Archive for the ‘Cine’ Category

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Midnight Special (2016) [5,8][3]: Pel·lícula fantàstica on un nen d’uns 10 anys té poders sobrenaturals. Amb aquest argument ja em podria imaginar que la pel·lícula seria una castanya, però com que surt Kirsten Dunst… bah ni així. A sobre el pare del nano és Michael Shannon, aquell actor que sempre té una cara de pena i per tan només li donen papers dramàtics. No entenc com a la crítica li ha agradat. Encontres a la tercera fase marca blanca.
  2. Los mejores años de nuestra vida (1946) [8,2][3]: Quan s’acaba la Segona Guerra Mundial, els soldats tornen a casa i a adaptar-se a la vida civil després d’anys en una guerra els hi costarà. El tema és interessant, però em costa molt el ritme lent de la pel·lícula, hi ha una tendència a allargar les escenes innecessàriament, veiem com els actors es recreen en fets tan quotidians com menjar, vestir-se, i molts diàlegs buits, em desespera i més en una pel·lícula de pràcticament tres hores. A més a més està plena de borratxos sobreactuant.
  3. Convicto (2013)[6,6][5]: Un jove molt agressiu és tancat en una presó anglesa, allà trobarà altra gent bastant violenta, encara que no fins al seu nivell. Un home els intenta calmar una mica fent teràpia, però sembla que no hi ha música que amansi aquestes feres. Això no és Prison Break, aquí no es busca solucionar els problemes amb enginy, aquí tot s’arregla a cops, i si els cops de puny fallen, toca provar amb puntades de peu. És d’aquelles pel·lícules que solen agradar a la crítica, amb actuacions intenses, jo només veig uns quants sonats barallant-se.
  4. Los santos inocentes (1984) [8,1][5]: Pel·lícula costumista sobre l’Espanya profunda dels anys 60, sobre com és la vida en un mas on els senyors vivien bé, mentre els treballadors viuen en condicions paupèrrimes, pràcticament en esclavitud i encara han d’anar agraint constantment els favors als seus amos. No és el meu estil de pel·lícula, i l’Azarias m’ha ficat molt nerviós.
  5. El proyecto Adam (2022) [5,5][6]: Ryan Reynolds viatja al passat tot buscant la seva parella, però s’acaba trobant amb el seu jo de petit. Peli d’acció familiar on Ryan Reynolds fa el típic paper de Ryan Reynolds, encara que bastant suavitzat per fer una pel·lícula per a tots els públics, només us diré que la gent ni tan sols es mor, simplement exploten en un núvol de confeti, no fos cas que es vegi una mica de sang. En general les pel·lícules de viatges en el temps poden tenir un argument bastant complicat, en aquesta no és el cas. Si us agrada molt Ryan Reynolds com a mi, la podreu veure, en cas contrari no cal que us hi acosteu.
  6. Propesct (2018) [5,4][6]: Un home i la seva filla adolescent baixen en un planeta amb una nau que sembla dels anys 70, a recol·lectar un material escàs i valuós, però en arribar-hi es trobaran amb problemes, problemes en forma de Pedro Pascal. Ciència-ficció a petita escala, amb un estil desangelat sense ser apocalíptic.
  7. Doctor Strange en el multiverso de la locura (2022): [7,1][6]: Una noia té la capacitat de saltar entre universos, i el malvat de torn voldrà atrapar aquesta noia per tal d’aconseguir tan preuat poder, i el doctor Strange haurà d’evitar-ho. Una altra pel·lícula més de Marvel, entretinguda? Per mi si, però ja està. En general, els finals de Marvel acaben sent tots igual, fluixos i previsibles. Amb tants personatges serà estrany que quedi algun actor que no hagi treballat en cap producció de Marvel.
  8. El último duelo (2021) [7,0][7]: Ho heu endevinat, Ridley Scott ha tornat a fer una altra pel·lícula èpica històrica, aquesta vegada ambientada en la França del segle XIV. Dos cavallers i vells coneguts, Matt Damon i Adam Driver tindran les seves desavinences, i bona part d’aquestes serà a causa de Jodie Comer, no els culpo gens, ja sabeu que jo també soc admirador d’aquesta jove actriu. Una sola història tres versions.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Ocho apellidos catalanes (2015) [4,4][3]: Segona part de Ocho apellidos vascos. La noia basca protagonista de la primera part es vol casar amb un català, un imbècil interpretat per Berto Romero, però el sevillà que és ex-novio seu ho vol impedir, amb l’ajuda del pare de la núvia. La primera part no era bona, però tenir certa gràcia, suposo que les idees bones les devien gastar ja, perquè en aquesta segona part han agafat uns quants tòpics d’andalusos, bascs, i catalans i els han deixat anar a veure què passava, doncs passa una pel·lícula fluixa, que repeteix el mateix argument de la primera part.
  2. El infinito (2017) [5,8][5]: Un parell de germans que de joves havien marxat una secta, de més grans i tornen perquè… no tinc clar perquè, el cas és que quan arriben al campament tot sembla molt maco, però hi ha alguna cosa estranya… Que? Esteu inquietats? És D’aquelles pel·lícules que passen coses estranyes sense cap sentit i te les venen com si en tingués algun, doncs no en té, no us deixeu enganyar.
  3. Manchester frente al mar (2016) [7,1][5]: El germà petit, en els dos sentits, de Ben Affleck s’ha de fer càrrec del seu nebot quan el seu germà es mor, entre aquesta mort i els diversos flashbacks de la vida del protagonista tenim un bon drama familiar muntat. Per cert, Manchester no és la ciutat d’Anglaterra, és un poblet de la costa dels nord-est dels EEUU. Aquest paper li va donar l’Òscar a Casey Affleck, perquè els drames sempre agraden al jurat dels Oscars, si a vosaltres també us agraden les desgràcies familiars aquesta pot ser la vostra pel·lícula, jo no en soc especialment partidari, bona pel·lícula segons la crítica però no per mi.
  4. Alcarràs (2022) [7,7][5]: A una família del camp de Lleida se li acabala concessió d’uns terrenys que tenen plantats arbres fruiters, per l’hereu serà un problema perquè durant tota la vida només ha fet que recollir fruita, per això quan el nou propietari li proposa que s’encarregui del manteniment de les plaques solars que vol posar ho rebutja. Típica situació que el progrés arriba a l’entorn rural, els fills ja no es poden dedicar al mateix ofici que van aprendre dels seus pares, ja que la fruita cada vegada està més mal pagada. Llavors afegeix una mica de drama familiar quan entre germans no s’entenen. Calien dues hores de pel·lícula per explicar això? Jo crec que no, perquè bàsicament veiem a la família recollint fruita, avis contant anècdotes de temps pretèrits, i nens petits jugant mentre són molt bufons i adorables. Llavors per què ha guanyat tants premis en els festivals europeus? Suposo perquè als crítics tenen romantitzat tot el tema del camp, amb els seus arbrets i els seus conillets, i després suma-li unes quantes cullerades de folklore català com ara unes festes populars amb un correfoc, i una mica de menjar estrany com són els caragols, i au, a rebre premis. Una història senzilla i realista contada de manera senzilla.
  5. Hellboy (2004) [6,0][6]: Hellboy és un dimoni que lluita contra les criatures paranormals que travessen al nostre planeta. Els dolents d’aquesta pel·lícula ho tenen tot, són nazis, russos i dimonis. Entretinguda pel·lícula d’acció, on el bo és un monstre lleig i rebel.
  6. CODA: Los sonidos del silencio (2021) [6,6][7]: Ruby és l’única oient de la seva família de sords, això la converteix per força en una noia responsable i treballadora. Un dia descobreix afició pel cant. Sabeu què? Resulta que ja havia vist aquesta pel·lícula, ja que es tracta d’un remake de la peli francesa La família Bélier que vaig veure en el 2014, però com que aquesta versió ha guanyat l’Oscar tenia curiositat per veure què han fet els estatunidencs. Resulta que han fet el mateix, però canviant la granja per un vaixell de pesca, han posat un profe de música més motivat, han fet créixer al germà de la protagonista, han posat una mica més de ritme, i li han posat un interès romàntic a la protagonista. Amb tot això la pel·lícula ha guanyat? Doncs una mica si, i com que la peli ja estava bé de base doncs au, a guanyar l’Oscar perquè les històries de superació personal davant les adversitats familiars agraden a la crítica.
  7. Jinetes de la justícia (2020) [7,0][7]: Mads Mikkelsen és un militar que perd a la seva dona en un accident de tren, però aviat descobrirà que no ha sigut un accident. És la primera vegada que veig Mads Mikkelsen en aquest tipus de paper i la veritat és que com qualsevol actuació seva, ho fa molt bé. És una curiosa barreja entre thriller i comèdia, que funciona força bé, malgrat que el final sigui previsible. Pel·lícula rodona com la roda d’una bicicleta.
  8. Oxígeno (2021) [5,9][7]: Una dona es desperta i es veu atrapada en una càpsula criogènica, però no estarà sola, una espècie d’Alexa, que és qui gestiona la càpsula parlarà amb ella. La protagonista ha perdut oportunament la memòria i només tindrà flaixos del seu passat, que anirà recordant a mesura que el guió ho necessiti. La pel·lícula recorda a Buried i 127 horas, especialment a la primera, perquè l’acció és estàtica, però interessant.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. El redentor (2014) [5,7][4]: Un assassí a sou es carrega una nena sense voler mentre complia el seu encàrrec, aquest fet el farà replantejar la vida i començarà a anar en contra dels mafiosos dels seus pagadors. Una pel·lícula de coreans molt violents matant-se amb molta sang i trets. Una espècie de John Wick asiàtic.
  2. El castillo ambulante (2004) [7,8][4]: En un món de finals de segle XIX amb aires de steampunk i màgia, una maledicció converteix una jove en una vella, per tal de recuperar la seva joventut començarà a col·laborar amb un mag. No sé per què encara segueixo mirant les pel·lícules del Studio Ghibli si sé perfectament que no m’agrada aquest estil d’històries fantàstiques, aquesta barreja de màgia i monstres coloristes no em van, ho trobo massa infantil, crec que hauria de deixar d’intentar-ho. I quina mania que té sempre amb representar el mal sempre com monstres negres i pringosos com petroli.
  3. Uncharted (2022) [6,0][6]: L’argument és simple, un trio de caçadors de tresors fan equip per trobar l’or perdut de Magallanes. Recordeu abans quan després d’una pel·lícula d’èxit aprofitaven i treien un videojoc amb el nom de la pel·lícula i aquest era en general dolent? Doncs ara passa al revés, s’aprofiten d’un bon videojoc per fer una pel·lícula fluixa. A veure, no és una mala pel·lícula, és simplement una cinta d’aventures que només destaca per dues coses, la primera és Tom Holland, em cau bé aquest noi, no tinc clar exactament perquè, però em cau simpàtic, i la segona és que un tros de la pel·lícula passa a Barcelona mentre alguns personatges fan turisme per la ciutat, i a mi sempre em fa gràcia reconèixer llocs on he passat. No cal veure la pel·lícula a excepció que sigueu fans del videojoc o de Tom Holland.
  4. Ip Man (2008) [7,3][6]: En els anys trenta, en un poble de la Xina, Ip Man és un mestre de les arts marcials que viu tranquil·lament, fins que arriba la Segona Guerra Mundial, els japonesos envaeixen la Xina i els xinesos comencen a passar-ho malament, Ip Man entre ells. Si us agrada veure xinesos pegant-se sense gaire exageració aquesta és la vostra pel·lícula. En tot moment un intueix perfectament cap a on anirà la trama, però el protagonista té el seu encant, tota la resta de personatges, especialment els japonesos, són caricatures.
  5. Enemy (2013) [6,4][6] Un professor d’història mira una pel·lícula i veu com un actor secundari és igual que ell, ràpidament es comença a obsessionar amb aquest home. Em sap greu posar-li una nota tan normal en una pel·lícula tan curiosa, però tot i ser 90 minuts d’inquietud constant, tots els protagonistes m’han posat bastant dels nervis amb la seva actitud. Una altra pel·lícula on Jake Gyllenhaal fa d’antiheroi, en aquest cas per partida doble.
  6. No mires arriba (2021) [6,7][7]: Un parell de científics detecten un meteorit que es dirigeix a la terra, com reaccionarà la societat a aquest fet? Malament. Qualsevol fet es pot polititzar, de tot es pot treure rèdit econòmic, tot crea debat, i tot són notícies que s’obliden tan aviat com es creen. Una espècie d’Idiocracia, però presa una mica més seriosament, no obstant això, no deixa de ser una sàtira sobre cap a on es dirigeix la societat actual. Dicaprio m’agrada pràcticament sempre, i en aquesta peli no és una excepció, i Meryl Streep i Cate Blanchett també fan grans papers. El gurú barreja de Jobs, Musk i Zuckerberg és tan real que fa por.
  7. Free Guy (2021) [6,2][8]: Free guy, interpretat per Ryan Reynolds (Deadpool, Ases calientes) és un NPC normal d’un videojoc de l’estil GTA, fins que un dia desperta i pren consciència pròpia quan coneix una jugadora interpretada per Jodie Comer (Killing Eve). Es tracta d’una pel·lícula d’acció salvatge com pot ser el GTA, amb humor, però amb una trama simple on el dolent és molt dolent i simple, tot i això, els bons són manipulats i estafats per l’antagonista. Al final la lliçó moral cau en el clàssic missatge moralista de jocs triple A dolents, jocs indis bons. La peli té un estil molt semblant als Lego Movies, i a mi em cau simpàtic aquest rotllo. El film està molt recarregat d’efectes especials, i la suposada rebel·lia està edulcorada per a tots els públics, amb trama romàntica inclosa. Tanmateix, la pel·lícula és molt entretinguda, com a mínim ho ha sigut per mi, i té un munt de referències freaks, o sigui que m’ha agradat, i la parella d’actors protagonistes són molt carismàtics, a part que estic enamorat de Jodie Comer o sigui que soc poc parcial.
  8. Réquiem por un sueño (2000) [7,8][8]: Un noi drogoaddicte (Jared Leto) malviu com a camell, però s’acaba esnifant tots els beneficis i mai li arriba pel somni d’ampliar el negoci i traficar més a gran escala. Per altra banda, la seva mare, fa dieta per poder participar en el seu concurs preferit de la televisió, per resumir-ho, puc dir que no seguirà el mètode correcte per aprimar-se. Només pel muntatge de la pel·lícula ja val la pena veure-la, no cal ser gaire cinèfil per adonar-se com d’atípicament estan fetes les escenes. A més, la banda sonora és fantàstica, prova d’això és que s’ha fet servir en molts trailers d’altres pel·lícules. Si voleu deixar les drogues per sempre, aquesta és la pel·lícula perfecta per ajudar-vos. Ara tinc ganes de veure més pel·lícules de Jennifer Connelly.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Malas Calles (1973) [6,9][3]: Un aspirant a mafiós de barri de Nova York dels anys 70 vol portar un restaurant, però per fer-ho s’haurà de comportar bé davant del seu tiet, però el seu amic Robert de Niro el ficarà en problemes una vegada darrere l’altre, és d’aquelles pel·lícules on Robert de Niro fa un paper odiós. En el fons, la primera hora i mitja serveix per presentar els personatges i el barri per on es mouen, no és fins a l’última mitja hora que realment passa alguna cosa. Suposo que algú em matarà per posar-li un 3 a aquest clàssic del Scorsese.
  2. El padre (2020) [7,7][4]: Anthony, un home de més de 80 anys té problemes d’alzheimer i això li provocarà uns quants maldecaps a ell i a la seva filla. És un d’aquells drames clínics que tant agraden a la crítica, però que a mi m’avorreixen. Anthony Hopkins fa una gran interpretació, Olivia Colman també, tanmateix els 97 minuts de film es fan llaaaargs. Una història trista, realista, que ens pot passar a tots, als nostres pares, etc, molt bé, però m’he avorrit.
  3. El contador de cartas (2021) [6,6][5]: Oscar Isaac és un home trist i amargat d’ençà que va tornar de la guerra, va passar una temporada a la presó, i ara es dedica a jugar al poker; fins que un dia un jove se li acosta tot explicant que el seu pare va morir per culpa del seu coronel i que si el vol ajudar a venjar-se. La pel·lícula passa gairebé íntegrament dins de diferents casinos, però el pòquer és només un refugi que fa servir el protagonista per sobreviure i per omplir el seu miserable temps. És d’aquelles pel·lícules fosques, desagradables de veure, on el protagonista ha fet coses molt lletges, i, per tant, ha quedat bastant trastocat, un home turmentat, s’ha de tenir ganes per veure una peli així, i jo no les tenia massa, tot i que aprecio el recordatori sobre la temàtica. És d’aquelles pel·lícules que els hi agrada més a la crítica i als cinèfils que no pas al públic general.
  4. El color del dinero (1986) [7,0][6]: Paul Newman fa de mànager de Tom Cruise, un gran jugador de billar, la idea no és guanyar, la idea és estafar a la gent i guanyar diners, però Cruise fa un paper d’ingenu i costarà fer-lo treballar com cal. Molt billar, una bona actuació de Newman, una actuació exagerada de Tom, entretinguda, però un xic llarga i amb final anticlimàtic.
  5. Gosford Park (2001) [6,7][6]: En una mansió campestre anglesa, durant els anys 30, un munt de criats cuida uns quants senyors que han vingut a passar el cap de setmana de caça quan un assassinat trasbalsa la vida de la casa. Un munt de bons actors anglesos treballant sempre fa goig de veure. Hi ha molts personatges i costa una mica situar-te al principi, però cap al final ja tens la gent important ubicada. Un assassinat sempre aporta una mica de misteri, m’ha recordat a Downton Abbey, però al ser format pel·lícula no hi ha temps d’agafar estima als personatges i això fa que m’importi bastant poc què els hi passi.
  6. Matrix Resurrections (2021) [5,1][6]: Neo viu una vida com a desenvolupador de videojocs fins que un dia apareix Morfeo i li obre la realitat sobre la vida real descobrint-li què és Matrix. Si aquest argument us sona de Matrix del 1999, vol dir que la primera part de la pel·lícula és una espècie de remasterització de la versió original, en aquesta part hi ha molta referència, algunes bromes, alguna reflexió interessant i fins i tot algunes escenes bones. En la segona meitat és quan el film deixa de seguir les petjades de la primera i és on la pel·lícula baixa de nivell, sent millor que la segona i tercera entrega de la franquícia, cosa que no costava gaire, però molt lluny de la primera part.
  7. El ejército de las tinieblas (1992) [6,7][7]: Vista per segona vegada. Ash, un home del segle XX arriba a l’època medieval just quan les forces de les tenebres es desperten, per tornar a la seva època haurà de vèncer les forces de les tenebres. Paròdia còmica d’acció, aventures, terror, fantasia medieval, de monstres lletjos i de sang i fetge, com veieu té de tot, és divertida, i el protagonista és més egoista i egocèntric de què és habitual, està bé. La pel·lícula és de principis dels 90 i alguns efectes no han envellit bé, però tot el que està fet de manera artesanal com ara l’exercit d’esquelets són una autèntica meravella, estem tan acostumats al CGI que veure uns titelles fets amb aquesta estima i amb aquest tipus d’animació resulten entranyables.
  8. Spider-Man: No Way Home (2021) [7,5][7]: Spiderman té un problema i li demana ajuda al doctor Strange, però jugar amb la màgia és perillós. Si vull evitar espoilers no us puc explicar més. La pel·lícula és entretinguda, especialment pels fans del personatge de Spiderman, està bastant per sobre del nivell de les últimes pel·lícules de Marvel, hi ha un parell de dolents que fins i tot tenen carisma i personalitat, ara bé, no suporto l’amic del Spiderman. També reconec que estic cansat de les lluites finals de les pelis de Marvel, tot i ser a la pràctica diferents les acabo trobant bastant iguals, fins al punt de convertir-se en la part més fàcilment oblidable de les pel·lícules. Tampoc m’agrada el fet que no queda gens clar el què és possible i què no amb la màgia del doctor Strange.

Aprofitant que he vist 30 produccions de Marvel, avui us posaré el meu rànquing personal de les pelis de Marvel preferides ordenades de millor a pitjor

  1. Los Vengadores (2012)
  2. Guardianes de la galaxia (2014)
  3. Vengadores: Infinity War (2018)
  4. Thor: Ragnarok (2017)
  5. Bruja Escarlata y Visión (Miniserie) (2021)
  6. Vengadores: Endgame (2019)
  7. Guardianes de la galaxia Vol. 2 (2017)
  8. Capitán América: Civil War (2016)
  9. Vengadores: La era de Ultrón (2015)
  10. Loki (Miniserie) (2021)
  11. Spider-Man: No Way Home (2021)
  12. Capitán América: El Soldado de Invierno (Miniserie)(2014)
  13. Ironman (2008)
  14. Spider-Man: Lejos de casa (2019)
  15. Spider-Man: Homecoming (2017)
  16. Iron Man 3 (2013)
  17. Iron Man 2 (2010)
  18. Dr. Strange (Doctor Extraño) (2016)
  19. Falcon y el Soldado de Invierno (Miniserie) (2021)
  20. Viuda Negra (2021)
  21. Black Panther (2018)
  22. Ant-Man y la Avispa (2018)
  23. Thor: El mundo oscuro (2013)
  24. Capitán América: El primer vengador (2011)
  25. Ant-Man (2015)
  26. Thor (2011)
  27. Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos (2021)
  28. ¿Qué pasaría sí…? (Miniserie) (2021)
  29. Capitana Marvel (2019)
  30. El increíble Hulk (2008)

 

Resum de les pel·lícules que he vist durant el 2021:

 

Rànquing de les 10 millors pel·lícules que he vist aquest 2021

  1. Snatch. Porcs i diamants (2000)
  2. El buen patrón (2021)
  3. Moon (2009)
  4. La família Mitchell contra les màquines (2021)
  5. Despierta la furia (2021)
  6. La caza (2020)
  7. One Cut of The Dead (2017)
  8. Condena (2021)
  9. Nadie (2021)
  10. Munich (2005)

 

10 millors pel·lícules que he vist per primera vegada aquest 2021

  1. El buen patrón (2021)
  2. La família Mitchell contra les màquines (2021)
  3. Despierta la furia (2021)
  4. La caza (2020)
  5. One Cut of The Dead (2017)
  6. Condena (2021)
  7. Nadie (2021)
  8. Munich (2005)
  9. Figuras ocultas (2016)
  10. Ronin (1998)

Total 69 pel·lícules, surt a 5,75 al mes o una pel·lícula cada 5,3 dies. Bastants menys que les 100 de l’any passat, però 10 més que les 59 del 2019.

 

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. La purga: La noche de las bestias (2013) [5,1][4]: El film segueix la vida d’una família de classe mitja-alta amb dos fills adolescents, perquè és la família més tòpica que ens podem imaginar. Una nit a l’any als EUA és permès sortir a matar a qui vulguis sense cap conseqüència penal, i amb això diuen que tothom queda tranquil i durant la resta de l’any no hi ha cap violència, té molta lògica, oi? Doncs tota la pel·lícula segueix lògiques semblants. Per exemple, jo no sé gaire d’amor, però crec que la millor manera de seduir una noia no és matar el seu pare. Es veu que no tenien pressupost per il·luminació ni per posar la càmera en un trípode. Suposo que molta gent porta màscara per no veure com de malament actuen, és un bon recurs.
  2. The french connection (1971) [7,3][6]: Dos policies de Nova York es dediquen a perseguir a uns traficants de droga, els punxen el telèfon, els segueixen, etc. És com si fos l’avi de The Wire. El millor de la peli és Gene Hackman contra el metro. És cosa meva, o al final sembla com si els hagués faltat pressupost per gravar les escenes finals i hagin decidit acabar la peli de cop?
  3. Cuando éramos soldados (2002) [6,3][6]: Mel Gibson és un coronel de l’exèrcit dels EUA que s’encarregarà de lluitar en la guerra del Vietnam. És la pel·lícula més pro-bel·licista i pro-cristiana que he vist mai. Ara bé, quan s’acaba la insofrible primera part de la pel·lícula i comencen els trets el tema es posa trepidant i interessant. Al principi el Vietcong podia tenir més homes, però els EUA tenien millor armament, artilleria, helicòpters, suport aeri, i el més important a Mel Gibson, o sigui que està clar quin bàndol va tenir més baixes.
  4. El Aviador (2004) [6,4][6]: Howard Hughes (Leonardo di Caprio) és un magnat que té una línia aèria i s’arrisca amb projectes cinematogràfics molt cars durant els anys 20, 30 i 40. Li agrada ajuntar-se amb estrelles de cinema i pilotar avions experimentals. El problema amb Hughes és que és una mica excèntric, si fos pobre diríem que està boig, sobretot amb el tema de la neteja. Les biografies solen ser tan interessants com ho són els seus protagonistes, i en aquest cas la vida d’aquest home va ser realment moguda, però com que Scorsese no sap fer pelis curtes, sempre li surten llargmetratges de 3 hores com aquest. El film és correcte, DiCaprio ho fa bé, com sempre, però és complicat empatitzar amb el protagonista, massa guillat.
  5. Nadie (2021) [6,5][7]: Bob Odenkirk és un pare de família normal i corrent amb una vida monòtona, fins que un dia uns lladres roben a casa seva, i no dic res més de l’argument per evitar espoilers. En el fons es tracta d’una pel·lícula d’acció, no molt diferent d’algunes altres que ja haureu vist, bé potser aquesta acaba exagerant tant que es pot considerar pràcticament paròdica, humor negre en diverses escenes, però el que marca la diferència és Bob Odenkirk; suposo que no descobriré res a ningú si dic que Odenkirk és un dels millors actors de la pantalla, i aquí ho demostra una altra vegada interpretat un paper poc habitual en ell. L’escena de l’autobús és la baralla més lletja que he vist en molt de temps, per descomptat m’ha encantat.
  6. Despierta la furia (2021) [6,4][8]: Jason Statham comença a treballar en una empresa de furgons blindats, i podríem dir que està sobrequalificat per aquesta feina. A mesura que avança la pel·lícula anem descobrint qui és en Jason i perquè s’apunta a aquesta tasca. Una altra peli del meu amic Guy Ritchie, sempre fent pel·lícules violentes (menys Aladin), sempre amb delinqüents involucrats, personatges amb intencions ocultes, trames no lineals, i amb una tensió constant per saber cap a on anirà la situació. Les pel·lícules d’atracaments sempre tenen quelcom fascinant, encara que el pla no sigui gaire elaborat, sempre hi ha l’emoció per veure què fallarà. Pel·lícula feta pel lluïment del seu seriós protagonista.
  7. El buen patrón (2021) [7,5][8]: Javier Bardem és el propietari d’una fàbrica de bàscules, i farà el que sigui per aconseguir un prestigiós premi a l’”excel·lència” que realment no significa res. La pel·lícula gira al voltant del personatge de Bardem, on fa un fantàstic paper d’un home manipulador que simulant una empatia pels del seu voltant es dedicarà a ficar-se en la vida de tots els seus treballadors amb l’objectiu que facin el què ell vol. Fernando León de Aranoa ja ens té acostumats a pel·lícules amb aquest estil amb situacions tenses i complicades on fa aflorar un humor negre, destacant el cinisme dels protagonistes. Una mostra de com els psicòpates graviten cap als llocs de poder gràcies a la seva falta d’empatia.
  8. Snatch. Porcs i diamants (2000) [7,9][10]: Vista per tercera vegada. Resum de pressa per si encara queda algú que no hagi vist aquesta obra mestra. Benicio del Toro roba un diamant molt gros, i bàsicament tothom es barallarà per aconseguir-lo. La pel·lícula està plena de personatges carismàtics, Brad Pitt fent de gitano i parlant sense entendre’s res, Vinnie Jones fent del qual és, un bèstia, assassí a sou anomenat Toni dents de bala, Boris el Navalla, un rus pràcticament immortal, els lladres d’una casa d’apostes més ineptes de la història. La pel·lícula està plena d’escenes memorables, com ara l’encreuament de tres cotxes amb els diferents protagonistes, l’enfrontament entre pistoles amb inscripcions al lateral ben diferents, o qualsevol dels combats de Brad Pitt. Guy Ritchie marca un ritme frenètic, llevat dels moments que posa la pausa en sec per remarcar enquadraments brillants.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això  no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Rango (2011) [6,4][5]: Rango és un camaleó domèstic que es perd al desert i de rebot es converteix en xèrif, la seva principal missió serà descobrir perquè està desapareixent l’aigua. Pensava que faria gràcia, però resulta que no, i la història no és que sigui dolenta, però tampoc és bona. No sé què més dir…
  2. Hostiles (2017) [6,6][6]: A finals del segle XIX, un capità es veurà amb l’obligació d’escoltar un cap indi cap a una reserva, no li farà gens de gràcia. M’agrada molt com treballa Christian Bale, sempre fa papers molt variats, però tots els interpretats amb molta força, i aquesta pel·lícula no és una excepció. Té moments una mica lents, però la pel·lícula està ben feta, però la trama és previsible. No hi ha res com un viatge ple d’aventures i perills per estrènyer els llaços amb els teus companys de viatge, encara que aquests no et caigui massa bé en un principi. Què més? Els paisatges bonics.
  3. Con la muerte en los talones (1959) [8,3][6] Cary Grant, un publicista sobrat, és confós per un agent secret i això fa que uns espies el vulguin matar. Encara no tinc clar si és una pel·lícula seriosa d’espies o és de broma, perquè passen diverses coses curioses, com ara que Hitchcock perd l’autobús, que la mare del personatge de Cary Grant té només 8 anys més que ell, i en canvi Cary té 20 anys més que la seva pretendent. Més coses, la gent condueix molt estranyament, es pot entrar a l’ONU amb un punyal i matar algú en una sala enorme plena de gent llançant un punyal sense que ningú et vegi, policies que passen pel costat de qui busquen i no el veuen, matar algú amb una avioneta fumigadora sembla molt poc pràctic, per què el nen es tapa les orelles just abans que disparin? Tots aquests misteris m’han deixat una mica descol·locat, malgrat tot això la pel·lícula és gaudible.
  4. Philadelphia (1993) [7,4][6]: Tom Hanks és advocat que és acomiadat quan s’assabenten que té la sida, i com per això demandarà als seus ocupadors. Clàssic David contra Goliat, uns malvats, elitistes, homòfobs, prepotents i rics empresaris contra un pobre Tom Hanks gai i moribund. Però malgrat que la previsibilitat i la tòpica situació he de dir que m’agraden les pel·lícules de judicis. Una pel·lícula amb molt drama, massa pel meu gust, i només un sol acudit “Com anomenaries 1.000 advocats lligats al fons del mar? Un bon començament”. Final massa ensucrat i emotiu.
  5. La Guerra del mañana (2021) [5,4][6]: En el 2051 la humanitat està en guerra contra uns extraterrestres, i l’única opció que tenen per guanyar la guerra és agafar gent del 2021 per tal que els ajudi. Té un aire a Starship Troopers però sense la sàtira ni l’humor negre ni el cinisme. Penso que uns mesos de formació militar als civils hauria estat molt millor que enviar-los en fred perquè Chris Pratt sembla que sigui l’únic que sap per quina banda disparen les pistoles. No m’estranya que quedin tan pocs humans vius si no paren d’enviar-los a missions totalment suïcides. També seria millor idea no enviar els científics a primera línia de combat, més que res que són els únics que poden esbrinar com matar els aliens. Ei, però com a peli d’acció sense lògica compleix. PS: El millor de tot és que la toxina no serveix per res xD
  6. Dune (2021) [7,5][6]: En una galàxia molt llunyana on el poder està repartit entre diferents famílies, l’emperador decideix que el planeta d’on s’extreu l’espècie (necessària per als viatges espacials) passarà a ser controlat per una altra família. Els paisatges i les imatges tenen molta força en aquesta pel·lícula, però la trama ja la coneixia d’haver llegit el llibre, i com que el llibre tampoc em va entusiasmar, i el film és fidel al llibre, m’ha passat el mateix, en general està bé, però per mi tot el rotllo místic sobre, tot això de l’escollit, els somnis, les visions, les profecies, la secta dels Fremen, la secta de les Bene Gesserit, tot em sobra, massa religió i misticisme per mi, però la part de ciència-ficció i les traïcions bé. Tocarà veure la segona part d’aquí 2 o 3 anys.
  7. Sin tiempo para morir (2021) [6,6][6]: James Bond viu feliçment retirat fins que un amic li demana ajuda per rescatar un científic de Spectre que té una arma genètica molt perillosa. És una pel·lícula de James Bond a l’estil clàssic de les de Sean Connery, amb el seu Aston Martin, amb els seus gadgets, amb els seus malvats megalòmans que tenen una base secreta en una illa perduda, això no és que tingui res de dolent per se, llàstima que la pel·lícula va de més a menys, la primera part és més entretinguda, o potser és que és complicat mantenir tres hores de pel·lícula d’acció si l’acció no té quelcom especial com és el cas de la segona part. El millor del film és el paper d’Ana de Armas. Per tant, Casino Royal continua amb el primer lloc del pòdium indiscutible de la millor peli Bond amb Daniel Craig.
  8. Condena (2021) [7,6][7]: No és una peli, és una minisèrie de tres capítols que sumats arriben just a les tres hores. Sean Bean (acabarà morint com sempre passa quan surt en una peli o sèrie?) entra en una presó per haver atropellat a una persona, per no fer gaires espoilers diré que descobrirà que la presó no és divertida. L’altre protagonista és un funcionari de presons, Stephen Graham, que li faran xantatge perquè el seu fill està en una altra presó. Els drames carceraris solen funcionar bastant bé, un lloc sense escapatòria, gent perillosa, desigualtat de poder, són elements que enganxen, i aquest té això i més. Minisèrie recomanable.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu criteri, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Los descendientes (2011) [6,5][3]. George Clooney és un advocat de Hawaii, el qual té una dona que té un accident i es mor. Ara Clooney es quedarà al càrrec d’una filla adolescent i una filla preadolescent les quals tenia bastant abandonades. A sobre, ha de decidir a qui ven una grandiosa extensió de terreny, la venda de la qual afectarà el desenvolupament de l’illa. Més un altre problema que sortirà. Ja us imagineu que la pel·lícula és un drama familiar. Potser és perquè soc incapaç d’empatatizar amb Clooney, però el film m’ha avorrit. Això si, ara vull visitar Hawaii.
  2. Truman Capote (2005) [6,6][3]: Truman Capote investiga l’assassinat a sang freda de quatre persones a mans de dos homes, d’aquesta història en traurà un llibre. Per una banda tenim un gran actor com Philip Seymour Hoffman, per l’altra banda uns assassins que desperten zero empatia, i a més és una pel·lícula lenta.
  3. La maldición de Rookford (2011) [5,3][5]: En el 1921 una dona visita un internat per desmentir que hi hagi fantasmes. Si no heu vist mai cap pel·lícula de fantasmes potser us sorprendrà, però si n’heu vist unes quantes aquí no descobrireu res de nou tret d’un final lleugerament ambigu.
  4. Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos (2021) [6,7][6]: Shang-Chi és un noi que s’escapa de casa perquè el seu pare és un megalòman que entrena un exèrcit de ninges i a més té unes anelles amb poders; Shang-Chi viu tranquil a San Francisco fins que els esbirros del seu pare el troben. La primera part de la pel·lícula encara és entretinguda, la presentació dels nous personatges, les brometes típiques de Marvel, però la segona part és totalment previsible, més del mateix, acció ràpida que no es veu gran cosa i final feliç. De les més fluixes que ha fet Marvel, o potser directament la més fluixa al nivell de Black Panther i Hulk. Li hauria posat un cinc, però Ben Kingsley salva gran part de la pel·lícula.
  5. La Reina (2006) [6,4][6]: Mentre espero la cinquena temporada de The Crown em consolo mirant aquesta pel·lícula. El film se centra en l’incident de la mort de Diana, l’única persona de la família reial que queia bé a la gent del poble, i per això la resta d’esnobs de la família reial l’odiaven. Crec que en la sèrie veurem una reina més amable amb la situació.
  6. El Esquadrón Suicida (2021) [6,7][7]. Un grup de gent que ha delinquit amb superpoders, o habilitats especials, està a la presó i és utilitzada pel govern per fer missions complicades i secretes a canvi de reduccions de condemna. En aquest cas es tracta d’assaltar una república bananera i destruir un experiment que estan fent amb un extraterrestre. DC ha contractat el director de Guardianes de la Galàxia i això ha fet que aquesta sigui millor que la seva predecessora, donant més humor i més ritme a la pel·lícula, això si, hem perdut a Will Smith, però hem guanyat a Idris Elba. Encara que la fórmula comenci a fer-se repetitiva, haig d’admetre que a mi em continua agradant, què voleu que us digui, soc fàcil de fer content. Per cert, m’han fet gràcia que les lletres que informen l’espectador estiguin integrades en l’escena.
  7. Munich (2005) [7,1][7]. Basada en fets reals. En el 1972 una organització terrorista es va carregar uns atletes jueus, i lògicament, després el Mossad va muntar una operació secreta per carregar-se, segons ells, tots els organitzadors. Una peli d’espies sempre és entretinguda, i més si apareixen bons actors com Geoffrey Rush, Ciarán Hinds, Daniel Craig o Eric Bana.
  8. Moon (2009) [7,1][8]: Vista per segona vegada. En un futur no molt llunyà, la humanitat ha posat una base a la lluna per recol·lectar Heli3 un combustible per les centrals de fusió. La pel·lícula segueix l’encarregat de manteniment de la base que està totalment automatizada, i per això està sol a excepció d’un robot que l’ajuda, però després d’un contracte de tres anys i a dues setmanes de ser rellevat descobreix un inquietant secret. És ciència ficció, però no espereu naus espacials i explosions, és una pel·lícula d’intriga i misteri.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva. L’última peli no és que sigui molt bona, però és que la resta no eren pas millors.

  1. La escopeta nacional (1978) [7,2][3] Un empresari català organitza una cacera per Madrid i allà trobarà tot de personatges peculiars típics i tòpics de final de l’època franquista, marquesos, cures, ministres, alcaldes, banquers, etc. Tràfic d’influències a dojo. Definitivament no és el meu tipus d’humor ni de pel·lícula.
  2. An Education (2009) [6,6][4]: Anys 60. Una brillant estudiant d’institut ha d’entrar a Oxford, però en la seva vida es creuarà un ric seductor i això trastocarà la seva planejada vida, i més quan descobreixi com es guanya la vida. Peli romàntica amb una mica de drama, no està malament, però no és per mi.
  3. Buenas noches y buena suerte (2005) [6,8][4]: Durant els anys 50 especialment, els ciutadans dels EUA tenien molta por dels comunistes, i d’aquest fet es va aprofitar el govern, de tal manera que quan algú molestava ràpidament era acusat de comunista i el retiraven del mig. Acusat d’aquestes tàctiques un famós programa de la CBS denuncia aquest fet i com us podeu imaginar al govern no li fa massa gràcia. Als de Hollywood els hi encanta parla del món del cine, o de la televisió, i es nota, als de fora d’aquest món no ens solen agradar tant aquestes pel·lícules. Un missatge en favor de la llibertat d’opinió, però el podrien haver fet amb més ritme. Per cert, no li passa res a les vostres televisions, la peli és en blanc i negre.
  4. Expiación, más allá de la pasión (2007) [6,9][5]. L’acció transcorre en el 1935 en un palauet anglès, només una dècada més tard que Downton Abbey, però els canvis en les modes i la conducta són apreciables. Keira Knightley està liada amb James McAvoy, però això no li fa gràcia a la germana petita de Keira, o sigui que aquesta crearà problemes. A la meitat la pel·lícula fa un gir i comença el tros de la guerra, que contràriament al que un pensaria no és més animat. Una pel·lícula romàntica d’amor impossible amb molt drama, no és dolenta, però no fa per mi. Tot i que reconec que el final no l’esperava i m’ha agradat.
  5. Brokeback Mountain (2005) [7,0][6]: 1963, dos joves pastors d’ovelles (Heath Ledger, Jake Gyllenhaal) es coneixen i treballen junts, una cosa porta a l’altre i es fan íntims. Després se separen i fan la vida típica de Wyoming, rodeos, ranxos, cuidar vaques, casar-se i tenir fills, ja que la gent de Wyoming dels anys 60 no entendria que dos homes visquessin junts, però se segueixen veient de tant en tant. La pel·lícula serveix principalment per explicar quina és la diversió en el fet d’anar a pescar, més enllà d’això molt drama, no fa per mi, la part central se m’ha fet molt llarga, però al final m’ha tocat una mica la patata.
  6. El francotirador (2014) [6,4][6]. Durant la guerra d’Irak, Bradley Cooper és el millor franctirador dels EUA, i això no els hi fa gens de gràcia als talibans. Si us agraden les pelis bèl·liques us agradarà moderadament aquest film, a mi m’agraden, però si no us agraden, no us perdreu res per molt Clint Eastwood que la dirigeixi. La part que passa a Iraq està bé (tot i que l’última escena d’acció, de la manera que ataquen els iraquians, sembla un videojoc), la part que passa als EUA és molt tòpica i previsible.
  7. El desafio: Frost contra Nixon (2008) [7,0][6]. La pel·lícula no va sobre el cas Watergate, sinó que se centra en l’entrevista que li van fer a Nixon un cop va dimitir, per tal que respongués sobre els seus delictes a falta d’un judici sobre el cas. Com a bon polític, Nixon era un expert en canviar de tema, desviar l’atenció i respondre la pregunta sense respondre la pregunta. Ja veieu que l’argument de la peli no és gran cosa, però no sé com Ron Howard aconsegueix que la pel·lícula es faci moderadament interessant.
  8. John Carter (2014) [5,4][6]: A veure com ho explico… John Carter, un capità confederat de finals del segle XIX és traslladat a Mart on resulta que hi ha una guerra civil entre marcians que són com humans, però uns éssers eterns semblen interessats en què guanyin la guerra un dels dos bàndols, però l’altre bàndol té una princesa guapa, la qual seduirà a John Carter per tal que els ajudi en la guerra. Tota la pel·lícula té un aire a ciència-ficció barrejada amb fantasia de sèrie B però amb uns efectes espacials i un pressupost enorme. M’ha recordat bastant a Flash Gordon, però sense la música de Queen. La pel·lícula no té res de dolent, però ni els personatges tenen carisma (ni tan sols Jimmy McNulty), ni l’acció té res memorable, i el protagonista es limita a anar de banda a banda per aquest estrany món. A sobre té moments massa Disney, com el gos. Malgrat tot, és entretinguda i amb final satisfactori.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Notícias del gran mundo (2020) [6,4][4]: Després de la guerra civil americana, Tom Hanks, que és un capità de l’exèrcit retirat es dedica a anar de poble en poble explicant històries i llegint el diari a la gent, és que abans l’analfabetisme estava més de moda, i a més no hi havia televisió, ni internet. Pel camí troba una nena que havia estat segrestada per uns natius americans i decideix tornar-la a la seva família. Sempre ho he dit, Tom Hanks és un dels pocs actors capaços d’aconseguir que una pel·lícula amb una trama avorrida i lenta com aquesta es pugui mig veure, és d’aquella gent que sap fer-se estimar per la càmera, quan el veus en pantalla et quedes mirant-lo tranquil perquè és un home que sap el que fa.
  2. Selma (2014) [6,6][4]: El títol no es refereix a una de les germanes bessones de la Marge, sinó a una ciutat d’Alabama famosa per ser l’origen d’una marxa a favor de la igualtat de drets civils. La peli segueix la vida del Dr. Martin Luther King Jr. durant l’any 1965. Si voleu veure afroamericans lluitant pels seus drets mentre són atonyinats per blancs aquesta és la vostra pel·lícula. Jo l’he trobat massa llarga (123 minuts, però semblen més).
  3. Los chicos estan bien (2010) [6,4][6]: Dues lesbianes (Annette Bening i Julian Moore) s’inseminen amb el mateix esperma i tenen dos fills, una nena que actualment té 18 anys (Sophie de En Terapia) i un nen de 16 (Josh Hutcherson, Peeta dels jocs de la fam), quan la nena compleix els 18 truca al banc d’esperma per conèixer al seu pare biològic (Mark Ruffalo). Si una mare és sobreprotectora imagineu-vos tenir-ne dues, per contraposició en Mark és més aventurer. És una peli molt sentimental, però com que crec que m’estic tornant tou amb l’edat em sembla que m’ha agradat.
  4. El instante más oscuro (2017) [6,7][6] 1940, Hitler comença a envair Europa, mentrestant a Anglaterra estan cansats del seu primer ministre i posen a Winston Churchil (Gary Oldman) a dirigir el país en mig d’aquesta guerra, la qual els primers mesos de la guerra van ser molt durs pels aliats perquè els nazis van avançar molt ràpidament per Europa. La pel·lícula se centra pràcticament en exclusiva en la figura d’en Winston i les seves controvertides decisions polítiques, i ben poca acció es veu, si voleu veure la part militar mireu Dunkerque que està ambientada en els mateixos dies. Molt patriòticament britànica.
  5. Viuda Negra (2021) [6,1][6]: Unes quantes noies maques es barallen i tenen escenes d’acció molt ràpides i matejants. Sí que hi ha una mica d’història dramàtica sobre el tema de les noies convertides en viudes negres, però la peli se centra més en les explosions. L’acció no és avorrida, però tot és tan irreal i fantàstic que no hi ha cap escena memorable pel record. Malgrat tot, la pel·lícula és entretinguda.
  6. Viudas (2018) [6,1][6]: Tres lladres moren en un atracament, i les tres viudes hauran de tirar endavant malgrat els merders que van deixar oberts els seus marits. Una és la noia alta i prima de Tenet, l’altre és la llatina dura per excel·lència, Michelle Rodriguez, i l’última i més protagonista no la conec. Mentrestant Colin Farrell vol ser regidor d’un districte de Chicago.
  7. Infiltrados en el KKKlan (2018) [6,5][6]: El fill de Denzel Whasington (si, aquell home tan soso que vam veure protagonitzant Tenet i que és 10 cm més baix que el seu pare) és un agent de policia a principis dels 70, concretament el primer agent negre de Colorado, i enmig de les lluites pels drets socials dels negres el policia s’infiltrarà en el KKK. El seu company es Adam Driver (perquè ens entenguem el nou Darth Vader), i tampoc em cau massa bé, però per mi aquesta peli és el millor paper que han fet aquests dos. Per cert, la peli està basada en fets reals.
  8. Figuras ocultas (2016) [6,9][7]. Explica la història de tres brillants científiques afro-americanes que a principis dels anys seixanta van treballar per NASA. Kevin Costner (Fent el paper que sempre fa Ed Harris), Jim Parsons (Sheldon Cooper) i Kirsten Dunst (Mary Jane a Spiderman) també treballen per la NASA. També apareix Mahershala Ali (The Green Book, Remy Danton de House of Cards). Tercera i la millor pel·lícula sobre desigualtats racials als EUA d’aquest recopilatori, és curiós com sent el país de les llibertades llibertats, van ser dels últims països en adonar-se que tots els humans mereixen els mateixos drets. El film és previsible, però com que està ple de bones interpretacions, té ritme, conflictes, problemes i va sobre el programa espacial, m’ha agradat.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Un hombre sin pasado (2002) [7,4][2]: Un home que ha perdut la memòria i ha de viure en un contenidor de mercaderies en una zona marginada del port de Helsinki. En el filmaffinity posa que és en part comèdia, no conec l’humor finlandès, però la vida d’un home en la misèria no sembla una situació massa divertida.
  2. Mank (2020) [6,5][3]: Biopic sobre el guionista de Ciutadà Kane. Als de Hollywood els hi encanta fer pel·lícules que parlin sobre ells mateixos, sobre la seva història, sobre com es fa el cine, és el mateix que fem nosaltres els escriptors de blogs, ens encanta parlar sobre blogs, però per la gent que no és del “mundillo” ni per la gent que no és cinèfila la pel·lícula no és tan interessant, sort del magnífic paper de Gary Oldman, la resta de la pel·lícula és gent xerrant sobre temes que desconec. Un últim avís, no intenteu ajustar el color dels vostres televisors, no els hi passa res, el film és en blanc i negre.
  3. Corpus Christi (2019) [7,3][5]: Un noi de 20 anys surt del reformatori i vol fer-se capellà, però no el deixen per ser exconvicte, però se’n va en un poblet i allà es fa passar per cura, i això que sona com una comèdia de capellans no ho és, és un drama perquè es basa en fets reals, i la realitat no sol ser una comèdia.
  4. Borat, película film secuela (2020) [5,8][6]: Per tal que la gloriosa nació de Kazakhstan sigui aliada amb els EUA Borat entregarà la seva filla com a regal al vicepresident Pence. L’humor de Borat és molt escatològic i políticament incorrecte, molts gags són simplement de mal gust, és un humor grotesc, un exemple és que no solament hi ha una guia kazajistanesa de com un marit ha de tractar una esposa sinó que a més aquesta està redactada pel ministeri d’agricultura. Malgrat tot hi ha unes quantes bromes que m’han fet gràcia, a part que durant tota la pel·lícula no para de ficar-se amb els republicans més de dretes del país, i fins i tot té un gir final inesperat.
  5. Soul (2020) [7,5][6]: És complicat explicar l’argument de la pel·lícula sense fer massa espoilers, direm que la pel·lícula va sobre el més enllà, les ànimes, les inspiracions, les vocacions, personalitats, el sentit de la vida… És d’aquelles pelis que es venen amb un missatge molt profund, però que en el fons tampoc expliquen res que no s’hagi dit mil vegades. No està malament, però per mi és de les més fluixes de Pixar.
  6. Ciudad de vida y muerte (2009)[7,4][6]:  Any 1937, guerra xino-japonesa. No us sorprendrà saber que es tracta d’un drama bèl·lic, com tampoc us hauria de sorprendre que si la pel·lícula és de producció xinesa, els dolents siguin els japonesos, però bé, es basa en fets ben reals, tristament va passar. El film no se centra tant en la batalla de la ciutat de Nanking, com el que passa un cop acaba (espoiler, res de bo). Molta gent l’anomena la Llista de Schindler asiàtica, crec que exageren, a veure la pel·lícula està bé, però no és una obra mestra. Per cert, aquesta peli també és en blanc i negre.
  7. De amor y monstruos (2020) [6,0][6]: Per culpa d’intentar destruir un meteorit amb armes nuclears i químiques els insectes han mutat i s’han convertit en monstres gegants que s’han carregat el 95% de la humanitat. D’acord, no és una premissa gaire probable científicament parlant, però és una peli fantàstica d’acció, no li demaneu realisme. El protagonista és un noi que viu en un búnquer, com la majoria d’humans del planeta, però per desgràcia la seva parella està en un altre búnquer a 140 km, i un dia decideix fer la travessia suïcida per trobar-la. Té un estil que m’ha recordat a Bienvenidos a Zombieland, i això és bo.
  8. La família Mitchell contra les màquines (2021) [7,3][8]. La filla gran de la família Mitchell ha de començar la universitat, i tota la família l’acompanyarà fins a la universitat, ja sabeu que als nord-americans els hi encanta anar a la universitat que està just a l’altra punta del país. A mig camí es trobaran que els robots han començat una rebel·lió contra els humans. M’encanta l’humor de les pel·lícules d’animació de Sony, primer ja ho van aconseguir amb el multivers de Spiderman, i ara amb aquesta ho han tornat a fer. L’acció és totalment esbojarrada i sempre sota el servei de l’humor. Finalment comentar l’aspecte visual, no és el més important per mi, però m’agrada, i quan hi fiquen diferents estils de dibuix hi queda molt bé. En definitiva, m’ha donat molt bon rotllo la pel·lícula.

Recull de les últimes 8 pel·lícules (estic mirant poques pelis aquest any, i per això he passat de 10 a 8 per recull) que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. No Mataràs [6,2][2] (2020): Un bon home coneix una noia sonada i el fica amb problemes, no vull explicar els detalls, però el cas és que en comptes de trucar a la policia i explicar què ha passat realment prefereixi fugir perquè és imbècil, després continua fent decisions estúpides sense parar, com més avança la pel·lícula pitjor. Quin empatx de Mario Casas, surt en totes les escenes, tota la estona la càmera el segueix, el film està ple d’escenes d’aquest home i música, res més. A sobre, en les escenes d’acció com que no tenen diners per dobles d’acció ni efectes especials no paren de moure la càmera i marejar a l’espectador.
  2. Wonder Woman 1984 (2020) [4,8][4]: Primer hi ha una escena d’acció que no té res a veure la resta de la pel·lícula, després hi ha una escena amb una mica d’acció, però molt estúpida i sense cap mena de gràcia, després hi ha una hora intentant justificar una trama que si ho penses una mica no té cap ni peus, llavors hi ha l’acció, i després un final tan ensucrat que m’ha fet tornar diabètic, per segona vegada. Com a peli de superherois de les més fluixes.
  3. La modista (2015) [5,9][5]: Després de molts anys Kate Winslet torna al poblet perdut del mig d’Austràlia que la va veure néixer, però els veïns no els hi farà gaire gràcia tornar-la a veure després de l’incident que va protagonitzar amb un nen. En el poble es trobarà amb un atractiu Liam Hemsworth. La pel·lícula amb una barreja estranya de gèneres, mig comèdia dramàtica, mig melodrama romàntic, mig tragèdia, si, sé que són moltes meitats.
  4. Greyhound: Enemigos bajo el mar (2020) [6,4][6]: Durant la Segona Guerra Mundial Tom Hanks capitaneja l’escolta d’un comboi de vaixells que han de travessar l’Atlàntic mentre són assetjats pels submarins nazis. La pel·lícula és hora i mitja de lluita constant entre els destructors i els submarins, no hi ha pràcticament res més, Tom Hanks donant ordres per maniobrar el destructor per enfonsar submarins, mentre els submarins enfonsen vaixells. La pel·lícula és normaleta, però Tom Hanks arregla qualsevol film, podries fer una peli d’ell durant dues hores pelant patates i encara et sortiria una cinta decent.
  5. En tierra de Nadie (2001) [7,4][6]: 1993, guerra de Bosnia, un soldat serbi i un bosni estan atrapats al mig de les dues trinxeres. Com que cap bàndol no sap què fer enviaran els cascs blaus, que tampoc saben què fer. Un exemple més de l’absurditat de la guerra, seria graciós si no fos perquè la gent mor.
  6. Inside Men (2012) [6,9][6]: De fet no és una pel·lícula, és una minisèrie britànica de 4 capítols de 50 minuts de durada que va sobre l’atracament a un dipòsit de seguretat. Per resumir Inside men és tot el contrari a la Casa de Papel, en aquesta sèrie intenten ser realistes i més o menys ho aconsegueixen, en canvi, a la Casa de Papel és simplement un exercici de diversió i fantasia on res del qual passi podria ser semblant a la realitat. A Inside men seguim la vida del director del dipòsit, un home normal el qual sap que tard o d’hora un atracament podria passar, però ningú està realment preparat per una cosa així. La sèrie no és espectacular, ja que el pressupost es veu bastant limitat, actors desconeguts, mínims efectes especials, pocs escenaris, ambientació senzilla, però l’acció és simplement versemblant. Coneixem com es prepara l’atracament, com es desenvolupa i què passa després, però no amb l’ordre cronològic.
  7. La liga de la justícia de Zack Snyder (2021) [7,3][7]. Resumint l’argument molt ràpidament, Batman ha d’ajuntar cinc superherois per tal de lluitar contra l’amenaça més gran que s’ha enfrontat la terra, és a dir, el mateix de cada cap de setmana en l’univers dels superherois. Havia vist la versió del 2017 que bàsicament és la mateixa pel·lícula, però no tan ben feta, sobretot han tret unes quantes escenes que feien vergonya, i potser n’han posat alguna altra, però en general el canvi ha estat positiu. La versió de Zack Snyder, però té un petit problema, que dura 4 hores, i reconec que ja no sabia com posar-me en el sofà, però la història funciona millor, els personatges tenen més ànima, més rerefons, tot té un to menys colorista i menys brillant que queda millor, a part que coneixem la motivació del dolent i els seus problemes, hi ha un epíleg curiós, ara bé, no ens enganyem, continua sent una peli de superherois entretinguda i ja està, i a mi m’agraden els superherois, ho reconec. Per cert Flash no fa gens de gràcia en cap de les dues versions.
  8. Ronin (1998) [6,7][7]: Contracten a Robert de Niro, Jean Reno i altres mercenaris professionals per tal de robar un maletí, no saben per qui treballen ni a qui li estan robant, tot ho fan pels calés. Russos, irlandesos, francesos, tots volen el maletí i no dubtaran a trair a qui sigui. Comença com thriller, però s’acaba convertint més en una peli d’acció, que a mi ja em sembla bé, bastant especialitzada en persecucions de cotxes, em sembla que mai havia vist destrossar tants cotxes francesos.

Recull de les últimes 10 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Melancolía (2011) [6,8][2]: La pel·lícula va d’un casament on la gent té una actitud estranya, en especial la núvia. Gent trista, gent enfadada, gent que abandona la seva vida, en teoria un casament hauria de ser feliç, però aquí no hi ha ningú alegre. Quan s’acaba el casament resulta que s’acosta un planeta a la terra, però en comptes de veure-ho des d’un punt de vista científic, ho veiem des del punt de vista d’aquesta família de gent estranya. Per una banda Lars Von Trier (malament), per l’altra Kirsten Dunst (bé) i després hi ha Kiefer Sutherland, però aquest cop no salva els EUA dels terroristes en 24 hores, de fet en tota la pel·lícula no mata a ningú. La pel·lícula és lenta, estranya i amb gent sonada.
  2. Emma (2020) [6,4][5]: Adaptació d’una novel·la de Jane Austen, ja us ho podeu imaginar, nobles anglesos refinats de camp de principis de segle XIX que organitzen balls i prenen el té. Emma és una noia rica, guapa i intel·ligent que li agrada buscar parella per les seves amigues, però s’oblidarà de buscar parella per ella mateixa. Dada d’interès: La protagonista és Anya Taylor-Joy (Gambito de dama). Són dues hores de film amb miradetes, xafardejos, somriures, pícnics i balls coreografiats, no ha sigut massa entretingut, però tampoc ha sigut un suplici.
  3. Aladdin (2019) [6,3][6]: Remake amb humans del film d’animació clàssic de Disney de 1992. La trama és exactament la mateixa, noi pobre coneix a la princesa de rebot, s’enamora, troba la llàntia màgica, es fa ric, guanya al dolent i aconsegueix la princesa, fi. Us seré sincer, l’he vist perquè el director és Guy Ritchie, i aquesta és l’única peli seva que em faltava per veure, lamentablement el seu estil propi pràcticament no es deixa notar per enlloc. Massa cançons pel meu gust, massa tombarelles i parkour per les teulades, un argument massa trillat pel meu gust, en general no hi ha gaires motius per veure aquest remake, un d’ells seria el geni, un altre seria la “jalea”.
  4. El dilema de las redes (2020) [6,7][6]: Documental de Netflix que entrevista a diversos exempleats de Google, Facebook, Instagram, i altres xarxes socials per tal que expliquin com aconsegueixen que la gent es torni addicte a les xarxes socials i com en treuen benefici. Aquesta part del documental m’ha agradat, he trobat interessant el que explicaven, es nota que saben de què parlen, però l’altra part, la que recrea una família i els problemes que genera la dependència del mòbil l’he trobat infantil i innecesaria. Cap al final també hi ha alguns ponents que se’ls hi envà la castanya i surten amb idees de revoltes mundials, guerres civils i col·lapse de la civilització, aquestes flipades les podien haver tallat. La pregunta és: Faré servir menys les xarxes socials després de veure aquest documental? Primer he pensat que si, però després m’he adonat que no, que tampoc les faig servir massa, o sigui que tampoc m’han arribat a enganxar, em falta pujar la dosis per tal que la droga em faci efecte.
  5. 10 Razones para odiarte (1999) [5,8][6]: Clàssica comèdia romàntica d’adolescents de finals dels 90, els quals van a un institut de classe tan alta que sembla un castell, amb Heath Ledger i Joseph Gordon-Levitt. Típica germana intel·lectual i típica germana festiva, el pare no deixarà sortir de festa a la festiva fins que l’altra faci el mateix, per això Heath Ledger haurà de convèncer a la intel·lectual per tal que Joseph Gordon-Levitt s’emporti a l’altra. Tot molt tòpic, no? Doncs si, bastant, però malgrat tot reconec que el film està fet amb certa gràcia, hi ha alguns gags bons, i el número musical és genial.
  6. A quien hierro mata (2019) [6,5][7]. Film espanyol, sobre gallecs, per tant, sobre narcotraficants. Quan un narco comença a tenir problemes degeneratius es trasllada a una residència, allà Luís Tossar que fa d’infermer es farà amic seu, el millor paper de film amb diferència. Mentrestant, els fills del narco tindran problemes en una operació que barreja colombians i xinesos. Per una banda em costa molt veure seriosament els narcos amb accent gallec, però alhora m’agrada l’accent. D’acord que hi ha escenes poc creïbles, com ara l’actuació dels fills del narco o l’última escena de la presó, però així i tot m’ha agradat perquè és una pel·lícula bruta, amb sang, amb dolor, amb patiment, amb unes quantes escenes incòmodes.
  7. ¿Venís juntos? (2014) [4,2][7]: La pel·lícula és una paròdia total a les pel·lícules romàntiques, ja sabeu, noi guapo coneix noia guapa i primer sembla que no funciona i després funciona, fi. Doncs aquesta és el mateix, però amb molta paròdia de totes les situacions tòpiques, com ara la malaptesa de la noia, o que els dos passen per un munt de situacions rebuscades que faran que s’acabin trobant de la manera més improbable possible, després, com sempre, el noi la caga, però després es disculpa i tot bé. La prova del dinar amb els pares, el germà jove que necessita consell, quan recupera la noia en l’últim moment quan anava amb un altre, absolutament tots els tòpics. Tot i això què faig mirant una peli puntuada amb un miserable 4,2? La resposta és Paul Rudd, tot clar, no? La veritat és que la pel·lícula té gags molt bons.
  8. Top Secret (1984) [7,1][7]: Vista per segona vegada. Paròdia del gènere d’espies en l’alemanya oriental. És un exemple a seguir quan es vol fer cinema paròdic de comèdia absurda de qualitat, en el seu gènere, segons el meu punt de vista només la supera Aterriza Como Puedas. Per ser una pel·lícula absurda té moltes escenes molt treballades, per començar totes les coreografies musicals que involucren molta gent, molta coordinació i molta feina, llavors hi ha escenes memorables com la baralla sota l’aigua o l’escena de la llibreria al revés (35 anys abans que Tenet!).
  9. One Cut of The Dead (2017) [7,1][7]: Comèdia japonesa sobre zombis. Mentre estan rodant una pel·lícula de sèrie Z sobre zombis arriba realment un zombi al rodatge. Si esteu avorrits de veure pel·lícules de zombis, no us preocupeu, aquesta té quelcom diferent i original, no vull explicar més per no espatllar sorpreses, només recomanar-vos que estigueu ben atents la primera mitja hora, després l’atenció al film arribarà sola.
  10. La caza (2020) [5,9][8]: Un grup de rics segresten un grup de gent i la deixen al mig del bosc per tal de caçar-los, la idea és que els rics es creuen moralment superiors i poden fer neteja del que ells consideren l’escòria de la societat, i de passada es diverteixen mentre ho fan. Pel·lícula violenta d’humor, perquè les morts són exagerades, i no em vingueu a dir que la mort no pot ser divertida. La protagonista, pràcticament una desconeguda, Betty Gilpin, m’ha agradat molt en el seu paper. Famosos com a tal només he reconegut a Hilary Swank (Million Dollar Babe). Potser un 8 és massa, però la pel·lícula l’he trobat absurdament divertida si la mires sense cap pretensió.

Aquest cas típic és el súmmum la de la recopilació, ja que consta d’un recull de reculls de pel·lícules, el proper pas serà fer un recull de reculls de reculls de pel·lícules, jo de vosaltres no descartaria que acabés passant, esteu atents. En el 2020 he fet 9 casos típics parlant dels films que he vista, principi feia un post cada dos mesos, però per evitar una carrega variable de pel·lícules per CT he acabat fent posts amb 10 films cada un.

  1. Novembre – Desembre (10)
  2. Octubre – Novembre (10)
  3. Setembre – Octubre (10)
  4. Agost – Setembre (10)
  5. Juliol – Agost (10)
  6. Juny – Juliol (13)
  7. Maig (9)
  8. Març – Abril (12)
  9. Gener – Febrer (16)

En total 100 pel·lícules vistes aquest 2020, 100 clavades, la xifra es casualitat, moltes més que l’any passat, que van ser 59. De mitjana surt a 8,33 pelis al mes. Per què he mirat tantes pelis aquest any? Pel confinament? Tot podria ser. Ara podria fer la mitjana de la nota de les 100 pel·lícules vistes, però la veritat és que seria molta feina, si algú vol entrar als enllaços i fer-ho per mi li estaré agraït. El post m’ha quedat una mica curt o sigui que afegiré el rànquing de les 10 millor pelis que he vist aquest 2020

  1. Indiana Jones y la última cruzada (1989)
  2. Trilogia del señor de los anillos (2001-2003)
  3. Cadena Perpetua (1994)
  4. La lista de Schindler (1993)
  5. Malditos Bastardos (2009)
  6. Gladiator (2000)
  7. Matrix (1999)
  8. American Beauty (1999)
  9. Aliens: El regreso (1986)
  10. Downton Abbey (2019)

Ara faré el mateix rànquing, però només amb les pelis que he vist per primera vegada en el 2020, ja veureu com es força diferent.

  1. Downton Abbey (2019)
  2. The Gentlemen: Los señores de la máfia (2019)
  3. Puñales por la espalda (2019)
  4. 1917 (2019)
  5. Parasitos (2018)
  6. Whiplash (2014)
  7. Deadpool 2 (2018)
  8. El juego de la sospecha (Cluedo) (1985)
  9. Le mans ’66 (2019)
  10. Tenet (2020)