internet per buscar un volant pel joc de la Vanellope i descobriran tot un nou mon. Peli Disney amb lliçó moral sobre la amistat. Massa enfocada al públic infantil pel meu gust, la primera tenia més suc pels adults, tot i així es pot mirar, la millor part la de les princeses Disney.
  2. Sinister (2012) [5,9][5]: No se perquè encara vaig mirant pelis de por si no em solen agradar gaire… Un escriptor es trasllada a la casa de les víctimes d’una família assassinada, aviat descobrirà que la mort d’aquesta família està relacionada amb altres morts esgarrifoses d’altres famílies.
  3. The Old Man & The Gun (2018) [6,1][5]: Un venerable i encantador Robert Redford atraca bancs perquè es el què ha fet tota la vida, es una peli molt senzilla i entranyable.
  4. Corazón gigante (2015) [7,0][4]: Un home de 40 anys lleig i gras, però que es molt treballador i un tros de pa coneix una noia. Peli islandesa entranyable. El final es com a mínim es diferent a lo habitual, malgrat tot no es el meu estil de peli.
  5. John Wick (2014) [6,3] [4]: Simplement Keanu Reeves matant russos sense descans, la peli no té cap argument ni cap versemblança, tot es previsible i bang bang bang.
  6. Kiki, el amor se hace (2016) [6,3][4]: Comèdia romàntica de cine espanyol sobre cinc parelles que tenen filies sexuals. Pensava que faria gràcia, però no gaire…
  7. Langosta (2015) [6,6][4]: Un peli surrealista i absurda on ens presenten una societat on es obligatori estar en parella, i qui no en té l’envien a un hotel per tal que en trobi i si no ho aconsegueix amb uns quants dies acabarà convertit en animal. Però també hi ha un petit grup de proscrits solters que s’auto-prohibeixen estar en parella. De les pelis més rares que he vist mai, es fascinant de lo absurd que és.
  8. Mula (2018) [6,7][6]: Per pagar un deute el vell Clint Eastwood farà de mula pels EEUU portant droga en el seu cotxe. Per posar emoció els de la DEA faran una mica la seva feina. Es bastant fantasiós la manera com funciona el càrtel de la droga mexicà. Bé, sempre em fa gràcia el paper de Eastwood com a vell rondinaire que se li enfot tot i diu el què pensa a tothom.
  9. Warcraft: El Origen (2016) [5,6][5]: Orcs matant humans i viceversa, i una mica de màgia pel mig. Si voleu una trama amb cara ulls millor jugueu al videojoc, la peli es molta acció i poca cosa.
  10. Shazam! (2019) [6,0][6]: Un noi de 14 anys rep els poders d’un mag, el problema es que un malvat adult també els rep. Es ven com una peli de superherois diferent, i efectivament ho és, la diferència es que està totalment enfocada al públic juvenil. Intenta ser divertida i arriba justet a entretinguda, algo es algo.
  11. Sufragistas (2015) [6,8][6]: A principis del segle XX el moviment pel vot de la dona cobra força a Anglaterra. Peli molt sòbria, molt dramàtica, molt centrada en l’acció d’un grup de dones pel moviment sufragista.
  12. El juego de la sospecha (Cluedo) (1985) [6,4][7]: Un grup de persones que en principi no es coneixen de res acaben citats en una mansió quan es tanquen els llums i es produeix un assassinat, tocarà descobrir qui es el culpable. Molt semblant al estil de un Cadàver als postres, si us va agradar aquella aquesta es el mateix estil, potser no tan divertida, però una mica més rebuscada. Es un tipus de peli una mica ximple però a mi m’agraden.
  13. Bohemian Rhapsody [7,3][6]: No es un musical, però la música està molt present, es una peli biogràfica, jo tampoc sóc de pelis biogràfiques però la música de Queen l’has escoltat per tot arreu o sigui que enganxa. La història de Freddy Mercury no es res de l’altra mon, però té algunes escenes amb bastant força, en especial el concert de Wembley. I s’ha de reconèixer que el nano de Mr Robot es belluga bé.
  14. Watchmen (2009) [6,8][7]: (Vista per segona vegada) En una realitat paral·lela ens trobem en els anys 80, la guerra freda sembla que es carregarà la civilització en qualsevol moment, el únic element que aguanta la tensió nuclear es el Dr. Manhattan, un ésser tot poderós, però que ni ell es capaç de mantenir aquesta tensa situació per gaire temps. A part del Dr. Manhattan no hi ha super-herois hi ha vigilants, gent normal entrada que fa el què pot perquè la ciutat sigui més segura.
  15. La liga de la justícia (2017) [5,5][5]: Un dolent terrible amenaça la terra, ara que Superman ha mort, Batman haurà d’ajuntar Aquaman, Wonderwoman, Flash i Cyborg per lluitar contra aquesta amenaça. Podien haver posat algun gir de guió sorprenent, però no, tota la peli es basa en ajuntar els super-herois i lluitar contra el dolent, més simple que una sabata.
  16. Overlord (2018) [6,0][5]: Just abans del desembarcament de Normandia una esquadra de paracaigudistes haurà de demolir una torre de comunicacions nazi per facilitar el desembarcament, però sota de la torre de control els nazis estaran fent experiments xungos. Una barreja entre cine bèl·lic, terror, gore, una mica de cada.

 

Recopilatori de les pelis que he vist els últims dos mesos de l’any 2019.

  1. Dragon Ball Super: Broly (2018) [6,7][5]. La quarta generació de bola de drac coneguda com a “Super” es caracteritza per estar pobrament dibuixada però a canvi té uns efectes estroboscopis de llum i color que fan les delícies de qualsevol epilèptic. La veritat es que el capítol comença interessant amb la història de la destrucció del planeta Vegeta (sí, una altra vegada), es de llarg la millor part del capítol, la segona part es simplement lluita i més lluita, i anar canviant els color dels cabells dels guerrers, bastant avorrit.
  2. Corazones de acero (2014) [6,6][6]. Abril del 1945, els aliats ja tenen la segona guerra mundial gairebé guanyada, però els nazis no es rendeixen, en comptes d’assegurar la victòria el què fan es enviar petits escamots de tancs clarament insuficients per acabar amb la resistència alemanya, un d’aquests grups serà liderat pel sergent no se què, Brad Pitt. Veure tancs en acció sempre mola, però veure això d’intentar matar mig exercit nazi amb un sol tanc queda una mica forçat.
  3. El vicio del poder (2018) [6,9][6] Una pel·lícula biogràfica sobre el vicepresident dels EEUU Dick Cheney. Realment la pel·lícula no deixa massa bé a aquest home, i tot el què va fer amb relació amb la guerra d’Irak, el president Bush tampoc queda massa bé, i algun altre republicà tampoc surt massa ben parat. No es un documental, es Christian Bale en acció.
  4. Star Wars: El ascenso de Skywalker (2019) [6,2][6]: Complicat parlar d’aquesta sense espoilers… Es una peli molt ben feta però amb masses forats de guió i massa Disney.
  5. Glass (2019) [6,3][6]: Tercera part de la trilogia que va començar amb “El protegido” i va continuar amb “Múltiple”. Existeixen els super-herois? Es una peli estranya, com totes les d’en Shyamalan. Potser de les tres es la que més m’ha agradat, serà perquè posa un final a la història.
  6. Grenn Book (2016) [7,6][7]: Road movie ambientada en els anys 60 on un famós músic de color viatja pel sud dels EEUU amb un xofer blanc. No tenia gaires esperances vist l’argument de la peli però m’ha agradat. El duo Mortensen / Mahershala funciona molt bé.
  7. La LEGO película 2 (2019) [5,8][7]: Una peli pels nens que també la gaudeixen els adults perquè està plena de referències que els nens no pillaran. Es bàsicament el mateix que la primera, tot i així a mi em posa de bon rotllo aquest tipus de pelis. Molta acció, un gag seguit d’un altre i cançons enganxoses i Bruce Willis.
  8. Malos tiempos en el Royale (2018) [6,5][6]: Quatre desconeguts que en principi no es coneixen s’allotgen en un hotel decadent de Nevada, a mesura que avança la nit s’anirà descobrint què hi fa cadascú allà. Es una història al estil Tarantino, semblant a los Odiosos Ocho, però tot i que la trama no està malament l’estil no es tan bo com el d’en Tarantino, una cosa es posar tensió a l’ambient i l’altre es allargar massa, li falta ritme, amb 45 minuts menys seria millor peli.

Us enllaço la resta de posts de cine de l’any 2019: Gener / Febrer, Març / Abril, Maig / Juny, Juliol / Agost, Setembre / Octubre. Total 59 pelis vistes en el 2019, més o menys surt a peli per setmana. En el 2018 van ser 57 pelis, les podeu repassar en el CT2871 i el CT2959.

Toca repassar les pelis que he vist durant aquest setembre i octubre. Recordeu primer la puntuació del filmaffinity, després la meva.

  1. Blackhat: Amenaza en la red (2015). [4,6][5]. Un hacker paralitza unes turbines d’una central nuclear xina i la central explota una mica, això fa que els xinesos col·laborin amb els EEUU per tal de descobrir el hacker, per fer-ho trauran de la presó a un altre hacker. Una peli de hackers adornada amb una mica d’acció, no es dolenta, normaleta, hi ha algunes flipades informàtiques, hi ha alguna coseta inversemblant, però res greu, potser es que no m’acabo de creure el Thor (Chris Hemsworth) fent de hacker, no se.
  2. Spider-man: Un nuevo universo (2018). [7,7][7]. Peli d’animació sobre Spider-man, amb una animació bastant psicodèlica, colorista i ràpida, pot arribar a marejar una mica. La peli està bé, una trama interessant, molta acció i humor, el problema es que potser hi ha massa acció, arriba a ser esgotadora, i no només és acció, els diàlegs, les converses, la informació, totes les escenes van revolucionades, fins hi tot les escenes tranquil·les estan allà per posar càrrega dramàtica, i costa trobar un moment en la peli per frenar i calmar-te. També es veritat que la peli pot anar accelerada perquè les bases i els principis de spiderman se’ls coneix tothom perfectament, per això aquí posen la directe i no et perds.
  3. La juventud (2015) [7,1][6]. Dos amics a prop dels vuitanta passen les vacances en un balneari suïs. Un es compositor i l’altra director de cine. Xerren, coneixen gent del balneari, passen la seva vida. Que et queda fer a la vida en aquesta edat? Es una pel·lícula tranquil·la però no es avorrida.
  4. Capitana Marvel (2019) [6][6]: Trobes tota la acció que un esperaria amb un peli de Marvel, però només això, acció. Hi ha un intent de fer una mica una peli d’espies amb els agents infiltrats, però no acaba de funcionar, de seguida es passa a les hòsties i a les explosions. Per ser Marvel hi ha poc humor, només el gat. La protagonista no m’acaba de convèncer, tot i ser molt poderosa li falta èpica, potser aquest es el problema, massa poder. Samuel L. Jackson millor, però tampoc es que tingui un gran paper, ni tan sols Jude Law m’acabava d’agradar en aquesta peli. De les més fluixes de Marvel.
  5. Nikita, dura de matar (1999) [6,3][6]: Una noia inestable es entrenada pel govern per convertir-se en una assassina encoberta, què podria sortir malament? Ja sabeu com son les pelis d’en Luc Besson, noies fortes però una mica sonades i violència crua i dura. Cameo d’en Jean Reno obligatori. A un assassí sempre li donen tanta informació com sigui possible per tal de fer millor la seva feina, aquí es tot el contrari, no li diuen pràcticament res, així no hi ha manera de treballar.
  6. Torrente 5: Operación Eurovegas (2014)[4,6][5]: Una parodia de Oceans Eleven amb en Torrent reclutant la seva col·lecció de freaks habituals i també a Alec Baldwin que no se com l’han enganyat. Humor fàcil però entretinguda, res més, algun gag es salva, però la majoria passen desapercebuts.
  7. Alita: Angel de combate (2019)[6,5][5]: Bàsicament cyborgs lluitant entre ells amb excuses molt dolents per fer-ho, principalment una espècie de terra promesa que realment un no sap què hi ha, suma-li una història d’amor entre un humà i una cyborg allargada pesadament durant tota la pel·lícula. Avorrida no es, però no té massa substància.
  8. La favorita (2018) [7,2][7]: A principis del segle XVIII Anglaterra està amb guerra amb França (com pràcticament sempre…), i la reina Anna no es gaire espavilada, però per sort té la seva amiga Rachel Weisz que l’assessora en temes de govern, però l’arribada d’una nova serventa (Emma Stone) trastocarà la vida en la cort anglesa. Des de que vaig descobrir Downton Abbey tinc certa debilitat per la noblesa. A part, em sembla que m’he enamorat de Emma Stone.
  9. Aquaman (2018) [5,8] [5]. La trama es tristament previsible, el típic camí del heroi escollit que ha de trobar un objecte màgic per salvar el mon de la destrucció. Per suposat l’acompanya una noia que per demostrar que estem en el segle XXI també sap lluitar, però no deixa de ser l’acompanyant bufona de torn. DC també ha intentat copiar l’humor de Marvel en aquesta peli però sense cap gràcia, ho sento, s’hauran d’esforçar més. Les lluites son constants en tot el film, però en comptes d’entretenir el que fan es allargar la pel·lícula en excés, per exemple el dolent humà es tan ridícul que millor que se l’haguessin estalviat.

Toca parlar de les pelis vistes durant el juliol i l’agost. Recordeu, primer la puntuació del filmaffinity i després la meva.

  1. Spider-man lejos de casa (2019) 6,7: 7/10. Em cau bé aquest jove spider-man, i Nick Furia no arriba al nivell de Ironman però també m’agrada molt, o sigui que era fàcil que aquest peli m’acabés agradant, acció, humor, un petit gir inesperat, escenes posts crèdits interessants, una peli Marvel no de les millors però si bona.
  2. Cristal Oscuro (1982) 7,0: 4/10. Peli dirigida al públic infantil però que es suportable per un adult. Es la típica història fantàstica del escollit que ha de fer un viatge per carregar-se el mal del mon, bàsicament com el senyor dels anells però sense ser èpic i de caire més infantil malgrat que els dolents són la cosa més lletja que he vist en molt de temps i provoquen malsons als nens. Es una peli que no hauria vist mai, però el tipo de la brocha ha fet una article genial sobre la peli, el millor que he llegit en molt de temps.
  3. Land of Mine (Bajo la arena) 2015 7,1: 7/10. Un cop acabada la segona guerra mundial 2.000 presoners alemanys van ser obligats a retirar el milió i mig de mines que van quedar per les costes Daneses. No cal dir que els presoners alemanys no eren gaire ben tractats. La meitat van acabar morts o mutilats.
  4. En la casa (2012) 7,3: 7/10. Un adolescent escriu pel seu professor una història mig real mig imaginada en la qual entra en la vida de la família del seu company de classe. En cap moment saps quan de veritat hi ha en la història. Un curiosa barreja entre escriptura i cinema.
  5. Enredados (2010) 6,9: 6/10. Típica història feliç i cursi de Disney, hi ha bastants gags que son divertits, la història per altra banda no podia ser més previsible, tot i així no entenc perquè et manté atent a la pantalla, suposo que els personatges estan fets amb gràcia, amb gràcia i amb els ulls molt grossos. Les cançons son un pastel total.
  6. The Fall: El sueño de Alejandria (2006) 7,1: 5/10. Un actor de risc dels anys 20 cau del cavall i es queda paraplègic, al hospital una nena li fa companyia mentre ell li explica una història fantàstica, exageradament inversemblant i totalment surrealista de venjança. La nena intenta ser entranyable però per mi es insuportable.
  7. The Guest (2014) 5,9: 7/10. Una família acaba de perdre el seu fill soldat en la guerra de Afganistan quan els hi arriba un company tot explicant històries sobre el seu fill. The Guest es d’aquelles pel·lícules que la meitat son una cosa i a mitja pel·lícula fa un clic i canvia totalment de rotllo. La primera part millor que la segona, però la segona té la seva gràcia, més que res que no cada dia es veu el bo de Matthew Crawley (Dan Stevens) fent de dolent, no es cap espoiler es veu del primer minut que aquest noi amaga alguna cosa, el problema es saber què.
  8. Babadook (2014) 5,9: 5/10: Una dona que ha perdut el seu marit cria sola al seu fill de 7 anys, quan apareix un misteriós conte sobre una criatura anomenada Babadook, el comportament del fill cada vegada serà més estrany. Típica peli de por, tot comença normal, després passa alguna cosa rara, i després cada vegada hi ha més coses rares. A la crítica li ha agradat molt, suposo perquè la mare ho fa bé, a la gent normal no tant.
  9. Espartaco (1960) 8,0: 7/10. Espartaco es el líder dels esclaus rebel·lats, aquesta rebel·lió li anirà bé alguns patricis per millorar la seva posició política a Roma, tot a costa de moltes vides perdudes en batalles, per suposat. Té de tot aquesta peli, té acció, té discursos èpics, té traïcions, té grans batalles (sense CGI), té drama, tot un clàssic.
  10. El primer hombre (2018) 6,4: 6/10. El títol de la peli es refereix al primer home que va posar un peu a la lluna, en aquest cas, el guapo d’en Ryan Gosling. A mi m’agrada el tema de l’espai i els coets, però tot i així he trobat la pel·lícula una mica lenta, li falta una mica de gràcia, potser la part familiar em sobra una mica i en canvi amb més de detalls tècnics m’hauria agradat més.
  11. Horizonte final (1997) 5,9: 6/10. En el any 2047 una nau d’exploració va desaparèixer fa 7 anys, i ara ha arribat una senyal que indica que ha tornat, una nau de rescat anirà a investigar què ha passat a la tripulació, com podeu suposar, res de bo. M’agrada el terror espacial, però es una llàstima, si hagués tingut un desenvolupament final menys ridícul hauria estat millor, però no es pot tenir tot.