Archive for the ‘Cine’ Category

Recull de reculls de pel·lícules vistes en el 2022

Rànquing de les pel·lícules que més m’han agradat (ja sabeu, segons el meu dubtós criteri), que he vist aquest 2022 (puntuades amb un 7 o més).

  1. Réquiem por un sueño
  2. Cortar por la línea de puntos
  3. La caza del octubre rojo
  4. Free Guy
  5. Pleasantville
  6. Yo, él Y Raquel
  7. Oxígeno
  8. No mires arriba
  9. Colega, ¿dónde está mi coche?
  10. Stardust
  11. El ejército de las tinieblas
  12. Jinetes de la justícia
  13. CODA: Los sonidos del silencio
  14. Spider-Man: No Way Home
  15. Entrevista con el vampiro
  16. Doce del patibulo
  17. Una joven prometedora
  18. Los falsificadores
  19. Red
  20. Better days
  21. El último duelo

Aquest 2022 he vist 71 pel·lícules, 2 més que l’any passat. La mitjana surt a una pel·lícula cada 5,14 dies.

Sí, sé que en el títol posa 2022, però és que realment les he vist durant el 2022 totes elles exceptuant American animals. Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. The commitments (1991) [7,2][3]: Uns joves dublinesos de barri humil volen fer un grup de soul. Els actors són molt irlandesos, vull dir que tenen molta cara d’irlandesos, no sabia què destacar de la pel·lícula, tots els membres són conflictius i es barallen entre ells, però sembla que toquen bé, però la veritat no m’importa gens.
  2. The Visitor (2007) [7,2][4]: Simplificant molt, un home troba un parell d’ocupes a la seva segona residència, però l’home té un interès per la música, i un dels ocupes és músic. Pel·lícula de drama humà, gent que no és dolenta, però té problemes per tal com funciona el món. D’aquelles pel·lícules pensades per fer reflexionar, que solen agradar més a la crítica que al públic general.
  3. The Florida Project (2017) [7,1][4]: Una noia viu amb la seva filla de sis anys en un motel de Florida, no té feina estable ni plans per trobar-ne. Drama social amb massa protagonisme de nens de sis anys pel meu gust. Una d’aquelles pel·lícules independents estimades per la crítica, però jo no sé trobar-li la gràcia.
  4. Los duelistas (1977) [7,2][5]: Ridley Scott ens porta un drama de l’època de Napoleó, als principis del segle XIX, on dos tinents francesos es repten a duels d’espasa per defensar el seu honor de no se sap ben bé què, de fet, no crec que ni ells mateixos ho sàpiguen. Resumint, les lluites amb espasa estan bé, però la pel·lícula no massa.
  5. The guilty (2018) [6,8][6]: Un treballador en una centraleta d’emergències ajudarà a una dona en perill. És d’aquelles pel·lícules on tot passa a través del telèfon. Baix pressupost, però la història és interessant, tan interessant que als EUA han fet un remake amb Jake Gyllenhaal, jo amb l’original danesa ja faig gràcies.
  6. Blue ruin (2013) [6,2][6]: Un rodamon viu en un cotxe atrotinat tranquil·lament, fins que un dia li diuen que un assassí sortirà de la presó. Pel·lícula de venjança, però no a l’estil John Wick sinó a l’estil gent que no sap el que fa, ni té cap mena de pla. Seguim el protagonista de tan a prop que sembla que sigui l’espectador el que està sent perseguit. Pocs diàlegs, violència, però no exagerada, simplement violència crua.
  7. American animals (2018) [6,2][7]: En el 2004 uns adolescents volien robar uns valuosos llibres de la biblioteca d’una universitat. Les pel·lícules d’atracaments sempre m’atrauen, per la intriga del pla, encara que es tracti d’un cas tan maldestre com aquest, però a més té el plus que es basa en un fet real. Les entrevistes al principi i al fi estan bé, però les que hi ha pel mig tallen una mica el ritme.
  8. Yo, él Y Raquel (2015)[7,1][8]: És una comèdia dramàtica negra per definició, què vol dir per definició? Només cal fixar-se en l’argument: Dos adolescents, els quals els hi agrada el cine, es fan amics d’una noia amb càncer, ja ha quedat clar suposo. La podeu mirar sense patir molt perquè al final la noia se salva, o com a mínim això és el que diu el narrador i el que dic jo, i el narrador i jo mai mentiríem. En general no suporto els adolescents, però aquests tres m’han caigut bé, serà que la pel·lícula està ben feta o serà que aquell dia estava de bon humor.

Sí, sé que en el títol posa 2022, però és que realment les vaig veure durant el 2022. Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. La pantera rosa (1963) [7,0][3]: Un lladre vol robar una joia a una princesa. Com una comèdia d’atracaments pot ser tan avorrida i insulsa? Totes les bromes són iguals, es basen en el maldestre Clouseau tombant objectes. El film es fa lent, gairebé dues hores de pel·lícula i tot passa en tres escenaris comptats. El pas del temps no li ha anat gens bé, l’humor ja no és com era.
  2. Un asesino algo especial (1997) [6,0][5]: John Cusak és un assassí a sou que torna al poble on va créixer per una reunió d’institut, amb l’excusa de retrobar-se amb el seu amor de joventut, però en aquella ciutat també es trobarà amb diversos assassins, fins i tot, un dels quals basc. Comèdia romàntica d’acció bastant fluixa, el millor amb diferència és la banda sonora de clàssics dels 80.
  3. La muerte os sienta tan bien (1992) [5,7][5]: Comèdia fantàstica. Meryl Streep li roba el promès (Bruce Willis) a una amiga seva. Costa trobar una peli de Bruce Willis que no sigui d’acció, i més encara que no hagi vist, no ens enganyarem, no és una bona peli, que Willis no vagi rapat ja és un indicatiu que la peli no serà bona.
  4. Guardianes de la Galaxia: Especial Felices Fiestas (2022) [6,0][5]: No arriba ni a pel·lícula, són 40 minuts, en els quals els amics d’en Quill li volen fer un regal especial per Nadal, que consistirà en Kevin Bacon. Tan edulcorada i embafadora que m’ha fet pujat de nivell com a diabètic. És fluixa, i enfocada per tota la família, però alguna brometa té.
  5. Primer (2004) [6,1][6]: Un parell d’enginyers volen inventar una nevera més eficient, crec, la veritat és que no estic segur de res de què passa en aquesta pel·lícula. El cas és que descobreixen que han inventat un aparell amb molt potencial. Pel·lícula de ciència-ficció sense efectes especials, altament enrevessada i complexa de seguir. Els primers 45 minuts encara es poden seguir, entens com funciona el sistema, però durant l’última mitja hora és quan un es perd irremeiablement. No sé quina nota posar-li a la pel·lícula perquè no entenc la part final, però alhora m’agrada perquè és original. Jo què sé, un sis farà el fet.
  6. Entrevista con el vampiro (1994) [7,2][7]: És d’aquelles pel·lícules que pensava que havia vist, però resulta que no o bé no en recordava absolutament res. Bratt Pitt conta la història de com a finals del segle XVIII a Nova Orleans, Tom cruise el va convertir en vampir. Trio de guaperes dels 90 units en una sola pel·lícula, Tom Cruise, Brad Pitt i Antonio Banderas. Paperàs de Kirsten Dunst que tot i tenir només 11 anys fa un paper totalment d’adulta. Trama que enganxa protagonitzada per grans actors, èxit assegurat.
  7. Stardust (2007) [6,6][7]: La meva relació amb Neil Gaiman és complicada, i 5 anys després d’intentar llegir el llibre, ara he vist la pel·lícula. El llibre/pel·lícula és una road movie en una terra de fantasia, una espècie de mag d’Oz, però amb humor anglès. Apareix Claire Danes de jove, fent d’estrella (literalment) abans no fos la boja de la Carrie de Homeland i també hi ha Michelle Pfeiffer fent de bruixa en una biga tirada per dues cabres, mola! Curt, però bon paper el de De Niro com a pirata, de fet tots els secundaris fan més bon paper que el protagonista que és una mica insípid. La pel·lícula té tocs de Princesa Promesa, això explica el 7, però un final menys tòpic hauria estat millor.
  8. Cortar por la línea de puntos (2022) [8,1][9]: no és pel·lícula, és una minisèrie de 6 minicapítols que tots sumats no arriben ni a les dues hores, per això està aquí. Seguim els pensaments d’un noi italià que passa de la seva vida d’adolescent a la vida adulta, en el fons, són reflexions que tots hem fet, tots hem passat per aquí, per això és fàcil sentir-se identificat amb el personatge. Ah, un detall, la seva consciència és un armadillo. Un altre detall, no havia dit que es tracta d’una sèrie d’animació? Per això ho té fàcil per exemplificar les múltiples comparacions que fa el protagonista en els seus fils de pensament. Però no només és això, la història avança, té destí, un objectiu que vol explicar.

Si fa dues setmanes vaig fer un gràfic (o dos) dels llibres en el CT3636 i la setmana passada vaig fer un gràfic de les sèries en el CT3639, què creieu que toca avui? Molt bé, toca fer un gràfic sobre mitjons! És broma, us imagineu que puntués els mitjons? Estic malament, però no tant, de moment. Avui toca gràfic sobre les pel·lícules que he vist. Veurem que aquest post és molt diferent dels anteriors perquè en els altres les barres eren verticals, i en el d’avui són horitzontals, quin gran canvi, oi?

Va ser l’any passat que vaig superar la barrera psicològica de les 2.000 pel·lícules puntuades, crec que no vaig fer cap post al respecte, això ja m’ho dirà algú fan del blog, perquè com tots sabeu jo no em llegeixo el meu blog, només l’escric, i així queden alguns posts. Entre les 2.042 pel·lícules valorades també s’hi compten les sèries i documentals. Aquesta vegada no he hagut de fer servir l’Excel per les estadístiques perquè els simis ensinistrats de filmaffinity ja m’han fet la feina, podeu consultar les estadístiques aquí. Primer nombre de votacions per valoració:

La mitjana surt a 5,9

El segon gràfic correspon a les votacions per gènere, veureu que sumen més de 2.000, ja que una pel·lícula pot tenir molts gèneres. La categoria més ben valorada justament no és un gènere sinó que són sèries, però té sentit, no et poses a veure una sèrie si realment no et crida el tema, una pel·lícula, en ser més curta et pots arriscar a temes que no et criden. La següent categoria més ben valorada tampoc són pel·lícules, són documentals, entenc que per semblar culte els he valorat bé (seguiu-me a MySpace per més consells d’última moda). El primer gènere com tal en valoració és l’acció, segurament perquè soc un home d’acció, ehem.

27 musicals? No em reconec

Pel·lícules segons el país, aquí també en surten més de 2.042 perquè hi ha coproduccions, per exemple, per això s’explica que hagi vist 10 pel·lícules de Nova Zelanda, les quals tenen tan bona mitjana, és gràcies al senyor dels anells. Queda clar, que com qualsevol català normal, consumeixo principalment cine anglosaxó. El que hauria d’aprendre és a no mirar més cine finlandès.

Resulta que hi ha vida fora de Hollywood, poca, però n’hi ha.

Per acabar, votacions per any de la pel·lícula, com podeu veure no soc gaire fan del cine d’època, tinc una lleugera tendència a puntuar millor les pel·lícules més noves.

Sembla que les pel·lícules de l’any passat van ser bastant bones

La setmana vinent gràfic sobre què? Un gràfic sobre els CT de gràfics? És temptador, però crec que ja he acabat aquesta mini saga. Qualsevol semblança amb el CT2314 és pura coincidència; ara bé, allà sí que ho vaig fer bé esperant-me a tenir una xifra de valoracions rodona.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. El vuelo del navegante (1986) [6,2][3]: Un noi de 12 anys es fot un cop al cap i desapareix durant 8 anys, llavors reapareix amb el mateix aspecte físic de quan havia desaparegut, el motiu? Extraterrestres. La versió cutre de E.T. feta per Disney. D’acord que és una pel·lícula dels vuitanta pensada pel públic infantil, però és infumable.
  2. Donnie Darko (2001) [7,4][6]: A finals dels 80 als EUA, Donnie és un adolescent esquizofrènic que després d’evitar un accident mortal comença a tenir al·lucinacions amb un conill diabòlic, l’argument promet, no? Pel·lícula de culte, que traduït vol dir pel·lícula on passen coses estranyes. La pel·lícula enganxa perquè hi ha un compte enrere que deixa l’espectador amb ganes de saber què passarà. Punt extra per Mad World de Gary Jules
  3. Paradise Now (2005) [7,2][6]: Un parell de palestins es volen immolar emportant-se per davant uns quants soldats israelians. És interessant saber què passa pel cap d’un terrorista suïcida, tot i aquests semblen poc fanàtics malgrat voler-se immolar; com que la pel·lícula és palestina, no poden fer quedar malament als palestins, però curiosament els israelians tampoc queden malament, bé, de fet, surten molt pocs israelians, per tant, la pel·lícula no es mulla gaire. Tot i això, no es pot negar que és una pel·lícula diferent del que és habitual, i que tampoc és tan dramàtica com podria semblar per l’argument, ara bé, no espereu una comèdia.
  4. Vias Cruzadas (2003) [7,1][6]: Fin és un home que li agraden dues coses, els trens i passar desapercebut, el segon és complicat perquè mesura metre trenta, per això quan té l’oportunitat, un dia se’n va a viure a una estació abandonada, allà coneixerà un venedor d’una paradeta ambulant i una artista. Sabeu aquelles pel·lícules on no passa absolutament res extraordinari però tenen quelcom? Aquesta és una d’elles. Peter Dinklage mola.
  5. Zatoichi (2003) [7,2][6]: Un samurai cec que és molt bo lluitant posarà pau en un poble dominat per uns mafiosos, a part, unes germanes buscaran venjança per la mort de la seva família. Pel·lícula d’acció fantasiosa amb tocs d’humor ambientada en el japó de segle XIX. Entretinguda.
  6. Better days (2019) [7,1][7]: Una estudiant es prepara per a l’examen d’ingrés a la universitat, però li fan bullying. El film passa a la Xina, que realment sembla un altre planeta, l’obsessió per l’estudi és sectari, el nivell de pobresa del barri és alt, la protagonista té una mare pobra que ha de vendre unes cremes facials que no funcionen i ha d’acabar fugint dels clients, tot en aquesta pel·lícula és un drama. Per sort la protagonista coneixerà un noi, que encara és més pobre que ella, i l’ajudarà, un parell de desgraciats, que quan estan junts són una mica menys desgraciats. Un drama romàntic molt dramàtic.
  7. Red (2022) [6,5][7]: Mei és una adolescent que un dia descobreix que està maleïda i es transforma en panda quan s’emociona. Pel·lícula de Pixar entretinguda i divertida, potser no soc el target objectiu, però m’ha agradat igual, tot i que el final és una mica castanya.
  8. Pleasantville (1998) [6,8][8]: Dos germans adolescents dels 90 acaben dins d’una comèdia clàssica dels 50. La pel·lícula és previsible; tot i això, i malgrat ser mig film en blanc i negre és colorista i alegre, m’ha recordat a Wandavision i m’ha donat molt bon rotllo. Tobey Maguire i Reese Witherspoon cauen bé

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Juntos (2000) [7,1][3]: Durant l’any 1975 un grup de joves suecs viuen junts en una comuna hippie, hi ha una mica de tot, una mica de poliamor, un homosexual, una falsa lesbiana, un comunista radical, una dona que fuig del seu marit alcohòlic i violent, etc. Com veieu, una barreja de gent diferent. Les pel·lícules socials no són el meu estil de pel·lícules.
  2. Historias mínimas (2002) [7,3][3]: Una pel·lícula argentina on es creuen tres històries. Un home que porta un pastís d’aniversari al fill del seu client, un home vell que va a buscar el seu gos que s’ha escapat, i una noia jove amb una filla que participa en un concurs de segona categoria de la televisió. Te la venen com una comèdia dramàtica, però cap dels dos gèneres brilla.
  3. Shame (2011) [6,7][5]: Michael Fassbender és un addicte al sexe, bé, ell, com a persona no ho sé, no el conec, em refereixo al personatge que interpreta en aquesta pel·lícula. Llavors arriba la seva germana per quedar-se uns dies en el seu pis, i ella també té els seus problemes. Una pel·lícula curiosa i diferent sobre el sexe, però ja està.
  4. J. Edgar (2011) [6,1][5]: J. Edgar va ser director de l’FBI durant gairebé 50 anys, durant aquest temps veurem com DiCaprio interpreta el paper de caçador de comunistes, i altres criminals dels EUA, un home obsessionat amb la feina i el control, que no tindrà temps per res més en tota la seva vida. Un altre gran paper d’en DiCaprio en un avorrit biopic.
  5. Las flores de la guerra (2011) [7,1][6]: En el 1937 durant la segona guerra xinesa-japonesa, Christian Bale ha de preparar l’enterrament del sacerdot de l’església, però per les vicissituds de la guerra, el convent es convertirà en un refugi per les alumnes del convent i per unes prostitutes. El paper de Bale, és el típic carallot que al final es redimeix i fa bones obres. Com sempre en les pel·lícules xineses tots els japonesos són uns malparits. Inspirada en un fet real. Una història trista, com totes les històries relacionades amb la guerra, però l’estranya situació d’aquest convent fa la pel·lícula interessant.
  6. Tambien la lluvia (2010) [7,1][6]: Durant l’any 2000 volen gravar una pel·lícula sobre Cristòfol Colon a Bolívia, però la gravació coincideix amb la guerra de l’aigua, uns forts aldarulls que va haver a Cochabamba per la pujada del preu de l’aigua. Paral·lelisme entre la situació de l’arribada de Colon amb la situació actual. Previsible, però interessant.
  7. Oscura inocencia (2004) [7,1][6]: Dos nens són violats per un entrenador de beisbol, aquest fet traumàtic afectarà el caràcter de cada nen d’una manera diferent a mesura que es vagin fent grans. La pel·lícula compta amb un estrany Brady Corbet, un jove Joseph Gordon-Levitt, i una guapa Michelle Trachtenberg que va pràcticament desaparèixer després de Buffy. La pel·lícula m’ha semblat més interessant del que pintava la sinopsi.
  8. Los falsificadores (2011) [7,2][7]: Durant la Segona Guerra Mundial, en un camp de concentració, un jueu col·labora falsificant bitllets pels nazis per tenir un tracte de favor. Drama basat en fets reals. Col·laborar amb els nazis gràcies al talent com a falsificador i tenir unes condicions de vida millors que els altres interns del camp? O bé no col·laborar i arriscar-se a patir i possiblement morir?

Li vaig veure fer a un a twitter la llista de les seves pel·lícules preferides de cada any i he decidit copiar la idea.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. The vast of Night (2019) [5,8][5]: En els anys 50, en un poblet de nou Mèxic, una teleoperadora i locutor de ràdio senten un estrany soroll, i començaran a investigar l’origen. És d’aquelles pel·lícules de ciència-ficció que amb baix pressupost aconsegueixen fer una trama misteriosa, encara que aquesta realment no porta enlloc. És com un capítol de la clàssica sèrie de la dimensió desconeguda.
  2. El gran Gatsby (2013) [6,2][5]: Pel·lícula basada en un llibre que em vaig llegir en el 2012. En els anys del segle XX, Nick té per veí en Gatsby, un misteriós home ric que farà el que faci falta per recuperar l’amor de la seva vida, que no és altre que la cosina d’en Nick. Però qui és Gatsby i com s’ha fet ric? I més important encara, per què he mirat la pel·lícula basada en un llibre que no em va agradar? La resposta es Leonardo DiCaprio, la resta ja m’ho esperava, festes espectaculars, CGI per tot arreu i una història romàntica que no m’ha interessat.
  3. Competencia desleal (2001) [7,1][5]: Estem a Roma, a finals dels anys trenta, dues famílies veïnes, les dues amb una botiga de vestits, uns romans de tota la vida, els altres uns jueus que fa pocs anys que han arribat, però que se’ls hi dona molt bé el negoci, ràpidament saltarà el conflicte, i més quan el govern feixista apliqui polítiques racials. Per altra banda els nens i joves de les famílies tindran bastant més bona relació que els pares. Una altra pel·lícula sobre el drama jueu, crec que ja n’he vist moltes, i aquesta no és de les millors.
  4. The Batman (2022) [7,0][6]: Thriller d’investigació criminal amb en Batman com a protagonista, un assassí en sèrie comença a fer neteja de personalitats importants de la ciutat les quals estan relacionades amb el món mafiós. Hi ha acció, però menys del que un esperaria en un Batman. Pattinson ho fa prou bé. Collin Farrell no se’l reconeix (literalment). John Turturro m’agrada. Trama moderadament interessant, pel·lícula correcta.
  5. Una joven prometedora (2020) [6,9][7]: Dramedia romàntica, és a dir, un drama amb uns quants tocs còmics, però el drama predomina. Durant la universitat, la millor amiga de la Cassandra, la protagonista és abusada sexualment en una festa, aquest fet provocarà un canvi trencador a la vida de la Cassandra. Uns quants anys més tard és quan comença la pel·lícula, i és el moment de venjar-se dels culpables. Acabo amb una dada, tot i la tòpica part de comèdia romàntica, l’altra part no ho és, per això es va emportar l’Oscar al millor guió original.
  6. Doce del patibulo (1967) [7,7][7]: Durant la Segona Guerra Mundial, assignen a un comandant junt amb 12 soldats condemnats a mort, una operació suïcida que requereix saltar en paracaigudes darrere les línies enemigues per tal d’atacar una base nazi plena d’oficials d’alt rang. L’objectiu és exactament el mateix que el d’El desafio de las aguilas, pel·lícula britànica estrenada mesos més tard; la diferència és que en aquesta s’aprofundeix més en la personalitat de cada soldat, ja que aquí el principal no és matar nazis sinó la cohesió com a equip durant el llarg entrenament de l’escamot. L’altre té més tensió i més acció, en aquesta no veiem nazis fins a gairebé al final.
  7. Colega, ¿dónde está mi coche? (2000) [4,4][7]: Es tracta d’una comèdia absurda protagonitzada per Ashton Kutcher i Seann William Scott (el Stifler de American Pie), un munt de bromes estúpides, de les quals algunes funcionen força bé, la comèdia ideal pel públic adolescent perquè a part de l’humor típicament adolescent apareixen un munt de noies voluptuoses, que més es pot demanar? Un guió coherent? Doncs dintre de l’absurditat de la situació la veritat és que la trama té força coherència. S’han fet moltes pel·lícules d’aquest estil, però dintre d’aquest gènere, per mi és de les millors. Un film on els antagonistes s’anomenen literalment “las tias buenas” no és una pel·lícula qualsevol. “El transfuncionador del continuo es un misterioso y poderoso mecanismo, y su misterio solo es superado por su poder”.
  8. La caza del octubre rojo (1990) [7,1][8]: Vista per segona vegada. Durant els anys 80, un submarí soviètic en fuga es dirigeix cap a la costa est dels EUA, què voldrà fer? Atacar o desertar? Una clàssica pel·lícula d’intriga i acció sense abusar de les explosions, la trama funciona a base de tensió no a base d’efectes especials. Què voleu que us digui, els himnes soviètics tenen quelcom embriagador.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Midnight Special (2016) [5,8][3]: Pel·lícula fantàstica on un nen d’uns 10 anys té poders sobrenaturals. Amb aquest argument ja em podria imaginar que la pel·lícula seria una castanya, però com que surt Kirsten Dunst… bah ni així. A sobre el pare del nano és Michael Shannon, aquell actor que sempre té una cara de pena i per tan només li donen papers dramàtics. No entenc com a la crítica li ha agradat. Encontres a la tercera fase marca blanca.
  2. Los mejores años de nuestra vida (1946) [8,2][3]: Quan s’acaba la Segona Guerra Mundial, els soldats tornen a casa i a adaptar-se a la vida civil després d’anys en una guerra els hi costarà. El tema és interessant, però em costa molt el ritme lent de la pel·lícula, hi ha una tendència a allargar les escenes innecessàriament, veiem com els actors es recreen en fets tan quotidians com menjar, vestir-se, i molts diàlegs buits, em desespera i més en una pel·lícula de pràcticament tres hores. A més a més està plena de borratxos sobreactuant.
  3. Convicto (2013)[6,6][5]: Un jove molt agressiu és tancat en una presó anglesa, allà trobarà altra gent bastant violenta, encara que no fins al seu nivell. Un home els intenta calmar una mica fent teràpia, però sembla que no hi ha música que amansi aquestes feres. Això no és Prison Break, aquí no es busca solucionar els problemes amb enginy, aquí tot s’arregla a cops, i si els cops de puny fallen, toca provar amb puntades de peu. És d’aquelles pel·lícules que solen agradar a la crítica, amb actuacions intenses, jo només veig uns quants sonats barallant-se.
  4. Los santos inocentes (1984) [8,1][5]: Pel·lícula costumista sobre l’Espanya profunda dels anys 60, sobre com és la vida en un mas on els senyors vivien bé, mentre els treballadors viuen en condicions paupèrrimes, pràcticament en esclavitud i encara han d’anar agraint constantment els favors als seus amos. No és el meu estil de pel·lícula, i l’Azarias m’ha ficat molt nerviós.
  5. El proyecto Adam (2022) [5,5][6]: Ryan Reynolds viatja al passat tot buscant la seva parella, però s’acaba trobant amb el seu jo de petit. Peli d’acció familiar on Ryan Reynolds fa el típic paper de Ryan Reynolds, encara que bastant suavitzat per fer una pel·lícula per a tots els públics, només us diré que la gent ni tan sols es mor, simplement exploten en un núvol de confeti, no fos cas que es vegi una mica de sang. En general les pel·lícules de viatges en el temps poden tenir un argument bastant complicat, en aquesta no és el cas. Si us agrada molt Ryan Reynolds com a mi, la podreu veure, en cas contrari no cal que us hi acosteu.
  6. Propesct (2018) [5,4][6]: Un home i la seva filla adolescent baixen en un planeta amb una nau que sembla dels anys 70, a recol·lectar un material escàs i valuós, però en arribar-hi es trobaran amb problemes, problemes en forma de Pedro Pascal. Ciència-ficció a petita escala, amb un estil desangelat sense ser apocalíptic.
  7. Doctor Strange en el multiverso de la locura (2022): [7,1][6]: Una noia té la capacitat de saltar entre universos, i el malvat de torn voldrà atrapar aquesta noia per tal d’aconseguir tan preuat poder, i el doctor Strange haurà d’evitar-ho. Una altra pel·lícula més de Marvel, entretinguda? Per mi si, però ja està. En general, els finals de Marvel acaben sent tots igual, fluixos i previsibles. Amb tants personatges serà estrany que quedi algun actor que no hagi treballat en cap producció de Marvel.
  8. El último duelo (2021) [7,0][7]: Ho heu endevinat, Ridley Scott ha tornat a fer una altra pel·lícula èpica històrica, aquesta vegada ambientada en la França del segle XIV. Dos cavallers i vells coneguts, Matt Damon i Adam Driver tindran les seves desavinences, i bona part d’aquestes serà a causa de Jodie Comer, no els culpo gens, ja sabeu que jo també soc admirador d’aquesta jove actriu. Una sola història tres versions.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Ocho apellidos catalanes (2015) [4,4][3]: Segona part de Ocho apellidos vascos. La noia basca protagonista de la primera part es vol casar amb un català, un imbècil interpretat per Berto Romero, però el sevillà que és ex-novio seu ho vol impedir, amb l’ajuda del pare de la núvia. La primera part no era bona, però tenir certa gràcia, suposo que les idees bones les devien gastar ja, perquè en aquesta segona part han agafat uns quants tòpics d’andalusos, bascs, i catalans i els han deixat anar a veure què passava, doncs passa una pel·lícula fluixa, que repeteix el mateix argument de la primera part.
  2. El infinito (2017) [5,8][5]: Un parell de germans que de joves havien marxat una secta, de més grans i tornen perquè… no tinc clar perquè, el cas és que quan arriben al campament tot sembla molt maco, però hi ha alguna cosa estranya… Que? Esteu inquietats? És D’aquelles pel·lícules que passen coses estranyes sense cap sentit i te les venen com si en tingués algun, doncs no en té, no us deixeu enganyar.
  3. Manchester frente al mar (2016) [7,1][5]: El germà petit, en els dos sentits, de Ben Affleck s’ha de fer càrrec del seu nebot quan el seu germà es mor, entre aquesta mort i els diversos flashbacks de la vida del protagonista tenim un bon drama familiar muntat. Per cert, Manchester no és la ciutat d’Anglaterra, és un poblet de la costa dels nord-est dels EEUU. Aquest paper li va donar l’Òscar a Casey Affleck, perquè els drames sempre agraden al jurat dels Oscars, si a vosaltres també us agraden les desgràcies familiars aquesta pot ser la vostra pel·lícula, jo no en soc especialment partidari, bona pel·lícula segons la crítica però no per mi.
  4. Alcarràs (2022) [7,7][5]: A una família del camp de Lleida se li acabala concessió d’uns terrenys que tenen plantats arbres fruiters, per l’hereu serà un problema perquè durant tota la vida només ha fet que recollir fruita, per això quan el nou propietari li proposa que s’encarregui del manteniment de les plaques solars que vol posar ho rebutja. Típica situació que el progrés arriba a l’entorn rural, els fills ja no es poden dedicar al mateix ofici que van aprendre dels seus pares, ja que la fruita cada vegada està més mal pagada. Llavors afegeix una mica de drama familiar quan entre germans no s’entenen. Calien dues hores de pel·lícula per explicar això? Jo crec que no, perquè bàsicament veiem a la família recollint fruita, avis contant anècdotes de temps pretèrits, i nens petits jugant mentre són molt bufons i adorables. Llavors per què ha guanyat tants premis en els festivals europeus? Suposo perquè als crítics tenen romantitzat tot el tema del camp, amb els seus arbrets i els seus conillets, i després suma-li unes quantes cullerades de folklore català com ara unes festes populars amb un correfoc, i una mica de menjar estrany com són els caragols, i au, a rebre premis. Una història senzilla i realista contada de manera senzilla.
  5. Hellboy (2004) [6,0][6]: Hellboy és un dimoni que lluita contra les criatures paranormals que travessen al nostre planeta. Els dolents d’aquesta pel·lícula ho tenen tot, són nazis, russos i dimonis. Entretinguda pel·lícula d’acció, on el bo és un monstre lleig i rebel.
  6. CODA: Los sonidos del silencio (2021) [6,6][7]: Ruby és l’única oient de la seva família de sords, això la converteix per força en una noia responsable i treballadora. Un dia descobreix afició pel cant. Sabeu què? Resulta que ja havia vist aquesta pel·lícula, ja que es tracta d’un remake de la peli francesa La família Bélier que vaig veure en el 2014, però com que aquesta versió ha guanyat l’Oscar tenia curiositat per veure què han fet els estatunidencs. Resulta que han fet el mateix, però canviant la granja per un vaixell de pesca, han posat un profe de música més motivat, han fet créixer al germà de la protagonista, han posat una mica més de ritme, i li han posat un interès romàntic a la protagonista. Amb tot això la pel·lícula ha guanyat? Doncs una mica si, i com que la peli ja estava bé de base doncs au, a guanyar l’Oscar perquè les històries de superació personal davant les adversitats familiars agraden a la crítica.
  7. Jinetes de la justícia (2020) [7,0][7]: Mads Mikkelsen és un militar que perd a la seva dona en un accident de tren, però aviat descobrirà que no ha sigut un accident. És la primera vegada que veig Mads Mikkelsen en aquest tipus de paper i la veritat és que com qualsevol actuació seva, ho fa molt bé. És una curiosa barreja entre thriller i comèdia, que funciona força bé, malgrat que el final sigui previsible. Pel·lícula rodona com la roda d’una bicicleta.
  8. Oxígeno (2021) [5,9][7]: Una dona es desperta i es veu atrapada en una càpsula criogènica, però no estarà sola, una espècie d’Alexa, que és qui gestiona la càpsula parlarà amb ella. La protagonista ha perdut oportunament la memòria i només tindrà flaixos del seu passat, que anirà recordant a mesura que el guió ho necessiti. La pel·lícula recorda a Buried i 127 horas, especialment a la primera, perquè l’acció és estàtica, però interessant.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. El redentor (2014) [5,7][4]: Un assassí a sou es carrega una nena sense voler mentre complia el seu encàrrec, aquest fet el farà replantejar la vida i començarà a anar en contra dels mafiosos dels seus pagadors. Una pel·lícula de coreans molt violents matant-se amb molta sang i trets. Una espècie de John Wick asiàtic.
  2. El castillo ambulante (2004) [7,8][4]: En un món de finals de segle XIX amb aires de steampunk i màgia, una maledicció converteix una jove en una vella, per tal de recuperar la seva joventut començarà a col·laborar amb un mag. No sé per què encara segueixo mirant les pel·lícules del Studio Ghibli si sé perfectament que no m’agrada aquest estil d’històries fantàstiques, aquesta barreja de màgia i monstres coloristes no em van, ho trobo massa infantil, crec que hauria de deixar d’intentar-ho. I quina mania que té sempre amb representar el mal sempre com monstres negres i pringosos com petroli.
  3. Uncharted (2022) [6,0][6]: L’argument és simple, un trio de caçadors de tresors fan equip per trobar l’or perdut de Magallanes. Recordeu abans quan després d’una pel·lícula d’èxit aprofitaven i treien un videojoc amb el nom de la pel·lícula i aquest era en general dolent? Doncs ara passa al revés, s’aprofiten d’un bon videojoc per fer una pel·lícula fluixa. A veure, no és una mala pel·lícula, és simplement una cinta d’aventures que només destaca per dues coses, la primera és Tom Holland, em cau bé aquest noi, no tinc clar exactament perquè, però em cau simpàtic, i la segona és que un tros de la pel·lícula passa a Barcelona mentre alguns personatges fan turisme per la ciutat, i a mi sempre em fa gràcia reconèixer llocs on he passat. No cal veure la pel·lícula a excepció que sigueu fans del videojoc o de Tom Holland.
  4. Ip Man (2008) [7,3][6]: En els anys trenta, en un poble de la Xina, Ip Man és un mestre de les arts marcials que viu tranquil·lament, fins que arriba la Segona Guerra Mundial, els japonesos envaeixen la Xina i els xinesos comencen a passar-ho malament, Ip Man entre ells. Si us agrada veure xinesos pegant-se sense gaire exageració aquesta és la vostra pel·lícula. En tot moment un intueix perfectament cap a on anirà la trama, però el protagonista té el seu encant, tota la resta de personatges, especialment els japonesos, són caricatures.
  5. Enemy (2013) [6,4][6] Un professor d’història mira una pel·lícula i veu com un actor secundari és igual que ell, ràpidament es comença a obsessionar amb aquest home. Em sap greu posar-li una nota tan normal en una pel·lícula tan curiosa, però tot i ser 90 minuts d’inquietud constant, tots els protagonistes m’han posat bastant dels nervis amb la seva actitud. Una altra pel·lícula on Jake Gyllenhaal fa d’antiheroi, en aquest cas per partida doble.
  6. No mires arriba (2021) [6,7][7]: Un parell de científics detecten un meteorit que es dirigeix a la terra, com reaccionarà la societat a aquest fet? Malament. Qualsevol fet es pot polititzar, de tot es pot treure rèdit econòmic, tot crea debat, i tot són notícies que s’obliden tan aviat com es creen. Una espècie d’Idiocracia, però presa una mica més seriosament, no obstant això, no deixa de ser una sàtira sobre cap a on es dirigeix la societat actual. Dicaprio m’agrada pràcticament sempre, i en aquesta peli no és una excepció, i Meryl Streep i Cate Blanchett també fan grans papers. El gurú barreja de Jobs, Musk i Zuckerberg és tan real que fa por.
  7. Free Guy (2021) [6,2][8]: Free guy, interpretat per Ryan Reynolds (Deadpool, Ases calientes) és un NPC normal d’un videojoc de l’estil GTA, fins que un dia desperta i pren consciència pròpia quan coneix una jugadora interpretada per Jodie Comer (Killing Eve). Es tracta d’una pel·lícula d’acció salvatge com pot ser el GTA, amb humor, però amb una trama simple on el dolent és molt dolent i simple, tot i això, els bons són manipulats i estafats per l’antagonista. Al final la lliçó moral cau en el clàssic missatge moralista de jocs triple A dolents, jocs indis bons. La peli té un estil molt semblant als Lego Movies, i a mi em cau simpàtic aquest rotllo. El film està molt recarregat d’efectes especials, i la suposada rebel·lia està edulcorada per a tots els públics, amb trama romàntica inclosa. Tanmateix, la pel·lícula és molt entretinguda, com a mínim ho ha sigut per mi, i té un munt de referències freaks, o sigui que m’ha agradat, i la parella d’actors protagonistes són molt carismàtics, a part que estic enamorat de Jodie Comer o sigui que soc poc parcial.
  8. Réquiem por un sueño (2000) [7,8][8]: Un noi drogoaddicte (Jared Leto) malviu com a camell, però s’acaba esnifant tots els beneficis i mai li arriba pel somni d’ampliar el negoci i traficar més a gran escala. Per altra banda, la seva mare, fa dieta per poder participar en el seu concurs preferit de la televisió, per resumir-ho, puc dir que no seguirà el mètode correcte per aprimar-se. Només pel muntatge de la pel·lícula ja val la pena veure-la, no cal ser gaire cinèfil per adonar-se com d’atípicament estan fetes les escenes. A més, la banda sonora és fantàstica, prova d’això és que s’ha fet servir en molts trailers d’altres pel·lícules. Si voleu deixar les drogues per sempre, aquesta és la pel·lícula perfecta per ajudar-vos. Ara tinc ganes de veure més pel·lícules de Jennifer Connelly.

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. Malas Calles (1973) [6,9][3]: Un aspirant a mafiós de barri de Nova York dels anys 70 vol portar un restaurant, però per fer-ho s’haurà de comportar bé davant del seu tiet, però el seu amic Robert de Niro el ficarà en problemes una vegada darrere l’altre, és d’aquelles pel·lícules on Robert de Niro fa un paper odiós. En el fons, la primera hora i mitja serveix per presentar els personatges i el barri per on es mouen, no és fins a l’última mitja hora que realment passa alguna cosa. Suposo que algú em matarà per posar-li un 3 a aquest clàssic del Scorsese.
  2. El padre (2020) [7,7][4]: Anthony, un home de més de 80 anys té problemes d’alzheimer i això li provocarà uns quants maldecaps a ell i a la seva filla. És un d’aquells drames clínics que tant agraden a la crítica, però que a mi m’avorreixen. Anthony Hopkins fa una gran interpretació, Olivia Colman també, tanmateix els 97 minuts de film es fan llaaaargs. Una història trista, realista, que ens pot passar a tots, als nostres pares, etc, molt bé, però m’he avorrit.
  3. El contador de cartas (2021) [6,6][5]: Oscar Isaac és un home trist i amargat d’ençà que va tornar de la guerra, va passar una temporada a la presó, i ara es dedica a jugar al poker; fins que un dia un jove se li acosta tot explicant que el seu pare va morir per culpa del seu coronel i que si el vol ajudar a venjar-se. La pel·lícula passa gairebé íntegrament dins de diferents casinos, però el pòquer és només un refugi que fa servir el protagonista per sobreviure i per omplir el seu miserable temps. És d’aquelles pel·lícules fosques, desagradables de veure, on el protagonista ha fet coses molt lletges, i, per tant, ha quedat bastant trastocat, un home turmentat, s’ha de tenir ganes per veure una peli així, i jo no les tenia massa, tot i que aprecio el recordatori sobre la temàtica. És d’aquelles pel·lícules que els hi agrada més a la crítica i als cinèfils que no pas al públic general.
  4. El color del dinero (1986) [7,0][6]: Paul Newman fa de mànager de Tom Cruise, un gran jugador de billar, la idea no és guanyar, la idea és estafar a la gent i guanyar diners, però Cruise fa un paper d’ingenu i costarà fer-lo treballar com cal. Molt billar, una bona actuació de Newman, una actuació exagerada de Tom, entretinguda, però un xic llarga i amb final anticlimàtic.
  5. Gosford Park (2001) [6,7][6]: En una mansió campestre anglesa, durant els anys 30, un munt de criats cuida uns quants senyors que han vingut a passar el cap de setmana de caça quan un assassinat trasbalsa la vida de la casa. Un munt de bons actors anglesos treballant sempre fa goig de veure. Hi ha molts personatges i costa una mica situar-te al principi, però cap al final ja tens la gent important ubicada. Un assassinat sempre aporta una mica de misteri, m’ha recordat a Downton Abbey, però al ser format pel·lícula no hi ha temps d’agafar estima als personatges i això fa que m’importi bastant poc què els hi passi.
  6. Matrix Resurrections (2021) [5,1][6]: Neo viu una vida com a desenvolupador de videojocs fins que un dia apareix Morfeo i li obre la realitat sobre la vida real descobrint-li què és Matrix. Si aquest argument us sona de Matrix del 1999, vol dir que la primera part de la pel·lícula és una espècie de remasterització de la versió original, en aquesta part hi ha molta referència, algunes bromes, alguna reflexió interessant i fins i tot algunes escenes bones. En la segona meitat és quan el film deixa de seguir les petjades de la primera i és on la pel·lícula baixa de nivell, sent millor que la segona i tercera entrega de la franquícia, cosa que no costava gaire, però molt lluny de la primera part.
  7. El ejército de las tinieblas (1992) [6,7][7]: Vista per segona vegada. Ash, un home del segle XX arriba a l’època medieval just quan les forces de les tenebres es desperten, per tornar a la seva època haurà de vèncer les forces de les tenebres. Paròdia còmica d’acció, aventures, terror, fantasia medieval, de monstres lletjos i de sang i fetge, com veieu té de tot, és divertida, i el protagonista és més egoista i egocèntric de què és habitual, està bé. La pel·lícula és de principis dels 90 i alguns efectes no han envellit bé, però tot el que està fet de manera artesanal com ara l’exercit d’esquelets són una autèntica meravella, estem tan acostumats al CGI que veure uns titelles fets amb aquesta estima i amb aquest tipus d’animació resulten entranyables.
  8. Spider-Man: No Way Home (2021) [7,5][7]: Spiderman té un problema i li demana ajuda al doctor Strange, però jugar amb la màgia és perillós. Si vull evitar espoilers no us puc explicar més. La pel·lícula és entretinguda, especialment pels fans del personatge de Spiderman, està bastant per sobre del nivell de les últimes pel·lícules de Marvel, hi ha un parell de dolents que fins i tot tenen carisma i personalitat, ara bé, no suporto l’amic del Spiderman. També reconec que estic cansat de les lluites finals de les pelis de Marvel, tot i ser a la pràctica diferents les acabo trobant bastant iguals, fins al punt de convertir-se en la part més fàcilment oblidable de les pel·lícules. Tampoc m’agrada el fet que no queda gens clar el què és possible i què no amb la màgia del doctor Strange.

Aprofitant que he vist 30 produccions de Marvel, avui us posaré el meu rànquing personal de les pelis de Marvel preferides ordenades de millor a pitjor

  1. Los Vengadores (2012)
  2. Guardianes de la galaxia (2014)
  3. Vengadores: Infinity War (2018)
  4. Thor: Ragnarok (2017)
  5. Bruja Escarlata y Visión (Miniserie) (2021)
  6. Vengadores: Endgame (2019)
  7. Guardianes de la galaxia Vol. 2 (2017)
  8. Capitán América: Civil War (2016)
  9. Vengadores: La era de Ultrón (2015)
  10. Loki (Miniserie) (2021)
  11. Spider-Man: No Way Home (2021)
  12. Capitán América: El Soldado de Invierno (Miniserie)(2014)
  13. Ironman (2008)
  14. Spider-Man: Lejos de casa (2019)
  15. Spider-Man: Homecoming (2017)
  16. Iron Man 3 (2013)
  17. Iron Man 2 (2010)
  18. Dr. Strange (Doctor Extraño) (2016)
  19. Falcon y el Soldado de Invierno (Miniserie) (2021)
  20. Viuda Negra (2021)
  21. Black Panther (2018)
  22. Ant-Man y la Avispa (2018)
  23. Thor: El mundo oscuro (2013)
  24. Capitán América: El primer vengador (2011)
  25. Ant-Man (2015)
  26. Thor (2011)
  27. Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos (2021)
  28. ¿Qué pasaría sí…? (Miniserie) (2021)
  29. Capitana Marvel (2019)
  30. El increíble Hulk (2008)

 

Resum de les pel·lícules que he vist durant el 2021:

 

Rànquing de les 10 millors pel·lícules que he vist aquest 2021

  1. Snatch. Porcs i diamants (2000)
  2. El buen patrón (2021)
  3. Moon (2009)
  4. La família Mitchell contra les màquines (2021)
  5. Despierta la furia (2021)
  6. La caza (2020)
  7. One Cut of The Dead (2017)
  8. Condena (2021)
  9. Nadie (2021)
  10. Munich (2005)

 

10 millors pel·lícules que he vist per primera vegada aquest 2021

  1. El buen patrón (2021)
  2. La família Mitchell contra les màquines (2021)
  3. Despierta la furia (2021)
  4. La caza (2020)
  5. One Cut of The Dead (2017)
  6. Condena (2021)
  7. Nadie (2021)
  8. Munich (2005)
  9. Figuras ocultas (2016)
  10. Ronin (1998)

Total 69 pel·lícules, surt a 5,75 al mes o una pel·lícula cada 5,3 dies. Bastants menys que les 100 de l’any passat, però 10 més que les 59 del 2019.

 

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada (sí, tinc un gust qüestionable xD). Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

  1. La purga: La noche de las bestias (2013) [5,1][4]: El film segueix la vida d’una família de classe mitja-alta amb dos fills adolescents, perquè és la família més tòpica que ens podem imaginar. Una nit a l’any als EUA és permès sortir a matar a qui vulguis sense cap conseqüència penal, i amb això diuen que tothom queda tranquil i durant la resta de l’any no hi ha cap violència, té molta lògica, oi? Doncs tota la pel·lícula segueix lògiques semblants. Per exemple, jo no sé gaire d’amor, però crec que la millor manera de seduir una noia no és matar el seu pare. Es veu que no tenien pressupost per il·luminació ni per posar la càmera en un trípode. Suposo que molta gent porta màscara per no veure com de malament actuen, és un bon recurs.
  2. The french connection (1971) [7,3][6]: Dos policies de Nova York es dediquen a perseguir a uns traficants de droga, els punxen el telèfon, els segueixen, etc. És com si fos l’avi de The Wire. El millor de la peli és Gene Hackman contra el metro. És cosa meva, o al final sembla com si els hagués faltat pressupost per gravar les escenes finals i hagin decidit acabar la peli de cop?
  3. Cuando éramos soldados (2002) [6,3][6]: Mel Gibson és un coronel de l’exèrcit dels EUA que s’encarregarà de lluitar en la guerra del Vietnam. És la pel·lícula més pro-bel·licista i pro-cristiana que he vist mai. Ara bé, quan s’acaba la insofrible primera part de la pel·lícula i comencen els trets el tema es posa trepidant i interessant. Al principi el Vietcong podia tenir més homes, però els EUA tenien millor armament, artilleria, helicòpters, suport aeri, i el més important a Mel Gibson, o sigui que està clar quin bàndol va tenir més baixes.
  4. El Aviador (2004) [6,4][6]: Howard Hughes (Leonardo di Caprio) és un magnat que té una línia aèria i s’arrisca amb projectes cinematogràfics molt cars durant els anys 20, 30 i 40. Li agrada ajuntar-se amb estrelles de cinema i pilotar avions experimentals. El problema amb Hughes és que és una mica excèntric, si fos pobre diríem que està boig, sobretot amb el tema de la neteja. Les biografies solen ser tan interessants com ho són els seus protagonistes, i en aquest cas la vida d’aquest home va ser realment moguda, però com que Scorsese no sap fer pelis curtes, sempre li surten llargmetratges de 3 hores com aquest. El film és correcte, DiCaprio ho fa bé, com sempre, però és complicat empatitzar amb el protagonista, massa guillat.
  5. Nadie (2021) [6,5][7]: Bob Odenkirk és un pare de família normal i corrent amb una vida monòtona, fins que un dia uns lladres roben a casa seva, i no dic res més de l’argument per evitar espoilers. En el fons es tracta d’una pel·lícula d’acció, no molt diferent d’algunes altres que ja haureu vist, bé potser aquesta acaba exagerant tant que es pot considerar pràcticament paròdica, humor negre en diverses escenes, però el que marca la diferència és Bob Odenkirk; suposo que no descobriré res a ningú si dic que Odenkirk és un dels millors actors de la pantalla, i aquí ho demostra una altra vegada interpretat un paper poc habitual en ell. L’escena de l’autobús és la baralla més lletja que he vist en molt de temps, per descomptat m’ha encantat.
  6. Despierta la furia (2021) [6,4][8]: Jason Statham comença a treballar en una empresa de furgons blindats, i podríem dir que està sobrequalificat per aquesta feina. A mesura que avança la pel·lícula anem descobrint qui és en Jason i perquè s’apunta a aquesta tasca. Una altra peli del meu amic Guy Ritchie, sempre fent pel·lícules violentes (menys Aladin), sempre amb delinqüents involucrats, personatges amb intencions ocultes, trames no lineals, i amb una tensió constant per saber cap a on anirà la situació. Les pel·lícules d’atracaments sempre tenen quelcom fascinant, encara que el pla no sigui gaire elaborat, sempre hi ha l’emoció per veure què fallarà. Pel·lícula feta pel lluïment del seu seriós protagonista.
  7. El buen patrón (2021) [7,5][8]: Javier Bardem és el propietari d’una fàbrica de bàscules, i farà el que sigui per aconseguir un prestigiós premi a l’”excel·lència” que realment no significa res. La pel·lícula gira al voltant del personatge de Bardem, on fa un fantàstic paper d’un home manipulador que simulant una empatia pels del seu voltant es dedicarà a ficar-se en la vida de tots els seus treballadors amb l’objectiu que facin el què ell vol. Fernando León de Aranoa ja ens té acostumats a pel·lícules amb aquest estil amb situacions tenses i complicades on fa aflorar un humor negre, destacant el cinisme dels protagonistes. Una mostra de com els psicòpates graviten cap als llocs de poder gràcies a la seva falta d’empatia.
  8. Snatch. Porcs i diamants (2000) [7,9][10]: Vista per tercera vegada. Resum de pressa per si encara queda algú que no hagi vist aquesta obra mestra. Benicio del Toro roba un diamant molt gros, i bàsicament tothom es barallarà per aconseguir-lo. La pel·lícula està plena de personatges carismàtics, Brad Pitt fent de gitano i parlant sense entendre’s res, Vinnie Jones fent del qual és, un bèstia, assassí a sou anomenat Toni dents de bala, Boris el Navalla, un rus pràcticament immortal, els lladres d’una casa d’apostes més ineptes de la història. La pel·lícula està plena d’escenes memorables, com ara l’encreuament de tres cotxes amb els diferents protagonistes, l’enfrontament entre pistoles amb inscripcions al lateral ben diferents, o qualsevol dels combats de Brad Pitt. Guy Ritchie marca un ritme frenètic, llevat dels moments que posa la pausa en sec per remarcar enquadraments brillants.