Archive for the ‘Cine’ Category

Desperteu la vostre vena freak que avui us porto un post de Star Wars.

La crisis ens afecta a tots

Darth Vader existeix de veritat! I està a les pàgines grogues!

Soc jo o Darth Vader està per tot arreu?

Slave Leia Appreciation Society: Més de 2000 fotos de noies disfressades com la Leia esclava

Fleet Commander: Un videojocs de Star Wars creat per un estudiant de la universitat d’Illinois

BCPP: ahse

Red Shirts (Red)

Comandant: Per aquesta missió super-perillosa on hi ha un alt risc que algun dels membres del grup no sobrevisqui necessitaré la col·laboració del meu fidel primer oficial, del meu tinent de confiança, del sempre present doctor i també del noi becari que es la primera vegada que veig per aquí del qual ni tan sols puc llegir què hi posa en la placa del seu nom.
Becari: Oh no…

Hi ha un arquetipus de personatge que sempre apareix en tota pel·lícula o sèrie d’acció i molt sovint també en les de por. Es un personatge únicament dissenyat amb una sola finalitat: Morir. Els guionistes es valen d’aquests personatges per demostrar que una situació es realment perillosa però no es poden permetre que un dels protagonistes quedi greument incapacitat, així doncs aprofiten el recurs de matar un secundari del qual no en sabem res, moltes vegades ni tan sols el nom. Es opcional que l’espectador sàpiga que quan “tot això acabi” vulgui casar-se i muntar una granja a Oregon.
El nom de RedShirts o Camises Vermelles prové de la sèrie Star Trek. Segons la secció a la que pertany el membre de la tripulació de l’Enterprise porta un color d’uniforme o un altre. Així doncs per exemple els grocs son de operacions o oficials (depen de la generació), els blaus son doctors o ciència i els vermells son els de seguretat. En un capítol estàndard de Star Trek, els protagonistes solien baixar als planetes acompanyats amb dos o tres d’aquests membres de la tripulació, i inevitablement algun d’ells moria. Però no passa absolutament res perquè la quantitat de tripulants vestits amb Camises Vermelles es pràcticament infinita, per tan no hi ha problema en que mori algun en cada capítol. De fet, el 73% dels tripulants morts a la sèrie portaven l’uniforme vermell.

redshirts going to die

Aprofiteu per mirar-los abans no es morin per qualsevol cosa

Com detectar un Camisa Vermella?
És inútil: Es important remarcar que un Camisa Vermella no es qualsevol secundari que mor, per ser un autèntic Camisa Vermella es bàsic que no faci absolutament res per la trama. Per tan, si la seva mort es heroica i gràcies a ell es destrueix la amenaça no es un autèntic Camisa Vermella. Un autèntic Camisa Vermella ha de morir gratuïtament.
És nou: Si es tracta d’una sèrie i apareix un personatge nou el qual apareix sense que ningú hagués parlat abans d’ell té moltes possibilitats d’acabar mort com un bon Camisa Vermella, en especial si es tracta d’una sèrie d’acció. Si ni tan sols escoltem el nom del personatge la mort d’aquest Camisa Vermella es inevitable.
És menyspreat: S’ha mort un personatge i no estaves segur de si era un Camisa Vermella o simplement un secundari? La diferència es que a la mort del Camisa Vermella mai se li dediquen més de dos línies de diàleg. Es més, al cap de 3 minuts tothom actua com si ningú hagués mort.
És el més exposat: Els Camises Vermelles solen ser els primers del grup o bé els últims. Si a la sala hi una trampa, no ho dubteu, el Camisa Vermella serà el primer en entrar-hi i per tan l’encarregat d’accionar-la i patir-la. Per contra, si hi ha un monstre que persegueix al grup, el Camisa Vermella serà últim, per tan serà el primer objectiu que atraparà el monstre de torn.
És d’una minoria ètnica: Hi ha un tipus de Camisa Vermella que està discriminat pel seu gènere. Per ser políticament correcte direm que es tracta d’un personatge de color. Per si no queda clar, el color es el negre… De tot el grup de personatges secundaris sense importància el que té més possibilitats de ser el primer a morir serà el negre, i si aquest ja ha fet la brometa de rigor, els minuts de vida que li queden es poden comptar amb els dits d’una ma. En el cas que no hi hagi un secundari negre, la seva funció queda suplida perfectament per un secundari hispànic.
És del gènere equivocat: Es a dir, son homes. Siguem clars, quan mor una dona sap greu, en canvi si es mor un home no sap tan greu. Per què es així? Ni idea, però tots sabem què es així. Per tan els Camises Vermelles son principalment homes.
És de seguretat: Les feines d’un Camisa Vermella estan relacionades amb la seguretat. Des del més bàsic vigilant de seguretat fins al Navy Seal de Operacions Especials nivell 5. A excepció que siguis dels protagonistes, si estàs entrenat en tècniques de combat i armes tens moltes més possibilitats de morir el primer que no pas la doctora en física teòrica que únicament ha guanyat els reflexes que té jugant al Candy Crush. I si la doctora es de bon veure, per anar guanyant temps, ja pots anar ensenyant la foto dels teus fills perquè es la última escena en la que sortiràs.

Exemples
Descomptant per suposat les diferents generacions de Star Trek també hi ha altres pel·lícules i sèries on utilitzen clarament els Camises Vermelles, i quan dic “utilitzen” vull dir “maten”.
Stargate SG-1: Sempre que es veu un equip SG que no sigui el SG-1, algun dels seus components o tots d’ells acaben morint. Es el que sol passar quan vas a un planeta desconegut.
Herois: Des de que es descobreix en Zyler, Zylar, o com es digui el dolent que arregla rellotges, tot nou super-heroi que apareix es un Camisa Vermella, saps que la seva existència només servirà per morir i així els seus poders siguin absorbits pel Sylar, encara que el seu poder sigui el de pelar tubercles amb la ment.
Aliens (Alien 2): La Sigourney Weaver i un munt de marines super equipats i confiats entren en la pitjor trampa mortal mai imaginada. Només cal agafar la llista de marines i ordenar-los segons el nombre de línies de diàleg i anar taxant metòdicament durant tota la pel·lícula.
Jason i els argonautes: En els clàssics també es dona aquesta situació. Es podria haver dit perfectament “Jason i la resta de la tripulació que gradualment va minvant” però els productors van pensar que seria un títol massa llarg. Sirenes, ciclops, bruixes, esquelets, qualsevol enemic serveix per carregar-se dos o tres Camises Vermelles de la tripulació d’en Jason.
 
Aquesta entrada forma part del projecte de la Taula Periòdica proposat per en Sergi. Us convido a participar-hi! Per mi ja es la segona vegada ;)

El riure malèfic (Lol)

Situació: Illa del Pacífic sense especificar. Laboratori secret del Dr. Evil camuflat dins del crater d’un volcà. El doctor està assegut a la seva còmode cadira giratòria mentre observa l’agent 006 lligat de peus i mans penjant sobre un tanc ple de taurons.
– Ja ha començat la última fase del meu pla malèfic! -Exclama el doctor
– No et sortiràs amb la teva -Replica l’agent 006
– I qui m’ho impedirà?! Tu?! -Es burla el doctor.
– Mmmmrfff -Murmura l’agent 006 mentre observa els taurons inquiets.
– Com que ja no hi pots fer res t’explicaré el meu pla brillant. He creat un missatge subliminal que qui el vegi quedarà hipnotitzat sota les meves ordres i per tal que sigui vist per tothom l’he inserit dintre un vídeo viral de gatets del Youtube! Res no pot fallar! Res!! Hum hum hum hum muuah muaah muaaaaaha hahahaha HAHAHAHA!

El riure malèfic o riure malvat, es el clixé més evident i exagerat de qualsevol antagonista. N’hi ha d’altres com ara acariciar un gat (persa, evidentment) i l’altra es amenaçar i executar als “esbirros” que no han aconseguit matar a l’heroi amb la famosa frase “Es la última vegada que em falles”.
El riure malèfic es molt més complex que el riure simple. El riure simple tan sols té com a objectiu denotar un fet graciós. En canvi el riure malèfic demostra que es tracta d’un fet que únicament es pot interpretar com a graciós si tens una mentalitat lo suficientment malvada com per considerar graciosa una acció totalment cruel i despietada. Per aquest motiu, un riure normal es empàtic i fa que la gent es contagiï amb ell, en canvi el riure malvat no té aquest efecte contagi exceptuant que les persones del seu voltant siguin igualment malvades. Però el que realment inspira aquest riure es por, una por provocada pel fet d’estar davant d’un geni del mal del qual la reacció que li provoca una crueltat desmesurada es el riure. Aquesta por es pot veure augmentada si el riure deriva cap a la bogeria, afegint incertesa al saber que un boig es totalment imprevisible. Malgrat que com a opinió personal prefereixo els malvats sobris, freds i calculadors.
Lo normal es que un riure malvat sigui provocat per la exposició d’un pla extremadament cruel dit pel propi antagonista, posant d’aquesta manera la cirereta a l’escena. Quan un personatge utilitza aquest riure, no hi ha dubte, es malvat i no hi ha gir argumental que ho canviï.

HOWTO: Vols aconseguir un bon riure malèfic? Preguntam com!
Un bon riure malèfic ha de ser progressiu, ha de començar de manera moderada. Ha de venir de abaix, bé no de tan abaix… Ha de començar en l’estomac, han de ser com unes vibracions que facin tremolar la panxa i progressivament afectin a la resta del cos. Un bon riure malèfic es porta a dins.
Pel què fa a la expressió facial primer ha de començar amb un somriure. En mica en mica aquest somriure anirà mostrant les dents, que en un principi estaran juntes, però s’aniran separant cada vegada més a mesura que es va obrint la boca.
Però la part més important del riure malèfic es el so. No es estrany que els antagonistes més autèntics fins hi tot prenguin classes de cant per aconseguir un to adequat pel seu riure malèfic. L’antagonista aficionat passarà ràpidament al “Hahaha”, es el típic error de principiant. L’autèntic riure malèfic comença amb la M “hum hum hum hum”, aquest “hum” anirà convertint-se en una “a” però de manera tan neutre que recordi una “o” però una “o” tancada, res a veure amb el “ho ho ho” de Pare Noel. El principi es la part més difícil i important i el que realment li dona caràcter al riure malèfic. A partir de aquí queda la part més senzilla de deixar anar un escandalós “hahahaha”. Recordeu que sobretot es important l’efecte “in crescendo”

Complements opcionals
Cada malvat pot afegir complements o “atretzo” al seu riure malèfic TM. Per exemple, llançar saliva es una opció força recurrent.
Una altra opció es la posició de les mans. Ajuntar les puntes dels dits al estil Sr Burns es una bona opció. Aixecar els braços a mitja alçada amb els dits apuntant cap amunt en forma de grapa també té forces adeptes. Recaragolar-se les mans es un clàssic que tampoc sol fallar mai.
Alguns malvats prefereixen acompanyar el riure tot torçant el seu cos cap en darrera. Es a dir, a mesura que el riure va creixent, el tronc i sobretot el cap es va tirant cap en darrera fins al punt d’acabar amb el cap mirant al cel. Per donar més èmfasis al efecte fins hi tot es pot començar una mica encorbat cap endavant.
La tos final es una opció si el riure ha estat especialment sonor i treballant, com a demostració del maltractament que han estat sotmeses les cordes vocals, però aquest petit contratemps està plenament justificant si s’ha aconseguir un bon efecte.

Exemples
Viu i deixa morir: Una recopilació de riures malvats sense cap riure d’un malvat de James Bond no tindria credibilitat.

Dr Maligno: La paròdia de l’enemic de James Bond per excel·lència ha de tenir un autèntic riure malvat

Barney Stinson: Tot un exemple a seguir. Durant la sèrie riu de manera malvada varies vegades, però aquesta es la més memorable.

Dr Horrible: No us confongueu, no es Barney Stinson, es el doctor Horrible de Dr. Horrible’s Sing-Along Blog.

Freezer: A Bola de drac hi ha diversos antagonistes amb riure malvat, però en Freezer es el meu preferit.

Dr House: Només faltaria que el doctor més cabró de la pantalla no tingués un riure malvat

Rei Nikochan: Tenia el problema que degut a la seva constitució necessitava que algú l’ajudés a tancar la boca desencaixada. Ho sento no hi ha vídeo.
King_Nikochan_Laughing

Aquesta entrada forma part del projecte d’en Sergi. Us animo a participar-hi!

9780156035217_custom-69cc59005e0af076765c029f6ec69ba6f123abaa-s6-c30

La princesa promesa – William Goldman (384 pàgines)

La princesa promesa es una de les meves pel·lícules preferides. Com passa moltes vegades amb les bones pel·lícules, aquesta està basada amb un llibre, en aquest cas de l’autor William Goldman. També ha escrit altres novel·les, però no estan a l’alçada del llibre que avui ens ocupa. Es destacable la seva dedicació a la escriptura de guions pel cine. Segur que té altres coses destacables, però aquest post no va sobre ell, sinó sobre la Princesa Promesa (L’enllaç es refereix a la pel·lícula en comptes des del llibre perquès molt més famosa aquesta que no pas la novel·la).
La princesa promesa es la història perfecte per explicar als vostres fills. Hi ha moltes aventures, hi ha molt humor, hi ha amor veritable però sense ser embafador, hi ha mort, hi ha regnes desapareguts fa temps, hi ha venjança llargament esperada, hi ha miracles, hi ha lluita, hi ha prínceps i princeses, hi ha mestres espadatxins, hi ha pirates, hi ha gegants, hi ha la noia més bonica del mon, hi ha deduccions de lògica, hi ha RDMG (Rosegadors De Mida Gegant), hi ha gent que fa servir la paraula “inconcebible” desmesuradament, què més es pot demanar?!
La adaptació cinematogràfica es molt fidel al llibre, per això us recomanaria que primer llegíssiu el llibre i després miréssiu la pel·lícula, just al contrari del que jo vaig fer, però lamentablement quan vaig veure la pel·lícula no era tan lector com actualment, i de fet, no sabia ni tan sols que existia un llibre. Una de les poques diferències que hi ha entre la pel·lícula i el llibre es el context en el que es presenta la narració. En el llibre ens trobem el cas d’un escriptor que converteix un llibre antic on s’explica la història, però esborrant totes les parts avorrides i modificant-lo segons com li va explicar el seu pare quan era nen, més o menys; i que per culpa de l’impossibilitat de situar la narració en un context històric coherent fa que la pobre editora acabi mig boja intentant posar parèntesis aclaridors. En canvi, en la pel·lícula ens trobem en Colombo explicant el conte al seu net. Bé, de fet, no es el Colombo, perquè no porta la gavardina, tan sols es en Peter Falk. Tan en la pel·lícula com en el llibre, aquestes parts que només serveixen per transformar la narració en un conte, són per mi les parts que més sobren. En el llibre, al principi encara tenen gràcia, però cada vegada més es converteixen en una nosa que només fa que interrompre la trama. Per sort son ben identificables, només cal saltar-se les parts en cursiva i ens perdrem la opinió de l’escriptor que va tenir sent un nen al moment d’escoltar la història, cosa que a ningú li importa. Per la resta coses, no hi ha massa diferència entre llibre i peli, tret que en el llibre aprofundeix més en algunes parts, sobretot ens parla del passat d’alguns personatges i de les seves accions que defineixen el seu caràcter.
Perquè la pel·lícula de la princesa promesa té un 10/10 i el llibre “només” té un 8/10? Bàsicament, influeixen dos factors, el primer es que vaig veure la pel·lícula a l’edat adequada per què una història d’aquestes característiques m’agradés més. El segon factor es la manera que està escrit el llibre. En absolut no està mal escrit, però no té la mateixa gràcia que té la pel·lícula, o si més no, la mateixa gràcia que recordo que té la pel·lícula. Especialment, en el film, en Westley, el protagonista, es mou sempre amb un bon humor i amb una gràcia molt bona, en el llibre, això es mostra amb com son els seus diàlegs, però li falta la gràcia que li posa l’actor. Per altra banda, el llibre, en explicar aspectes del passat dels personatges, acaben apareixent històries més tristes, que enterboleixen el caire alegre de la història. El final, tot i ser igual, té una matisació que la converteix en una mica més ambigua.

– Parecéis un hombre decente, lamentaré mataros.
– Vos también lo parecéis, lamentaré morir

El caballo se llamaba Caballo (Buttercup nunca tuvo una imaginación desbordante)

—¡Jamás nos alcanzará! —gritó el siciliano—. ¡Es inconcebible!
—¡Sigue usando esa palabra! —le espetó el español—. Pero me parece que no significa lo que tú crees.

—¿Queréis decir que vos dejaréis vuestra piedra y que yo dejaré mi espada y que trataremos de matarnos como personas civilizadas?

Us deixo amb el millor duel d’espases no làsers.

Per cert, en la peli, Iñigo Montoya es Saul Berenson de Homeland.
Nota:8/10

Ui gairebé hem quedo sense dir-ho, quin error seria!

—Hola —dijo—. Me llamo Iñigo Montoya, tú mataste a mi padre. Dispónte a morir.

Aquest diumenge serà dia de Star Wars, ja sabeu may the fourth… Per tan, toca post d’acord amb el dia ^^

10 paisatges de Star Wars que estan en el nostre planeta. Com per exemple els boscs de Endor.
endor-star-wars
4285463472_26ff3ccc3e_z

Heu vist mai el institut Parkland des d’una vista Aèria? No us recorda a certa nau mil·lenària…?
InstitutoMilenario

Triple freak: Gaita + Darth Vader + Monocicle

Canta amb Star Wars. Un grup que ha buscat les escenes de Star Wars que quadren amb la lletra de la seva cançó.

Star Wars Uncut: La pel·lícula de Star Wars feta a trossos de 15 segons per molts fans de la saga. A veure si endevineu quina escena vaig produir jo :P

Post especial sobre cine, així cine, en general.

Ja teniu el vostre comparador de trilogies? Valora cada part de la trilogia segons les altres parts.

Top 10 dels pitjors actors escollits per un paper. Especial atenció mereix el top 3 final amb:
3. DENZEL WASHINGTON Y KEANU REEVES – MUCHO RUIDO
Y POCAS NUECES
2. DENISE RICHARDS – EL MUNDO NUNCA ES SUFICIENTE
1. JOHN WAYNE – EL CONQUISTADOR DE MONGOLIA

Recopilació dels petons més desagradables de la història del cine

Per acabar us deixo amb el famós “Everything is a Remix” sobre les pelis. Gairbé 10 minuts explicant que totes les pelis famoses es basen en alguna altra peli.

PD: Recomano veure els Vimeos sinó en pantalla completa, com a mínim en la seva pàgina original

Avui quatre apunts sobre cine.

A la prestigiosa secció de pel·lícules de culte tenim: Talibanosarui Rex

Voleu saber qui s’amaga realment de les mascares més famoses del cine?

Icones de les teves pelis preferides!

I si fem servir una mica CGI (Imatge generada per Ordinador) en aquesta escena?

El ball en el cine:

Sou cinèfils? Doncs el post d’avui us agradarà ^^

 

De debò us agrada el cine? En aquest cas no us agradaran les pelis del Steven Seagal… Però el que tenen de bo aquestes pelis es que ja les coneixes només de llegir títol, per això algú ha creat aquest generador automàtic de noms de pelis.

 

Sabries endevinar de quina pel·lícula es tracta només amb el tipus de tipografia del cartell de la peli? Algunes són fàcils, però d’altres s’ha de ser un autèntic cinèfil per descobrir-ho.

 

Què faríem sense els efectes especials!

 

Quina es una de les frases més típiques de les pelis? Us sona el “We’ve got company”? es a dir el “Tenim companyia”. Doncs hi ha algú amb molt de temps lliure que s’ha dedicat a recopilar-ne unes quantes.

 

Coneixeu la proba de Betchel? Consisteix en veure si una peli compleix aquests 3 requeriments

  1. Si apareixen com a mínim dos dones
  2. Que parlin l’una con amb l’altra
  3. Sobre qualsevol cosa que no siguin els homes.

Hi ha un munt de pelis conegudes que no passen aquesta proba

Per entendre aquest post es recomanable haver vist la trilogia de Star Wars, o potser no…

R2-D2 peça a peça

Star Wars fet religió

Badminton Jedi

Robots amb espases lasers

Darth Vader visita Disneylandia

Mai ha estat tan fàcil passar al cantó fosc

Doncs resulta que ara feia temps que no penjava un post sobre Star Wars

Naus de Star Wars a tot detall

Altres propostes per l’Estrella de Mort

Soc jo, o això sembla una fabrica de Y-Wings?

Fart dels nans de jardí? I per què no Jawas de jardí?

T’has preguntat mai com funciona la Estrella de Mort?

A vosaltres també us passa que veieu la cara del Darth Vader per tot arreu?

Si l’altre dia parlava de les millors baralles, doncs avui toca parlar dels millors tiroteig. Efectivament, també es tracta d’un post de jot down ple de vídeos. Sí, el post d’avui també es publica en divendres per tal que tingueu tot el cap de setmana de gaudir en calma de totes aquestes escenes. Un altre cop, he reordenat les escenes segons les meves preferències, de pitjor a millor, però davant encara conserven la posició atorgada per jot down. Només em queda desitjar-vos que gaudiu dels trets. Bon cap de setmana.

20- Hard Boiled: Xinesos matant xinesos

25- Leon: Un Swat d’estar per casa

16- Ghost in the Shell: Un tanc massa dur de pelar

02- En tierra hostil:No estic segur que sigui aquesta escena, però quina més pot ser?

09- No es país para viejos: Es un tiroteig quan pràcticament només un?

07- Taxi driver: Un tiroteig lleig i brut.

15- Amor a quemarropa: Tiroteig a tres bandes

08- Camino a la perdición: Un tiroteig silenciós

19- Collateral: Era un club tranquil fins que…

22- Terminator 1: Massacre a la comissaria

14- Tombstone: Tiroteig de Western a O.K. corral

13- Wyatt Earp: El mateix tiroteig que la peli anterior, però més adequada a la realitat

10- Grupo Salvaje: Havíeu vist mai tanta matança en un western?

18- Equilibrium : Trets de molt a prop

24- Malditos bastardos: Digues adéu a les teves pilotes nazis

23- El bueno, el feo y el malo: Es disparen més mirades que bales

12- Rambo 4: Una cosa es matar asiàtics, l’altre es massacrar-los

04- Reservoir dogs: Tiroteig final a 3 bandes i mitja.

11- Sin PerdonPues debió haberse armado, cuando decidió decorar su salon con mi amigo

03- Open Range: Qui dispara primer sempre té avantatge.

06- Los intocables de Elliot Ness: La mítica escena del cotxet caient per l’escala.

17- Matrix: Ja no fan les columnes tan resistents com abans

05- Scarface: Say hello to my little friend

01- Heat: Es curiós, tothom està d’acord en considerar-lo el millor tiroteig

PD: Llàstima que no hagi pogut veure el vídeo de la 21- Muerte entre las flores.

He trobat un post genial de jot down on fan una recopilació de les 33 millors baralles del cine. Totes estan força bé, però jo he volgut fer el meu ordre particular de menys bona a més. A davant encara he conservat el número de la posició original que li dona jot down. Fins hi totes, a les 15 millors m’he motivats i us he posat l’enllaç al youtube perquè no haveu de buscar-les pel post. Tanta escena de lluita es pot fer una mica pesada, així doncs recomano guardar-les per veure-les amb calma durant tot el cap de setmana.

13- Tekkonkinkreet

23- Le seguían llamando Trinidad

04- Faster, Pussycat! Kill! Kill!

22- Undefeatable

10- The Raid: Redemption,

20. Superman contra Clark Kent

27- Soldado Universal 4: Compartint el matxet

16- En tierra peligrosa

21- Toy Story: batalla de joguines!

25- Arma letal 4: Jet Lee no es mor mai, o gairebé…

14- El expreso de medianoche: Té mala llet, molta mala llet

06- Promesas del este

19- Flash Point: Coses entre xinos

05- Furia oriental

33- Quin records els Soprano! Furio, un home que sap com es cobren els deutes pendents per tal d’assegurar que no et tornaran a deure mai més res.

12- En busca del arca perdida

17- Invicto 3: Redención: Perquè a camera lenta els cops encara fan més mal.

18- El hombre tranquilo: Una bona lluita a cops de puny de la de tota la vida

08- Toro salvaje: Les de boxa no m’agraden, però l’escena mola.

28- Transporter 3: Com lluitar amb traje i corbata

26- El mito Bourne: Tinc una revista i no dubtaré en fer-la servir

32- Thai Dragon: Com trencar ossos de totes les maneres possibles “la ley de Murphy aplicada al Muay Thai: si puede romperse, Tony Jaa lo romperá”.

15- Snatch. Cerdos y diamantes: Guaita la meva peli preferida

30- Kill Bill II a mi em va agradat molt més aquesta segona part, en part gràcies a escenes com aquesta

07- El caballero oscuro: La leyenda renace: Perquè un qualsevol no li fot una pallissa a Batman.

24- Kung Fu Sion: Exagerat? Nah…

29- Sherlock Holmes: La planificació es el més important

09- Impacto Inminente

01- Thai Dragon: I tot en una única seqüència.

31- Matrix reloaded Pila de agents Smiths, un clàssic.

02- Old Boy: A segons qui no se li pot deixar un martell

03- Kill Bill: Vol. 1: 88 maníacs son molts maníacs

Últim dia amb el final de la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui l’agrupació es una mica dispersa, avui toca totes les pel·lícules que no encaixaven en les altres categories.

La princesa promesa: Si agafes tots els tòpics dels contes de fades i els ajuntes tots, hi poses bon humor i poses personatges memorables al davant de tot, que et forma? Shrek? No! Ni de conya! Tens la princesa promesa! Hi ha amor, hi ha humor, hi ha acció, hi ha mort, hi ha drama, hi ha la millor lluita d’espases, hi ha de tot! Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a morir!
Duel de craks

Amelie: Qui ha dit que les pel·lícules romàntiques no tenen cabuda en la meva llista? Amelie es el millor exemple de com fer una peli maca i que no sigui cursi. El film destil·la bon rotllo i alegria per tot arreu sense ser embafador. Amelie aconsegueix fer feliç a la gent del seu voltant amb tot de petits detallets genials. A part de posar de moda els nans de jardí viatgers.
A Amelie li agrada…

Gladiator: El Ridley Scott va decidir rescatar una peli de romans quan feina molt que ningú apostava per elles i la va encertar de ple. Bona acció, una trama senzilla però eficient. Només començar ja tenim una lluita espectacular entre els romans i els bàrbars, i les escenes de lluita la arena també son molt bones.
“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de las tropas del norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador, Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza, en esta vida o en la otra”.

Salvar al soldat Ryan: El millor de la peli està al començament. Es la fantàstica escena del desembarcament aliat en una platja infestada d’alemanys. De totes les pel·lis bèl·liques que he vist, aquesta escena les supera a totes. Però el film continua sent bo després de l’espectacle visual inicial. Hi ha franctiradors, tot tipus de blindats alemanys, metralladores amb un calibre brutal, etc. No m’estranya que després d’aquesta obra mestra en Hanks i el Spielberg en tinguessin ganes de més i fessin la meravellosa Germans de sang.
Millor haver-se quedat a casa aquell dia

Braveheart: Perquè serà que els catalans sempre ens acabem identificant amb els pobles oprimits com ara els escocesos? A la realitat en William Wallace no es pintava la cara de blau ni era un pobre desconegut amb una espasa enorme, però a qui coi li importa la fidelitat històrica quan tallen caps com aquell qui talla pastanagues? A més, que no tot es violència i ensenyar el cul al enemic, perquè qui no s’emociona quan en Wallace fa el discurset sobre la llibertat?
Puede que nos quiten la vida… Pero jamás nos quitaran la Libertard!

Cadena Perpetua: Pel·lículon amb majúscules. Es de les pocs films que crítica i públic es posen d’acord per deixar-la pels núvols. Tot i ser del tòpic tema presidiari, i que sigui una peli llarga, en absolut es fa pesada. Serà que els actors son realment bons? Serà que la història emociona? Serà que el protagonista es un crack? Serà que el final es molt maco? Tot això i més. Segur que aquesta peli també estarà entre les vostres pelis preferides, i si no ho està es que no l’heu vist.
Tornar a sentir-se normal

American Beauty: No podia ser que fes una llista de les millors pel·lícules i no aparegués en Kevin Spacey com a protagonista! American Beauty es l’america autèntica, es el somni americà real. Es un tio amb problemes, un adolescent amb problemes, una adolescent amb problemes, un veí amb problemes, tothom té problemes! En una societat perfecte e idíl·lica com a Amèrica tothom hauria de ser perfectament feliç amb la vida solucionada, doncs no es així, ningú està bé. Si fins hi tot es pensen que filmar una bossa de plàstic es art! Acabes la pel·lícula pensant: “Doncs quina merda tot plegat”.
La meva feina consisteix en…

Django desencadenat: Christoph Waltz no es el protagonista, però com si ho fos. Tota la pel·lícula funciona gràcies a ell (altre cop com a Maleits malparits). Tot i que s’ha de reconèixer que els papers de DiCaprio i Samuel L. Jackson també son molt bons. Però el caràcter i la seguretat que demostra el dentista es inigualable. La peli es exagerada com ella sola, només cal mirar el litres i litres de sang, es fantàstic, es Tarantino. Son 2 hores i tres quarts que no vols que s’acabin.
El KKK en acció.

Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toquen les pel·lícules que fan paròdia del gènere en el que pertanyen. Se que en general aquest tipus de pelis no son gran cosa, però personalment a mi em fan molta gràcia que voleu que us digui.

El quinto elemento: Ciència ficció al estil Luc Besson, amb acció, humor, armes ben grosses, una opera ben animada i el destí de l’univers a les mans d’una pelroja i un taxista. Qui havia dit que cal tenir uns grans pits per ser sexy? que li preguntin a la Milla Jovovich i el seu estrany i morbós vestidet blanc. En resum, ciència ficció ben fresca i original.
Això es opera

Una terapia perillosa: Es cert, aquesta peli no està mai en les llistes de les millors pel·lícules de ningú, però està en la meva llista, què passa? A mi m’encanta veure tot un actoràs amb majúscules com Robert de Niro parodiant-se del tipus de pelis de mafiosos que l’han portat a la fama. Mira que en Billy Cristal no m’agrada gaire, però sense arribar a fer un bon paper, tampoc fa nosa en la pel·lícula que es portada completament gràcies a Robert de Niro que es tan bo quan fa papers seriós que quan fa comèdia.
“Es usted bueno, es muuuy bueno”.

Falses aparences: Sí, ho reconec, no se que fa aquesta peli en aquesta llista. Però hi ha una sèrie d’elements que fan que aquesta peli normalilla es converteixi per mi i pràcticament només per a mi en una bona peli. El primer de tot es Matthew Perry, en Chandler de Friends, de fet, el meu personatge preferit de Friends, que justament en el film fa de Chandler total. Per altra banda en Bruce Willis en una peli totalment d’humor, auto-parodiant-se, tot fent el mateix paper de tio dur de sempre per mi es de lo més divertit. Ei! i la trama sense arribar a ser excel·lent, no està pas malament!
La dona d’en Matthew Perry es dolenta

Els Mercenaris 2: Per mi no hi ha res més divertit que veure els actors fent-se auto-paròdia dels personatges que interpreten. I si en els mercenaris 1 ho intentaven, en els mercenaris 2 ho aconsegueixen. Un munt d’avis en mig d’una peli d’acció rient-se d’ells mateixos, recopilant les frases memorables de les seves millors pelis, exagerant els seus personatges i… Chuck Norris fent de Chuck Norris.
Chuck Norris es Deu

Mars Attacks!: Fart de la típica peli d’extraterrestres malvats que ataquen la terra? Fart de la típica peli d’extraterrestres bon jans que es vol posar en contacte amb la terra? Els terrícoles sabem reaccionar quan ens ataquen molt fàcilment. Els terrícoles intentem posar-nos en contacte quan venen en so de pau. Però quan les intencions dels extraterrestres semblen una cosa però son una altra estem totalment venuts (menció especial a la escena dels francesos). En resum, una paròdia genial del gènere d’extraterrestres.
Aquesta escena representa l’esperit de la pel·lícula

Maleïts malparits: Es cert, el títol en català sona ridícul, però què hi farem… El que importa no es el títol, el que importa es que Tarantino s’ha atrevit a fer conya sobre els Nazis, a fer conya sobre un Hitler histriònic, exagerat i pràcticament dement, tan es que la història real no sigui així, Tarantino fa el què vol perquè gaudium. I un altre tòpic capgirat, els aliats que en comptes de ser valents soldats heroics son uns carnissers sapastres. Tot això sense parlar de l’espectacular Hans Landa, un nazi tan ben actuat i tan ben malparit que… que… no tinc paraules.
Italians natius de la Itàlia profunda

Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toca repassar les millors sagues, tot i que d’alguna només es salva la primera part, i no miro a ningú senyors pirates…

Indiana Jones i l’última creuada: Què dir de la pel·lícula d’aventures per excel·lència?! Dieu-me una peli d’aventures millor i us diré que us equivoqueu. Si l’Indiana ja es divertit sol encara millora emparellat amb el seu pare. La peli ens ha deixat grans escenes memorables com l’Indiana lligant d’esquena amb el seu pare e intentant arreglar la relació paterno-filial, mentre aquest crema l’habitació. Sense dubte la millor de la trilogia! Sí, he dit trilogia, algú recorda una quarta part? Jo no…
Treball en equip pare i fill

Indiana Jones: A la recerca de l’arca perduda: I pensar que podrien haver espatllat la segona millor (després de l’última creuada) d’aventures posant en Tom Selleck en comptes d’en Harrison Ford! Sort que la van fer tal com va ser i podem gaudir de les aventures del descarat Indiana. Qui no te gravada la seqüència de l’Indi perseguit per una bola gegant? Gràcies a l’Indi vaig aprendre que els Nazis son els millors dolents que una peli pot tenir.
Perquè l’escena original ja la teniu molt vista. Em disculpo per la qualitat la gravació.

La guerra de les galàxies V: L’imperi contraataca: Què dir de la millor part de la trilogia (sí, trilogia, lo altre es… es… no se que es, però no es Star Wars, no estic dient que siguin males pelis, com a mínim la dos i la tres, però Star Wars no es.) més famosa del cine? A més, el imperi contraataca sobresurt per sobre de les altres, si es que això es possible. Es la part que tot va malament, en Han carbonitzat, els rebels sense fer res, el cantó fosc guanyant totes les batalles, i no es destrueix cap estrella de la mort de manera ridícula.
Quan costarà un AT-AT?

La guerra de les galàxies IV: Una nova esperança: Cal que afegeixi alguna cosa més a part de que no es tan bona com la cinquena, però casi casi? No, oi? PD: Mira que no donar-li medalla al Chewabaka!
Un destructor imperial es gros, realment gros.

La guerra de les galàxies VI: El retorn del Jedi: Sabeu perquè està gairebé a l’alçada de les dues anteriors i no les iguala? Pels Ewoks, evidentment. Tot i això, s’ha de dir que en George Lucas abans molava i molt! Tan debò algú li hagués impedit continuar fent pel·lícules…
Calia que digués aquest “Nooo!” senyor Lucas?!

El senyor del anells: El retorn del rei: Perquè si haig de triar alguna de la millor trilogia d’aventures fantàstica (recordeu que Star Wars no es fantàstica, es ciència ficció, i Indiana Jones no es fantàstica, es simplement aventures) em quedo amb aquesta. Es la última part, el desenllaç, amb la batalla més èpica (he esborrat la part final dels fantasmes que formen una massa de mocs verds de la meva ment). Perquè s’ha de felicitar a Peter Jackson per haver fet una bona adaptació d’un bon llibre. Bones escenes, bona música, bona trama, un elfs relativament poc efeminats, uns orcs ben lletjos, uns arbres lents però molt grossos i uns herois amb un parell de … peus peluts.
Avui no es aquell dia

El senyor dels anells: Les dos torres: Es la segona millor part de l’aventura a la terra mitja. Mentre els Hobbits no fan gran cosa, els humans han de resistir com poden en una batalla contra un munt d’Orcs realment espectacular. Excel·lent senyor Jackson, excel·lent.
“Espera mi llegada con la primera luz del quinto día, al alba mira al este”

El senyor dels anells: La comunitat de l’anell: Perquè sigui la més fluixa de la trilogia no vol dir pas que sigui una mala peli. De fet podriem veure tota la trilogia com una sola pel·lícula, una sola peli condemnadament llarga, però una sola peli en el fons ja que explica una sola història. Ja he lloat abans la feina del senyor Jackson, no?
Els Nazgûl estan una mica secs

Pirates del Carib: La maledicció de la Perla Negra: Sempre m’han distret les pelis d’aventures i si va de pirates, doncs encara millor! I si el pirata es interpretat per un excèntric Johnny Depp doncs encara molt molt millor! Quina llàstima que la resta de parts de la saga sigui un exemple clar de com allargar una peli perquè si sense tenir una trama amb sentit.
Jack Sparrow, el motiu perquè aquesta peli estigui en aquesta llista: